Els avis del Ball de Gitanes

Les fotografies les he robat del fèisbuc d'en Josep Casasnovas, que també és molt bon fotògraf

Fa temps que es diu que el Carnaval, a Granollers, no funciona. I la causa seria ben senzilla: ja tenim la Festa Major, que és quan la gent es canvia de careta i es vesteix d'allò que més li plau -limitat, això sí, a dos colors. Altres poblacions això de la Festa Major no ho tenen tan resolt, i per tant s'espavilen a l'hora de fer gran la seva festa del Carnaval, i la gent corre per tal de mostrar una personalitat ben diferent a la que presenta al llarg de l'any, que és pel que serveix aquesta festa.
El cert és que, si mirem als cronistes granollerins de principis del segle passat, la cosa no es veia igual. Balls i comparses eren per tot arreu, i les associacions s'esforçaven a lluir, amb ofertes -orquestres, premis, balls, ...- que eren l'atracció de la comarca i part de l'estranger. Sembla, a més, que la cosa venia de lluny i s'escampava per tot el territori. Han estat, doncs, els anys de la recuperació democràtica que la gent ha optat -lliurement, és clar- per altres propostes, i ha anat arraconant el Carnaval poc a poc. Sóc ben conscient també d'esforços fets en anys anteriors per dotar la festa d'elements que fossin atractius per a la gent, i també del poc resultat que s'ha aconseguit malgrat tot. Només els darrers anys sembla que torna a agafar esbranzida -que vol dir que hi ha alguna comparsa més que l'any anterior.
Per això és tan interessant que s'afegeixin noves propostes al conjunt d'activitats a l'entorn d'aquesta festa. I totes, amb la bandera de la innovació en la tradició, allò que caracteritza la manera de fer de les entitats de cultura popular de Granollers.
Enguany, la cosa s'ha iniciat amb el Ball de Gitanes, una tradició vallesana arrelada a molts altres municipis, però que a la capital li costa d'arrencar. I he pogut apreciar de prop la Carmeta i en Santiago, els dos avis que l'Esbart Dansaire de Granollers ens ha presentat enguany en el Ball de Gitanes, seguint l'estela d'altres avis que aporten la saviesa i la murrieria, aprofitant l'arribada del rei Carnestoltes.
La segona innovació, també capitalina, és l'elaboració del lèxic de les Gitanes del Vallès. Una colla de mots de ball de plaça, un recull de lèxic sobre el ball de gitanes elaborat pel Consorci de Normalització Lingüística del Vallès Oriental, i que segueix la línia iniciada amb els lèxics de Gegants i de Diables. (Tots ells consultables en línia). Un retorn que fa el CNL a l'esforç que fan la gent de les entitats que participa en el Voluntariat per la Llengua, i que ajuden a fer més nostres les tradicions als catalans més nous.
En tot cas, una bona colla d'iniciatives, que ens han de convidar a tots a disfressar-nos una altra vegada, ni que sigui de Guardia Civil!
...

Carme Barbany. Sota les llambordes, un jardí

Un encert la continuació de Camins Creuats, la col·lecció de llibres amb la que l'editorial Alpina  buscar explicar històries granollerines, que es va iniciar amb una narració a quatre mans d'en Lambert Botey i la Berta Ventura,  i que ara segueix amb aquesta proposta de la Carme Barbany.
Un retorn a un passat prou recent -a mitjans dels anys seixanta, ara fa mig segle-, que normalment queda amagat entre les discussions a l'entorn de la Guerra i la primera repressió, i els debats eterns sobre la transició inacabada. Una història d'entretemps, molt adequada per explicar com eren les pors dels que visqueren la post-guerra, i quines eren les esperances i les il·lusions de tota una generació que va néixer ja dins de la foscor, i buscava sovint la llum amb fórmules i fortuna diverses.
Però també un retrat precís de com s'imposa el poder opressor -sigui nacional, social o de gènere- amb prepotència, però també amb subtilesa, fins que acaba fent servir la força.
La Carme excel·leix en el camp de definir els perfils psicològics dels personatges. Sembla, talment, com si a l'institut on treballa, els sentiments dels nois i les noies en fossin la seva matèria prima per ajudar a què es modelin ells mateixos la seva personalitat. De fet, la Carme és una mestra dels sentiments, especialment dels joves, amb les seves frustacions i espectatives. I això queda en evidència al llarg de tota la novel·la on, a partir dels diàlegs i converses, tots i cadascún dels personatges va quedant retratat per dins. Ella sap que els joves de Catalunya tenien ganes de canviar el món que els havien organitzat els seus pares. ... I gairebé se sentien avergonyits de viure a l'Estat espanyol. Si fa o no fa, com els joves d'ara. Estimem els nostres pares, encara que de vegades no els comprenem. I per això, i com és normal, tots els joves tenen ganes de revolució i s'hi preparen.
Però la Carme també domina molt bé el ritme de la història, que comença accelerada, com ho fou la repressió de post-guerra. Segueix amb lentitud i parsimònia, com ho foren tots els anys de dictadura, perquè el passat és pacient: s'espera silenciós, invisible. Tens la temptació de pensar que s'ha esfumat, fins i tot que no ha existit mai, però de cop sorgeix de nou amb una explosió de sol, color, moviment, ... Una maleïda rialla pot fer renéixer els records, d'una manera tan punyent, tan viva, com si d'una esgarrapada al cor es tratés. I s'accelera -i de quina manera- quan s'arriba cap al final de la història, com correspon als esforços del jovent per canviar les coses el maig del 68. Perquè, com bé diu, la venjança se serveix freda. El període d'incubació de la venjança no té un límit definit.
També és una novel·la de dones, que intenten sobreposar-se al mascle imbècil. (Però és que el pensament neandertalès de la Guàrdia Civil encara perdura avui en dia, a gairebé quaranta anys de la mort del cagaelàstics!).  La història era més complicada del que semblava. Que el passat, quan fa mal, sembla oblidat però va tornant moltes vegades, com tornen les onades.
Però també de dones amb la capacitat per mantenir viu un jardí a les eixides de les cases, a resguard de la grisor de les llambordes. (No cal dir que els records que em resten del jardí de casa els avis, al bell mig del carrer de Corró, ha estat present constantment en el decorat que la novel·la pretén suggerir-nos). I mira que és difícil de treure la primera llamborda!!
I és que l'ambientació de la història és d'allò més acurada. Es mereixeria un Gaudí literari per haver retratat amb pèls i senyals els anys de la seva joventut. Amb un itinerari per carrers, racons i botigues granollerines, fent un plànol detallat del Granollers dels seixanta. A més, el pessic de flaire del passat ens el mostra amb un poti-poti de records, ben variats. I amb un llistat llarg de personatges del moment. Ep! I amb una banda sonora digna de la millor sala de música del moment!
Tot això, amb un llenguatge fresc, que no deixar d'utilitzar totes les expressions de l'època, amb un català molt més ric que el que fan servir els joves d'avui.
No us la perdeu!
...

Via lliure als granollerins més joves (III). La cultura

Roca Umbert en una imatge del 2006. La Fàbrica de les Arts ja és tota una realitat!

Segueixo en el meu intent de valorar el potencial del jovent a Granollers. Després d'aventurar-me en l'àmbit de la política, intentaré fer un esforç per explicar com la joventut també es visualitza en el món de la cultura a la nostra ciutat.
La creativitat és una component escencial de tota persona,i el seu desenvolupament és fonamental en tota política educativa. I al nostre país -i Granollers no n'és l'excepció- fa anys que, amb més o menys encert i recursos, des de les escoles s'esforcen a complementar el creixement dels més petits amb una visió de la persona humana on la cultura hi juga un rol fonamental. Com veureu a continuació -i em quedo molt curt amb el meu repàs- l'explossió de creativitat que comença a haver-hi a la ciutat -i en el conjunt de la comarca encara més- és prou satisfactòria. Només cal que hi enfoquem l'objectiu.
En faré un petit repàs, i espero que en vegem el got mig ple. ...

La Mitja 2014. Esbufegant

Al costat d'en Jordi i en Joan Anton, i en nom d'en Josep, he pogut acabar la Mitja del 2014. És el segon cop que la completo, i n'estic prou content d'haver arribar al final. Per això, me'n permeto resaltar-ne, dels molts fets a destacar, quatre que enguany m'han quedat ben gravats.
De bon principi, el dia abans a Roca Umbert. Amb l'excusa de la recollida de dorsals, es converteix amb un parc temàtic dedicat al córrer. La ciutat que sempre córrer, doncs, troba un seguit de propostes -totes elles comercials, és clar- que l'atreuen, més enllà de l'indispensable dorsal.
I, al mateix temps, serveix per la presentació dels protagonistes més mediàtics, que venen per trencar récords. Enguany, el récord fou en forma de cançó, i nterpretada pels que després guanyarien la cursa!
Però el fet més rellevant d'aquesta edició de la cursa fou la presentació del Vocabulari de les curses de fons, de l'Eduard Botifoll, en una actualització del que ja havia presentat vint anys abans. L'Eduard, a més de promotor de la llengua catalana en el món de l'empresa, és també un corredor de fons amb molta experiència. Ara només cal que tothom el faci servir amb normalitat. (Em sorprèn, però, no trobar-ne una edició digital oberta a internet!).
El diumenge ben d'hora, la fotografia matinera dels "aprenents" del programa de Comença a fer la Mitja. Una iniciativa excepcional que permet que gent com jo, quasi-analfabets esportius, ens iniciem en el món de preparar-se físicament, amb el repte d'anar fins La Garriga i tornar com a esquer. Hora i mitja abans del tret d'inici, en Ramon Ferrandis féu de Jordi Ribó, i provocà una fotografia massiva., prova evident de la bona tasca dels monitors de l'Aire, mostrant el fruit del seu treball constant durant quatre mesos.
De la cursa, no cal dir-ho, el millor n'és l'ambient, amb animadors amateurs que no paren de donar-te escalf. Entre ells, ressalto els Germans Ortega, veritables protagonistes de la Mitja. Seguir-los de punta a punta per conèixer com animen tant a corredors com als mateixos animadors del costat de la carretera, és tota una experiència!
I, per acabar, un agraïment doble. Vaig arribar -literalment- més blanc que a la Festa Major, i esbufegant, sense cap gota d'aire de reserva. I els serveis mèdics de la Mitja em van revifar. Sense esverar-se, em van donar prou aire com per seguir el recorregut final que et porta fins a la gran olla del caldo.
Gràcies, doncs, als dos reconstituents -els metges i els cuiners- sense els quals m'hauria quedat com una pelleringa, però que em van deixar recuperar-me prou com per plantejar-me si l'any vinent hi tornem ...

Via lliure als granollerins més joves (II). La política

Fotografia de NacióGranollers sobre el debat entre joves del Vallès Oriental per la Independència

La política no passa pel seu millor moment, i per això crec que és bo que ens la mirem amb uns altres ulls. Els de la meva generació no hem sabut explicar-ne les virtuts, i hem posat molt alt el llistó dels seus defectes que han generat un fàstic generalitzat al concepte. Més enllà de la crisi econòmica, cal fer molta feina per regenerar la política i convertir-la en una activitat necessària, sana i considerada pel conjunt de ciutadans.
És cert que els darrers anys, estan sorgint propostes que intenten dignificar la política, però lluny dels grans partits polítics tradicionals. És evident que el panorama està canviant i és ben probable que ben aviat a Catalunya sigui prou de com ho ha estat diferent els darrers anys.
Però més interessant que la composició de qualsevol parlament o ajuntament és com la gent -el col·lectiu de ciutadans- està fent canviar la manera de fer i entendre la política. És des de baix -des d'entitats de fora la política, molts cops desorganitzades i gairebé improvitzades- d'on surten les millors propostes i que estan marcant el ritme actual del joc polític. I és amb la generalització de les noves tecnologies -internet i els mòbils- que la proximitat, la immediatesa i la transparència han passat a ser valors irrenunciables en qualsevol projecte que afecti els ciutadans. A més, el rigor requerit en la gestió pública -i prioritzat encara més per la crisi econòmica- demana una professionalització que sigui capaç de prioritzar l'eficiència social per sobre de l'eficiència econòmica.
Per això, el perfil de les persones que requereix la nova política haurà de tenir present valors com la capacitat de conèixer, entendre i comprometre's amb l'entorn -observar i escoltar, més que parlar-, però també el domini de les noves tecnologies, la capacitat de connectar amb la proximitat, però també amb la llunyania, la creativitat i el rigor professional, la transparència, ...
La llista que adjunto a continuació no és pas tancada, ni molt menys. Al contrari, m'agradaria que m'ajudeu a ampliar-la. La meva visió és limitada, i amb els referents que em corresponen. ...

Via lliure als granollerins més joves (I)

He manllevat aquesta fotografia d'en Xavi Mañosa per il·lustrar aquest post.
I és que el nou país pel que estem treballant tots, plegats el portaran els joves d'avui.

Hi ha diferents raons que m'empenyen a escriure aquesta sèrie d'entrades al bloc.
Per començar, estic bastant cansat d'assenyalar les virtuts dels que ens deixen. Massa vegades, tinc la sensació que aquest bloc és mig obituari, dedicat a repassar el passat dels que m'han precedit.
I també estic fart del pessimisme que ens envolta, just quan ens trobem en un moment en el que ens hauríem de fixar més en la construcció d'un nou país, molt millor que l'actual, que no pas en les desgràcies que ens bombardegen el dia a dia.
Tinc també molt clar que el futur és dels més joves, i cal donar-los pas, confiant en ells, com a element d'innovació, futur, dinamisme, ... d'una ciutat / empresa / organització, enfront de l'apatia, la comoditat, la por constant, l'immobilisme que representem els de la generació anterior.
També -cal reconèixer-ho- la sèrie que començo està inspirada en un parell de post publicats en blocs ben diferents. Per una banda, aquell que parla del tap que suposa la Generació T: la generació T ens ha arruïnat, fet des de la distància nòrdica. Per altra banda, els menys de 40, de la Marisol López, parlant dels joves valors del món de la cultura, i que comencen a incidir en el panorama cultural del país. ...

L'adéu a en Pere Canal

Prova de la seva discreció és que només he trobat per internet aquesta imatge de la Griselda Escrigas al 9 Nou

Sento que em passa com amb els grans actors i actrius del cinema de Hollywood: van desapareixent tots aquells que representaven una generació que ens va marcar a tots, sobretot des de petits. I això m'acaba passant a nivell personal, amb aquells que m'eren referents -locals o no- i que, mica en mica, el temps se'ls ha anat emportant.
És el cas també d'en Pere Canal i Baliu, un bon amic del pare, amb qui varen compartir moltes batalles junts, i que jo vaig considerar des de petit com un d'aquells "senyors" de Granollers -em mereixia molt de respecte, i no només per l'edat- que ajuden a perfilar el marc d'una ciutat com la nostra.
(Això de què se'ns en van els referents no només em passa a mi. El meu sogre, acabats de fer els noranta, va veure amb l'adéu d'en Pere com el deixava el darrer dels amics de la seva quinta. Aquells amb els que, ves per on, es trobaven cada matí per anar a buscar el tren per anar a Barcelona a estudiar: l'Aragonès, en Cot i en Canal, tots a la carretera. El 31 de maig del 1938, precisament, els anava a buscar quan van caure les bombes. Un record intens que no s'esborra, i que només es perd quan és la persona la que se'n va i se l'emporta amb ell. En Pere Canal se'n va emportar molts, de records, de la República, la guerra, el franquisme i el retorn de la democràcia, amb moments viscuts amb molta intensitat).
Per sort, Granollers en ple se'n va enrecordar a temps d'ell, dedicant-li l'any 2008 la Medalla de la Ciutat, la màxima distinció, per tota una colla de mèrits que porten a explicar bona part de la història granollerina de la segona meitat del segle passat, i que repassen la majoria d'organitzacions i entitats de la societat civil de tota mena: el Col·legi d'Advocats, el Casino, l'Associació Cultural, Convergència Democràtica, Òmnium Cultural, la Mútua, l'Handbol Granollers, ....
Com sempre, però, en tot llistat d'aquestes característiques hi manca quelcom. I això és, probablement, el més rellevant: la relació personal que, des de l'amistat o bé des de la professionalitat, establia amb cada un dels seus amics i clients. Per tant, els centenars -milers- de petits consells, ajuts, cops de mà i encaixades que deuria donar a la majoria amics, l'havien fet una persona propera i respectada però, sobretot, estimada. (En Joan Garriga, col·laborador seu com a advocat en més d'una ocasió, també podria explicar unes quantes d'aquestes assistències que va fer en secret, per tal d'ajudar a gent detinguda, en èpoques ben difícils).
Sovint he intantat imaginar-me com aquella colla de joves, enmig d'una societat grisa i atemorida també per una classe dirigent ben fosca amb l'únic criteri de les consignes polítiques del moment, hagueren de recórrer a crear una Asociación de Antiguos Alumnos de Segunda Enseñanza per poder desenvolupar activitats culturals, fins aleshores eliminades del perfil de la ciutat pel franquisme. "Només farem activitats culturals", deien, però en realitat estven buscant de "fer de pont entre abans i després de la guerra". D'aquesta inquietud en neix l'Associació Cultural de Granollers, una entitat que ha ajudat -i molt- a créixer el sentiment que la ciutat també està feta des de i per la cultura.
M'agrada que la Montserrat Ponsa el definís com a home conciliador, a més de tranquil, mai enutjat, generós, pacient. I és que era propi d'ell escoltar molt -una virtut bastant escassa avui en dia-, i la seva funció principal era arribar a acords. (Compte, que això molts advocats d'avui en dia no ho veuen igual!). Fer concordar voluntats, de forma generosa, per anar un xic més enllà tots plegats, enlloc d'intentar endur-m'ho tot per mi.
Aquest seria també, segurament, el seu punt de vista polític, en la que fou la primera legislatura: un equip potent a CiU, encapçalat per Oriol Montanya, Pere Canal i Josep Garrell i Pubill i molts altres al darrera, que treballaren colze a colze amb l'alcalde Ballús al principi de la legislatura, cercant un pacte per fer avançar la ciutat. Ell en deia això: La nostra actitud és de col·laboració sincera i clara, sempre que les condicions ho permetin. Nosaltres només tenim un compromís, que és el de servir el poble de Granollers. I el complirem amb fidelitat i amb esperit obert a tothom.
A banda de qüestions personals -ja he dit que era l'advocat de la família?-, recordo com va gestar l'acord entre la família Jonch-Sempere i l'Ajuntament, per tal de cedir a la ciutat l'edifici de Can Jonch, actual Centre de Cultura per la Pau. Cercant en tot moment de conveniar les parts, de manera que tothom en quedés satisfet, i fos el conjunt de ciutadans el que hi sortís guanyant. (Allò que ara en diuen un win-win, en què tothom hi guanya, però que ell ja practicava des de sempre).
I no puc deixar de parlar de periodisme, una faceta potser no tan coneguda d'en Pere, com a impulsor de publicacions, per poder difondre les idees més obertes. Sobretot, li vaig viure el naixement de PlaçaGran, on també hi escriuria unes cròniques polítiques que expliquen molt bé el procés de transició a la nostra ciutat. Tot i que no en tinc cap record efectiu, tinc al cap també -explicades pel pare- la història de Granollers Comunitat Cristiana, i en Pere en podria haver explicat uns quants episodis que expliquen com la joventut s'enfronta al franquisme establert des d'un senzill setmanari d'església.
Però em fa il·lusió il·lustar l'empenta d'aquest home amb un exemple de quan era infant, i tot un Infant català, tal i com varen anomenar ell i en Josep Sala la revista que varen editar des del carrer Sant Roc quan tot just tenien dotze anys, en plena República.

Extret de La Gralla, 28/07/1935

Una manera de fer que va mantenir fins el final, com explicava el seu fill Pere, de la darrera lliçó de vida que va suposar la seva mort, amb la serenor i discreció amb què va marxar, aportant pau a la família en un moment difícil.
No tinc cap dubte que en el cel al que li hagi tocat anar, i després d'escoltar a tothom, ja ha començat a posar pau i preparar-ne alguna de nova, a poc a poc i amb bona lletra! ...

Hans Krása

La meva proposta d'entrada per a la Viquipèdia sobre Hans Krása, el compositor de Brundibar, mort a Auschwitz:

Imatge treta d'internet

Hans Krása (Praga, 30 de novembre de 1899 - Auschwitz-Birkenau, 17 d'octubre de 1944) va ser un compositor txec, assassinat durant l’Holocaust a Auschwitz. Va ajudar a organitzar la vida cultural al camp de concentració de Theresienstadt.

Biografia 

Hans Krása va néixer a Praga, de pare advocat, que procedia d’una família txeca, i mare alemanya, de religió jueva. Va estudiar tant piano com violí quan era nen, i composició a l'Acadèmia de Música alemanya de Praga. Després de graduar-se, va esdevenir un répétiteur al Neues Deutsches Theater, on va conèixer al compositor i director Alexander von Zemlinsky, que tindria una gran influència en la seva carrera. (Segueix ...)

La mala pregunta

Ja tenim aquí la pregunta, i per partida doble! Una notícia sensacional, esperada de fa temps, i portada amb una eficàcia pel mateix President i amb discreció per part de tots els partits que hi han pres part, com no estàvem acostumats fins ara. Una etapa més en aquest camí que ens ha de dur a la independència, que arribarà molt més aviat del que ens podíem imaginar tots plegats fa pocs anys. Ara ja ens podem votar al damunt, que és pel que vàrem sortir al carrer els dos darrers 11-S.
No és, però, del doble Sí-Sí (o Sí-No, o No directament, si es prefereix), que volia parlar, sinó d'una altra pregunta que estic fart d'escoltar als periodistes d'arreu, d'aquí i de més enllà, gairebé dia sí i dia també, però formulada -segons el meu parer- amb ben poca intel·ligència.
Em refereixo, ves per on, a la pregunta que fa tot periodista -català o espanyol- quan es troba davant d'un alt càrrec d'una institució internacional: En cas de declarar la independència, Catalunya es mantidrà dins de la seva institució? (Poseu-hi, aquí, Unió Europea, Nacions Unides, OTAN, ...). Ahir mateix, ni més ni menys, fou el mateix president del Consell Europeu, Van Rompuy, a qui s'obligà a llegir una resposta que ja duia preparada per escrit.
I és que la resposta a aquesta pregunta ja la sabem: estarem -de bon principi- a fora de tot. I caldrà renegociar amb tots i cada un dels organismes el nostre retorn. I no cal que ens enganyem: així ho diuen cada un dels tractats internacionals en els que Espanya -i altres grans nacions- varen tenir oportunitat de posar-hi cullerada en el seu moment. Ningú que vulgui separar-se de la gran nació, podrà seguir mantenint els tractats corresponents i haurà de començar de nou, des de zero.
Per tant, el meu dubte amb els periodistes és perquè, si ja saben la resposta, continuen plantats en la obvietat inicial de la pregunta i no són capaços d'avançar en el debat amb el seu interlocutor cap a alguna continuació més lògica. (Segueix ...)

Manuel Fontdevila i Cruixent

La meva proposta d'entrada per a la Viquipèdia de Manuel Fontdevila i Cruixent:

Manuel Fontdevila i Cruixent (Granollers, 23 de juny de 1887 - Buenos Aires, 18 de maig de 1957), periodista català.[1] 

Biografia

Mentre estudia medicina, viu la vida bohèmia barcelonina.
Funda la revista El Recte (1909), i participa en revistes de premsa humorística i satírica, com Rialles (1909-1910), La Mala setmana (1911), La Figa (1913), La Piga (1913), La PEPA (1913), Arlequí (1914) i Margot (1916-1917), així com L'Esquella de la Torratxa i La Campana de Gràcia. En aquesta època, es fa amic de Santiago Rusiñol, Lluís Capdevila, ....
El 1909 es casa amb Roser Perera Soriano, violinista del Novedades, amb qui té un fill. Ella moriria pocs anys després. El fill Francesc, ajudant de realització cinematogràfica, moriria afusellat pels franquistes a Cadis, durant la Guerra Civil, als 22 anys. (Segueix ...)

Sobre telèfons mòbils i altres andròmines

Imatge d'un article d'Eroski amb consells sobre com comprar un telèfon mòbil

S'acosta Nadal i a casa les indirectes per incloure en la llista dels Reis un mòbil per l'A. fa dies que són a l'ordre del dia.
L'acord arriba, però, amb una petita sorpresa: la carta en forma de contracte que una mare va fer arribar al seu fill de 13 anys quan aquest va rebre finalment el seu desitjat instrument. La Jane Hoffman, mare d'en Greg, li va adjuntar aquest contracte amb 18 clàusules si volia mantenir el seu Iphone.

"Bon Nadal ! Ara ets l'orgullós propietari d'un iPhone. Ets un noi bo i responsable de 13 anys i et mereixes aquest regal. Però amb l'acceptació d'aquest present venen algunes regles i normes. Si et plau, llegeix el següent contracte. Espero que entenguis que és feina meva pujar un noi sa, que pot moure’s pel món i conviure amb la tecnologia, i no dominat per ella. Això sí, l'incompliment de les normes de la llista comportarà la fi de la propietat del teu iPhone. T'estimo amb bogeria i tinc ganes de compartir diversos milions de missatges de text amb tu d’ara en endavant.

1. És el meu telèfon. El vaig comprar. Jo el pagaré. I te’l deixo a tu. No sóc la millor?
2. Sempre sabré la contrasenya .
3. Si sona, contesta. És un telèfon. Saluda, digues "hola". Fes servir les teves bones maneres. utilitza els teus modals. Mai ignoris una trucada si a la pantalla llegeixes “mare” o “pare”. Mai.
4. Dóna el telèfon a un dels teus pares a 2/4 de 8 del vespre, i totes les nits de cap de setmana, a partir de les 9 de la nit. El tindràs apagat tota la nit i el podràs tornar a encendre a 2/4 de 8 del matí. Si no, faries una trucada al telèfon fix d'algú, on els seus pares poden contestar; tampoc truquis o enviïs missatges amb el mòbil. Escoltes aquests instints i respecta a les altres famílies com ens agrada que ens respectin a nosaltres.
5. No aniràs a escola amb el telèfon. Conversa en persona amb la gent a la que envies missatges. És una habilitat vital. (Els dies de mitja jornada, les excursions i les activitats extraescolars requeriran consideracions especials).
6. Si se’t cau al vàter, s’estavella contra el terra o s’esfuma en l'aire, ets el responsable dels costos de substitució o reparació. Talla la gespa, fes de cangur, estalvia diners del teu aniversari. Si passa, hauràs d'estar preparat.
7. No facis servir la tecnologia per mentir, fer ximpleries o enganyar a un altre ésser humà. No t'involucris en converses que siguin perjudicials per als altres. Sigues abans que res un bon amic, o estigues al mig del foc creuat.
8. No enviïs missatges, correus electrònics o diguis res a través d'aquest mitjà que no diries en persona.
9. No enviïs missatges, correus electrònics o diguis a algú alguna cosa que no li diries en veu alta i en presència dels seus pares. Autocensura’t.
10. Res de porno. Cerca a la web informació que compartiries obertament amb mi. Si tens algun dubte sobre alguna cosa, pregunta-ho a algú. Preferiblement, al teu pare o a mi.
11. Apaga'l, silencia’l, deixa’l de banda, en públic. Especialment en restaurants, al cinema o mentre parles amb un altre ésser humà. No ets una persona mal educada, no deixis que l'iPhone canviï això.
12. No enviïs ni rebis imatges de les teves parts íntimes o de les parts íntimes de qualsevol altra persona. No riguis. Algun dia estaràs temptat de fer-ho, malgrat la teva gran intel·ligència. És arriscat i pot arruïnar la teva vida d’adolescent / de jove / d’adult. Sempre és una mala idea. El ciberespai immens, i més poderós que tu. I és difícil fer que alguna cosa d'aquesta magnitud desaparegui, incloent una mala reputació.
13. No facis infinites fotos o vídeos. No hi ha necessitat de documentar-ho tot. Viu les teves experiències. Quedaran registrades en la teva memòria tota l'eternitat.
14. Deixa el teu mòbil a casa de tant en tant i sente’t protegit i segur d'aquesta decisió. No és viu ni és cap extensió del teu cos. Aprèn a viure sense ell. Sigues millor i més poderós que la por a no estar sempre connectat. [FOMO, en anglès, són les sigles de "fear of missing out", la por a perdre una cosa que està passant, a no estar sempre connectat].
15. Descarrega’t música que sigui nova o clàssica o diferent de la que milions de teus companys escolten, que és sempre el mateix. La vostra generació té un accés a la música com mai abans cap altra a la història. Aprofita aquest regal. Amplia els teus horitzons.
16. Juga amb jocs de paraules, trencaclosques o enigmes, de tant en tant.
17. Manté els ulls oberts, mirant amunt. Observa el món que passa al teu voltant. Mira per la finestra. Escolta als ocells. Passeja. Parla amb un desconegut. Pregunta't sense buscar a google.
18. Et faràs un embolic. Et trauré el telèfon. Ens asseurem i parlarem sobre això. Tornarem a començar. Tu i jo sempre estarem aprenent-ne. Sóc en el teu equip. Estem junts en això.

