L'adéu a en Pere Canal

Prova de la seva discreció és que només he trobat per internet aquesta imatge de la Griselda Escrigas al 9 Nou

Sento que em passa com amb els grans actors i actrius del cinema de Hollywood: van desapareixent tots aquells que representaven una generació que ens va marcar a tots, sobretot des de petits. I això m'acaba passant a nivell personal, amb aquells que m'eren referents -locals o no- i que, mica en mica, el temps se'ls ha anat emportant.
És el cas també d'en Pere Canal i Baliu, un bon amic del pare, amb qui varen compartir moltes batalles junts, i que jo vaig considerar des de petit com un d'aquells "senyors" de Granollers -em mereixia molt de respecte, i no només per l'edat- que ajuden a perfilar el marc d'una ciutat com la nostra.
(Això de què se'ns en van els referents no només em passa a mi. El meu sogre, acabats de fer els noranta, va veure amb l'adéu d'en Pere com el deixava el darrer dels amics de la seva quinta. Aquells amb els que, ves per on, es trobaven cada matí per anar a buscar el tren per anar a Barcelona a estudiar: l'Aragonès, en Cot i en Canal, tots a la carretera. El 31 de maig del 1938, precisament, els anava a buscar quan van caure les bombes. Un record intens que no s'esborra, i que només es perd quan és la persona la que se'n va i se l'emporta amb ell. En Pere Canal se'n va emportar molts, de records, de la República, la guerra, el franquisme i el retorn de la democràcia, amb moments viscuts amb molta intensitat).
Per sort, Granollers en ple se'n va enrecordar a temps d'ell, dedicant-li l'any 2008 la Medalla de la Ciutat, la màxima distinció, per tota una colla de mèrits que porten a explicar bona part de la història granollerina de la segona meitat del segle passat, i que repassen la majoria d'organitzacions i entitats de la societat civil de tota mena: el Col·legi d'Advocats, el Casino, l'Associació Cultural, Convergència Democràtica, Òmnium Cultural, la Mútua, l'Handbol Granollers, ....
Com sempre, però, en tot llistat d'aquestes característiques hi manca quelcom. I això és, probablement, el més rellevant: la relació personal que, des de l'amistat o bé des de la professionalitat, establia amb cada un dels seus amics i clients. Per tant, els centenars -milers- de petits consells, ajuts, cops de mà i encaixades que deuria donar a la majoria amics, l'havien fet una persona propera i respectada però, sobretot, estimada. (En Joan Garriga, col·laborador seu com a advocat en més d'una ocasió, també podria explicar unes quantes d'aquestes assistències que va fer en secret, per tal d'ajudar a gent detinguda, en èpoques ben difícils).
Sovint he intantat imaginar-me com aquella colla de joves, enmig d'una societat grisa i atemorida també per una classe dirigent ben fosca amb l'únic criteri de les consignes polítiques del moment, hagueren de recórrer a crear una Asociación de Antiguos Alumnos de Segunda Enseñanza per poder desenvolupar activitats culturals, fins aleshores eliminades del perfil de la ciutat pel franquisme. "Només farem activitats culturals", deien, però en realitat estven buscant de "fer de pont entre abans i després de la guerra". D'aquesta inquietud en neix l'Associació Cultural de Granollers, una entitat que ha ajudat -i molt- a créixer el sentiment que la ciutat també està feta des de i per la cultura.
M'agrada que la Montserrat Ponsa el definís com a home conciliador, a més de tranquil, mai enutjat, generós, pacient. I és que era propi d'ell escoltar molt -una virtut bastant escassa avui en dia-, i la seva funció principal era arribar a acords. (Compte, que això molts advocats d'avui en dia no ho veuen igual!). Fer concordar voluntats, de forma generosa, per anar un xic més enllà tots plegats, enlloc d'intentar endur-m'ho tot per mi.
Aquest seria també, segurament, el seu punt de vista polític, en la que fou la primera legislatura: un equip potent a CiU, encapçalat per Oriol Montanya, Pere Canal i Josep Garrell i Pubill i molts altres al darrera, que treballaren colze a colze amb l'alcalde Ballús al principi de la legislatura, cercant un pacte per fer avançar la ciutat. Ell en deia això: La nostra actitud és de col·laboració sincera i clara, sempre que les condicions ho permetin. Nosaltres només tenim un compromís, que és el de servir el poble de Granollers. I el complirem amb fidelitat i amb esperit obert a tothom.
A banda de qüestions personals -ja he dit que era l'advocat de la família?-, recordo com va gestar l'acord entre la família Jonch-Sempere i l'Ajuntament, per tal de cedir a la ciutat l'edifici de Can Jonch, actual Centre de Cultura per la Pau. Cercant en tot moment de conveniar les parts, de manera que tothom en quedés satisfet, i fos el conjunt de ciutadans el que hi sortís guanyant. (Allò que ara en diuen un win-win, en què tothom hi guanya, però que ell ja practicava des de sempre).
I no puc deixar de parlar de periodisme, una faceta potser no tan coneguda d'en Pere, com a impulsor de publicacions, per poder difondre les idees més obertes. Sobretot, li vaig viure el naixement de PlaçaGran, on també hi escriuria unes cròniques polítiques que expliquen molt bé el procés de transició a la nostra ciutat. Tot i que no en tinc cap record efectiu, tinc al cap també -explicades pel pare- la història de Granollers Comunitat Cristiana, i en Pere en podria haver explicat uns quants episodis que expliquen com la joventut s'enfronta al franquisme establert des d'un senzill setmanari d'església.
Però em fa il·lusió il·lustar l'empenta d'aquest home amb un exemple de quan era infant, i tot un Infant català, tal i com varen anomenar ell i en Josep Sala la revista que varen editar des del carrer Sant Roc quan tot just tenien dotze anys, en plena República.

Extret de La Gralla, 28/07/1935

Una manera de fer que va mantenir fins el final, com explicava el seu fill Pere, de la darrera lliçó de vida que va suposar la seva mort, amb la serenor i discreció amb què va marxar, aportant pau a la família en un moment difícil.
No tinc cap dubte que en el cel al que li hagi tocat anar, i després d'escoltar a tothom, ja ha començat a posar pau i preparar-ne alguna de nova, a poc a poc i amb bona lletra! ...

La mala pregunta

Ja tenim aquí la pregunta, i per partida doble! Una notícia sensacional, esperada de fa temps, i portada amb una eficàcia pel mateix President i amb discreció per part de tots els partits que hi han pres part, com no estàvem acostumats fins ara. Una etapa més en aquest camí que ens ha de dur a la independència, que arribarà molt més aviat del que ens podíem imaginar tots plegats fa pocs anys. Ara ja ens podem votar al damunt, que és pel que vàrem sortir al carrer els dos darrers 11-S.
No és, però, del doble Sí-Sí (o Sí-No, o No directament, si es prefereix), que volia parlar, sinó d'una altra pregunta que estic fart d'escoltar als periodistes d'arreu, d'aquí i de més enllà, gairebé dia sí i dia també, però formulada -segons el meu parer- amb ben poca intel·ligència.
Em refereixo, ves per on, a la pregunta que fa tot periodista -català o espanyol- quan es troba davant d'un alt càrrec d'una institució internacional: En cas de declarar la independència, Catalunya es mantidrà dins de la seva institució? (Poseu-hi, aquí, Unió Europea, Nacions Unides, OTAN, ...). Ahir mateix, ni més ni menys, fou el mateix president del Consell Europeu, Van Rompuy, a qui s'obligà a llegir una resposta que ja duia preparada per escrit.
I és que la resposta a aquesta pregunta ja la sabem: estarem -de bon principi- a fora de tot. I caldrà renegociar amb tots i cada un dels organismes el nostre retorn. I no cal que ens enganyem: així ho diuen cada un dels tractats internacionals en els que Espanya -i altres grans nacions- varen tenir oportunitat de posar-hi cullerada en el seu moment. Ningú que vulgui separar-se de la gran nació, podrà seguir mantenint els tractats corresponents i haurà de començar de nou, des de zero.
Per tant, el meu dubte amb els periodistes és perquè, si ja saben la resposta, continuen plantats en la obvietat inicial de la pregunta i no són capaços d'avançar en el debat amb el seu interlocutor cap a alguna continuació més lògica. (Segueix ...)

Manuel Fontdevila i Cruixent

La meva proposta d'entrada per a la Viquipèdia de Manuel Fontdevila i Cruixent:

Manuel Fontdevila i Cruixent (Granollers, 23 de juny de 1887 - Buenos Aires, 18 de maig de 1957), periodista català.[1] 

Biografia

Mentre estudia medicina, viu la vida bohèmia barcelonina.
Funda la revista El Recte (1909), i participa en revistes de premsa humorística i satírica, com Rialles (1909-1910), La Mala setmana (1911), La Figa (1913), La Piga (1913), La PEPA (1913), Arlequí (1914) i Margot (1916-1917), així com L'Esquella de la Torratxa i La Campana de Gràcia. En aquesta època, es fa amic de Santiago Rusiñol, Lluís Capdevila, ....
El 1909 es casa amb Roser Perera Soriano, violinista del Novedades, amb qui té un fill. Ella moriria pocs anys després. El fill Francesc, ajudant de realització cinematogràfica, moriria afusellat pels franquistes a Cadis, durant la Guerra Civil, als 22 anys. (Segueix ...)