10 oficis que ja no existeixen

El món del treball està patint una transformació sorprenent, radical, inimaginable fa tan sols una dècada. Tot canvia tan de pressa que fins i tot la feina té poc a veure amb el que vàrem estudiar no fa pas tant (però era el segle passat!). I els que ara estudien els tocarà treballar, segurament, en oficis que encara no s'han ni tan sols inventat. I ja veurem quantes de les noves feines que s'estan creant (community manager, per exemple), encara existiran tan sols d'aquí deu anys.
Per això, em fa l·lusió penjar aquetes imatges d'oficis que van ser, alguns dels quals ni tan sols els hem arribat a conèixer. Els oficis que s'hi recullen són:

• Col·locador de bitlles a la bolera
• Despertador humà
• Tallador de Gel 
• "Escoltador-radar" per a avions enemics 
• Caçadors de rates
• Encenedors de fanals
• Conductor de troncs. (A casa nostra, serien els raiers del Pallars).
• Operadora de central telefònica, per fer operacions que ara es fan de forma digital (connexions a trucades a llarga distància, ...). Potser a l'edifici de telefònica al centre de Granollers, ara buit del tot, hi havia un munt de gent treballant-hi?
• "Ressucitador", altrament dits "lladre de cossos". Contractats al segle XIX per retirar cadàvers de les tombes per tal que les universitats utilitzen com a cadàvers. Obtenir cadàvers per mitjans legals era difícil, de manera que les universitats van haver de recórrer a altres mitjans per obtenirlos per a les pràctiques dels seus estudiants.
• Lector que entretenia els treballadors de la fàbrica. Es veu que sovint eren contractats amb diners reunit pels treballadors per llegir en grans sales plenes de treballadors manuals per mantenir-los entretinguts. Alguns llegien publicacions del sindicat.

Com diu el post d'on l'he trobat, la desaparició de la majoria d'aquests llocs de treball és atribuïble als avenços tecnològics. I en molts casos, s'explotaven infants com a mà d'obra barata, tal i com encara passa a molts països del tercer món actualment.
Per als granollerins, és especialment significatiu recordar que al centre mateix de la ciutat hi havia una "fàbrica de gel", on es tallaven barres de gel -i durant alguns segles va ser un negoci rodó, per la necessitat de conservar els aliments. I que havíem tingut "serenos" que encenien i apagaven els llums de la carretera. (Segur que a l'Arxiu municipal n'hi ha més d'una fotografia).
Però potser la més interessant pot ser el darrer de tots: el lector per a entretenir els treballadors de la fàbrica. Si trobéssim una foto d'aquestes feta a Roca Umbert, tancaríem el cercle de la Fàbrica de les Arts!

1. Bowling Alley Pinsetter

Image credits: shorpy.com

(Segueix ...)

La mala pregunta

Ja tenim aquí la pregunta, i per partida doble! Una notícia sensacional, esperada de fa temps, i portada amb una eficàcia pel mateix President i amb discreció per part de tots els partits que hi han pres part, com no estàvem acostumats fins ara. Una etapa més en aquest camí que ens ha de dur a la independència, que arribarà molt més aviat del que ens podíem imaginar tots plegats fa pocs anys. Ara ja ens podem votar al damunt, que és pel que vàrem sortir al carrer els dos darrers 11-S.
No és, però, del doble Sí-Sí (o Sí-No, o No directament, si es prefereix), que volia parlar, sinó d'una altra pregunta que estic fart d'escoltar als periodistes d'arreu, d'aquí i de més enllà, gairebé dia sí i dia també, però formulada -segons el meu parer- amb ben poca intel·ligència.
Em refereixo, ves per on, a la pregunta que fa tot periodista -català o espanyol- quan es troba davant d'un alt càrrec d'una institució internacional: En cas de declarar la independència, Catalunya es mantidrà dins de la seva institució? (Poseu-hi, aquí, Unió Europea, Nacions Unides, OTAN, ...). Ahir mateix, ni més ni menys, fou el mateix president del Consell Europeu, Van Rompuy, a qui s'obligà a llegir una resposta que ja duia preparada per escrit.
I és que la resposta a aquesta pregunta ja la sabem: estarem -de bon principi- a fora de tot. I caldrà renegociar amb tots i cada un dels organismes el nostre retorn. I no cal que ens enganyem: així ho diuen cada un dels tractats internacionals en els que Espanya -i altres grans nacions- varen tenir oportunitat de posar-hi cullerada en el seu moment. Ningú que vulgui separar-se de la gran nació, podrà seguir mantenint els tractats corresponents i haurà de començar de nou, des de zero.
Per tant, el meu dubte amb els periodistes és perquè, si ja saben la resposta, continuen plantats en la obvietat inicial de la pregunta i no són capaços d'avançar en el debat amb el seu interlocutor cap a alguna continuació més lògica. (Segueix ...)

El Perfil de Granollers

Roca Umbert o Can Muntanyola, projectes per generar dinamisme a Granollers 

Fa pocs dies vaig assistir a la presentació de l'estudi El perfil de la ciutat a Granollers. El tècnic que en feia l'exposició ho va deixar ben clar: Granollers és la ciutat més "normal" de totes les ciutats que es fan i es desfan pel nostre país. Però què volia dir ben bé quan deia una ciutat "normal"?
Anem a pams. Per començar, cal explicar que el projecte El Perfil de la ciutat és fruit de la col·laboració tècnica de 14 ajuntaments de ciutats mitjanes, a través dels seus observatoris socioeconòmics, amb l'objectiu de mesurar la qualitat de vida, la sostenibilitat i el benestar dels ciutadans. Així, a més de Granollers, Barberà del Vallès, Manresa, Mataró, Rubí, Sabadell, Santa Coloma de Gramenet, Terrassa, entre d'altres, disposen d'una sèrie d'indicadors en diversos àmbits -demografia, mercat de treball, habitatge, activitat econòmica, teixit empresarial, cohesió social i sostenibilitat- que els permet veure com evolucionen cada una d'elles i comparar-se amb el conjunt de ciutats que formen la xarxa. La gestió del projecte correspon al tècnics analistes -economistes i sociòlegs especialistes-, acostumats a donar sentit a la fredor de les múltiples dades que els toca analitzar. Per tant, gent que ruminen molt totes i cada una de les afirmacions que fan, gens apassionada, i a qui no se'ls acudiria pas dir cap frivolitat.
Així doncs, el "normal" que va proferir el presentador, tècnicament, venia a dir que Granollers és la ciutat amb una desviació típica menys elevada. Això és, la que s'acosta més a la mitjana en cada una de les variables analitzades. El que és el mateix, la que surt menys de la norma. La ciutat que es fa notar menys, estadísticament parlant. O, si ho preferiu, la que segueix la inèrcia, la tendència general i no se'n surt del guió. O, com algú podria suggerir, la ciutat més "avorrida", allà on passen menys coses. Fins i tot l'estadística confirmaria, doncs, la sensació que té molta gent respecte a la grisa dinàmica general de la nostra ciutat.
Si ens fixem en el contingut de la presentació, sobretot se'ns va ressaltar dues variables positives: una d'educativa -la ciutat que té l'índex més baix de fracàs de l'ESO- i una d'econòmica -Granollers és la ciutat amb més facturació total per capita, tenint present que la nostra estructura empresarial es caracteritza per l'existència de grans empreses històriques que generen força ocupació i amb un elevat volum de negoci. En canvi, si aprofundim en la lectura de l'estudi, veurem que una de les variables que els autors de la presentació es varen oblidar de reflectir -i cap mitjà d'informar-ne- és l'índex més baix en quan a empreses noves. És a dir, que tenim ben poca capacitat emprenedora i d'innovació econòmica, mentre ens dediquem a anar greixant les dinàmiques que ja tenim consolidades.
En el fons, estem parlant del model de ciutat que estem construint. Una ciutat a la mida de poques grans empreses, gens arrelades al territori, i a qui només els interessa Granollers perquè "hi h caler", o bé una ciutat preparada per generar petites i mitjanes empreses, actives, arriscades, sorgides de les idees i l'empenta de la gent del territori, i que generen dinamisme a partir de la seva capacitat per moure's, aquí i arreu.
Per tant, podríem resumir dient que el tret que ens fa diferents amb les ciutats similars a la nostra és que a Granollers se'ns educa -i bé- per generar un bon volum de facturació des de les empreses ja existents al territori. És a dir, que el perfil que se'n deriva de l'estudi confirmaria la capacitat comercial que tan se'ns suposa als granollerins des dels dies en què, a l'època romana, a la Semproniana se li va acudir muntar una fonda en una cruïlla de camins.
Ara bé, no hem de confondre seguir la inèrcia -en aquest cas, dels mercats- amb un defecte. Potser és l'edat, però que consti que, per mi, passar desapercebut -allò que estadísticament n'hem dit una ciutat "normal"- és un dels majors al·licients que pot existir. I fer feina sense que se't noti representa, segons el meu parer, una manera de fer ben digna, tan si parlem d'una persona com si ho fem d'una ciutat.
Comprenc també que els ciutadans potser desitgen quelcom diferent, una ciutat més emocionant, més moguda i enèrgica. Amb atractius que ens trenquin la rutina de la compravenda a la que estem acostumats i que posin color al dia a dia comercial que se'ns planteja com a futur.
Però cal tenir present que les variables econòmiques no es capgiren d'un dia per l'altre. I menys en èpoques de crisi. S'ha de fer molta feina de formigueta -allò de "poc a poc i bona feina", que em deien a casa- amb moltes petites accions els resultats de les quals no es veuran fins al cap d'un temps. Aquí és quan afegiria que l'activitat engegada amb Can Muntanyola, per exemple, és ben esperançadora per al futur innovador de la nostra ciutat. O que les oportunitats que se'ns obren a partir de l'entorn de Roca Umbert o de la mateixa Mitja Marató, per incidir en exemples coneguts, no són només de satisfacció personal -cultural i esportiva, en aquests casos- sinó que suposen motius per a la generació d'activitat econòmica emprenedora. Encara cal fer molta feina, és cert, però podem aprofitar força les eines de què disposem per capgirar la tendència.
I és que cal trencar la complaença si no volem que el dinamisme de la nostra ciutat sigui només de calaix i no pas de noves idees i iniciatives.

(Columna d'Opinió per a Ràdio Granollers)
9 de febrer de 2013

Can Muntanyola

L'antiga Masia de Can Muntanyola

La Masia de Can Muntanyola restaurada, i el nou edifici al costat

Finalment, s'inaugura el Centre de Serveis a les empreses de Can Muntanyola. De mica en mica, doncs, el Granollers industrial es va menjant espai al poc Granollers agrícola que encara resta d'empeus, mostrant que la ciutat s'ha anat transformant en la seva economia amb el pas dels segles.
Com sempre, un projecte de rehabilitació ben treballat, que permet el màxim respecte per les restes patrimonials existents, sobretot, tenint present que, a banda de la façana, els murs interiors més aviat en compliquen la distribució. I amb un bon equipament de serveis al costat, compartit amb la Cambra de Comerç, funcional i auster, com correspon a les èpoques en què ha tocat executar-lo. I tot plegat, ben situat i comunicat, enmig del polígon industrial del Pla de Baix, envoltat d'indústries, i proper també a l'edifici de la UEI.
Així doncs, a Granollers, per fi, ens posem a l'alçada d'altres ciutats del nostre entorn que ja fa uns quants anys s'han posat les piles per facilitar espais per al món empresarial, amb una oficina única de tramitació, espais per a noves empreses, per a la formació i el  foment de l'emprenedoria. La suma de la coordinació de serveis i administrativa, pública i privada, hauria de poder impulsar sinergies empresarials i dinamitzar l'economia de la comarca, prou tocada, tot generant ocupació i millorant la productivitat de les empreses.
Aquest nou centre correspondria a la família dels ecosistemes emprenedors -que no innovadors; això s'ha de treballar força més-, en transició cap al que s'anomena una acceleradora d'empreses (en la que ja se seleccionen projectes de cinc anys de vida, innovadors, escalables, amb clara vocació internacional i amb possibilitats de generar llocs de treball d'alta qualificació). En tot cas, comença a fer camí, i només podem que desitjar-li tots plegats que tingui molts èxits, sobretot pel que fa a la creació de noves empreses i d'ocupació.
Ara que les coses es van posant en lloc mica en mica, queda pendent el repte de l'ús de la Masia de Tres Torres, que podrà acollir amb comoditat els diversos serveis que conformen l'actual Centre Cívic Jaume Oller, i convertir-se en un fabulós equipament per al barri. Però aquesta és una altra història.

