Els valors del voleibol

Els prop de 200 esportistes de l'Associació Esportiva Carles Vallbona,
el dia de la presentació de la temporada al Pavelló

De petit, tot l'esport que havia arribat a fer era aquell que em tocava a l'edat escolar -precisament, un any de vòlei i una època amb els escacs-, i de jove algun partit de futbol sala en un equip que vàrem quedar els últims d'una lliga, sense guanyar mai cap partit. I el mínim d'activitat física anant d'excursió. Però no havia trobat mai el què a això de competir i esforçar-se per superar als altres i a un mateix. I encara menys al negoci que s'estableix al darrera de l'esport-espectacle i a la dependència idiotitzadora del seu seguiment per part de la ciutadania.
Des de fa poc més de dos anys, però, m'he vist abocat a intentar comprendre i a conèixer en profunditat aquest món, gràcies sobretot als esforços d'un modest club escolar de voleibol com és l'Associació Esportiva Carles Vallbona, i en com han atrapat a les meves filles. (També perquè m'he sentit atret per aquest grup de tossuts que són els corredors de fons, però això és una altra història).
Tot esport, de per sí, ja comporta la potenciació de diversos valors. I el voleibol encara n'hi afegeix de nous. Aquest n'és un petit repàs: ...

Miguel Illescas. Jaque mate

He devorat amb molt d'interès aquest llibre que porta per subtítol Estratègies guanyadores dels escacs per a aplicar al teu negoci, escrit per Miquel Illescas, la màxima figura dels escacs catalans en tota la seva història, i un referent pels que ens hem sentit atrets alguna vegada per aquest esport-ciència.
Miquel Illescas, a més de tenir el títol de Gran mestre internacional d'escacs i campió estatal vuit vegades, va entrenar el campió mundial Vladímir Krámnik, i va formar part de l'equip tècnic de la computadora Deep Blue dissenyada per a jugar -i guanyar finalment- el campió mundial Garry Kasparov. A més de dedicar-se a ensenyar a jugar als escacs, ha desenvolupat teories diverses sobre la relació entre el món de l'empresa i els escacs, i es dedica a assessorar empreses i organitzacions en la seva estratègia.
(No és pas tampoc la primera referència que faig en aquest blog sobre escacs i empresa. L'economista Kenneth Rogoff ja feia reflexions sobre la relació entre el joc d'escacs i el joc del món de l'economia).
En el llibre, farcit d'anècdotes dels grans campions i de frases encertades de personatges cèlebres, Illescas va desgranant els valors dels escacs un a un i relacionant-los amb la pràctica econòmica. Així, els conceptes de talent, la posició, la intuïció, el càlcul, la creativitat, l'anàlisi, l'estratègia, la tàctica i l'escac-i-mat són analitzats tal i com es va en una partida de campions quan s'arriba al seu final.

Val a dir, però, que el gran interès del llibre em ve donat pel que representa de contraposició amb unes afirmacions de Xavier Ferràs. En el seu llibre Innovación 6.0, en Xavier preconitza la fi de l'estratègia, i explicita que el veritable exercici d'estratègia competitiva que han de dissenyar, planificar i executar les empreses en el nou entorn econòmic és infinitament més sofistica que el del joc dels escacs.
De la mateixa manera, Enric Barba, en el seu blog, també preconitza que la necessitat d'innovar a l'empresa és més propera al póquer que als escacs.
Aleshores, quin és el joc que representa millor la realitat econòmica actual? Són vàlids els escacs per representar el món de l'empresa d'avui en dia? Quins valors ens pot aportar aquesta ciència per traslladar-los a l'economia?
Hi ha diverses dificultats a superar: per exemple, les regles dels escacs són claríssimes i iguals per a tothom, i això no passa en el món real. I és que és prou difícil de representar la complexitat de la nostra societat i del motor econòmic que la mou.
Això sí, les lliçons dels escacs són moltes i innegables: l'anàlisi prèvia de la jugada; la comprensió de la realitat com a mètode per a prioritzar, a partir de l'anàlisi de la posició, la definició de l'estratègia i el pla d'acció a seguir; la tendència perillosa a buscar el que ens agrada, i no observar del tot bé la realitat, que potser no ens agrada tant; l'anàlisi final de la partida (conèixer amb deteniment per què hem perdut, saber on ens hem equivocat, per aprendre de la situació i millorar en la següent).
Malgrat tot, seguirem jugant als escacs. ...

Fills de la Constitució

Aquest grup de vint-i-cinc persones són els Pares -i mares- de la Constitució islandesa.

Tot i que evito parlar de política en el bloc, de tant en tant se me n'escapa alguna. I, mogut per una sana enveja, no puc deixar de comentar el procés que ha portat a Islàndia a aprovar la seva nova Constitució. Obert, plural, participatiu, amb un ús intensiu de les xarxes social, generat per una comissió de vint-i-cinc ciutadans, de diversos orígens i condicions, que formen el Consell Constitucional, i que avui passen a ser els Pares de la Constitució islandesa, ara ja aprovada en referèndum. Una prova evident que avui en dia encara hi ha molt camí per innovar, també en política. (Tot i amb això, només dos terços dels islandesos van votar a favor i no és clar si podrà tirar endavant perquè la participació no va arribar al 50%). El fet rellevant, però, és que Islàndia està sortint de la crisi econòmica i política amb un procés ben diferent del que estem vivint nosaltres.
El contrast amb el nostra cas, doncs, és immens. ...

Bridges trio. Mans

Escolto amb tranquil·litat, per fi, el segon disc del Bridges Trio. Els ponts entre en Dimas Corbera, l'Alfons Bertran i en Guillem Callejon s'han fet grans, i els han ampliat fins al Montseny d'en David Soler, amb la seva pedal steel guitar.
El disc no és nou, perquè ja porta uns mesos rodant pel país i part de l'estranger. Així, ja l'han pogut presentar fins i tot a Sant Sebastià, al 47è festival Jazzaldia, amb una sensacional resposta arreu per part del públic i de la crítica especialitzada.
I és que el resultat s'ho val. Perquè el grup, amb poc temps, ha anant adquirint caràcter propi i mostrant més senyes d'identitat. Si fa només tres anys, amb el seu primer disc, no sabia pas com qualificar el seu treball, entre jazz dels pirineus o jazz del Vallès, aquest cop, gravat a la Caseta de la coma, al Pallars, ja no en tinc cap dubte. Es tracta d'un jazz jove, fresc i tranquil, que defineix bé l'esperit que darrerament somou el país: les ganes de fer un projecte de futur diferent, especial, bevent de tants referents com calgui, però portant-lo cap a nous viaranys, desconeguts, experimentals, però que es deixen escoltar amb ganes i sedueixen prou bé.
El jazz que es desprèn, relaxant i lleuger, em fa venir al cap la boirina matinera que, a alta muntanya, es va enfilant fins a embolcallar-te, només trencada per algun lleuger tro que anuncia una pluja, que finalment arriba en forma suau. Efectes melancòlics que deixen vapors eteris de jazz per tot l'ambient. (El referent que em ve al cap més clar, probablement, és el d'en Bill Frisell).
Una altra petita joia, doncs, del jove jazz català, que trepitja amb força i per la qual val la pena deixar-se acompanyar.
El disseny, senzill, clar i nítid, de la filla del cantante, ens presenta un món ple de mans. Les que ens calen per aplaudir la iniciativa del nou disc.

L'adéu a en Joan Carles Vilalta

M'assabento per un tuit -i un article posterior del Conseller Huguet- de la mort d'en Joan Carles Vilalta. Vaig tenir la sort de conèixer en Joan Carles, compartint experiència de govern, i puc afirmar amb coneixement de causa que la seva tasca fou ingent, renovadora i innovadora, i molt rellevant per al futur del país.
I és que en Joan Carles tenia el país al cap. En la seva amplitud total -de Salses a Guardamar-, es coneixia cadascun dels racons i històries que han anat conformant la nostra identitat. De fet, tenia tot el patrimoni del país al cap, i li anava donant forma en el format de "productes turístics" -que és com parlen la gent de turisme avui en dia-, que calia posar en valor. Per això, els darrers anys, el turisme del país es basa molt més en la cultura i molt menys en sol i platja, i s'ha escampat molt més enllà del litoral a l'estiu i les pistes d'esquí a l'hivern.
Convençut del potencial del país i de la necessitat de disposar d'estructures d'estat, per tal de desenvolupar el turisme del nostre país, no va defallir en trobar les aliances econòmiques necessàries dins del sector per fer créixer aquesta mirada de contingut nacional en el món del turisme. I hi afegia un treball tècnic extraordinari, amb instruments com el Pla estratègic de turisme de Catalunya, l'Atles dels recursos turístics, el compte satèl·lit del turisme, el catàleg d'icones turístiques, el pla d'intangibles, ... Eines totes elles on la cultura hi jugava un paper fonamental. I és que, amb ell, se'n va un dels aliats més potents que ha tingut la cultura dins del sector turístic.
De fet, que s'estimava el país se li notava amb el que, m'imagino, devia ser una de les seves grans passions: explicar la història. (Per exemple, aquest és el text seu d'una presentació sobre la batalla de l'Ebre). Sempre que et reunies amb ell, acabava exposant el perquè històric de la proposta. Recordo molt especialment com n'estava de satisfet d'una sèrie de guies turístiques amb noves rutes culturals, que trencaven la visió gairebé comarcal que tenim del turisme. els Camins de l'Abat Oliva, la geografia mítica de Verdaguer, un viatge pel Pirineu Comtal, el Camí de Sant Jaume, la Catalunya jueva, o els escenaris de la guerra del Francès a Catalunya. Guies que mostren com es pot gaudir de Catalunya tot aprofundint en la nostra història i cultura, i promovent el desenvolupament econòmic sostenible de cada racó del país.
En els moments en què ens trobem d'il·lusió col·lectiva, ben segur que en Joan Carles estaria gaudint del moment, com a gran patriota que era, i imaginant com explicar el país més enllà de les nostres fronteres. No és cap tòpic dir que trobarem a faltar la seva capacitat de definir estratègies en els nous escenaris que se'ns obren.
Estic convençut que, en el cel dels patriotes, haurà començat ja a posar fil a l'agulla de noves rutes celestials per al turisme d'altura.

Els adéus, però, sempre arriben a tongades. Com ja ens anem acostumant darrerament, el desenllaç arriba abans d'hora a gent que no li toca, de forma totalment injusta. I avui mateix, hem de dir adéu també a en Jordi Castellanos, catedràtic de filologia a la UAB. Però, sobretot, en Jordi és la persona que em va ajudar a descobrir amb els seus llibres àmbits literaris fins aleshores impensables per a un jove estudiant de BUP. Li he d'agrair el fet de permetre'm endevinar que Els sots feréstecs s'esdevenia ben a la vora de casa, i tot el conjunt del moviment del modernisme literari, que fou l'avant-sala a tot un món literari molt més ampli com és de la nostra literatura. En el cel dels literats, ara podrà gaudir de la conversa amb tots aquells que va estudiar amb tant de deteniment.

Anna Ballbona. Conill de gàbia

Si seguiu els tuits de l'Anna, veureu que, gairebé diàriament, pren el tren -o s'entafora dins d'una de les gàbies de conills de la renfe, si ho preferiu- i deixa fluir la seva generosa capacitat d'observació de la realitat, contrastant-la en directe amb tots els seus seguidors. Guixa flaixos de vida retallada, amb comentaris sorprenents, mirades subtils i detalls corprenedors -o desmoralitzadors- que ens arriben puntualment amb les seves piulades, com a contrast de l'estat deficient de les infraestructures del país, també les humanes. Al tuíter, sembla que digui: tu xiula i riu, és la manera.
Després de fer-nos saber que la mare que la renyava era un robot, que no para de córrer per les carreteres d'aquest país i de deixar-ne constància pels Nous que troba per escriure-hi, i que emana radiacions per tot arreu, ara ho veu clar i ens acaba de deixar la recepta per a cuinar Conill de gàbia, mentre es passeja pels combois de trens i autobusos fugint cap al no-guió pels rodals de la comarca.


De nou entonen la mandra i l'abúlia
l'òpera estrident i repetitiva
com la música dels vagons de ferro,
sempre és un clímax horari i exacte:
als rodals de les quatre de la tarda
és quan la mandra es multiplica en mandra.

Si fem cas als que hi entenen, amb aquest llibre de poemes, tal i com diu Francesco Ardolino al pròleg, l'Anna ha perfeccionat el llenguatge, el discurs ha assolit una cohesió ambiciosa i les anècdotes han estat reduïdes a una mínima unitat fisiològica. En resum, ha afinat les seves eines musicals, ha esmolat el seu estilet semàntic i ha sabut construir un univers poètic sobre la base d'una quotidianitat real i alhora visionària.
L'Anna Ballbona, doncs, forma part ja d'una nova generació de Xammars, Sindreus i Maspons, periodistes sorneguers del Vallès, que jugaven amb les paraules i la vida, i que a la nostra comarca van fent forat, amb els seus versos enverinats, punyents i a la vegada relaxats. Per molts poemes més!

Just ahir vàrem poder gaudir d'una lectura de poemes i altres textos seleccionats per l'Anna, per commemorar el 72è aniversari de l'afusellament del President Companys en mans feixistes. Concisa i directa, ens mostrà les reflexions de Xammar sobre el President, i ens oferí un garrotuit de la seva pròpia collita, ben oportuna en aquest moments de xoc de trens:

Wert és un senyor ministre
que les fot a tort i a dret.
Arriba a ser tan sinistre
que ens vol espanyols de pet.
...

Jordi Solé. La diversitat incòmoda

Avui és un bon dia per rellegir aquest assaig d'en Jordi Solé i Ferrando sobre la democràcia i el pluralisme nacional a Europa, titulat La diversitat incòmoda. El debat encetat aquests dies sobre la possibilitat d'assolir la independència de Catalunya i la possible acceptació o no per part de la Unió Europea, coincideix amb el fet que a la Unió Europea li acaben de concedir el Premi Nobel de la Pau. I, a més, amb la satisfacció que a en Jordi Solé l'acaben de nomenar com a candidat a les eleccions al Parlament, amb moltes possibilitats de sortir com a diputat (el novè de la llista per Barcelona?).
Recomano, doncs, de llegir aquest treball, a mig camí entre l'assaig i la teoria, que pretén fer un repàs al tractament actual de la diversitat nacional al nostre continent. El debat sobre la "ampliació interna" de la Unió i la visió enfrontada dels estats-nació per al reconeixement de la diversitat se'ns explica amb diversos exemples internacionals, viscuts també pel mateix Jordi. I se'ns detalla la política -gairebé inexistent- de protecció i promoció dels drets culturals i lingüístics de les minories nacionals. Tot i amb això, el llibre traspua optimisme i confiança en una Unió Europea que posa per damunt de tot la democràcia i els drets humans.
Per això, penso que també és important que el darrer Premi Nobel de la Pau s'hagi concedit a la Unió Europa. Amb tots els seus defectes -que en té, i molts, especialment en l'aspecte econòmic-, el reconeixement se li atorga per la seva contribució durant sis dècades a l'establiment de la pau i la reconciliació, la democràcia i els drets humans. Un bri d'esperança per tot el nostre procés de reconeixement de la diversitat, basat en la democràcia i l'exercici del dret a decidir, per damunt de l'imperi de la llei a qualsevol preu.
A més, el llibre ens permet observar en Jordi Solé com un bon assagista -com apunta en Bernat Joan en el pròleg- rigorós, d'esperit obert, responsable fins a la medul·la, inquiet i apassionat per la política, i un estímul intel·lectual i humà. Si a tot això, hi afegim la seva preparació i el seu llarg currículum i experiència en l'àmbit de les relacions internacionals, especialment a la Unió Europea, i la seva capacitat lingüística -una característica ben mancada en els polítics-, ens trobarem davant d'un perfil de candidat no gens habitual, però que ofereix garanties per al treball que ens espera des del Parlament. Bona sort i molta feina! ...

Idear, innovar i emprendre, segons en Marc Vidal

Val la pena llegir el post original d'en Marc Vidal, resumint una conferència seva sobre innovació, generació d'idees i com la creativitat és el veritable catalitzador de l'esperit emprenedor. (Ja fa temps, li havia seguit la pista en aquest bloc per les 10 coses a considerar abans de convertir-se en empresari). Queda clar que, per a això, no hi ha fórmules exactes i precises. Cadascú ha de trobar el seu mètode de treball que l'ajudi a millorar en la seva capacitat d'innovar. Per això és molt interessant l'opinió d'en Marc, gran emprenedor granollerí i expert en xarxes socials, i la seva llista d'aspectes a tenir presents per a innovar i emprendre de forma creativa. En resum, són aquests:

• Preparar-se per tenir idees
• Estimular per pensar
• Pensar com un nen
• Viatjar
• Valorar el fracàs
• No hi ha males idees, només reconversió dels fets
• El pensament lateral
• Redefinir el problema. Que cada solució generi un nou problema
• Enderrocar barreres
• Oblidar per inventar. Combinar vells elements amb altres de nous 
• Impulsar l'acció pròpiament dita. "Fes-ho tu mateix, equivoca't i persevera"
• El valor de pensar en comú

I, a continuació, us reprodueixo l'article (traduït, el resum -no he trobat les imatges, sinó, us les enllaçaria). ...

Donna Leon. Les joies del Paradís

A la darrera novel·la de la Donna Leon, tot i ser d'intriga i estar ambientada a Venècia, no hi surt el Comissari Brunetti. Això sí, hi trobem el bon saber-fer de l'autora, aplicant el mètode del comptagotes: la dosi adequada i el contingut del sèrum de la intriga determinaran la qualitat del relat. (Potser sí que hauria de dir que aquesta vegada s'ha passat un xic de la ratlla amb el ritme amb el que se succeeixen els fets,allargant-lo més del compte).

La història que s'hi explica resulta a partir de la troballa d'uns documents del músic -i diplomàtic i bisbe- Agostino Steffani, de qui se n'acaba d'editar un disc de les seves obres amb la soprano Cecilia Bartoli. Un plaer, doncs, escoltar a l'Spotify tota la barroca banda sonora del llibre mentre llegeixes les troballes sobre herències i assassinats, envoltats per l'art de la música i la serenitat veneciana.
A més, la trama relaciona diversos temes, com acostuma a fer la Donna Leon, que mai deixen de ser actualitat: l'avarícia i l'Opus Dei, la fe i l'engany, la política del Vaticà i els assumptes de faldilles de les monarquies europees, ... I amb una jove protagonista, la Caterina Pellegrini, que és musicòloga i no pas policia, però utilitza el mateix mètode d'anàlisi científic per a resoldre l'entrellat.

De tot plegat, a més d'una bona estona de lectura, en trec dues senzilles conclusions. La principal és que, a més de Vivaldis i Mozarts, els grans genis de la música clàssica que hem après i seguit amb totes les antologies publicades, hi ha tota una gran corrua de músics, desconeguts totalment per la gran majoria de nosaltres, d'una vàlua rellevant i importants en el seu moment. I això passa també amb la resta de les arts i oficis. Només ens sobresurten quatre, però n'estava ben farcit d'artistes d'un segon nivell a qui el temps ha deixat arraconats. La història posa a cadascú al seu lloc, s'acostuma a dir; però pel camí, se n'hi queda més d'un que caldria recuperar. Molta feina a fer, doncs.

La segona té a veure amb la bona pràctica de l'editorial -la d'en Lara- d'afegir continguts extres a partir d'un codi que te'n facilita l'accés per internet. Encara hi ha camp per córrer en aquest sentit i, com ja he comentat altres vegades, estaria bé afegir-hi un mapa amb les rutes que segueixen els protagonistes, amb enllaços als llocs reals i imatges. És una proposta més.

La llàstima del llibre -cal dir-ho tot- és que la Caterina, la protagonista, i a diferència d'en Brunetti, més aviat té poca gana -es dedica a menjar barretes energètiques-, i només ens ofereix una correcta col·lecció de vins i licors. És a dir, ens hem quedat sense el catàleg de receptes de cuina venecianes a què estem acostumats amb en Brunetti. Sembla ser, però, que tornarà aviat. Bona notícia. ...

El Balandrau, des de Tregurà

Una sortida per fer en família, seguint els camins de l'Alba, a la guia del Ripollès editada per l'Alpina.
Tot comença després d'instal·lar el camp base a Can Carola, a Tregurà de Dalt. Agradable i de bon tracte, és molt recomanable passar-vos per la casa de turisme rural de la Núria i l'Antoni, i aclimatar-vos abans d'emprendre la sortida.

L'endemà -ben d'hora ben d'hora, com deia aquell, o tan com es pugui quan es va amb canalla- la ruta s'inicia amb cotxe seguint prop de cinc quilòmetres de pista que segueixen la carretera d'arribada al poble. A mitja pujada hi trobarem, a banda de molts boletaires, diversos miradors des d'on s'albira tota la vall de Camprodon i, fins i tot, el golf de Roses i el Montgrí a la llunyania.
(continua) ...

Ramon Bufí. Amics meus

Granollers no només és terra de músics; també ho és de pintors i artistes plàstics en general. Tot i que amb un caràcter molt més discret, ja en època de la República, grups de joves artistes s'escampaven des de Granollers als racons de tota la comarca i el país per deixar-los plasmats en les seves teles. (Va quedar pendent un Coneguem Granollers d'aquest món artístic bastant desconegut encara avui en dia. I amb una particularitat ben especial: la de formar grups entre ells. Potser perquè així podien gaudir molt més de la conversa? Potser per afinitats plàstiques? En aquest llibre, se n'hi recullen uns quants: el grup Grasoldart, el Pickwikià -caldrà llegir Dickens-, el 3+X, el 4+X, ...).
En Ramon Bufí és un dels joves privilegiats que va poder gaudir, des de ben jove, de l'escola d'art que partia de la pràctica matinal amb els seus amic i que seguia amb l'aprenentatge de la teoria a la sobretaula, durant la tertúlia del cafè, després d'un bon àpat compartit. Res millor, doncs, que l'escola dels amics. I és que el privilegi també era per la sort de tenir aquests bons -i grans- amics. I i les seves inseparables esposes, com bé remarca en Ramon en l'epíleg.
La llista d'amics és excepcional, començant per un Pere Canal i Baliu que signa el pròleg, Bufí retrata a Carles Sindreu, Amador Garrell, Jaume Torra, Donat Puig, Joan Rovira i Amand Domènech, que han estat mestres a la seva vida, tots ells molt més grans d'edat. ...

L'hora de la bicicleta (2)

Gant, ciutat ciclista. Fotografia d'Yves Herman / Reuters, extreta del diari Ara. Aparcament de bicicletes al costat d’una estació de tren a la ciutat flamenca de Gant. L’aparença és de caos, però ningú no perd la bicicleta, ni perquè no la trobi ni perquè l’hi prenguin. El paradís de l’ús social i racional de la bicicleta és cap al nord, tot i que el clima no acompanyi. Qüestió cultural.

Quan arribarà, de veritat, l'hora de la bicicleta? En un post anterior em preguntava si mai tindríem a Granollers la capacitat de generar un futur mínimament potable per a aquest vehicle. Si volem ser mai una ciutat del nivell d'Holanda -per posar un exemple entenedor per a tothom-, no hi pot mancar, a banda d'aspectes lligats amb l'àmbit econòmic, propostes que permetin augmentar la qualitat de vida dels ciutadans en tots els sentits. Per a això, les ciutats que saben conviure amb l'ús diari de la bicicleta per part dels seus ciutadans -no només per als caps de setmana-, ofereixen un incentiu que és valorat en tots els indicadors de qualitat de vida. (El mateix passa amb les ciutats que pensen els seus serveis per als infants, o per a les persones grans, amb els que aconsegueixen una ciutat més humana i habitable per a tothom).
Sempre se'ns diu que s'està planificant la ciutat a deu o quinze anys, i en cap moment es té present la bicicleta com a alternativa al cotxe per a moure's per dins de Granollers. Això vol dir, doncs, que anem en sentit contrari d'allò que s'està fent a Europa, i sobretot en moments de crisi com aquest, en què té molt de sentit ajudar a generar nous hàbits de consum i mobilitat.
Poso un exemple de planificació a partir de la participació ciutadana real -a diferència de Granollers, on se'ns fan preguntes tancades sobre el paisatge que volem. Així, la gent de NESTA -un think-tank anglès que es dedica a la innovació, i al que ja he fet diverses referències en aquest mateix bloc, en especial sobre la seva capacitat de generar participació ciutadana intel·ligent-, ha impulsat un altre seguit de reptes que tenen a veure amb el foment de l'ús de la bicicleta. Per a això, reuneix a gent de diversos àmbits en grups de treball i intenta generar, a partir de mecanismes creatius, propostes que fan arribar en posterioritat al sector públic, per tal que siguin tinguts presents. (Una qüestió ben diferent és quin cas els fan posteriorment aquests responsables polítics. Això ja depèn de cada població. Com bé sabeu, hi ha ciutats on la paraula diàleg s'expressa només en paraules, no pas en fets). Aspectes com ara el dificultar els robatoris de bicicletes, o com fer més fàcil anar en bicicleta a la feina, es treballen en grup, per generar propostes creatives i participades, que es fan arribar a la funció pública.
Amb això vull dir que no estaria malament disposar a la nostra comarca -ja no m'atreveixo a pensar en un nivell ciutadà- d'un grup similar, capaç de fer propostes arriscades, innovadores, de futur, potser en un principi difícilment realitzables, però amb capacitat de mostrar-ne la seva validesa  i fer-les possibles. De sacsejar el nivell de les idees ciutadanes, que ara sembla que estiguin al fons d'un pou. I amb capacitat d'implicar l'empresariat i la societat civil -n'hi ha, però molt dispers- per desenvolupar projectes que mostrin la capacitat de la societat vallesana d'avançar cap a un model de comarca més sostenible, per exemple en la seva mobilitat, al mateix temps que econòmicament innovadora.
I començar per la bicicleta no seria pas una mala idea. Qui s'hi apunta?

