Adéu a l'Estatut, adéu a Espanya!

Segons el meu parer, amb la manifestació d'ahir van quedar algunes coses evidents.
Per començar, que estàvem celebrant -que no commmemorant- l'enterrament de l'Estatut. Aquest ja està mort i beneït pel mateix Tribunal Constitucional. I no n'hi haurà cap més, ben segur. Gràcies a la Maria Eugenia Casas i companyia, els catalans han sortit de l'armari nacional, i s'han esgargamellat la gola cridant In-Inde-Independència! Tothom ho tenia clar: punt i final, i ara en vindrà una de millor.
I, sobretot, no es va sentir cap crit -ni un- a favor d'un Estatut, que ha resultat fallit de totes totes.
Com diu molt bé en Quim Monzó avui, les proclames del PSC sobre el cadàver estatutèric eren "tronades i provincianistes". Si seguim estirant el fil per aquest cantó, les primeres conseqüències les veiem en l'article numerat d'en Ferran Mascarell d'avui. "Penso, per tant, que la sentència obligarà els voluntariosos federalistes catalans a moure fitxa: ens haurem de desplaçar cap a l'opció de la independència sense renunciar al nostre afany federalitzador. Per dir-ho d'una altra manera: l'Espanya que la sentència dibuixa no deixa més marge que reclamar la independència, però la Catalunya que volem tampoc ha de renunciar al seu afany de federalització amb els pobles que l'envolten, siguin a Espanya o a Europa. Per dir-ho a la inversa: si a Espanya hi ha algú que es vulgui federar amb els catalans per construir un estat en igualtat de condicions, ja ens ho diran. Entretant mirarem de construir una nació i un Estat que pagui la pena i estigui a l'alçada dels reptes que tenim."
La tercera conclusió també és òbvia: el futur que se'ns dibuixa, especialment als més joves, és clarament sense Espanya! I és que la mani estava farcida de les persones que dirigiran el nostre país, que viuen amb una mirada global, i pels quals Espanya només representa problemes i cap avantatge.
Tothom, doncs, arriba al mateix final. Com en Jap, dibuixant el puzzle ibèric ja sense la fitxa catalana.