L'adéu a en Joan Triadú

Un altre adéu, el d'en Joan Triadú, que deixa un nou buit en la cultura catalana.
No em correspon a mi fer-li el panegíric cultural -aniran sortint-ne les anàlisis corresponents. Sí que cal parlar, però, de la seva vessant granollerina. I és que en Joan Triadú féu de mestre a Granollers, durant el bombardeig del 38.
Ressegueixo Dies de memòria, el diari d'un mestre adolescent, els dies de la seva estada a la nostra ciutat:
31 de maig, dimarts
Avui ha estat el dia pitjor que he passat en aquesta fins ara tranquil·la població. Granollers ha estat intensament bombardejat, per primera vegada, per l'aviació enemiga. Cinc avions han sembrat la mort i la desolació a milers de persones! Ha estat al matí, sí, al matí, a ple sol, un dia com els altres, amb tots els mestres al pati de l'escola. Toquem el xiulet i formem files. Entrem a l'edifici. Nosaltres som els tercers d'entrar pel número d'ordre.
Som a dins, sentim que passen avions, però no en fem cas. Comencem a pujar l'escala, ja som a mitja escala, i de sobte l'explosió horrible, seca, tallant, seguida d'altres i del soroll esberlat de les cases que cauen. A terra tots! Jo em quedo dret, donant ordres. Tinc nois grans que se m'agafen a les cames plorant com criatures. Crido l'ordre de sortida de seguida al pati i quedar-nos estirats a terra i prop de les parets. Esperem uns moments i tot seguit entren cridant les mares, cada una buscant els seus, sense mirar res més i se'ls emproten malgrat que els diem que hi ha perill. Els mestres seres, sí serens, però els veig blancs com el paper. Les dones i les noies aguantant-se el plor, tremolant, voltades dels infants que esperen que els vinguin a buscar i volen saber què ha passat a casa seva. Les bombes han caigut més cap al centre, sobretot a la plaça del mercat i molt a prop d'allà on dormo. Ens arriba als ulls fum i pols portats pel vent i ens omple el nas. L'atac ha agafat de ple les cues de gent que anava a comprar menjar. Sembla que hi ha més d'un centenar de morts i molts més ferits. No he pogut dir als pares que estic bé perquè no van els telèfons. Són les deu del vespre. Hi ha quietud, però l'aire fa pudor.
1 de juny, dimecres
Avui a l'únic tren ha pujat el meu pare. La ràdio ho va dir ahir al vespre i no han dormit en tota la nit. Li he presentat el director i li he ensenyat la meva classe. Se n'ha tornat amb un camió. A l'escola només han vingut dos o tres nens. Avui diuen que hi ha 270 morts.
2 de juny, dijous
Quina vida més agra! Al mercat d'avui no hi havia gairebé ningú. Silenci a les casa i al carrer, amb draps negres als balcons. Plors continguts i dol a les cares. No es mouen ni les fulls dels arbres. Pau de mort. A l'escola, més mestres que criatures. Aire diàfan de juny i els camps que es veuen tenen el color daurat del blat. Ara ja parlen d'uns 300 morts i 600 ferits.
Més endevant, el 8 de juny, acaba dient: Res ja no serà com abans del bombardeig.
L'any 2002, en Joan Triadú precisà encara més els seus records en el Pregó de l'Ascensió d'aquell any. Vaig aprofitar per demanar-li que dediqués el llibre: "Per a la Núria i l'Aina, que algun dia deuran llegir aquest llibre. Afectuós record. Joan Triadú. 27-11-02".
Cal agrair-li tota la feina que va fer com a mestre, i no només com a crític.
(I cal agrair també a la Rosa Serra, que l'ajudà a recuperar documents de quan era mestre. Llegiu L’ensenyament primari a Granollers durant la Segona República, editat per Gràfiques Garrell l'abril de 2003).
Perdem un puntal per la cultural, i allà daltn les tertúlies literàries celestials pujaran ara de nivell.