Reneix l'Aire F

La Venècia d'en Salvi Rius, a la Sala Aire F de l'Aliança Francesa

Ahir vàrem re-estrenar l'Aire F, la sala de fotografia de l'Aliança Francesa de Granollers. Després de cinc anys sense programació prevista, l'exposició Venècia, d'en Salvi Rius dóna el tret de sortida a una programació, comissariada per l'Elies Canyelles, que permet retornar a Granollers un espai destinat a la fotografia.
Ara que l'era digital envaeix en múltiples formats el món de la imatge i no tenim capacitat d'assumir tants impactes, val la pena recomanar aquest conjunt de fotografies acurades, reposades, amb un treball lluminós excepcional, que mostren imatges d'una de les ciutats més concorregudament turístiques però despullada de persones, i generant un aire a voltes fantasmagòric, a voltes relaxant i sobretot silenciosa, en un contrast amb la Venècia del brogit carnevalesc o musical de Vivaldi.
L'objectiu de la sala és, evidentment, que la ciutat se la faci seva. I per això es va convidar a tothom, a banda de dedicar un temps a gaudir de l'exposició -molt recomanable-, a què l'omplim de propostes per tal que a Granollers sapiguem aprofitar les oportunitats que ofereix aquest nou espai artístic recuperat. La idea de generar una marca de qualitat a l'espai del Carrer Corró -el Corró Cultural, com l'anomenà en Frederic Roda- torna a fer-se present, també amb les exposicions fotogràfiques que genera l'Agrupació Excursionista. Així doncs, llarga vida a la fotografia! Llarga vida al Corró Cultural! Llarga vida a l'Aire F!

Ribollers, 25 anys de fotografies d'en Jordi Ribó

Aquesta nit,el Museu de Granollers ha quedat buit amb la presentació del llibre Ribollers, 25 anys, editat per l'Editorial Alpina, amb un recull de fotografies fetes per en Jordi durant aquest darrer quart de segle, des que va obrir el seu estudi a la Plaça Folch i Torres. Es podria pensar que la gent es reunia espantats per l'apocalipsi que s'acosta, però més aviat ha estat tot el contrari: tothom ha sortit desitjant vint-i-cinc anys més de l'empenta riboniana, encomanats per la seva vitalitat.
I és que en Jordi, tal i com el van definir tant en Martí Nadal com en David Bassa com en Màrius Serra o el mateix Alcalde, és inesgotable. Els adjectius que l'acompanyen -ja ens va avisar en Màrius- són il·limitats, però tots van lligats a l'energia que el caracteritza.
L'esperit jove és el que el fa més evident. Tots li envegem que es vagi quedar amb els 17 anys d'esperit, i que encara els mantingui. Mentre la resta de mortals anem perdent l'alè, ell manté la seva actitud vital que li permet anar constantment amb el cap fora del cotxe. Fins i tot, es permet el luxe de passar-nos per la cara les nostres fesomies de fa uns anys, recordant-nos que per a nosaltres sí que passa el temps!
El llibre, com va explicar en David, també és un repàs periodístic del darrer quart de segle de la ciutat. Principalment, de tot allò que passa en el triangle entre la plaça de les Olles, la d'en Patufet i la de la Porxada, al bell mig de la ciutat. I és la mostra clara que tota ciutat -i Granollers no n'és l'excepció- la fa la seva gent. En bona part dels esdeveniments, en Jordi hi ha deixat la seva mirada, sempre alegre i divertida, i ens ha regalat un Granollers optimista, vital, amb una empenta gairebé infinita, que no para d'associar-se, casar-se, aliar-se, i tirar endavant projectes, malgrat els moments difícils que s'hagin viscut.
I en Jordi és amic d'aquesta ciutat i de tots aquells que la formen. (Una de les experiències més al·lucinants que he viscut darrerament, és la de compartir els darrers cinc quilòmetres de la Mitja al costat d'en Jordi, amb un allau de salutacions incomptable!).
En Màrius també ha coincidit amb la capacitat d'enginy i d'engany d'en Jordi; de complicar-te l'existència amb nous i constants projectes, i que, per sort, seguiran. I ens ha fet veure també el joc de paraules amb les que en Miquel Llach ha omplert el llibre, acompanyant les imatges d'en Jordi. Discret com sempre, en Miquel ha estat la peça clau perquè aquest llibre no sigui un senzill catàleg de fotografies, sinó un joc ple de sorpreses. Com aquells llibre-capsa, que pàgina rere pàgina es van obrint amb noves propostes, et permet jugar a comptar, a endevinar, a descobrir, ... Un bon regal, doncs, per aquestes festes.
El darrer comentari se'l mereix l'Editorial Alpina, que reforça la seva trajectòria granollerina. Una altra aposta valenta, que ens presenta en aquesta ocasió, fidel al seu estil, tot de camins personals, de rutes familiars, de fites i cims dels granollerins i granollerines.
Així doncs, Bon Nadal! I fiu, fiu!!

Mil paraules per a mil espais

Quan una idea és bona, el temps la va posant mica a mica al seu lloc. Segurament és el millor instrument de mesura per veure com un projecte es va fent gran, va prenent forma, va arrelant i va guanyant-se un espai en la consciència dels seus receptors. Això és el que passa amb les paraules per a 8 espais, que amb nou anys d'existència ha anat deixant escrites en el paper les impressions -literàries i fotogràfiques, aquests darrers anys- dels joves granollerins sobre setanta-dos (és fàcil: 9x8!) racons -places, carrers, equipaments, jardins, ...- de Granollers.
I és que per als més joves, visitar l'espai tota la classe en conjunt, buscar-ne informació, fer preguntes als coneguts -pares, avis, veïns, ...- i redactar-ne un text (o fer-ne una fotografia) és tot un repte, que té una excel·lent recompensa en forma de la seva primera publicació escrita!
Enguany han estat el carrer Comtes de Bell-lloc, la Plaça de la Corona, Can Jonch, l'edifici de l'Ajuntament, el mercat del dijous, el parc del Puig de les Forques, el Museu i el Pavelló del Congost. I, com sempre, se n'han sortit amb bona nota.
Però el més interessant no és el valor literari, que en té i molt, sinó la visió sociològica que suposa per a la ciutat la mirada dels més joves. En aquesta ocasió, els estudiants -la majoria, noies- de segon d'ESO han calat perfectament que Granollers viu amb intensitat el record del bombardeig, el xivarri del mercat del dijous, l'esportivitat granollerina o la lletjor -en general- de la ciutat, ressaltant-ne les excepcions.
Una reflexió i una idea finals. Així, contemplar com els projectes que duren, madurats, treballats, polits, perfeccionats, amb sentit, van guanyant força. Per això, sap greu quan algun projecte és tallat pels governs que segueixen, enlloc de reconduït i millorat, si cal. Es perden moltes pistonades recomençant cada vegada la feina. I són molts els projectes abandonats ...
I una idea, de com es pot completar aquest bon projecte amb un bon web que permeti localitzar en el Google Maps els textos i fotografies dels més joves: el projecte del mapa literari català 2.0, o els espais literaris de Jesús Montcada, també són cartes de presentació de la ciutat als que ens volen visitar.
I, amb permís de la N., us adjunto el seu text (si més no en la versió que ella va lliurar):

Edifici de l'Ajuntament de Granollers


L’Ajuntament de Granollers és l’edifici institucional per excel·lència on els representants dels ciutadans dirigeixen el seu dia a dia i debaten el seu futur; és el centre de l’activitat política i administrativa, i als ciutadans sempre ens ha semblat molt llunyana i complexa la feina que s’hi du a terme. 
Rere la façana modernista que imita l’estil neogòtic s’hi amaguen molts serveis que ens afecten a tots: a les empreses, entitats i persones, siguem grans o petits, comerciants o mestres, estudiants o metges. I el rellotge de la seva torre ens indica l’hora de la ciutat i ens marca el ritme de vida que portem. Potser va molt accelerat, i això ens fa anar a tots de bòlid. 
Ara bé, l’Ajuntament té un punt de connexió molt directe amb la vida quotidiana de la gent: el seu balcó cobert i ornat. Podríem dir que la balconada de l’ajuntament és els ulls de l’ajuntament, ja que veu tot el que hi passa, o que és el seu nas, perquè respira l’ambient de la ciutat. Però sobretot és la boca del poble, perquè quan hi ha esdeveniments importants, és el clam de tota la ciutat el que s’hi expressa des de dalt. 
Un bon exemple és el 14 d’abril de 1931, quan es va omplir a vessar la Porxada per celebrar la proclamació de la República i, entre crits d’eufòria, veure com el quadre del rei, símbol de la monarquia, queia daltabaix del balcó.
Actualment, a principis d’estiu, la plaça s’atapeeix de joves esportistes d’arreu del món vivint de ple la festa de l’esport. I és des del balcó que es llencen pilotes per simbolitzar l’inici d’aquesta olimpíada de l’handbol.
Però és quan l’agost culmina i comença a fresquejar que el balcó de l‘ajuntament pren el seu màxim sentit. I és que el dijous de Festa Major la colla guanyadora de l’any anterior fa el Pregó convidant a tots els ciutadans a gaudir i a participar en totes les activitats de la festa. També aquest dia, els xics fan un pilar caminat travessant la munió de gent que hi ha a la Porxada fins arribar sota la balconada, on l’enxaneta és estirat des de dalt amb una faixa. 
I què dir de l’últim diumenge d’agost, quan la plaça de la Porxada s’omple de gom a gom per escoltar el veredicte que dóna a conèixer el nom de la colla guanyadora, amb la veu potent d’en Pep Callau. Una tensió descomunal i un silenci sepulcral es concentra en la mirada dels centenars d’ulls i ullets que miren fixament, sense dir ni piu, a l’speaker dalt del balcó. Els uns creuen els dits, els altres resen, però tots estan desitjant que l‘esforç que han invertit durant la setmana de Festa Major doni els seus fruits. 
És en moments com aquest que l’Ajuntament i el seu balcó fan realment de Casa de la Vila, acollint el sentiment de poble que ens uneix, per damunt de les nostres diferències. És així com aquesta balconada tan solemne que veiem alçant els ulls al cel al bell mig de la façana de l’ajuntament ens mostra el camí per fer entre tots una ciutat més neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. 


Núria Sala i Ventura

Josep Güell a l'Aire F

La bona notícia de la setmana -a banda de la Lliga, és clar- és el retorn de l'Aire F, la sala de fotografia de l'Aliança Francesa de Granollers. Després de dos anys inactiva, el cor de l'entitat torna a prendre força. I l'estrena és ben potent: una exposició ben especial d'en Josep Güell, My Echo, My Shadow, And Me (contradiccions de la vida: amb un títol en anglès, que ens porta fins una cançó americana, en una entitat catalana que fomenta la cultura francesa!).
Les fotografies -podríem parlar també de fotocomposicions o gairebé de quadres- estan inspirades en el llibre del periodista Plàcid Garcia-Planas, Jazz al despatx de Hitler. En Plàcid és el cap de la secció d'internacional de La Vanguàrdia -ara ja ho puc escriure amb accent?- i acostuma a escriure unes cròniques, amb la seva llibreta Enri, plenes de detalls i matisos, que apunten sempre a l'aspecte humà de les guerres. No hi ha crònica que no inclougui el nom de les persones protagonistes, reals, que viuen enmig de la guerra, i aconsegueix una visió molt propera d'unes realitats que, massa vegades, se'ns fan fins i tot feixugues.
Les imatges d'en Josep Güell són, certament, sorprenents. De grans dimensions, que omplen el modest espai de la sala, ofereixen la possibilitat d'endinsar-te dins la narració d'en Plàcid i multiplicar-ne la interpretació de cadascú. Els detalls -un toc de blau al cel, un apunt de rosa a la mà, un estel de colors, en Burt Simpson a la biblioteca, ...- fan encara més viva la impressió i l'impacte de la imatge sobre la nostra capacitat de trobar-hi nous sentits a la fotografia, i s'acobla perfectament a la idea d'escriptura i de periodisme que ofereix en Placid amb les seves notícies-narracions de guerra. Una invitació al diàleg personal amb la intel·ligència -fotogràfica i viscuda- de l'autor. Un plaer que no us podeu perdre! ...