Per molt que ens vulguin confondre amb el misteri de la vida i la mort, per mi el gran misteri continua essent el per què de l'art. (La vida, te la trobes sense proposar-t'ho i ja no pots fer-hi res, i amb el misteri de la mort, la solució t'arriba quan ja és massa tard). Així doncs, em quedo amb el dube de com pot ser que una senzilla creació artística ens pugui commoure de tal manera que ens deixi un impacte ben profund. I això s'accentúa encara més quan es tracta de música. (Ho hauré de consultar a en Punset, a veure si això ja s'ha estudiat prou!).
Tot això ve a compte del magnífic concert que aquest diumenge va oferir el Cor de Cambra de Granollers, que va permetre'm descobrir una peça excepcional, com és aquest O magnum mysterium de Morten Lauridsen, del qual no me n'he pogut estar de penjar una gravació al post. Una obra coral lluminosa, captivant, que et va embolcallant mica en mica i et deixa palplantat i amb la boca oberta, els ulls tancats i la resta de sistemes sensorials a punt, amb ganes que no s'acabi mai. Un efecte que no sentia gairebé des que escoltava algun fragment cantat de La Mission d'en Morricone.
(Llàstima que la Parròquia de Sant Esteve no sigui el millor lloc per escoltar música, per l'excessiva barreja de sons de la seva resonància i també, cal dir-ho, per què caldria anunciar, a més de què s'han d'apagar els mòbils, que no es pot encetar cap caramel mentre dura l'actuació!).
La resta del concert, d'allò més bé, amb una barreja de música antiga amb actual: la Missa Quarti Toni de Tomàs Luís de Victoria intercalada amb peces d'autors del segle XX (Francis Poulenc i Benjamin Britten) i contemporanis (Javier Busto, Vytautas Miskinis, Arvo Pärt i Josep Vila Casañas). En realitat, els Amics de la Unió continuen sent tot un luxe pels melòmans i una sort per a la ciutat per tal de no perdre el ritme de la contemporaneïtat cultural més excel·lent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada