Patrick Modiano. En el cafè de la joventut perduda

M'empassso en dos viatges en tren a la capital aquest breu llibre del recent premi Nobel de literatura, Patrick Modiano. No n'havia llegit res i en confesso el meu total desconeixement abans de que li concedissin el premi. Amb aquests precedents, doncs, m'embarco en la ruta guiada pel París de la segona meitat del segle passat. Però també per l'art de la memòria (o, més ben dit, per com un passeig per la memòria es converteix en art de l'escriptura).
El llibre és del 2007, amb traducció de Joan Casas. I intenta resseguir allò que se sap d'una noia jove, que anomenen Louki, a partir de diversos homes que la varen conèixer.
És en aquest recorregut personal que desgrana un quants temes rellevants en el seu món literari.
Començant pel paper que juguen els cafès -un dels signes identificadors de la cultura europea, segons Steiner. Així, en un cafè ... provem de crear vincles. Trobades en un carrer, en una estació de metro a l'hora punta. Ens hauríem de lligar l'un a l'altre amb unes manilles en aquells moments. L'espai que t'ofereix el cafè va acompanyat del temps necessari per a crear baules, amb persones a voltes ben desconegudes. I això no ho tens gairebé enlloc més.

Així, és en el cafè Condé on la protagonista es refugiava com si volgués fugir d'alguna cosa, escapar-se d'un perill. I aleshores ressegueix els recorreguts de cadascú dels personatges que hi tenen contacte, fins arribar a aquell punt de trobada. Dibuixava els trajectes de tots els personatges fins el Condé. Pretenia determinar amb la màxima exactitud possible els itineraris que segueixen les persones, per comprendre-les millor. Tot i amb això, després les persones un dia desapareixen i t'adones que no en sabies res, ni tan sols la seva veritable identitat. És a dir, escriu -també en una llibreta, com sovint ho fan els personatges de Paul Auster- aquells apunts que ens serveixen per estalonar les vides de persones, per descriure'n els mínims que creiem que ens permeten identificar-les, però que s'acaben perdent per entre la xarxa de carrers de la gran ciutat.

L'altre assumpte que m'ha agradat és el les zones neutres. Els espais d'entremig, els no-límits de les ciutats. Diu Modiano que hi havia zones múltiples al barri i jo en coneixia totes les fronteres, fins i tot les invisibles. Equivalen a les zones neutres. Hi havia a París zones intermediàries, no man's lands on et trobaves al limit de tot, en trànsit, o fins i tot en suspens. S'hi gaudia d'una certa immunitat. Les hauria pogut anomenar zones franques, però zones neutres era més exacte. 

Potser equivaldrien als forats negres siderals, que són capaços fins i tot de xuclar-te l'ànima. Hi ha certs llocs que són imants, i que t'atrauen si camines pels seus rodals. I això de manera imperceptible, sense que ni te n'adonis. ... I acabes allà, al punt precís on havies d'embarrancar. Per això, ell proposa no fer ... cap gest massa brusc, sinó passivitat i lentitud, que així et deixes penetrar de mica en mica per l'esperit dels llocs.

En tot cas, les zones neutres tenen si més no aquest avantatge: només són un punt de partida, i un dia o altre les abandones.
L'altre argument que desgrana és el de la joventut. Perquè tota la novel·la passa a mig camí de la vida de debò, ens envoltava una melancolia obscura, ... en el cafè de la joventut perduda. I és que els joves de totes les èpoques sempre han -hem?- viscut sense consciència de la seva existència en el temps. Érem massa joves, no teníem cap passat que poguéssim revelar, vivíem el present. I sempre com si fos una fugida endavant. Només era jo mateixa de debò en el moment que fugia, Els meus únics bons records són records d'escapada o de fugida.
Per això, parla de la Declaració d'absència. La sensació de no ser-hi present. Si tot aquest període s'ha mantingut vívid en el meu record és per les preguntes que s'han quedat sense resposta.

Com deia, doncs, el secretari de l'Acadèmia sueca, Peter Englund, Modiano és autor de temes recurrents: la memòria, la pèrdua, la identitat, el temps. Emmarcat en un París bohemi, però que bé podria ser qualsevol altra ciutat, que no es preocupa per l'endemà.

Del seu estil, que alguns defineixen com a elegant, se n'agraeix la sobreitat. En frases lleugeres, deixa anar continguts pesants, amb molt de sentit, i ben suggerents. El proper, l'haurem de llegir en francès. I la construcció teixida al voltant d'un misteri, que es resol al final, sense necessitat d'allargar innecessàriament la novel·la, també és d'agrair. 

A veure si també així puc anar resolent el misteri Modiano, mica en mica. ...

L'adéu a la Montserrat Abelló

Ens ha deixat, als 96 anys, la Montserrat Abelló, una de les grans poetesses de la nostra cultura. (I escrivint això ja se m'escapa que en el llistat de les dones que s'han dedicat a la poesia i que els tenim de referents no n'hi ha pas gaires, símptoma d'un problema cultural evident!). Per a molts, era ben desconeguda, gairebé fins que se li va concedir el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (la tercera dona que el rebia!, un altre símptoma del desequilibri de gènere de la nostra societat).
Traductora durant molt anys -de poetes angleses al català, per exemple, i de poetes catalanes a l'anglès- la seva poesia traspua també aquest feminisme explícit, tant per la tria de les traduccions, com per les preocupacions i el compromís que expressaven els seus poemes. A més, un gust pel detall de la paraula, i la sobrietat -potser fruit del patiment per l'exili- defineixen un estil poètic ben particular.

He d'agrair a la gent de l'Esquerda que, amb els seus Versos Lliures ens oferissin la seva presència a la Casa de Cultura Sant Francesc, lluny d'honors institucionals, per primera vegada a Granollers, l'any 2012. I que li dediqués a la Núria "aquests poemes sobre la "vida" amb els meus millors desitjos" del seu darrer llibre, El fred íntim del silenci. Un recull de poemes de comiat, d'una dona que va viure plenament la vida, plena d'entrebancs, amb anys d'exili a França, Anglaterra i Xile, i que escrivia, precisament, perquè estimava la vida per, així, fer-la seva moltes vegades. Res millor que llegir-ne un dels seus darrers poemes, com un adéu de retrobada.



SERÀ POTSER NOMÉS

Serà potser només 
en el darrer moment 
en què tanquis 
els ulls per sempre

que et serà donat 
conèixer aquest únic 
secret per força 
tan senzill 

com quan 
al bat del sol 
es desclou 
una flor.

Tatiana de Rosnay. Elle s’appelait Sarah

Elle s’appelait Sarah, c’est la traduction française du roman Sarah’s Key, publié en 2007 par Éditions Héloïse d’Ormesson, avec un grand succès, traduit dans plus de 30 langues. J’ai lu la réédition en livre de poche de 2008, publié dans Les livres de Poche. Cette édition comprend une bibliographie de livres utilisés par l'auteure pour se documenter, ainsi qu’un entretien avec Tatiana de Rosnay et Serge Joncour sur le film de 2010 dont Serge écrit le scénario, et contenant un intéressant débat sur la façon dont le cinéma s’inspire de la littérature (ou c’est à l’envers?).

C’est le premier livre que je lis de cette écrivaine et journaliste française, de mère britannique et père français, qui se définit comme franco-anglaise. (Peut-être un parallèle avec le protagoniste du livre, qui est franco-américaine ? En fait, elle mélange très bien les expressions linguistiques et les sentiments qui ont des identités partagées, et dans les relations décrites dans le livre souvent on y trouve des clichés sur les regards des nationalités mélangées –française / américaine, ou française / juive, ou italienne / américaine).

Carme Barbany. Sota les llambordes, un jardí

Un encert la continuació de Camins Creuats, la col·lecció de llibres amb la que l'editorial Alpina  buscar explicar històries granollerines, que es va iniciar amb una narració a quatre mans d'en Lambert Botey i la Berta Ventura,  i que ara segueix amb aquesta proposta de la Carme Barbany.
Un retorn a un passat prou recent -a mitjans dels anys seixanta, ara fa mig segle-, que normalment queda amagat entre les discussions a l'entorn de la Guerra i la primera repressió, i els debats eterns sobre la transició inacabada. Una història d'entretemps, molt adequada per explicar com eren les pors dels que visqueren la post-guerra, i quines eren les esperances i les il·lusions de tota una generació que va néixer ja dins de la foscor, i buscava sovint la llum amb fórmules i fortuna diverses.
Però també un retrat precís de com s'imposa el poder opressor -sigui nacional, social o de gènere- amb prepotència, però també amb subtilesa, fins que acaba fent servir la força.
La Carme excel·leix en el camp de definir els perfils psicològics dels personatges. Sembla, talment, com si a l'institut on treballa, els sentiments dels nois i les noies en fossin la seva matèria prima per ajudar a què es modelin ells mateixos la seva personalitat. De fet, la Carme és una mestra dels sentiments, especialment dels joves, amb les seves frustacions i espectatives. I això queda en evidència al llarg de tota la novel·la on, a partir dels diàlegs i converses, tots i cadascún dels personatges va quedant retratat per dins. Ella sap que els joves de Catalunya tenien ganes de canviar el món que els havien organitzat els seus pares. ... I gairebé se sentien avergonyits de viure a l'Estat espanyol. Si fa o no fa, com els joves d'ara. Estimem els nostres pares, encara que de vegades no els comprenem. I per això, i com és normal, tots els joves tenen ganes de revolució i s'hi preparen.
Però la Carme també domina molt bé el ritme de la història, que comença accelerada, com ho fou la repressió de post-guerra. Segueix amb lentitud i parsimònia, com ho foren tots els anys de dictadura, perquè el passat és pacient: s'espera silenciós, invisible. Tens la temptació de pensar que s'ha esfumat, fins i tot que no ha existit mai, però de cop sorgeix de nou amb una explosió de sol, color, moviment, ... Una maleïda rialla pot fer renéixer els records, d'una manera tan punyent, tan viva, com si d'una esgarrapada al cor es tratés. I s'accelera -i de quina manera- quan s'arriba cap al final de la història, com correspon als esforços del jovent per canviar les coses el maig del 68. Perquè, com bé diu, la venjança se serveix freda. El període d'incubació de la venjança no té un límit definit.
També és una novel·la de dones, que intenten sobreposar-se al mascle imbècil. (Però és que el pensament neandertalès de la Guàrdia Civil encara perdura avui en dia, a gairebé quaranta anys de la mort del cagaelàstics!).  La història era més complicada del que semblava. Que el passat, quan fa mal, sembla oblidat però va tornant moltes vegades, com tornen les onades.
Però també de dones amb la capacitat per mantenir viu un jardí a les eixides de les cases, a resguard de la grisor de les llambordes. (No cal dir que els records que em resten del jardí de casa els avis, al bell mig del carrer de Corró, ha estat present constantment en el decorat que la novel·la pretén suggerir-nos). I mira que és difícil de treure la primera llamborda!!
I és que l'ambientació de la història és d'allò més acurada. Es mereixeria un Gaudí literari per haver retratat amb pèls i senyals els anys de la seva joventut. Amb un itinerari per carrers, racons i botigues granollerines, fent un plànol detallat del Granollers dels seixanta. A més, el pessic de flaire del passat ens el mostra amb un poti-poti de records, ben variats. I amb un llistat llarg de personatges del moment. Ep! I amb una banda sonora digna de la millor sala de música del moment!
Tot això, amb un llenguatge fresc, que no deixar d'utilitzar totes les expressions de l'època, amb un català molt més ric que el que fan servir els joves d'avui.
No us la perdeu!
...

Lliures o morts. Jaume Clotet i David de Montserrat

S'acosta el 2014 i tot bull. Fins i tot, el món de la cultura, que altres vegades havia estat més reaci a treballar la memòria des de diferents vessants, en aquesta ocasió sembla que s'hi posa més de cara. Segurament, el Born Centre Cultural -que encara tenim pendent de visitar- hi ajudarà força, pel que representa de posada al dia d'un patrimoni excepcional, únic arreu, i que explica un moment clau de la nostra història. Probablement, el valor més important que té el jaciment és que, a cada una de les cases derruïdes, s'hi pot posar el nom i cognoms dels seus habitants. I això sí que és novedós: més enllà de les pedres, hi ha les persones que varen viure la tragèdia de primera mà, lluitant pels seus drets i les seves llibertats com ningú. I que foren esclafats per les forces borbòniques, sense pietat de cap mena. L'11 de setembre de 1714 no fou cosa només de Rafel Casanova, sinó que la historiografia més actual està treballant a marxes forçades per ampliar la llista de resistents, mostrant que fou gent de tot el país i de totes les classes socials les que, fins al darrer moment, varen plantar cara a l'opressor. (I, cal recordar-ho, també amb un personatge granollerí, en Francesc de Perpinyà Sala i Sasala, al bell mig de l'escena).
Per això, ha estat tot un plaer descobrir el personatge de l'Ermengol Amill, coronel dels miquelets, amb la lectura d'aquesta novel·la. Ara que el país es desperta d'una vegada, i amb mètodes pacífics, és bo recordar que l'alternativa dels catalans de fa 300 anys era Lliures o morts! I l'Ermengol Amill -com en Francesc de Perpinyà- varen decidir portar la divisa fins el final, de forma èpica.
Escrita pels periodistes Jaume Clotet i David de Montserrat, m'ha recordat un Sàpiens, però de quatre-centes pàgines: la Història en majúscules, molt ben explicada -han estat degudament assessorats per historiadors com en Xavier Hernández, l'Agustí Alcoberro o l'Albert Garcia Espuche- per tal que pugui arribar a tothom amb rigorositat, però de forma amena. I amb una dosi d'aventura que la fa digna del millor BraveHeart que us pugueu imaginar! (De fet, en David de Montserrat ja pensa amb en Jaume Collet Serra i en Liam Neeson per a portar-la al cinema!).
A diferència del Victus, una catedral indiscutible de la literatura, en la qual el personatge d'en Martí Zuviria em va fer fixar, sobretot, en l'estratègia de la guerra -amb la construcció i destrucció de les defenses-, però també en les interioritats més fosques del conflicte, Lliures o morts m'ha fet adonar de la rellevància que té la vessant internacional de tot conflicte, i les peces del senzill joc d'escacs que representen els exèrcits en les decisions dels manaires de torn. I la importància de la diplomàcia internacional, però també de l'espionatge, més o menys discret, en una guerra, que permeten manipular l'opinió pública i que acaben tombant la balança cap a un costat o l'altre.
Sobretot, però, són els personatges "nous" a la memòria gairebé única que teníem del 1714 el que m'ha convençut més. Amb el Victus, el General Antonio de Villarroel, i amb aquest Lliures o morts, gent com l'Ermengol Amill, però també la Marianna de Copons -bravo, una dona!-, Pau Ignasi de Dalmases, o els militars Basset, Lleonart i Marco, per citar-ne només alguns dels que surten en la novel·la, i que m'ajuden a ampliar la dimensió d'un dels moments més importants de la nostra història.
L'altre, l'estem visquent aquests dies. ...

Vicenç Relats. El Port de la Selva sota les bombes

En Vicenç -a banda d'editor de la revista Vallesos i de molts anys de periodisme en diversos mitjans-, és d'aquelles persones que sap estimar-se les seves petites pàtries. I Port de la Selva n'és una, on fa molts anys que hi estiueja amb la família.
Per això, no li va ser estrany el treballar en profunditat un tema tant punyent com amagat: els bombardeigs que hi havien tingut lloc durant la guerra civil.
Amb un estil digne del millor Sàpiens, que conjuga el rigor històric -hores de rascar a l'arxiu municipal- amb la voluntat de divulgació -amb entrevistes personals a aquells que encara se'n recorden-
ens explica els bombardejos que va viure aquest petit poble de l'Alt Empordà, sobretot els darrers dies de la guerra, quan ja estava tot dat i beneït, i només es buscava la repressàlia i la por dels vençuts.
El punt de partida del llibre és aquesta fotografia, expressió màxima del cinisme dels aviadors feixistes: retratar el seu rastre de destrucció.
Un seguit de bombardeigs -un mínim de tretze vegades- amb un nombre de pèrdues humanes que pot semblar limitat -set persones- però que varen marcar la vida del poble des d'aleshores. Malgrat que els objectius dels feixistes eren la destrucció del moll portuari que s'estava construïnt, els efectes sobre el poble varen ser de gran magnitud, i al final de la guerra s'hagueren de prendre mesures de reconstrucció importants.
Pels que som granollerins, els records que ens arriben de tots els familiars sobre el bombardeig de la nostra vil·la el maig del 1938 ens fan sentir molt de prop les vivències dels ciutadans d'arreu que pateixen aquest tipus d'accions brutals, irracionals, indiscriminades, ... I ens sentim clarament agermanats amb el patiment de la gent, però també amb les ganes d'explicar la història amb pèls i senyals, per tal que no es torni a repetir. Per això celebrem els treballs rigorosos però al mateix temps amens, com el d'en Vicenç.

Durant la presentació vàrem apreciar l'especial atractiu d'en Vicenç té amb les persones grans.

Per sort, i entre altres distraccions, l'estiu dóna per anar fins el Port de la Selva a l'acte de presentació del llibre, amb la sorpresa que es tracta de l'activitat, segurament, més concorregut de la Festa Major de la vila.
Una sòlida presentació de l'editor -en Ramon- i una introducció de l'Alcalde, ens porten a un repàs del contingut del llibre a partir de la veu dels avis entrevistats, i presents gairebé totes a l'acte. Faltava la Caritat, que amb els seus 97 anys, resumeix en una sentència el pensar de tothom: "Les guerres, lluny de les nostres terres, i si pot ser enlloc, millor!".
A més, la campanya que s'ha fet, amb el llibre del bombardeig ha estat espectacular, d'aquelles que fan història! Fins i tot ha aconseguit trobar una bomba d'aquells bombardeigs que encara no havia explosionat, i els artificiers han hagut de fer-la explotar aquests dies! Una campanya publicitària que ha permès que totes les televisions i diaris en parlessin! Tot un castell de focs exprés per celebrar un bon llibre!

Blanca Busquets. La casa del silenci

Hi ha molts motius per què un llibre t'atrapi. La portada, les explicacions de la contracuberta, la temàtica, l'autora, crítiques a la premsa, ... són alguns dels suggeriments que em varen portar a demanar aquest llibre per Sant Jordi. Però res que et convenci més per llegir-lo que veure la teva filla amb llagrimetes tot just quan ha acabat el llibre. Senyal que l'ha atrapat, fins al final, i l'ha deixat ben tocada. I a mi al darrera, empassant-me pàgines de bona literatura, que parlen de música, d'amors i desamors.
Darrerament, moltes obres -pel·lícules, llibres- expliquen la vida dels personatges a través d'una obra musical. Aquest cop és el Concert per a dos violins, de J.S. Bach, el músic que absorbeix, que teixeix una gran obra a partir de dos discursos ben diferents -els dos violins, l'Anna i la Teresa del llibre-, repartint-ne els moviments i empaitant-se al llarg de tota l'obra, en una competició que es repeteix a la vida real. Les dues melodies s'entrellacen i es complementen, sí, però també juguen a veure qui la fa més grossa fins que arriben al final exactament al mateix temps.
Una dona amb molta tècnica, però gens d'ànima -i no només en la música- per qui tocar el violí és fer una cursa de velocitat des dels temps de Vivaldi. I la seva antagonista, una dona que s'ho ha hagut de guanyar tot a la vida, però posant l'ànima en tot el que fa. Hi ha ben poca gent que posi ànima a la música.
I és que la Blanca Busquets va perfilant els seus personatges, mica en mica, capítol rere capítol, passant-se el relleu d'un a l'altre, a mesura que va desgranant la història de cada un d'ells. Les dues violinistes, la Teresa i l'Anna, la minyona, la Maria , i en Mark, el fill d'en Karl T., un famós director d'orquestra que havia mort deu anys enrera, formen les notes d'aquesta partitura que va evolucionant en tres moviments.
Amb un toc del Jo confesso, d'en Cabré, amb la història d'un instrument -un violí de Jacobus Stainer del 1672, que va de mà en mà. Una mica de My fair lay, el pigmalió musical, amb la María que va aprenent música. I molts d'embolics entremig. Perquè la música de veritat s'ha de buscar al fons de tot, i al fons s'hi arribava al sofà. De fet, cada concert o cada òpera era com una història d'amor amb la seva instrumentista solista o amb la seva cantant. I en Karl en dirigia molts, de concerts.
De tant en tant, se'ns apareixen en Beethoven, pel mig de les ciutats de Barcelona i Berlín (haurem de visitar la Kollwitzplatz, la propera ocasió que visitem la ciutat del fred!). O escoltem Linda paloma mía, La grangera i el pastor, Vivaldi, Bach, Veracini (un compositor totalment desconegut per mi, que ni té entrada a la Viquipèdia catalana), canzonettas de Monteverdi, àries de Purcell i de Haendel, o Il trillo del diabolo, de Tartini.
I una carta, just al final, que resoldrà el darrer moviment del concert literari. I on veiem que, en el fons, es tracta de la passió per la vida des de la passió per la música.
El darrer  pensament és el del silenci. La casa on se sent música, però lluny. El silenci de l'altre costat del mur de Berlín, on tot ho dèiem en veu baix, en silenci, no podíem alçar la veu, nomes podíem ser dicrets, ... en un país silenciós, un país de caminar de puntetes.
A l'enterrament del pare d'un amic, ara fa poc, vaig descobrir aquest poema de Màrius Torres:
"Això és la joia -ser ocell, 
creuar un cel on la tempesta
deixà una pau intensa.
I això és la mort -tancar els ulls,
escoltar el silenci
de quan la música comença".
Doncs això, no us perdeu un bon llibre, que la música és a punt de començar!

Andrea Camilleri. El somriure de l'Angèlica

Ja fa temps que en Montalbano va creixent amb els seus llibres. Els dubtes de l'edat es van fent cada cop més evidents, i els efectes repercuteixen en la seva vida i la seva feina. Els somnis ja són més que avisos del que l'espera, i les nits li juguen males passades, també al costat de la Lívia. I apareixeran les primeres senyals d'estolidesa deguts a la vellesa i catúfols de vell.
Tot plegat, ajuda a embolicar la trama, molt semblant a l'anterior cas, amb missatges d'un contrincant que suposen un repte afegit per al comissari. Diria fins i tot que la trama passa a un segon terme, mentre el personatge va prenent força.
El segon aspecte a destacar és l'ús de la llengua. El Sicilià, el burocratès, i sobretot, el joc d'endevinalles del Catarellès, una eina bàsica que necessita compressió i perdonança. Alguns exemples en són: llavòrens, porta corredinsa, em sap gros, urgentament, constatador, versària i nemiga, immediatíssim, sa celènncia, ...
La feina d'en Pau Vidal també es fa evident en les frases fetes: "Us he aixafat la guitarra; quan el gat no hi és les rates ballen; del que els ulls no veuen, el cor no se'n dol". I les seves adaptacions: "Ni esca ni romanços", el perepunyetisme, ...
Però aquest cop, en Pau s'hi ha esmerçat, afegint-hi la traducció de l'Orlando Furiós, un poema cavalleresc d'Ariosto, on hi apareix la bella Angelica. (Potser el nou treball d'en Pau, ara que ja l'ha iniciat?).
Així, en Montalbano quedarà tocat per la bellesa d'una jove, que el retornarà als enamoraments de l'adolescència, i posarà en dubte també la seva capacitat de resistència.
L'altre gran plaer, repetit, és el de la cuina: cuddriruni, sopa de peix i rogers fregits, ben corocants, cannoli, espaguettis amb garotes, albergínies a la parmesana, pasta al forn, calamars a la romana, mandonguilles d'arròs, peixet frgit i un plat de gambetes, ... són plats mediterranis que et fan venir gana, fins i tot a l'estiu.
I, com ja va essent tradició en les darreres novel·les, l'Andrea Camilleri es permet el detall d'homenatjar els seus amics artistes. En aquesta ocasió, pintors, molts d'ells de l'escola romana, i totalment desconeguts per mi fins ara: Carlo Carrà, Renato Guttuso, Girogio Morandi, Antonio Dongui, Mario Mafai, Fausto Pirandello (el fill del dramaturg, amb uns quadres excepcionals). Val la pena donar un cop d'ull a l'art sicilià, i a la seva literatura, amb referències a Ariosto, Ugo Foscolo,
En resum, una volta per la Sicília dels plaers, molt apreciable per l'estiu.

