Bretanya 2014 (I)

Una setmana a la Bretanya dóna per molt. I com que enguany la vessant fotogràfica s'ha ampliat a la família amb noves càmeres i mòbils, resumeixo l'estada amb la tria de les fotos panoràmiques que he intentat prendre -"aprendre", seria més precís- aquest estiu, amb un intent de captar la immensitat de vista que se'ns obria a cada moment davant dels nostres ulls. (Primera excusa, doncs, per justificar la mala qualitat de les mateixes!).
Es tracta d'un exercici que em permet dir que aquí tampoc hi és tot; només és una mirada de costat a costat, general, de cop d'ull al que hem visitat. Per exemple, no hi surt la gent, magnífica i acollidora; ni els detalls, que queden recollits en la càmera de l'A.; ni les danses i les músiques, que ha recollit la N. amb la seva gravadora. El resum seria, doncs, un país preciós, verd, dur, on l'aigua hi és ben present, i on la història encara els pesa massa per mirar cap al futur.
Aquestes en són algunes mostres: ...

El port de Dinan, una preciosa ciutat medieval.

El castell de Combourg, on s'inspirava el jove Chateaubriand.

L'estany de Combourg, un dels milers que hi ha pel centre de la Bretanya.

La costa, a Fort-Bloqué -prop de An Orient.

Carnac, temple d'avant-passats.

Penya-segats a la côte sauvage de Quiberon.

I la posta de sol arribant a Beg er Goalennec.

El Mont Sant-Michel, límit amb Normandia.

A la Pointe du Grouin.

Saint-Malo, ciutat fortificada, niu de corsaris i mariners.

El mirall de les fades, als boscos de Brocéliande.

A la platja de sorres blanques de Préhérel, amb el cap Fréhel a la vista.

Els penya-segats del cap Fréhel.

Fort la Latte, ben amagat.

La gran platja de Pléneuf-Val-André.

I, per acabar amb les panoràmiques, un intent -fallit, evidentment- de deixar constància dels immensos arcs de Sant Martí que ens hi acolliren gairebé cada dia de la nostra estada.

I, com que no n'hi ha prou, seguirem explicant el que hem après de la Bretanya, on hem vist postes de sol, hem conegut el vent i la pluja, ens hem passejat pel mig de ciutats fortificades i per entre menhirs prehistòrics, ens hem banyat a l'Atlàntic, hem menjat prou crêpes i galetes, hem ballat danse bretones i n'hem vist ballar d'irlandeses, hem visitat la darrera casa del President Companys, ... però on no hem pogut practicar gens ni mica el bretó!

Jordi Solé. La diversitat incòmoda

Avui és un bon dia per rellegir aquest assaig d'en Jordi Solé i Ferrando sobre la democràcia i el pluralisme nacional a Europa, titulat La diversitat incòmoda. El debat encetat aquests dies sobre la possibilitat d'assolir la independència de Catalunya i la possible acceptació o no per part de la Unió Europea, coincideix amb el fet que a la Unió Europea li acaben de concedir el Premi Nobel de la Pau. I, a més, amb la satisfacció que a en Jordi Solé l'acaben de nomenar com a candidat a les eleccions al Parlament, amb moltes possibilitats de sortir com a diputat (el novè de la llista per Barcelona?).
Recomano, doncs, de llegir aquest treball, a mig camí entre l'assaig i la teoria, que pretén fer un repàs al tractament actual de la diversitat nacional al nostre continent. El debat sobre la "ampliació interna" de la Unió i la visió enfrontada dels estats-nació per al reconeixement de la diversitat se'ns explica amb diversos exemples internacionals, viscuts també pel mateix Jordi. I se'ns detalla la política -gairebé inexistent- de protecció i promoció dels drets culturals i lingüístics de les minories nacionals. Tot i amb això, el llibre traspua optimisme i confiança en una Unió Europea que posa per damunt de tot la democràcia i els drets humans.
Per això, penso que també és important que el darrer Premi Nobel de la Pau s'hagi concedit a la Unió Europa. Amb tots els seus defectes -que en té, i molts, especialment en l'aspecte econòmic-, el reconeixement se li atorga per la seva contribució durant sis dècades a l'establiment de la pau i la reconciliació, la democràcia i els drets humans. Un bri d'esperança per tot el nostre procés de reconeixement de la diversitat, basat en la democràcia i l'exercici del dret a decidir, per damunt de l'imperi de la llei a qualsevol preu.
A més, el llibre ens permet observar en Jordi Solé com un bon assagista -com apunta en Bernat Joan en el pròleg- rigorós, d'esperit obert, responsable fins a la medul·la, inquiet i apassionat per la política, i un estímul intel·lectual i humà. Si a tot això, hi afegim la seva preparació i el seu llarg currículum i experiència en l'àmbit de les relacions internacionals, especialment a la Unió Europea, i la seva capacitat lingüística -una característica ben mancada en els polítics-, ens trobarem davant d'un perfil de candidat no gens habitual, però que ofereix garanties per al treball que ens espera des del Parlament. Bona sort i molta feina! ...

Regulus

Poc a poc i bona lletra, que deia aquell! I així vaig seguint la col·lecció familiar de Petits Prínceps. Lluny encara de l'excel·lent col·lecció de la Nuri, he afegit un altre exemplar, en l'idioma oficial de l'estat del Vaticà: el llatí. Regulus, d'Antonius A Sancto Exuperio, scripsit et ipse picturis ornavit.
Però, com sempre, la curiositat és on l'he trobat: a Madrid. Així doncs, la pregunta que em vaig fer era clara: és per què la influència vaticana ja comença a fer estralls a la capital de l'estat? O per què el retrocés institucional els porta a segles enrere, quan aquesta era la llengua d'ús oficial? Tot i amb això, jo em decanto per la versió més acadèmica, per a l'aprenentatge del llatí més escolar, ja que el vaig trobar a la secció de llengües. Per tant, vaig poder practicar un xic una llengua que tinc més que rovellada.
En tot cas, val la pena recordar-ne algun trosset: Id unum noveris quod mansueveris. Homines nullius jam rei cognoscendae spatium habent. Res ad usus domesticos confectas ac praeparatas a propolis emunt. Cum autem amici nusquam veneant, homines amicos jam nullos habent. Si igitur amicum parare vis, mansuesce me. (Tot i amb això, portem molts anys domesticats, i encara no ens coneixen ni es reconeixen!).

Els Petits Prínceps

Des de fa anys, amb l'E. col·leccionem versions d'El petit Príncep. (Qui no col·lecciona res? Totes les persones grans han estat al principi nens. (Però poques se'n recorden).
Amb el temps, la llista s'ha fet gran, i ja són unes quantes les traduccions a diverses llengües d'aquest llibre que tenim a casa, moltes aconseguides gràcies a amics que van a terres llunyanes i ens la fan arribar. Tot i amb això, sabem que la col·lecció és llarga, per què actualment ja s'ha traduït a més de 220 llengües diferents.
Aquest estiu, el nostre recull s'ha ampliat amb dues propostes més, trobades a Itàlia, un dels països que més versions té, per a cada llengua i dialecte.
Així, a Torino vàrem localitzar ËL CIT PRINSI en piamontès, en una edició del 2005.
I a Venècia, ves per on enlloc de trobar la versió en vènet, hi hem trobat Er Principetto, editat per l'Accademia Romanesca l'any 2011, en el dialecte que es parla a la ciutat de Roma (no pas la llengua de Romania!).
El primer, al centre de Torino, en una llibreria on havien fet de la divulgació del seu patrimoni lingüístic la seva font d'inspiració. (Normal, vaja!). El segon, en una llibreria dedicada als turistes del món mundial i on no tenien cap llibre amb la variant lingüística de la seva terra. Dos models de negoci ben diferents.
El que embelleix el desert, diu el Petit Príncep, és que amaga un pou en alguna banda. Així doncs, seguirem buscant traduccions a més llengües.