Un altre dels fabulosos reculls dels articles d'en Quim Monzó. Com diu el text de promoció, es tracta d'un aplec de textos escrits entre 2001 i 2004, és a dir, abans i després de la guerra de l'Iraq, on el tema comú és la incongruència del món en què vivim, tant en l'àmbit de la vida política com en el de la social. Una denúncia, doncs, en el seu característic humor corrossiu. Fins aquí, molt d'acord. Amb la seva ironia, en Quim va retratant tota aquesta fal·làcia del que anomena la Internacional Papanates, que ha transformat Barcelona en la capital de la hipocresia política del fals progressisme cosmopolita. El que ja no és tan clar és que els "promotors" de La Vanguardia -a qui ja els va bé que es desmonti aquest mite de l'esquerra hipòcrita del nostre país- no siguin capaços de donar relleu a la contundència amb què en Quim Monzó tracta els temes lingüístics.Un parell d'exemples per il·lustar aquesta tesi. A les Mentides oficials, desmonta el mite de la immigració a Catalunya i deixa clar que el català només és un símbol residual. A Tots monolingües, ens recorda l'episodi de com es va prohibir parlar la Beth amb sa mare en català a Operación Triumfo (quin paper més trist, el de La Trinca!) i altres casos per l'estil, per concloure que les televisions espanyoles són xenòfobes i uniculturals. Ves quin descobriment!
Hem de pensar, doncs, que La Vanguardia, per als temes lingüístics, no és més que un altre òrgan oficial d'aquesta Internacional Papanates. Això sí, en la seva vessant més vanguardista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada