El 13 d'agost passat, ja retornant cap a casa des de la Bretanya, ens vàrem desviar un xic per passar per la Baule-les Pins, un poblet de platja amagat dels llocs de pas, on el President Companys residia amb la seva esposa Carme Ballester en el moment en què fou detingut per la Gestapo. Els nazis alemanys, amb el vist-i-plau del govern espanyol franquista, tenien clar que calia eliminar la persona que representava el poble de Catalunya al que volien sotmès. En moments en què als tertulians espanyols no els costa gens frivolitzar sobre afusellaments, i en què l'esport de moda és el comparar el nazisme amb el procés català, no hi ha evidència més clara del que suposa un estat totalitari.
No fou fins el 2010, quan feia 70 anys de la detenció, el Govern de Catalunya efectuà un valuós homenatge, amb la col·locació d'una placa, la única evidència del pas del nostre President per aquella població. (No cal dir que l'estat espanyol s'ha negat durant anys i panys a demanar perdó i demanar l'anul·lació del judici, mentre que els governs alemanys i francès ja han fet gestos en aquest sentit).
La inscripció diu així:
Au numéro 5 de cette rue, le 13 août 1040, fut arreté
par la Gestapo, le Président de Gouvernement
de la Catalogne Lluis Companys i Jover.
Remis à la police franquiste, il fut fusillé
à Barcelona le 15 octobre 1940.
En hommage et à sa mémoire.
La Baule, le 13 août 2010
En el número 5 d'aquest carrer, el dia 13 d'agost de 1940,
va ser detingut per la Gestapo el President del Govern
de Catalunya Lluís Companys i Jover, deportat i lliurat
a la policía franquista. Va ser afusellat a Barcelona
el dia 15 d'octubre de 1940.
En homenatge a la seva memòria.
La Baule, el 13 d'agost de 2010.
La meva petitesa no podia esperar una fi més digna
per Catalunya i allò que representa de pau, justícia i amor.
Lluís Companys
... (segueix)
Aquell dia, tota la família llegírem la transcripció del manuscrit de Carme Ballester en què narra la detenció del President Companys, en un moment ben emotiu del nostre viatge. Del viatge d'estiu, ben intens, però també del viatge que estem fent cap a la llibertat del nostre poble.Per nosaltres, també fou una descoberta de la figura de Carme Ballester, la seva esposa, totalment desconeguda. (A veure quan en fan una pel·lícula, també sobre la seva vida!).
Si us plau, preneu-vos dos minuts per llegir les seves paraules:
Transcripció del manuscrit de Carme Ballester en què narra la detenció de Lluís Companys Maria del Carme Ballester de Companys,
domiciliada a París, 87, rue de la Pompe,
certifica que tot l’ací exposat és exacte.
Fet a París el 13 d’abril de 1969.
El 13 d’agost del 1940 fou detingut el meu marit per les forces d’ocupació, allí a La Baule-les Pins (Loire Atlantique). Amb el dret d’asil que les autoritats franceses ens havien acordat, heus ací com fou feta la detenció.
Dos homes vestits en civil i quatre amb uniforme de soldats alemanys (a més, no parlaven altra llengua que l’alemanya) doncs entraren a la casa amb les metralletes a la mà. I apuntant al meu marit i a mi mateixa, ens van fer un registre personal... Quan van constatar que al damunt no hi portàvem res, llavors van posar tota la casa en renou i tot ho deixaren cap-girat; per fi trobaren dintre un calaix el nostre capital, doncs 70.000 francs; llavors ja començaren d’estar contents de la troballa; seguit s’ho posaren a la butxaca, també s’emportaren tots els documents que trobaren, inclús les nostres cartes d’identitat i els passaports diplomàtics, com també entre els papers hi havia títols com el d’advocat i d’altres, que el meu marit volia conservar.
Amb tot això, els soldats apuntant el meu marit, sentat en una cadira, i jo tenia que conduir els dos homes en civil, dient-los on estaven les coses, però sempre sentint un revòlver que m’apoiaven a l’esquena, doncs no es van endur els pocs mobles que hi havia a la caseta perquè estava llogada aixís: amoblada. Acabada l’operació, els quatre soldats s’emportaren custodiat el president de Catalunya! Comprenguin el meu estat d’ànim dels moments, i sola, amb 10 cèntims que portava en una butxaca, gràcies a unes persones humanes que van sostenir-me. Però jo, fent esforços, vaig reaccionar amb coratge, i l’endemà matí prenc la bicicleta i vaig anar a La Baule. Allí hi havia la commandartur. Van dir-me que no sabien de què els parlava, doncs van desempallegar-se de mi. Al sortir, i a la porta, un home, que me va semblar francès per la seva parla, em diu discretament: “Vagi a la Vil·la Carolina”. Me dóna l’adreça i vaig continuar un altre llarg camí fins arribar a la dita vil·la. La vista de la vil·la també m’impressionà. Estava rodejada de soldats encascats. No em deixaven passar, naturalment. A més, no m’entenien tampoc. Amb signes els hi vaig donar [a] entendre que jo tenia un rendez-vous amb un oficial. Com me van veure decidida, quan se’n van donar compte jo ja m’havia ficat dins. I me vaig infiltrar. Sols sentia veus de gents que parlaven en alemany. Seguit em vaig donar compte que el lloc era perillós, però jo ho havia decidit: passi el que passi, [havia d’anar] on estava el meu marit. Me vaig sentar, esperant que passés algú. Així va ésser: un soldat passà i quedà sorprès al veure’m i, d’apariència tranquil·la, em parlà. Res a fer, no ens entenem. Ell torna a entrar del mateix lloc que havia sortit. De cop, sento fortes rialles i apareixen tres oficials. Cap parlava francès. I ells volien fer-se entendre un xic especialment. Llavors sí me va agafar un pànic terrible. Per sort, va entrar un oficial. Devia tenir més graus, puix que els altres es van quadrar. Els hi va parlar. Seguit em pregunta què feia allí. Jo li responc que volia veure el meu marit, i al mateix [temps] saber el per què l’havien detingut amb tantes mal maneres. Ell me diu que allí no hi ha ningú ni sap qui és el meu marit. Jo torno a insistir dient que [a] la commandartura m’havien donat l’adreça i donar-me la seguretat que el meu marit estava a la Vil·la Carolina. [...] Les autoritats me van treure gairebé a cops de peus,però ho vaig fer i dir per si l’oficial en qüestió ho prenia en sèrio. I aixís fou, car per fi va dir-me que sí que el meu marit estava allí, però [no hi havia] res a fer, jo no el veuria. Vaig insistir. Res a fer. Li vaig demanar per què el tenien allí. Per fi ell es posava nerviós i em diu: “a Espanya van morir alemanys i camarades meus”. Jo li dic: “quina culpa [en] té el meu marit si vostès ens volien fer la guerra?”. També, en fi, desconsolada de veure els homes sense cor, vaig decidir de marxar, però al sortir a la porta, veig que quatre soldats encascats, al mig hi havia el meu marit, que el traslladaren a un altre lloc. Vaig córrer [cap a ell], però l’oficial me va agafar pel braç per treure’m a fora. No vaig posar resistència. Sols vaig cridar: “Lluís!” Ell es girà cap a mi i me va fer un signe amb la mà volguent dir: “fuig d’ací!”.Ja no el vaig veure més. Els dies que van seguir, 10 dies, venien soldats amb els dos homes en civil i [va] continuar la perquisició. Buscaven or i diners. Deien que no era possible que un president visqués amb tanta modèstia. Jo els vaig dir: “si vostès coneguessin qui és en Companys, la vostra pregunta seria inútil”. En fi, quan feien els darrers 10 dies, vingué de nou a casa un alt oficial que havia arribat a París per emportar-se el meu marit. Ell va dir-me: “si vostè vol, encara el pot salvar, si ens diu on són els altres diners, i de nous documents”. Els vaig jurar que no tenia res més. “Bé, doncs demà matí ens l’emportem”, [va contestar]. Ja no vaig tindre forces de reacció. Feia dos dies que estava [al] llit decaiguda. Al veure’m aixís al llit, me van dir que ells eren disciplinats i que feien aixís el seu deure. Vuit dies més tard, per mediació del nostre doctor de París, em diu que el meu marit estava a la presó de la Santé. El 21 de setembre vaig rebre uns altres mots del mateix doctor, acompanyats d’uns altres del meu marit dient-me que se l’emportaven a Espanya, demanant-me que tingués coratge, que si jo suportava aquesta prova, ell seria més fort.
El 16 d’octubre, allí a La Baule-les-Pins, on jo cada dia esperava noves, i aixís escoltava la ràdio. Aixís fou que en les primeres informacions del matí vaig assabentar-me que el meu marit havia estat afusellat. Uns veïns que també ho van sentir, i seguit van córrer a casa. Jo havia caigut a terra sense coneixement!
Al mateix temps, i per aprofundir en la persona de Carme Ballester, val la pena llegir la traducció de l'informe sobre ella que en va fer el govern alemany per tal que ella pogués disposar d'una indemnització.
Informe sobre Carme Ballester (traducció)
La senyora Carme BALLESTER de COMPANYS, nascuda a BARCELONA el 27 d’abril de 1900, resident al carrer de la Pompe, 87 ([districte] XVI), vídua del President de Catalunya, S.E. Lluís COMPANYS, detingut a França per la Gestapo i afusellat a Barcelona el 15 d’octubre de 1940, demana si podria obtenir una indemnització del Govern alemany.
El senyor President, la senyora COMPANYS i el seu jove nebot, refugiats polítics a França després de la Guerra Civil Espanyola, residien a la Baule, al xalet “Ker Himer Vad”. El 13 d’agost de 1940 agents uniformats de la Gestapo van entrar a la casa, amb les armes a la mà, i després d’haver-la escorcollada es van emportar amb ells detinguts el Sr. President i el seu nebot. Van ser custodiats [ambdós] per la Gestapo en una església desmantellada del poble on, sense mobiliari, van haver de dormir a terra.
Els agents de la Gestapo encara van tornar quatre vegades al xalet per escorcollar-lo. La primera vegada van endur-se’n una càmera fotogràfica, uns prismàtics, equipatges amb efectes personals de la família i 70.000 francs, dels quals 5.000 van ser més endavant retornats a la Sra. Companys. Després d’una quinzena de dies [retinguts] a l’església de la Baule, el Sr. COMPANYS va ser conduït per la Gestapo a la [presó de] la Santé de París, que aleshores estava sota el control de l’esmentada policia nazi. Finalment, el 24 de setembre va ser traslladat amb cotxe, sempre custodiat per agents de la Gestapo, fins a Hendaia, a la frontera, on va ser lliurat a les autoritats espanyoles.
Al cap d’uns dies d’haver estat als calabossos del Ministeri de l’Interior a Madrid, on va ser maltractat, sense que li permetessin rentar-se ni afaitar-se, [Companys] va ser traslladat a Barcelona. Un Consell de Guerra de generals de l’exèrcit espanyol del General Franco el va condemnar a mort. S.E. El President COMPANYS va ser executat al fort de Montjuïc, a Barcelona, el 15 d’octubre de 1940. La Sra. COMPANYS no es va deixar intimidar per aquests fets, sinó que van encoratjar-la encara més a participar en la Resistència francesa durant l’ocupació [alemanya]. Es va allistar a la xarxa del “Coronel Lizet”, és a dir, del General De Marguerittes, de la qual posseeix la medalla atorgada als components d’aquest grup després de l’Alliberament [de França]. Més endavant [Carme Ballester] també va col·laborar en l’organització del General Delestraint. La Sra. COMPANYS també va protegir i amagar persones de raça jueva. Cal destacar que va proporcionar aliments diàriament durant mesos a un senyor jueu alemany que estava amagat tot sol en una cambra a París. Aquest fet va comportat [per a Carme Ballester] que fos assetjada novament per la Gestapo, que sospitava d’ella i que va amenaçar de detenir-la. Després de la guerra, una família jueva alemanya a qui ella havia protegit va posar-la en contacte amb un advocat alemany que s’ocupava de demandes d’indemnitzacions al Govern de la República Federal per part de jueus deportats als camps de concentració a Alemanya. En el decurs d’un viatge a París l’esmentat advocat va recomanar a la Sra. COMPANYS que, per tal que pogués obtenir una indemnització, signés una declaració segons la qual el Sr. COMPANYS hauria estat conduït per la Gestapo a un camp [de concentració] a Alemanya. La Sra. COMPANYS s’hi va negar dient que la mort del President COMPANYS pertanyia a la Història de Catalunya i que ella no podia falsejar-la. Com que l’esmentat advocat li va dit que el procediment que li havia indicat era l’únic mitjà per obtenir una indemnització, la Sra. COMPANYS es va resignar a no insistir-hi més. Per aquesta raó no va fer nous passos [per aconseguir una indemnització] durant aquests darrers anys. Tanmateix, trobant-se ara sola, d’edat avançada i malalta, i en una situació difícil, es veu forçada a emprendre noves gestions per tal d’intentar obtenir una indemnització del Govern alemany a causa de la detenció del seu marit, S.E. el President COMPANYS, de la qual en resultà la seva mort i altres fets continguts en aquesta nota.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada