El blog petit: Crònica del 9N

Cues a l'entrada de l'Institut Antoni Cumella

Dubto inicialment sobre com he de parlar del 9N. L'opció de l'anàlisi i la interpretació política, ja està perfectament coberta per la pila d'articles -a favor o en contra- que han omplert els mitjans darrerament. Prefereixo, doncs, intentar relatar-ne els fets tal i com els vàrem viure, per tenir-ne un record més fidel de la jornada. Una diada que requereix deixar-ne constància pel que té d'històrica per al país però també d'implicació per a tota la família, apuntats a ajudar en les tasques que calgués: la Bet i la Núria, de voluntàries de l'institut, l'Aina de fotògrafa i jo de gestor de meses. ...

La primera prova d'ordinador

Així doncs, el diumenge 9N és un dia que es lleva fred però assolellat, i que acabarà essent instens i emotiu. De bon principi, ens escampem pel Vallbona i pel Cumella, tot i que ens toca votar al Bellera. I quan arribem -abans de l'hora indicada- ja hi ha molts voluntaris que fa estona que hi són posats.

Tothom temia que vindrien a primera hora, per identificar-ne els responsables o fins i tot per emportar-se les urnes. El joc brut de l'estat espanyol ha estat de tal magnitud que algun dia algú farà una tesi doctoral sobre com un govern pot saltar-se totes les normes -escrites o no- de la decència per impedir que s'exerceci la democràcia. De moment, ja hi ha facultats de ciències polítiques que el posen com a cas a -no- seguir: el poder de l'Estat contra la voluntat democràtica del poble.
Al Cumella, doncs, ens repartim per aules, amb dues o tres meses a cada una, i iniciem la tasca de constitució de les meses, de disposar-ho tot a punt, d'engegar els ordinadors i de plantejar el circuit que seguirien els votants. A mi em va tocar l'aula 104 i la 105, que compartírem amb en Pitu, amb tres meses a cadascuna.

Una bona colla de voluntaris disciplinadaments coordinats per la Marta, feren que tot s'anés succeïnt de forma senzilla i plàcida, més enllà dels nervis propis de la situació i de les incidències amb documents caducats o similars.
De fet, la dificultat més gran a l'Institut acabaria essent el coll d'ampolla que es formava a l'entrada del passadís on es feien les votacions, i que fou la principal causa de la generació de llargues cues, més enllà -és clar- de la sorprenent afluència de gent.
A partir d'aleshores, i de forma ben intensa, els Gestors de mesa ens vàrem dedicar a atendre les meses assignades, explicar als que volien votar a quina mesa els tocava votar, i fer-los fàcil l'espera i ràpid el fet de votar.

Els criteris sobre la rigorositat documental que havíem de seguir van ser consensuats fàcilment (deixant, això sí, a criteri final al responsable de la mesa). Per això, i malgrat que hauríem volgut deixar votar a gent amb el DNI caducat, va quedar clar que la voluntat majoritària era la de no transigir. Això va comportar que algunes persones es quedessin sense votar, tot i que encara els quedarien quinze dies per anar a Barcelona, si actualitzaven el document.

Algú que no tenia el carnet al dia

L'Anna, votant!

El fet més remarcable, i que a tots ens va saber greu, era quan alguna persona -sobretot de certa edat- s'adonaven que no els corresponia aquell col·legi, i que els tocava anar o bé al Vallbona o bé al Bellera. (No toca aquí discutir perquè a Granollers, on normalment hi ha una trentena de punts de votació, el 9N només en tingué tres).
Per això, en uns quants casos, vàrem organitzar un petit dispositiu que va anar a buscar a gent gran -amb mobilitat reduïda, amb alhzèimer- a casa seva i acompanyar-los a votar, fins i tot a altres col·legis.

En tot el dia, ni un sòl incident digne de consideració. Entre altres qüestions, cal assignar al valor de la paciència de la gent, per les llargues cues que hi van haver tot el dia. "Portem tants anys esperant, que ara no ens vindrà d'una mica!", deien més de quatre. I deixaven passar a la gent amb cadira de rodes, amb cotxes o amb qualsevol discapacitat. A més, a mesura que es veia que algunes aules estaven buides, fèiem entrar els que podien alleugerir l'espera als altres.

En Pitu i en Claudi, atents al que passava

L'ambient era més semblant al d'una de les grans manifestacions dels darrers anys, que no pas el d'una jornada electoral normal. La combinació de festa, reivindicació i expectació pel que vindria eren els exponents d'un sentiment compartit pels que votaven. I també una disposició a la insubmissió, a la desobediència, és clar! Les ganes de trencar amb l'ordre de no votar que venia de Madrid. Gràcies, Rajoi!, deien alguns.

I, per tant, i com tothom sap, l'emoció a flor de pell en fou el sentiment més compartit. Persones grans -de gairebé cent anys- que esperaven l'ocasió amb delit des de feia dècades; famílies senceres que plantejaven el dia amb l'esperança d'un millor futur per als més petits de casa; joves que s'estrenaven amb seteze anys acabats d'acomplir, i que entreveien la possibilitat de començar a canviar un país que no els agrada; gent que votava, legítimament, és clar, que no vol separar-se del que consideren el seu país; i persones que per primer cop participaven del país que els ha acollit, malgrat haver nascut ben lluny.
Durant el dia, moltes cares conegudes de la ciutat, però sobretot molta gent anònima. La gent petita, que deia algú, la que amb la seva presència feien de formiguetes que van construint un niu, amb tot en contra, però amb la disposició ferma.

Famílies senceres, que votaven pel futur dels fills. Tothom ja té clar que qui ens traurà del pou seran els més joves, per sort. I que el nou país el fem pensant en què ells el construiran molt millor del que nosaltres hem sabut!

Pares novells amb cotxets per tot arreu

En Tian votant per un país lliure

En Xavi, que no es podia quedar sense foto

Però sobretot gent gran, amb llàgrimes contingudes. A tots se'ns va trencar el cor escoltant els motius dels avis, dels que ja no hi són, dels que recordaven la guerra, dels que se sentien lliures per primer cop des de la República, ...

La premsa amb els srs. Casellas

I encara hi ha més: també fou la diada dels nou catalans. Els que volen participar del país que els acull, i se senten forts per dir-hi la seva.

La família Garcia al ple!

El nou país també el fan els nous catalans

(Ah, i que no sigui dit, també vaig veure-hi més gossos que mai, que també varen arribar a votar! El calaix de les anècdotes és immens).
La premsa també hi va treure el cap. Des d'un parell de reporters autònoms, que entrevistaven a tothom, fins a la més habitual. I gràcies a en Ferrandis, vàrem també poder estar a temps de la vinguda de l'alcalde Mayoral, que va passar gairebé de puntetes al migdia.
(Com digué algú aquella tarda, aquell fou el signe que les coses anaven bé: la crida que el mateix partit de l'alcalde féu a la seva gent perquè vinguessin a votar a la tarda, després de les cues matineres).
També fou la diada de les fotos. Gairebé tothom es volgué fer una instantània del moment de dipositar el vot. En molts casos, els fills.

A més dels serveis i la indústria, els catalans vàrem exportar valors cap arreu del planeta. Igual que els castells -força, equilibri, valor i seny-, les cues

Més enllà dels funcionaris que a cada elecció controlen els processos electorals, els voluntaris ens varen mostrar que el país pot funcionar perfectament, que estem preparats per a això i més, i que hi ha gent -molta més de la que ens pensem- que podria assumir amb naturalitat tota la responsabilitat que entre tots li volguéssim encomanar.
Una altra petita reflexió, per a la gent del món de l'educació, lligada al fet que foren els directors d'institut els que arriscaren -fins i tot amb amenaces concretes- la seva feina. El meu agraiment, doncs, per aquells que consideraren que Votar també és educar, i que els centres educatius són espais on tota la ciutadania pot acostar-s'hi també per un fet tan normal com és l'exercici de la democràcia.
La jornada va ser molt llarga. El recompte final va acabar molt tard, i ens va tocar passar les dades via telefònica gairebé a les 10h de la nit.
Tot tornant cap a casa amb en Pitu, satisfests pel que havíem viscut, ...