Quinze reptes per a la professió de recursos humans

Llegeixo un article interessant a la revista Expansión proposant quinze reptes de futur per a les professions relacionades amb els recursos humans de les organitzacions que, de fet, suposen quinze reptes per a la gestió de qualsevol empresa, entitat o institució, i que van molt més enllà de la simple gestió de les persones, entrant de fons en l'estratègia de l'empresa i la seva cultura organitzativa, tocant temàtiques com la innovació, l'emprenedoria, la creativitat, la motivació, la responsabilitat social corporativa, la diversitat, ...
Tot i que és un xic llarg, com sempre, en faig la maltraducció al català, que és una manera d'entrar en més detall en el contingut de l'article. Aquestes són les quinze propostes:

1. Guanyar la cursa global pel talent.
2. Gestionar la diversitat en un oceà de capacitats
3. Recursos humans, peça clau en el negoci de la companyia
4. El compromís, o com alinear els valors de treballadors i empresa
5. Retribució: Un model flexible que motivi a les persones
6. Globalització: La connexió 'glocal' en un món connectat
7. Proximitat al client i màrqueting 3.0 enfocat cap a la persona
8. La necessitat imperiosa de generar líders d'empresa
9. Entorn motivador davant de l'absentisme i la ineficàcia
10. La gestió del coneixement en equips cada vegada més diversos
11. Noves formes de treball adequades a una nova realitat
12. Gestió del canvi per combatre la incertesa
13. La innovació dels intraemprenedors
14. RSC que reforci l'orgull de pertinença
15. Tecnologia, el gran democratitzador del desenvolupament

Mirem-los detalladament ... (continua) 

Catalunya, nova start-up d'Europa

És un d'aquests mots que, de cop i volta, es posen de moda, tot i que, de fet, es va donar a conèixer ja fa uns quants anys, amb la bombolla tecnològica d'internet, amb tota una pila d'empreses punt.com que es varen crear aleshores. Una start-up, doncs, és una empresa de recent creació, especialment quan es troben en una fase de desenvolupament de producte i de cerca de mercats. I, molt sovint, se la relaciona amb empreses d'alt creixement -i alt risc-, associades a noves tecnologies o models de negoci innovadors, i tenen gran importància en el creixement de determinats sectors, com les TIC o la biotecnologia. A diferència de les empreses d'alt risc, les start-up resulten atractives per als inversors, perquè desenvolupen projectes amb alt potencial de rendibilitat, en mercats de creixement, i amb productes i serveis clarament diferenciats, i amb un ús intensiu de les noves tecnologies.
Doncs en això, ni més ni menys, és en el que ens convertirem els catalans, de cop i volta, si tot va com sembla que està anant: en una nova start-up -política, és clar- d'Europa. Un país de tamany evidentment petit -donem-li temps per poder créixer, també- que faria la funció de laboratori experimental per a nous processos polítics, socials i econòmics a Europa. Avui en dia, són els estats petits els que dinamitzen l'economia, presenten uns resultats molt millors en gairebé tots els àmbits, i s'enfronten amb èxit als diversos reptes que té plantejada la societat europea. De fet, són molt més eficients que les grans estructures pesades i lentes, de difícil adaptació a un procés, el de creació d'una Europa forta, al qual no han fet res més que posar-hi traves constantment des del seu nacionalisme ranci.
El procés que s'està engegant aquests darrers mesos al continent -i accelerant els darrers dies a casa nostra- és més que interessant, entre altres qüestions, pel que suposa d'innovador. Queda veure quina serà la política europea respecte als nous països start-up que puguin sortir (Catalunya, Escòcia, Flandes, ...), en funció de la valentia política dels seus dirigents. Si entenen que cal reforçar la innovació -política-, la democràcia, la transferència de coneixement i el valor afegit de l'economia, les experiències catalana i escocesa poden ser del tot encoratjadores per al mateix futur de Unió Europea. Si, pel contrari, es queden tancats en el manteniment de l'status quo i dels privilegis dels grans estats actuals, la dinàmica serà molt més complexa.
És evident també que amb les start-up s'adquireixen riscos. I això els fa més interessants per als inversors, perquè la seva taxa de retorn és més elevada. A més, els bons gestors estan preparats per afrontar-los i superar-los a mesura que se'ls van trobant. Tot depèn, doncs, de si el procés s'entoma des d'una mentalitat oberta i creativa a noves perspectives, avui encara desconegudes, però que aportaran dosis importants de federalisme europeu, respecte a la diversitat i retorn social, o bé amb un esperit de què no canviï res per tal que tot segueixi igual. L'exemple més evident és el dels empresaris: aquells que només pensen en el mercat espanyol no tenen futur a la Unió Europea, ni amb la independència ni sense. Al contrari, qualsevol altra solució que els aporti mirades més àmplies els és molt més positiva. I el mateix passarà amb la universitat, la sanitat, la recerca, els drets socials i laborals, els esports, ...
I és que l'Europa -i la Catalunya- del futur, o són innovadores o no seran!