Màrius Serra. Plans de futur

He enllestit els Plans de futur d'en Màrius. Uns quants dies de platja familiar donen joc per a molt, entre altres per acabar llibres pendents. I el Premi Sant Jordi de l'any passat n'era un. El descobriment per a la majoria de nosaltres d'un matemàtic excepcional, no només pels seus coneixements sinó també pels obstacles que hagué de superar des de la seva tetraplègia, permeten a en Màrius trenar un seguit de relats -més que un relat seguit- que ens presenten la situació familiar dels Sunyer i els Carbona.
Narrat per una de les cosines, la Maria i l'Àngels Carbona, les autèntiques protagonistes de la novel·la, anem coneixent la història de Ferran Sunyer apartir de diversos episodis familliars (la vista al metge, amb La vaca cega de contrapunt, l'aprenentatge amb el faristol de la saviesa, la relació amb Salvador Dalí, les morts dels familiars, els premis rebuts), al mateix temps que ens endinsem en els secrets d'una família que visqué la guerra i la post-guerra amb molta por al damunt, però amb fermesa per sortir-se'n.
De fet, Sunyer és una figura encara bastant desconeguda a casa nostra, tot i ser una de les figures matemàtiques de fama mundial del segle passat. I malgrat les adversitat de la seva paràlisi cerebral que no li permetia escriure i desenvolupar la seva carrera amb normalitat, envoltat de la grisor funcionarial espanyola del franquisme.
Al llarg de la narració hi apareixen professors i científics diversos, amb els quals va col·laborar a distància. Però cal dir també que Ferran Sunyer va col·laborar amb la US Navy per al programa d'investigació de l'Office of Naval Research. Qui sap si com un precursor dels espies i serveis d'intel·ligència que aquests dies ens assetgen! Almenys, devia ser més interessant que el treball per al CSIC. I és que "la vida oficial és un fàstic. La dictadura tot ho contamina." "Viure a l'Espanya de Franco és com tenir cagarrines". Amb un "Bravo per la intel·ligècia. Ens maten, se'ns pixen a la cara i compte vint per tornar a tirar", i també un "hábleme en cristiano" inefable.
També se'ns presenta un Ferran Sunyer bromista -bromejar per sortir de les bromes, diu. I amb moments de lucidesa irònica especialment hilarants: "A veure si m'esguerrarà, vostè ara..."; o el magnífic "Ja em disculparan que no m'aixequi ...! Però és que a casa sempre hem estat contraris a l'Alzamiento!". I el modest exercici d'insubordinació filatèlica de clavar de cap per avall un segell amb la invegitable cara de Franco!
En aquest sentit, el que marca el llibre és la paronomàsia, què hi vols fer. Vam aficionar-nos a jugar amb les paraules per culpa del pare, que se'n feia tips. Com sempre, el llenguatge que utilitza en Màrius a les novel·les no és senzill, i per això em sap greu els jocs de paraules que m'hauré perdut per llegir-lo massa de pressa i sense parar-hi prou atenció. (Val a dir que he incorporat al meu vocabulari l'eviternitat, que desconeixia).
Plans de futur també permet recuperar la història -més o menys real- d'un quadre de Salvador Dalí, que actualment es troba al Québec. El retrat de Maria Carbona permet a en Màrius jugar entre la Maria i l'Àngels, i conduir-nos cap a la seva versió de quina és la imatge real del quadre. Són molts els llibres i pel·lícules que ens han explicat la història d'una obra d'art. Aquest llibre, doncs, també ens mostra el rerafons d'un quadre, a través de la personalitat de dues germanes que varen sacrificar bona part de la seva vida per ajudar el seu cosí, un prometedor cientific discapacitat. I és que el Ferri irradia una joia que ens manté vives. La seva fragilitat és la nostra força. Sense ell hauríem fugit de casa fa anys. La figura del Ferri, sempre present, i del pare absent, marquen el dia a dia de les dues germanes fins al final.
Aquests dies s'ha recuperat una d'aquelles pel·lícules en la que hi apareixen molts dels protagonistes de la novel·la. Val la pena donar-hi un cop d'ull per endinsar-se en l'ambient familiar de l'època.

No cal dir, però, que bona part del llibre també viu de la pròpia experiència d'en Màrius amb el seu fill Llullu. "Els que convivim amb ell des de fa anys sabem que aquests processos mecànics són molt més importants del que semblen. En el seu aprenentatge es dissol bona part de l'angoixa que provoca conviure amb un ésser tan desvalgut com el Ferri."
Aquests dies de vacances -i de forma totalment injusta, ho reconec- el màxim al que m'he aproximat per a interioritzar el pensament d'en Ferran Sunyer és l'experiència de fer el mort a la platja. Sense moure't gens, veient només el cel, i escoltant únicament la teva respiració, et sobrevé una tanquil·litat que es converteix en angoixa quan l'exercici passa a ser permanent.
Per tot això, i com diu en Màrius a la dedicatòria que li va fer a l'Elisabet, les històries dels Sunyer i els Carbona m'han conmogut, atrapat i inspirat per recomenar-ne la lectura a tothom.

Sílvia Soler. L'estiu que comença

Comencen a caure -com sempre, amb nocturnitat- els llibres que varen arribar a casa per Sant Jordi. I un dels que ha fet fortuna -val a dir que sobretot entre la part femenina de la colla- és aquesta història de la Júlia i l'Andreu i les seves families.
Com que vinc de la seva Família XXL fora de sèrie i no he passat pels Petons de diumenge i altres llibres previs, puc dir que el canvi de registre de la Sílvia Soler m'ha sorprès agradablement. Especialista en famílies complexes -potser per això del programa de ràdio a les tardes, on l'he sentit revisant la premsa del cor- ens en fa un retrat ben elaborat de la complexitat que envolta qualsevol familia, relatant la seva evolució a partir de les nits de Sant Joan, tot just quan l'estiu comença, al llarg de cinquanta anys.
Aquest, doncs, és un llibre delicat, intrussiu, de caire poètic, ple de detalls -flors i plantes, ornaments, vestits, pentinats, gestos, ...- on l'humor ha quedat arraconat, i on els personatges es defineixen psicològicament, fent-los ben creibles, més que no pas per les seves accions. Tot i que he trobat l'argument bastant previsible, la història genera prou interès per conèixer-ne el final i quedar-ne satisfet.
Els protagonistes són la Júlia Reig i l'Andreu Balart, que de ben joves queden predestinats a ser amics durant tota la seva vida, a partir de la voluntat de les seves respectives mares, amigues, i que faran que les famílies es retrobin cada revetlla de Sant Joan, durant el mig segle que dura la novel·la. La dissort, o el destí, van determinant la seva vida, apropant-los o allunyant-los l'un de l'altre.
En les converses sobre la novel·la, m'ha agradat que tothom s'hi reconeix en algun moment o altre. Per exemple, en els petits fets familiars, que es converteixen en tradicions a força de repetir-los any rera any (qui no ha convertit en tradició familiar aquell dinar anual amb els germans un cop l'any?). O en les relacions amb les mares, o entre germans, o de parella, ...
El que sí que hi he trobat a faltar de Sant Joan és més foguera. La crema de mobles vells i trastos, les ganes de fer "foc nou" i, realment començar un altre any nou, que avui ja gairebé no es porta, però que, en la nostra infantesa era tota una aventura: la recollida d'andròmines per ser cremades, i la coca de crema amb llançament de petards, quan les flames s'apoderaven de la nit. El signe de l'acabament de l'escola i l'inici de l'estiu. Nostàlgia, doncs, d'un temps passat, ara que hem reduït les fogueres a una concessió administrativa municipal.
En tot cas, un bon llibre, no cal dir-ho, per gaudir-ne aquest estiu que tot just ara comença.

Endavant, Joana Raspall!

L'aparador de la Biblioteca Can Pedrals dedicat a la Joana Raspall

L'aniversari de la Joana Raspall va omplir ahir el país amb els seus poemes. 

Algun exemple viscut: el divendres, al Concert per la Llibertat, vàrem poder escoltar la Sílvia Bel -magnífica actiu, per cert- recitant El vell vestit, del seu llibre Jardí vivent. O la Biblioteca Can Pedrals, que li va dedicar l'aparador.
El portal Lletra ha publicat vídeos amb la mateixa Joana recitant els seus poemes. I el Govern en va fer fins i tot un acte institucional, amb l'assistència del President, i amb una excel·lent glossa de la seva vida, a càrrec de la Carme Arenas, i de la seva poesia: "una poesia que conté les flàries de l'elegància de Carner o Marià Manent, la passió de la seva companya poeta a l'escola de bibliotecàries, Rosa Leveroni, el gust pels gèneres de la poesia popular de Tomàs Garcés, o l'abrandament de Joan Salvat Papasseït i de tants altres poetes, els millors de la nostra tradició. Sempre, buscant l'escència, com deia el mestre Riba".
A la xarxa, vaig piular-ne un fragment al #Raspall100, i em demanen que en digui l'origen. Per això, el publico tot sencer: Endavant! Pertany al llibre Ales i camins i és un cant a prendre el nostre camí i fer sentir la nostra veu sempre i arreu.
Felicitats, Joana! I moltes gràcies!

Endavant!

Respira fort, que l'aire és teu

i l'aire i tot et poden prendre.

Un cop ja l'hagis respirat

és carn com tu,

és alè teu que no es pot vendre.

Respira fort, que l'aire és teu!

Trepitja ferm, que el lloc és teu.

On hi ha el teu peu no n'hi ha cap d'altre.

La terra té per a tothom

camins oberts.

Lluita amb qui vulgui entrebancar-te!

Trepitja ferm, que el lloc és teu!

Parla ben clar, que el mot és teu

i el pensament ningú no el mana.

Si creus la teva veritat

llança-la al vent

i que s'arbori com la flama.

Parla ben clar, que el mot és teu!

Joana Raspall, cent anys!

El mateix dia que la N. compleix els quinze i a casa estem de festa, la Joana Raspall celebra el seu centenari, amb la xarxa plena de felicitacions.
Fins fa ben poc, la Joana era una poetessa gairebé desconeguda, tot i la seva extensa producció de poemes per a infants.
I això que ja des de ben petita publicava articles i contes en publicacions locals, mostrar l'amor pels llibres i els infants, les dues dèries que caracteritzarien el seu segle de vida, i que encara avui en dia manté ben vives. I fou una autèntica activista, tant per demanar una biblioteca infantil a Sant Feliu de Llobregat com per salvar llibres de la inquisició franquista a la biblioteca de Vilfranca. El Govern li va reconèixer els seus mèrits amb la Creu de Sant Jordi l'any 2006.
Vaig començar a introduir-me a la seva obra amb els seus poemes infantils. Fins que un dia em vaig adonar que feia anys que utilitzava els seus diccionaris -de sinònims, de locucions i frases fetes- sense ser-ne conscient de quin n'era l'autora. Va ser quan vaig començar a interessar-me per conèixer la persona -ja gran- que hi havia al darrera de tot aquell treball. Des d'aleshores, en més d'una ocasió, vaig utilitzar alguns dels seus versos en públic, fins i tot en algun Ple municipal. (I això, com és normal, deu constar en acta!).
Per sort, suposo que, durant  aquest curs, gairebé totes les escoles del país hauran pogut recitar els seus versos, ben assequibles per als nois (al costat de la complexitat dels versos de l'Espriu!).
La millor manera de conèixer-la, és clar, és llegir-la. I us proposo el primer poema d'Ales i camins, el primer dels seus llibres de poemes per a adults. Amb No sé quin nom ... ens proposa tot un recorregut vital ben explícit pel seu món. No deixeu de llegir-la!

No sé quin nom ...

No sé quin nom donar-me:
¿matriu, gresol, vas, tomba,
pou sense fons o riu ...
o somni?
Simplement buidor
que han ocupat els anys, els mots, les notes ...
¿Aiguabarreig de temes i d'imatges
amb diferents sentits?

Babel, pupurri, caos o harmonia,
em desintegro reflectint enfora
tot allò que ha nodrit
de prop o lluny la meva consciència:
-el Partenó, el Taj Mahall,
la volta d'una cripta paleocristiana ...
el corró esmussat al peu d'una era ...
la Venus, Moisès, la Sireneta ...
els tres grams d'or del meu anell de noces ...
les piràmides egípcies, les asteques ...
Jesús, Plató, Homer, el Ramaiana ...
l'Himne al déu Aton, el Càntic al germà Sol,
del Pobrissó ... la Bíblia ... París ... la guillotina ...
Goya, Bach, Baudelaire ... Hiroshima ...
la sardana, Tirant lo Blanc, el Bosch,
Pau Casals, les Flors de Maig ... Servet ... Picasso ...
el sí, el no ... Karl Marx, Edison ... Catalunya! ...
les dansaires de Bangkok ... la guerra ...
quatre maneres de saber dir "taula" ...
els modernistes catalans ... Hitler, Malthaussen,
l'últim gargot del més petit dels néts que em felicita ...
i tants amics, artistes i poetes ...
i flors, ales esteses i petxines!
I la Ciència! ...
¡La Ciència que recrea i que devora
constantment el món i l'home!

Descomptant tot això ...
no sé què duc a dins de ben bé meu.
No sé què sóc,
ni fins quin punt sóc buida,
ni fins quin grau extrem sóc embotida.

No sé quin nom donar-me.
Jo?
Joana?
Què és una Joana? ¿Voleu dir-m'ho
descomptant tot això?

Donna Leon. L'ou d'or

Un nou cas del comissari Brunetti, amb el seu estil tranquil, pausat, com si la pressa per resoldre l'enigma fos la mateixa que tenen les góndoles a Venècia.
En aquesta ocasió, es tracta d'una història que parla de la mala gent, que sempre n'hi ha. D'aquells que organitzen la seva vida a partir d'aprofitar-se dels altres, ni que aquests siguin els seus familiars.
Però ho fa sense escarafalls, prenent-se el seu temps, sense la urgència vital que caracteritza la novel·la policíaca clàssica. De fet, fins i tot podríem pensar que no hi ha ni cas.
Una aventura, doncs, més reflexiva que activa, per aquells que vulguin gaudir de la manera reposada d'escriure de la Donna Leon. La reina de la subtilesa i del detall, en les converses, en els gestos, en les reflexions i els debats que manté amb cada un dels seus col·laboradors, fins i tot els de la seva pròpia família. On hi introdueix tot de temes en forma d'assaig col·loquial com si res -la política, la burocràcia, la lectura, les classes socials, la llengua, l'educació dels fills, la religió, ... I on detalla el gust per assaborir els bons moments de cada dia, com si es tractés d'aquell anunci de les migdiades, malgrat els neguits que se'ns mengen la tranquil·litat d'esperit.
Com sempre, molt recomanable, i més si teniu pensat de fer una escapadeta fins a la ciutat dels canals, aquest estiu. ...

Lectura en veu alta

Una mala foto -presa per mi mateix- d'un dels moments del concurs

Per segon any, tinc la sort d'assistir al Certamen nacional infantil i juvenil de lectura en veu alta. En aquesta ocasió, ja en la segona fase, a l'auditori del CaixaFòrum, on hi arriben els nois i noies que han aconseguit superar una primera fase comarcal, després d'haver llegit els llibres proposats. No cal repetir quins són els valors de la lectura en veu alta. És clar que, per als joves, la preparació prèvia al certamen ja comporta un grau de preparació remarcable i de compromís important amb la lectura: han de treballar la comprensió del text, el ritme, la fonètica, l'entonació, ... (a banda, és clar, del vocabulari i la gramàtica).
Per això, cal felicitar a tots els participants, perquè ben segur que hi han sortit guanyant, i als mestres, que fan un esforç complementari per tal que els alumnes s'impliquin en una activitat com aquesta.
No em puc estar, però, d'apuntar un parell de comentaris, per si serveix d'alguna cosa anotar en un blog els temes que et volten pel cap.
El primer és el del treball en equip. De fet, tota la classe participa d'un projecte d'aquestes característiques, encara que prèviament s'eliminin entre ells. I és per això que no entenc com, en la fase de classificació comarcal al Vallès Oriental, només es permetés assistir a una persona acompanyant i un mestre per cada participant, quan aquests hi venen en representació de tot un grup classe. El resultat: la sala de l'Institut Antoni Cumella de Granollers mig buida, quan és un espai que es podria omplir perfectament. L'any anterior, al Patronat de La Garriga, l'aforament va permetre acompanyar a uns quants alumnes de cada classe als que llegien. I l'experiència fou col·lectiva, i no només individual.
El segon comentari és en referència als criteris -i crec coincidir amb altres dels assistents, tal i com em van comentar a la sortida- utilitzats pel jurat a la semifinal que vaig presenciar. Sense posar en dubte la decisió del jurat -indiscutible, només faltaria- sobre quin grup llegia millor, ni la qualitat de la lectura de cada un dels grups, especialment dels guanyadors -que no se m'enfadi cap pare!-, sí que volia expressar la meva opinió respecte als criteris utilitzats per valorar l'estil de lectura que es promou amb el certamen.
I és que un dels trios de la Tropa de corsaris (els alumnes de 3r i 4t) varen proposar una versió de la lectura que contemplava la pràctica de l'entonació, el ritme, les pauses i la fonètica molt més accentuada. Allò que se'n diu una "teatralització" del text. Marcant molt més els personatges, i mostrant petits tocs -una gorra, un gest, un moviment del cos, ...- que permetien captar molt més bé el text que s'estava llegint. (Segons el meu criteri, va llegir, sense cap mena de dubte, molt millor que el que va resultar guanyador; però això pertany a una discussió sobre opinions, que no és del meu interès reflectir en aquest post).
Per tant, la sensació final que en vàrem treure els assistents és que el jurat prefereix fomentar una lectura, a més de neta i clara, estàtica i insípida, més que no pas una implicació dinàmica i directa en el que s'està llegint. L'organització sembla, doncs, partidària de la narració d'aquell presentador de televisió -Carrascal, es deia?- que mai variava la silueta de la seva figura ni el to de veu, enlloc de les explicacions d'un Tomàs Molina que ens ajuda, amb les expressions del seu cos, a comprendre millor allò que està dient amb la paraula. O que és una millor lectura la del català pla i serè que sona pels altaveus del ferrocarrils catalans que no pas l'ímpetu que transmet una transmissió d'en Puyal.
Cadascú té les seves experiències de lectura en veu alta. Les meves van lligades a com a casa em llegien els contes quan era petit. I no tinc cap mena de dubte que, a més d'una correcta pronúncia, dicció i entonació, s'hi afegien molts altres elements que la feien més dinàmica i atractiva. I això ho he seguit comprovant en molts altres àmbits de la vida en la que dominar la lectura és fonamental i imprescindible.
I, per això, m'atreveixo a posar en dubte l'estil de lectura que fomenta el concurs. I és que, al ritme que avancen les màquines avui en dia, o humanitzem la lectura o d'aquí a pocs anys veurem com un lector automàtic guanya el certamen de l'Enciclopèdia.
Tot això, tenint present que la mateixa Enciclopèdia Catalana, organitzadora del certamen, en deia això, sobre la lectura en veu alta: ...

Jaime Vándor. Una vida al caire de l'Holocaust

El llibre es presenta amb el subtítol de Diàlegs amb un supervivent. I és que es planteja sota la forma d'una entrevista -més que conversa- ordenada, amb preguntes i respostes a l'entorn de les vivències del protagonista, el filòleg i poeta Jaime Vándor, que ha exercit durant més de quaranta anys com a professor a la Universitat de Barcelona. Un català hongarès de Viena, que desconeixia abans de llegir-ne el llibre, que havia esquivat els camps d'extermini quan vivia a Hongria -no pas com tants membres de la seva família- i que durant molts s'ha dedicat a l'entesa entre jueus i cristians.
El pròleg d'en Carles Duarte ja deixa entreveure l'humanisme indefallent d'aquest pensador, i la seva bonhomia, senzillesa, magnanimitat, humilitat i ètica, que el fan digne del compromís personal i la voluntat de construir diàleg, d'esforçar-nos per posar-nos en el lloc de l'altre, i denunciar el dolor inútil, el mal i l'obscenitat de l'odi, concedint una gran importància a la tendresa.
De l'Holocaust a Hongria ja n'havia llegit una obra per a joves. Però és cert que tot allò que va passar arreu d'Europa acostumem a reduir-ho només a Mauthausen o a Auswitch, quan l'esforç per ocupar territoris del règim nazi no va tenir gairebé aturador. Vándor detalla les penúries dins del gueto de Budapest, com els records d'un infant d'onze anys. A Hongria, també és prou coneguda la tasca del diplomàtic espanyol Ángel Sanz-Briz, i la del seu successor Giorgio Perlasca, que va permetre que famílies com les de Vándor poguessin sobreviure, gràcies a afegir "agregacions" a l'ambaixada amb cases de particulars. Amb aquesta estratagema, varen aconseguir salvar uns cinc mil jueus hongaresos de ser enviats als camps d'extermini. Ells dos varen ser reconeguts, anys és tard, com a Justos entre les Nacions. I és que, al costat de la gran història es lliuren petites grans històries. I la història particular de Vándor segueix fins que la família es pot retrobar finalment a Barcelona. Per tant, ens retrata també tot allò que va lligat amb la post-guerra i l'exili, i que massa sovint també deixem de banda.
Però el que m'ha interessat més del llibre són les seves reflexions finals. Començant per la nomenclatura correcta de l'Holocaust, el seu significat i la denúncia de la seva banalització -emprar les denominacions nazi o holocaust fora de context per desqualificar o denigrar banalitza el concepte, converteix el que és extraordinari, excepcional, en quotidià- (ben oportuna, just quan comencen a haver-hi reaccions internacionals qualificades sobre la banalització de l'Holocaust per part de polítics espanyols). O sobre el concepte de víctimes, que tendim a entendre els morts, però va molt més enllà. De víctimes de l'holocaust ho van ser no solament els assassinats per gas o els morts per inanició, debilitat, malalties, càstigs, experiments mèdics, etc. als camps. Molts altres també ho van ser. I parla dels transportats als camps en trens, els obligats a efectuar el camí a peu en les famoses "marxes de la mort"; els supervivents del camp; els obligats a treballar en fàbriques alemanyes en qualitat d'esclaus; els homes en edat militar, enviats al front de l'Est en destacaments paramilitars, utilitzats per recollir mines, cavar trinxeres o enviats a primera línia; els amuntegats als guetos tancats i destinats a morir d'inanició; les víctimes jueves del front de l'Est conquerit per la Wehrmacht, afusellats al costat de foses comunes; els evadits, submergits en la il·legalitat, amagats o que es feien passar per cristians; els suïcides; o el poble gitano, del quan no des disposen investigadors i erudits que recerquin als arxius. (Trobo a faltar les dones violades i/o obligades a prostituir-se, que en varen ser moltes, com explica, per exemple, en referència també a l'exèrcit aliat quan alliberaven les ciutats dels nazis).
I acaba explicant com cal tractar la memòria de l'Holocaust, des de la poesia, però també la literatura, la música, el cinema, o els museus.
Com diu ell mateix, no hi ha cap garantia perquè no es repeteixi l'Holocaust. I la cultura no és cap salvaguarda contra la barbàrie. I, per això, com comenta en Jaume Castro, l'autor del llibre, aquesta entrevista és un granet de sorra més en la reserva de la memòria de la nostra societat, i reforça la tria perquè la nostra societat sigui més solidària, més atenta a l'acollida dels estrangers i dels més febles de la societat, perquè no siguin mai convertits en bocs expiatoris de la crisi.
...

Eva Weaver. Tot el que cap a les butxaques

Ara que s'ha posat de moda anomenar-nos nazis als catalans a partir de qualsevol excusa, és convenient continuar amb la lectura de llibres -siguin de novel·la o d'assaig- sobre el que veritablement significa un règim totalitari.
Tot el que cap a les butxaques és una novel·la tres en uno. És a dir, que proposa tres històries que s'acaben enllaçant al final de tot. De bon principi, des de Nova York -on tornarem al final per tancar el cercle- on un vell Mika transmet els secrets de l'abric de les butxaques al seu nét, Danny. Seguidament, ens endinsem cap un dels escenaris més visitats en la novel·lística de la shoah: el gueto de Varsòvia, i ens en detalla tot el calvari que varen patir els seus habitants a partir de les titelles que el jove Mika construeix i fa anar. Una d'aquestes titelles, el Príncep, anirà a parar a mans d'un soldat alemany, en Max. I això ens aportarà una visió ben diferent de la tragèdia de l'holocaust, des del punt de vista nazi. El recorregut d'en Max i el titella, -des de Sibèria, i fins que arriba a mans de la seva neta Mara- ens portarà finalment a Nova York, la ciutat on tots els somnis-fins i tot el del retrobament i la reconciliació- són possibles.
Acostumats a situar trames argumentals en la segona Guerra Mundial, jo desconeixia gairebé tot el calvari que varen patir els alemanys en la post-guerra. A banda de jutjar els líders polítics -no tots, ja que molts se'n varen lliurar-, la societat alemanya també va patir represàlies immerescudes i força cruels. És clar que les atrocitats que varen cometre els alemanys requerien un càstig, però tampoc és justificable de cap manera algunes de les penes a les que varen ser sotmesos posteriorment. (Per exemple, estades sense judici en camps de concentració, violacions de dones, maltractament d'infants, expulsions i desplaçaments, ..). En especial, els seus soldats, molts dels quals varen passar directament als camps de concentració russos, a Sibèria, on hi restaren com a presoners sense drets, explotats, i amb poques possibilitats de sobreviure. Una història poc explicada -cal recordar a casa nostra la novel·la de la Teresa Pous, La cançó dels deportats-, i que posa a la mateixa alçada el règim estalinista amb el hitlerià.
La novel·la, la primera d'aquesta escriptora anglesa que s'havia dedicat fins ara a fer performances, té tots els punts per convertir-se en un guió cinematogràfic d'aquells que t'atrapa des del primer moment. Amb la sensació d'haver-ne ja vist alguns elements en altres llocs (la necessitat d'animar els infants en moments d'extrema dificultat, m'ha fet venir al cap imatges i documentals sobre Pallassos sense fronteres; els dubtes sobre com cal comportar-se amb l'enemic em portaven al cap escenes de El pont sobre el riu Kwait), tens la sensació que és l'atzar el que domina la vida dels protagonistes, tot i haver estat tractats com a titelles pels dictadors alemanys i russos.
De la traducció, no en sé dir gaire cosa. Em sembla correcte el que he llegit, excepte el títol: The Puppet Boy of Warsaw. I és que això ja sembla quan es traduïen els títols de pel·lícules americanes a l'espanyol durant el franquisme!
Potser és la sensació d'un xic de pompositat i esperit comercial en el subtítol del llibre -la novel·la definitiva sobre el gueto de Varsòvia!-, imagino per aquesta història un destí similar al de El noi del pijama de ratlles: un llarg recorregut literari i una exitosa pel·lícula per al cinema.
Tot i amb això, es tracta d'una lectura ben recomanable per a tots aquells -i penso amb més d'un dirigent polític i periodista espanyol- que fan servir amb tanta lleugeresa el terme nazi. ...

Cynthia Ozyck. El xal

Més enllà dels fets de l'Holocaust -més o menys explicats i difosos pels historiadors-, molts escriptors han intentat endinsar-se -i traslladar-hi els lectors- al món interior dels protagonistes d'aquelles històries frapants.
I és ben cert que, a vegades, ho aconsegueixen del tot.
És el cas de Cynthia Ozick, una escriptora novaiorquesa que tracta en les seves obres la vida dels jueus americans. Amb els dos relats que conformen El xal, ens explica la vivència de l'horror de la Rosa Lublin, a partir de dues històries separades trenta anys una de l'altra. (Amb els dos relats, cal dir-ho, va obtenir el premi O. Henry de narrativa breu, entre molts d'altres obtinguts durant la seva llarga carrera).
El primer d'ells, brevíssim, retrata com cap la fredor de l'infern. La Magda que busca el xal perquè té fred, i vola pels aires, com una papallona que anava a posar-se en una parra d'argent.
El xal és aquella peça de roba que la criatura xuclava i xuclava, com si mamés i que acompanya la neta arreu. (De fet, la N. encara guarda, entre els seus ninos, el saxo de roba, ben esfilagarsat, que li varen regalar només néixer, al que s'aferrava per tranquil·litzar-se i quedar ben adormida).
Per la Rosa, aquest és el durant -Hitler- de les tres vides que tenen els jueus. (Tot i que a Amèrica els gats tenen nou vides, ... ells són menys que gats, per això en tenen tres. La vida d'abans, la vida de durant i la vida de després). I, per a la Rosa, només hi ha una època; no hi ha després. Només queda el durant. I dir-ne vida és una mentida.
El segon relat, anys més tard, a Miami, on tothom havia deixat enrere una vida de debò, i tothom està aclaparat pel pes del penediment. El temps no esborra el record, i la Rosa viu encara a dins l'infern. "M'he instal·lat a l'infern. Fa temps vaig pensar que el pitjor era el pitjor, que després d'allò res no podia ser pitjor. Però ara veig que fins i tot després del pitjor n'hi ha més". Vivint sempre en el passat. Si l'única cosa que té una persona són pensaments, és on viu.
Entremig, el record de la Varsòvia abans del gueto -Tothom que parla de París és que no ha vist mai Varsòvia-, les cançons de bressol de l'àvia, les lectures de Tuwim, La literatura s'ha de llegir en la llengua pròpia. Els jueus eren, per damunt de tot, polonesos, i fins i tot se'n reien, del jiddisch. El pare era un patriota polonès de manera temporal, deia, fins al moment en què les nacions convisquessin les unes amb les altres com el lliri i el lotus.
La Rosa escriu cartes, potser perquè l'escriptura ajuda al tractament de la síndrome del supervivent. Que curiós era agafar la ploma: després de tot, no era res més que una canya petita afilada que supura els seus bassals jeroglífics: una ploma que, miraculosament, parla polonès. Un forrellat obert de la llengua. Altrament la llengua està encadenada a les dents i al paladar. Una immersió en la llengua viva: de cop i volta aquesta claredat, aquesta capacitat, aquest poder de fer una història, de dir, d'explicar. Rescatar, indultar! O mentir.
Però el gran drama, per a tots nosaltres, és el desconeixement. I és que quan volia explicar a tothom no solament la seva història, sinó també altres històries, ningú no en sabia res ... No ho recordaven perquè no volien saber-ne res.
És el drama del gueto de Varsòvia, amb el metro que passava pel mig del lloc de la nostra misèria. Cada dia, i diverses vegades al dia, teníem aquests testimonis. Cada dia ens veien: dones amb bosses de comprar; una vegada vaig veure un enciam que sobresortia de la bossa: un enciam verd! I ja ningú no ens considerava polonesos. I tots van callar!
Per això, el risc està en què ens convertim tots en  la dona que portava l'enciam al tramvia.
La veritat sigui dita, és potser el text més commovedor sobre l'Holocaust, no pas sobre el que va passar en el durant, sinó sobretot per com el patiment dels supervivents no els va deixar mai en pau, i no ens hauria de permetre als lectors defugir-ne el record.
Una lectura -breu i intensa- imprescindible.

Andrea Camilleri. El joc de pistes

Tot bon detectiu ha de tenir el seu Moriarty. Per això, en aquesta ocasió -i després de no sé ja quantes històries d'aquest comissari sicilià- ens arriba un personatge pervers, intel·ligent com pocs, i que repte a en Montalbano a un duel fatal, amb un llarg joc de pistes.
I és que l'Andrea Camilleri ha sabut vestir una història distreta, intel·ligent, a estones divertida -com sempre, la religió, la premsa i la política no en surten ben parats-, però també tràgica i sagnant. Per mi, una de les millors d'entre les que he llegit a aquest escriptor a punt de fer els 90 anys d'edat.
Per entremig, els embolics amb la seva parella i el seu estol d'amics, col·laboradors i superiors, que ens el fan simpàtic, al mateix temps que entranyable.
I aquest cop, poc amanit de menges del sud d'Itàlia (perquè la història, més aviat, li fa perdre la gana, tot i que el menjar és un accelerador de les funcions del cervell). Però amb algunes referències interessants (per exemple, a El President, de Simenon, encara no traduïda al català. O als seus amics Vitaliano Brancati, dramaturg, Corrado Cagli i Renato Guttuso, artistes desconeguts a casa nostra. I amb el dubte de si la serra de Montserrato és un lloc real o una picada d'ullet als catalans).
En canvi, la llengua hi torna a jugar un paper clau, i més quan s'hi barregeb diversos dialectes -que cal ser traduïts amb eficàcia-, com són el Catarellès, el Burocratès, i fins i tot l'Adelinès, a banda del munt d'expressions en "clar i sicilià" que també ha calgut traduir.
Resumint, una bona novel·la d'intriga, un excel·lent treball d'en Pau Vidal, i un bon regal per aquest Sant Jordi!

Marek Edelman. También hubo amor en el gueto

Sempre que ens fixem amb les barrabassades nazis, tenim tendència en fixar-nos en les imatges de mort, terror i patiment que acompanyen la barbàrie. Però poques vegades s'ha posat l'accent en el que feia mantenir viva tota aquella gent que la varen patir: "Perquè mai em pregunta ningú si en el gueto hi havia amor? Perquè això no interessa a ningú? Algú hauria de fer na pel·lícula sobre l'amor en el gueto. Era l'amor el que ajudava a resistir".

Amb aquesta premissa, Marek Edelman escriu aquest petit llibret, ple d'històries personals. Quan va passar tot, ell era només un jove que intentava fer, senzillament, la seva vida, i que es va veure abocat, gairebé per casualitat, a dirigir les tasques de resistència dins del gueto de la seva ciutat, des de l'organització jueva de combat, ZOB. Anys més tard, ja convertit en un metge cardiòleg de prestigi, va participar també en el moviment Solidaritat contra el feixisme comunista. Quan va morir, el 2009, era el darrer supervivent del gueto de Varsòvia. Mentre era jubilat, però, va intentar  recollir tot el que la seva memòria havia retingut fins el moment. Per això, deia que "darrere meu ja només hi ha el no-res".

Probablement, des del punt de vista literari no és un gran llibre. Tampoc es tracta d'un llibre d'història: no se'ns relata els fets que expliquen allò que va esdevenir-s'hi. I molt menys és un tractat sobre l'amor a dins del gueto, com pot suggerir el títol. Més aviat es tracta d'un recull d'apunts dispersos d'una memòria que se'n va. I aquest, segurament, és el valor més important que ens aporta. El mantenir viva l'espurna de vida d'una gent que ja no hi són entre nosaltres. "No tinc dret a parlar en el seu nom, perquè no sé si varen morir odiant o perdonant els seus botxins. I ja mai ningú no ho sabrà. Però tinc la obligació de vetllar per tal que la seva memòria no s'esvaeixi". A través dels seus carrers i places,que també han desaparegut, i de la gent que coneixia, ens mostra com el règim nazi va acabar amb molts projectes de vida, alguns d'ells compartits per l'amor.

El cinema ens n'ha portat la història del gueto a través d'un pianista; però són moltes més les vides que van patir-lo. Per això, argumenta: "Sóc ja la darrera persona que ha conegut a aquestes persones pel seus noms i cognoms. Segurament ningú més les evocarà. És necessari que quedi d'elles una petjada". I ens en fa una llista llarga, com una petita viquipèdia de la vida dins del gueto.
I ens avisa que la maldat pot créixer. "S'ha de vetllar per tal que la cultura fomenti la bondat, no l'odi". "L'odi és fàcil. L'amor exigeix esforç i sacrifici". Per això, cal ensenyar a les escoles que "el mal és el mal, que l'odi és un mal i que l'amor és una obligació".
La seva lliçó respecte a la memòria és molt clara: "és una qüestió de política. La política moldeja la memòria de la societat, del grup. ... La dels països totalitaris ho fa amb molta més força." Per això, critica el despreci per la vida humana que emana del totalitarisme, també avui en dia a Europa. I, davant d'això, no podem restar impassibles. "El testimoni passiu es converteix en coculpable. En situacions extremes, la passivitat és un crim". Cal, doncs, ensenyar als joves que el "primer és la vida, i que només després ve la comoditat".
Una esforç, el de mantenir viva la memòria, que també convindria que tots féssim també amb els nostres.

Pruden Panadès. Cosins de Tarzan

Més que una capsa de records, aquest llibre és com una d'aquelles capsetes petites que contenen una clau, ben especial: la que obre la capacitat /el do de cadascú per accedir als propis records, aquells que tenim enterrats a no se sap on. I és que, llegint aquest conjunt alfabètic de records de la Pruden Penedès, se m'ha despertat  un allau de nostàlgia incontenible. Cada nou món que proposa la Pruden amb cada capítol m'ha traslladat a un escenari de la meva infantesa: jugar a fer paraules amb la sopa de lletres, fer boles de menjar que costaven d'empassar, un pal cruel entaforat en un formiguer, les mentides que fan caure les dents, els cucs de seda dins les capses de sabates, les excursions familiars tot cantant, les plantofades merescudes, els contes i les representacions teatrals casolanes, les vaqueries a la ciutat, les voltes amb els ulls tancats, la roba estesa als terrats, ... I tants i tants d'altres minúsculs instants -olors, imatges, gestos, sabors, frases, ...- que, ves per on, encara conservava entaforats sense saber-ho. Gràcies, doncs, per aquesta petita màquina del temps capaç de retornar-nos a la infantesa.
Que la Pruden escriu molt bé, no és cap secret. Llegiu-ne els seus articles i en quedareu plenament convençuts. A més, fa ben poc, acaba de publicar un conte ecològic prou especial: Errata. Les tribulacions de l'impressor Prim, una petita obra d'art fruit de la relació entre una errata i el paper dins d'una impremta, que ens demostra com la Pruden és una observadora detallista de tot procés cultural. I és que des del temps del Teatre per a joves, la Pruden s'ha estimat amb bogeria tots i cadascun dels projectes que ha pogut acompanyar des del Cercle cultural de Granollers. I per això no és d'estranyar que ens ofereixi ara aquesta peça d'orfebreria, detallista, en forma de llibre, feta amb l'art d'observar i estimar la vida.
La part sorprenent del relat per a tots els vallesans és la suma de racons barcelonins de la Pruden. Habituats des de ben joves a veure-la per Granollers i Marata, costa de situar-la enmig de la gran ciutat: el carrer Ample, l'església dels Josepets, el metro de Lesseps, la plaça de la Creu, el carrer Legalitat, el Park Güell, ... són espais que ens imaginem talment com si fossin els carrers i places de la nostra infantesa, i que recordem ben diferents que com s'han transformat avui en dia.
Resumint, doncs, un regal perfecte per aquests dies d'amics invisibles i altres confabulacions. El qui el rebi, en quedarà molt agraït. ...