Patrick Modiano. En el cafè de la joventut perduda

M'empassso en dos viatges en tren a la capital aquest breu llibre del recent premi Nobel de literatura, Patrick Modiano. No n'havia llegit res i en confesso el meu total desconeixement abans de que li concedissin el premi. Amb aquests precedents, doncs, m'embarco en la ruta guiada pel París de la segona meitat del segle passat. Però també per l'art de la memòria (o, més ben dit, per com un passeig per la memòria es converteix en art de l'escriptura).
El llibre és del 2007, amb traducció de Joan Casas. I intenta resseguir allò que se sap d'una noia jove, que anomenen Louki, a partir de diversos homes que la varen conèixer.
És en aquest recorregut personal que desgrana un quants temes rellevants en el seu món literari.
Començant pel paper que juguen els cafès -un dels signes identificadors de la cultura europea, segons Steiner. Així, en un cafè ... provem de crear vincles. Trobades en un carrer, en una estació de metro a l'hora punta. Ens hauríem de lligar l'un a l'altre amb unes manilles en aquells moments. L'espai que t'ofereix el cafè va acompanyat del temps necessari per a crear baules, amb persones a voltes ben desconegudes. I això no ho tens gairebé enlloc més.

Així, és en el cafè Condé on la protagonista es refugiava com si volgués fugir d'alguna cosa, escapar-se d'un perill. I aleshores ressegueix els recorreguts de cadascú dels personatges que hi tenen contacte, fins arribar a aquell punt de trobada. Dibuixava els trajectes de tots els personatges fins el Condé. Pretenia determinar amb la màxima exactitud possible els itineraris que segueixen les persones, per comprendre-les millor. Tot i amb això, després les persones un dia desapareixen i t'adones que no en sabies res, ni tan sols la seva veritable identitat. És a dir, escriu -també en una llibreta, com sovint ho fan els personatges de Paul Auster- aquells apunts que ens serveixen per estalonar les vides de persones, per descriure'n els mínims que creiem que ens permeten identificar-les, però que s'acaben perdent per entre la xarxa de carrers de la gran ciutat.

L'altre assumpte que m'ha agradat és el les zones neutres. Els espais d'entremig, els no-límits de les ciutats. Diu Modiano que hi havia zones múltiples al barri i jo en coneixia totes les fronteres, fins i tot les invisibles. Equivalen a les zones neutres. Hi havia a París zones intermediàries, no man's lands on et trobaves al limit de tot, en trànsit, o fins i tot en suspens. S'hi gaudia d'una certa immunitat. Les hauria pogut anomenar zones franques, però zones neutres era més exacte. 

Potser equivaldrien als forats negres siderals, que són capaços fins i tot de xuclar-te l'ànima. Hi ha certs llocs que són imants, i que t'atrauen si camines pels seus rodals. I això de manera imperceptible, sense que ni te n'adonis. ... I acabes allà, al punt precís on havies d'embarrancar. Per això, ell proposa no fer ... cap gest massa brusc, sinó passivitat i lentitud, que així et deixes penetrar de mica en mica per l'esperit dels llocs.

En tot cas, les zones neutres tenen si més no aquest avantatge: només són un punt de partida, i un dia o altre les abandones.
L'altre argument que desgrana és el de la joventut. Perquè tota la novel·la passa a mig camí de la vida de debò, ens envoltava una melancolia obscura, ... en el cafè de la joventut perduda. I és que els joves de totes les èpoques sempre han -hem?- viscut sense consciència de la seva existència en el temps. Érem massa joves, no teníem cap passat que poguéssim revelar, vivíem el present. I sempre com si fos una fugida endavant. Només era jo mateixa de debò en el moment que fugia, Els meus únics bons records són records d'escapada o de fugida.
Per això, parla de la Declaració d'absència. La sensació de no ser-hi present. Si tot aquest període s'ha mantingut vívid en el meu record és per les preguntes que s'han quedat sense resposta.

Com deia, doncs, el secretari de l'Acadèmia sueca, Peter Englund, Modiano és autor de temes recurrents: la memòria, la pèrdua, la identitat, el temps. Emmarcat en un París bohemi, però que bé podria ser qualsevol altra ciutat, que no es preocupa per l'endemà.

Del seu estil, que alguns defineixen com a elegant, se n'agraeix la sobreitat. En frases lleugeres, deixa anar continguts pesants, amb molt de sentit, i ben suggerents. El proper, l'haurem de llegir en francès. I la construcció teixida al voltant d'un misteri, que es resol al final, sense necessitat d'allargar innecessàriament la novel·la, també és d'agrair. 

A veure si també així puc anar resolent el misteri Modiano, mica en mica. ...

Què en diu l'Editorial?

En el cafè de la joventut perduda 

Sinopsi
En el cafè de la joventut perduda ens situa als primers anys seixanta al cafè Condé, prop del Carrefour de l'Odéon. Aquest local representa una destil·lació de molts cafès reals, punt de trobada de la bohèmia literària i universitària. Entre els personatges habituals del Condé hi ha la Louki, una dona misteriosa que desapareix d'un dia a l'altre sense dir res. Modiano se serveix de diferents testimonis per anar refent les traces d'aquesta dona inquietant, que ha viscut una infantesa desassistida a Pigalle, un fracàs matrimonial i un amor secret. Amb aquesta novel·la Modiano ens ofereix un passeig per una ciutat on passat, present i futur es donen perillosament la mà.

Patrick Modiano 
(Boulogne-Billancourt, 1945)
és un dels grans autors francesos vius. Novel·lista prolífic, l'any 1978 va obtenir el Premi Goncourt amb Rue des boutiques obscures. També ha publicat, entre d'altres, Una joventut (1981), Barri perdut (1984), Diumenges d'agost (1986) i La petita joia (1981), quatre novel·les que el lector pot trobar en català. Després de l'èxit d'En el cafè de la joventut perduda (premi de la revista Lire a la millor novel·la francesa del 2007), de la recuperació de Carrer de les Botigues Fosques (Premi Goncourt 1978), i L’horitzó (2010), Edicions Proa publica la seva nova i esperada novel·la.

Patrick Modiano ha estat guardonat amb el Premi Nobel de Literatura ...