L'hora de la bicicleta (1)

Després que hagi passat el dia de la bicicleta, em pregunto quan arribarà, a Granollers, la seva hora? L'hora d'aquest mitjà de transport senzill i tantes coses més: saludable, ecològic, econòmic, divertit, ... Perquè, des de fa anys, la bicicleta veu com se la bandeja del tot, a la ciutat del vianants i els cotxes. I és que fa temps que estem instal·lats en l'ara no toca pedalar, al mateix temps que continua essent una aventura qualsevol intent diari d'anar en bicicleta per l'infern de la ciutat.
Mentre l'esperem, però, anem celebrant la Festa de la Bicicleta. (O potser n'hauríem de dir  commemorant, ja que en realitat no hi ha gaire cosa a celebrar). Intento explicar-me.
Per començar, a Granollers hem viscut fa poc el fracàs de l'Ambicia't, el servei de lloguer de bicicletes de l'Ajuntament. Aquesta va ser  la darrera vegada que la bicicleta va sortir en ple debat públic. A partir d'aquest moment, és millor enterrar "el problema". En el projecte de remodelació del carrer Girona, per exemple, s'obvia la possibilitat d'un carril bicicleta, malgrat que, segons es diu, es fa pensant en la mobilitat i en els vianants. Des d'aleshores, no ha sortit ni una sola iniciativa -ni que fos ciutadana, enlloc de municipal- per tal de potenciar l'ús de la bicicleta. Quants anys fa del darrer carril bici -pintat- al carrer, a Granollers? Fins i tot, la Festa Major ha perdut l'acte -blau- que convidava a tothom a anar amb bicicleta, per acabar en una butifarrada final.
Això sí, cada any mantenim aquesta diada de la bicicleta, tots ben escortats per la policia fins el Circuit de Catalunya i amb regals per als participants. Com si es tractés del dia del català al Senat, del qual ja en coneixem la seva efectivitat, no fos cas que fóssim considerats insensibles a la qüestió.
Pels voltants de Granollers, la cosa no va pas molt millor. De carrils bicicleta al mig de la ciutat per arribar als polígons industrials, ja no se'n parla. I només s'arreglen camins per tal de practicar esport amb bicicleta, de muntanya, per als caps de setmana. (Tot i amb això, amb greus problemes per solucionar, encara, com ara la seguretat -que és el principal problema-, la discontinuïtat dels carrils, o la manca de senyalització). I, just quan acaba de començar el nou curs, veiem que no hi ha nous itineraris escolars a la vista, ni tan sols per fer a peu!
Si la reflexió la féssim a nivell del Vallès, veuríem que el paper del Consell Comarcal tampoc és res de l'altre món. La possibilitat de generar un mapa comarcal de rutes per fer amb bicicleta -el fomentar la "planificació" d'aquestes infraestructures entre poblacions- és un projecte massa llunyà, i més avui en dia, en el que li cal redefinir el seu paper en el conjunt de les institucions públiques.
De moment, doncs, caldrà que seguim anant a peu a tot arreu.
(Columna d'opinió per a Ràdio Granollers)