La teoria del cavall mort i el pacte fiscal

Tot i que el seu origen és ben incert, agafo aquesta imatge de Edward F. Kurowski. Cortesia d'Alfredo Faubel, I.A.M.C.

Ens la va mostrar la Simona Levi en un FCForum passat, tot i que fa temps que corre per internet. Diu una llegenda dels indis Dakota, passada de generació en generació, que si descobreixes que estàs cavalcant un cavall mort, la millor estratègia és la de baixar del cavall.
Com veureu, és aplicable a tants i tants camps on ens mostrem d'allò més creatius a l'hora de generar excuses que ens permetin evitar adonar-nos-en de la realitat que ens envolta. En l'àmbit de l'economia i les empreses, s'adopten, normalment, estratègies ben variades, com ara:

• buscar un fuet més fort;
• canviar el genet;
• dir que "sempre hem cavalcat així";
• creem un grup de treball per a analitzar el cavall;
• visitem altres tribus per veure com cavalquen els seus cavalls morts;
• desenvolupem nous estàndars de qualitat per a muntar cavalls morts;
• creem una força de xoc per tal de reviure el cavall mort;
• incorporem una unitat d'entrenament, per tal d'aprendre a cavalcar millor;
• fem comparacions entre diferents cavalls morts;
• modifiquem els criteris que defineixen quan un cavall està mort, i quan no;
• portem gent de fora per tal que intenti cavalcar el cavall mort;
• ajuntem diversos cavalls morts, per tal que corrin més ràpid;
• expliquem que un cavall no pot estar tan mort que no pugui ser "fustigat";
• invertim per tal de millorar el rendiment del cavall mort;
• contractem un estudi per tal de veure si aconseguim consellers més barats;
• comprem alguna cosa que faci que els cavalls morts corrin més ràpid;
• expliquem que el nostre cavall és "millor, més ràpid i més barat" -mort;
• formem un grup de millora de la qualitat per tal de trobar un ús per als cavalls morts;
• revisem les condicions d'acompliment per a cavalls;
• creem una unitat independent de costos per a cavalls morts;
• matem al missatger que ens ve a dir que el cavall es va morir.
• ..

I allò que és aplicable a l'economia i l'empresa, també ho és a la política. I, si parlem de política, la solució, com diuen els Dakota, també és ben senzilla. No s'hi valen, doncs, pactes fiscals ni altres subterfugis. Baixem d'un cop d'aquest cavall que es diu Espanya!

Un New Deal per Catalunya: propostes per sortir de la crisi

Amb aquest títol, ahir l'Oriol Junqueras va passar per Granollers amb la seva gira del New Deal per Catalunya, propostes per sortir de la crisi. I ho va fer al Cercle d'Empresaris del Vallès (l'Oriental, és clar!), amb molt bona nota, en una barreja de conferència / classe magistral / míting, que va saber mantenir l'atenció de tots els assistents durant la més d'una hora i mitja de durada d'exposició. Amb un llenguatge molt precís i curós, barrejant exemples tècnics i pedagògics, però demostrant en tot moment que sap del que parla -per alguna cosa en Junqueras és catedràtic d'història econòmica i havia estat diputat al Parlament Europeu-, va exposar la seva recepta per tal que Catalunya pugui sortir aviat de la crisi. I, és clar, només hi ha una sola solució, la independència, amb parada en una estació inicial que passa per gestionar nosaltres tots els nostres recursos.
Em quedo, però, en com ens va encomanar a tots la seva preocupació per la urgència de la situació d'emergència en la que vivim, fent un símil amb el New Deal del President Roosvelt davant la crisi del 29, que va dir que "només hem de tenir por de la por. Sinó tenim por ens en sortirem". I convidant a qui governa actualment a què entomi amb fermesa el lideratge del país i acceleri la presa de decisions cap a l'Acord que la majoria del nostre Parlament ja ha indicat: el Concert econòmic per a Catalunya.
Aquest n'és un resum de la conferència: ...

Jeremy Rifkin i les tendències de futur de l'economia

Jeremy Rifkin, en una fotografia de David Airob

Pel que sembla, comença a haver-hi consens sobre el fet que ara ja toca aplicar polítiques de creixement (econòmic, no pas personal!), després de la llarga abstinència i penúries a què ens han sotmès des del poder econòmic. Ara bé, caldrà aclarir cap on enfocar aquesta inversió des del sector públic. Recuperar educació, salut i la inversió en obra pública, semblen importants. Però, des del punt de vista de futur, és imprescindible retornar als nivells d'R+D+i anteriors al principi d'aquesta davallada. I, sobretot, cal evitar caure en els mateixos paranys de fa tot just un lustre, quan semblava que tot era possible i factible i ens havíem de menjar el món de qualsevol manera.
Per això, val la pena escoltar altres veus, amb un discurs nou, optimista, i amb una mirada innovadora sobre el món econòmic, que ens ajuden a preparar-nos mentalment per a una manera ben diferent d'entendre les relacions entre les persones i el món que habitem, amb el munt de possibilitats que això genera. Aquest és el cas d'en Jeremy Rifkin (1945) -ben conegut a Catalunya, on ha vingut diverses vegades-, un prestigiós economista nord-americà amb un discurs nou i optimista, basat en la Tercera Revolució Industrial, i que ens convida a canviar el paradigma econòmic. La seva teoria aposta perquè abandonem l'economia basada en el petroli de les grans corporacions -que ens ha portat a aquesta crisi- i perquè ens dediquem a generar energies renovables de forma descentralitzada, des de casa, que les famílies emmagatzemarien en hidrogen. (Vegeu aquesta entrevista en vídeo, en el que explica la seva teoria).
Des de la seva The Fundation on Economics Trends, explica que acabarem compartint l'energia de la mateixa manera que compartim la informació a la xarxa. Cada edifici serà una petita planta que extraurà energia del sol, el vent o la calor del sòl. Un cop emmagatzemada aquesta energia en hidrogen, dins de dipòsits, es transformarà en electricitat, electricitat que els ciutadans compartiran entre uns i altres. "Els edifici, el món de la construcció, és la primera causa del canvi climàtic. Doncs també seran ells la solució. Tots els edificis seran petites plantes d'energia". I, per això, intenta involucrar a les grans empreses del sector (immobiliàries, empreses tecnològiques, grans constructores i cooperatives socials) perquè donin empenta al model econòmic actual, amb un seguit d'innovacions que permetin passar del petroli a gran escala a l'hidrogen emmagatzemat en petita escala per tothom. "L'internet de l'energia canviarà la forma de treballar i de viure. I significarà la fi de les guerres pels recursos energètics".
I, a més, gràcies a això, es podrien generar milions de llocs de treball només a l'estat espanyol, que prou falta fan avui en dia.
Encara que sembli mentida, Rifkin desconfia del somni americà, on tothom hauria de tenir les mateixes oportunitats per a poder triomfar, i es decanta pel somni europeu, que defineix com "l'aspiració a la qualitat de vida. Hem de deixar d'obsessionar-nos amb voler ser rics". De fet, Rifkin ha estat (és encara?) assessor de diversos governs, de la Comissió Europea i -ves per on- actualment ho és de l'Angela Merkel! (Com a curiositat, aquest americà de 66 anys, nascut a Denver, viu en una granja de Virgínia, un refugi personal de vida salvatge). Potser per fer-li cas, actualment Alemanya se n'està sortint prou bé de la crisi, aplicant algunes de les tesis de Rifkin.
Tot just ahir, LV li va publicar una Contra (i, tot i que se'n poden trobar molts materials -diverses entrevistes, llibres, articles, ...-), m'atreveixo a fer una traducció al català de l'entrevista (per què encara no treuen la versió digital en català, aquest diari avantguardista?), i també una traducció d'aquesta altra entrevista publicada el novembre passat. ...

Indústria editorial 2.0: tendències, oportunitats i reptes davant la digitalització del llibre

Acaba d'aparèixer un nou volum de les interessants anàlisis sectorials que edita l'Observatori de Prospectiva Industrial -ara transformada en una simple Àrea de Desenvolupmanet Empresarial d'Acc1ó-, dedicada en aquesta ocasió a analitzar el sector editorial: Indústria editorial 2.0: tendències, oportunitats i retpes davant la digitalització del llibre. El treball, realitzat per Javier Celaya i Teia Rodeja, resulta una eina imprescindible per plantejar els futurs moviments del món del llibre per a la seva modernització, així com per definir polítiques de futur en el sector des de l'administració.
Des de la prospectiva, s'ajuda a preveure escenaris futurs, i a donar pistes sobre com encarar-los. No es tracta, doncs, d'una previsió de futur en sí, sinó de mirades sobre possibles situacions, deixant sempre clar, però, que també dependrà de la nostra actuació -tant dels consumidors com de l'administració- que s'arribi a un escenari o altre, en funció també, a més de moltes altres variables, de les polítiques que s'hi apliquin. En aquest cas, l'encàrrec del treball prové de l'anterior orientació de l'ICIC - l'Insitut Català de les Indústries Culturals, pensat a fomentar la innovació en el sector. En Ton Lladó, l'antic director, amb tot el seu equip, s'hi va esmerar de valent per tal que el conjunt del sector editorial fes un salt qualitatiu, tenint present el futur tecnològic accelerat que els venia a sobre i la importància del conjunt de la indústria editorial per a la cultura i l'economia del nostre país. És clar que si aquest sector no mou fitxa aviat, haurà d'afrontar en pocs anys una important i veritable reconversió industrial.
Tot i que el treball no l'he llegit sencer encara -ja en farem un comentari més extens més endavant- m'agafo a la nota de premsa per explicar-ne el contingut:
Ens trobem en un moment de transformació on la indústria editorial s'ha d'adaptar a noves tendències i oportunitats fruit de la digitalització del llibre i dels continguts en general. Aquest treball presenta aquests canvis que viu el sector així com els reptes estratègics identificats, i proposa línies d'actuació per a reforçar la situació competitiva de les empreses del món editorial.
La indústria editorial catalana, que factura més d’1.400 milions d’euros i ocupa més de 5.000 persones, viu un canvi important que afecta a tota la cadena de valor: des dels creadors i editors, passant per la indústria gràfica i les empreses de distribució.
Factors com el preu dels lectors de llibres digitals, l’expansió dels mercats, la tecnologia dels dispositius de lectura, nous agents, la interrelació i multifuncionalitat dels dispositius, entre molts altres, estan accelerant la transformació del sector editorial amb nous models de negoci dins el sector.
Les empreses tenen l’opció d’aprofitar grans oportunitats de negoci que ofereix aquest nou entorn digital. Però l’edició del llibre no es quedarà tan sols en la digitalització, aquesta evolucionarà cap a uns continguts enriquits i expressament creats per ser vistos i llegits en pantalla. L’editor, per tant, haurà de pensar els llibres d’una altra manera, contractar d’una altra manera, produir d’una altra manera i promocionar d’una altra manera.
I el document explicita quatre grans línies d’actuació importants a tenir en compte per als nous editors digitals:

1. Formació en edició i màrqueting en línia per adquirir noves habilitats que serveixin per estructurar els fluxos de treball de manera diferent.
2. Innovació. Caldrà tenir en compte quins criteris incideixen en la complexitat dels projectes (continguts, de disseny i tecnològics).
3. Distribució i internacionalització. Per al comerç electrònic és important un lloc web molt ben elaborat, fort i visible.
4. Gestió del coneixement, emfatitzant la importància del treball col·laboratiu.

Florence Noiville. Soy economista y os pido disculpas

Un llibre que m'ha tornat un munt de records a la memòria sobre els meus anys en una escola superior d'administració i direcció d'empreses que hi ha just a sota del monestir de Pedralbes barceloní. (Per cert, un dels racons més tranquils i bonics de Barcelona).
L'autora, la Florence Noiville és una persona que va clarament a contracorrent. A La Contra la titllen d'"empollona rebel", quan ella s'ha forjat un molt bon nom en el món del periodisme literari després d'haver renunciat a una prometedora carrera per entre les multinacionals del món dels negocis. I és que, sobretot, es permet acusa les escoles de negoci que només ensenyen a mirar d'obtenir el màxim benefici possible, sense cap més consideració. I els seus ex-companys s'hi han dedicat, tots aquests anys, en cor i ànima. (De fet, per la seva escola hi van passar personatges com l'Strauss-Kahn).
És ben veritat que els anys vuitanta, els llicenciats veien davant seu que se'ls desplegava l'alfombra vermella, tant si es dedicaven a les finances -els golden boys- o al màrqueting -els high pots. I més quan aprenien, fonamentalment, amb el mètode MMPRDC, és a dir, Make More Profit, the Rest we Don't Care about, que vol dir ni més ni menys que el tot s'hi val per guanyar diners.
El problema, però, no és tan la formació que es practicava, com la incapacitat de les escoles per a percebre durant els darrers deu anys els nombrosos signes que feien pensar que l'economia capitalista, portada a límits extrems, podia pura i simplement descarrilar. Per tant, la qüestió fonamental és sobre la responsabilitat de les grans escoles de negoci actuals davant dels canvis que s'haurien d'introduir amb urgència en l'ensenyament per aprendre la lliçó que pot extreure's de la crisi.
I retreu que les bones intencions que semblaven portar -les càtedres de comerç just, d'empresa social, d'empreses alternatives i fins i tot d'ONGs- han quedat en un no-res, i són ara totalment marginals.
Finalment, també explica que el propòsit del llibre és alertar i despertar consciències, especialment les dels responsables d'aquestes escoles, per tal que canviïn el sistema d'ensenyament que s'hi dóna. I, sobretot, per demanar que aportin principis i valors als futurs dirigents de les empreses d'arreu del planeta, més enllà d'intentar pujar en el rànquing de les escoles de negoci d'arreu, i és que els rànquings mai han creat un projecte pedagògic.
El llibre està farcit de citacions literàries -que es noti l'ofici- i d'anècdotes sobre ex-companys seus, ben poques que aportin optimisme. Cal ressaltar la conversa amb el Professor Yunus, premi Nobel de la Pau el 2006 conjuntament amb el Banc Grameen, la seva experiència esperançadora de microcrèdits per a dones pobres a Bangladesh.
Evidentment, recomanaré el llibre als meus ex-companys en el proper sopar. ...

Gunter Pauli, creador de l'economia blava



Foto de Günter Pauli, feta per Maite Cruz

M'arriba a les mans el llibre sobre l'economia blava -que no és un tractat sobre els comptes de la colla dels Blaus a la FM-, cerco informació sobre l'autor i em trobo amb aquesta Contra de LV. (Com que aquest diari no té versió digital en català), així doncs, la tradueixo, per tal de fer-me'n una primera idea sobre com pensa aquest economista belga (1956), que resideix entre Sudàfrica i el Japó, després d'haver-ho fet a França, Suècia i els Estats Units, consultor permanent de les Nacions Unides i el Govern del Japó, i empresari multi-inquiet. Casat, amb cinc fills, no treballa, sinó que frueix amb el que fa. I exposa les seves idees per generar un entorn que condueixi a un futur millor per als nostre fills, basant-se en el coneixement acumulat durant anys per la natura per a assolir nivells d'eficiència cada cop més grans. Per això, fa sentències com la que diu que "la zebra és el model d'eficiència energètica" que cal seguir.
Un pensador singular, un xic revolucionari, que creu que hi ha futur, és molt d'agrair. De moment, doncs, per anar fent boca i fins que no tingui temps de nit per llegir-lo i fer-ne crònica, aquí va La Contra ...