La majoria d'aquestes lliçons no s'apliquen només a l'iPhone, sinó a la vida. Estàs creixent en un món ràpid i canviant. És emocionant i atractiu. Fes les coses senzilles. 

Confia en la teva ment poderosa i el teu cor gegant, per sobre de qualsevol màquina. 

T'estimo. Espero que gaudeixis del teu nou i espectacular iPhone. 

Bon Nadal!

Si més no, és un bon punt de partida per parlar amb tranquil·litat sobre els usos i funcions d'aquest aparell que, a partir del moment que el tingui, li canviarà la vida (o, si més no, ella n'està ben convençuda!).

Chet Baker. As if I had wings

M'empasso la versió en espanyol de les memòries perdudes de Chet Baker, i el trobo del tot depriment. La confirmació del que havia llegit a tot arreu, però amb les seves pròpies paraules. Una mena de confessió -escrita- de com va caient al pou, plena de tots els tòpics sobre els músics de jazz. Les drogues com a benzina per a funcionar i la inestabilitat emocional el transformen en un ésser d'una musicalitat genial i única, però també una persona sense ànima.
Ara bé, més trista encara és la referència a Barcelona, que fa en l'Epíleg del llibre: "Barcelona estava esplèndida el desembre del 63. Després de París gairebé semblava una ciutat tropical. Vaig tancar un tracte per treballar un mes en un club que estava en un soterrani, i que portava només un any oferint música de jazz. A la planta de sota ballava Antonio Gades amb acompanyament de guitarra, castanyoles i palmes. El club incloïa en el tracte un petit apartament. Vaig aconseguir contactar al poc temps amb diversos metges que em receptaven Palfium. Durant el temps que va durar el meu contracte vaig conèixer una família molt ben relacionada, de gran pes a la ciutat, a través d'ells vaig conèixer un metge que tenia una clínica pròpia i ultramoderna, amb el seu quiròfan i tot. Era un cirurgià la destresa i facilitats bastaven perquè anessin a veure pacients de tot el món. Aviat vaig aconseguir que em facilités receptes, i tot va començar de nou." Entre tots, doncs, varen aconseguir enfonsar-lo més, i algú a casa nostra hi contribuí plenament. Malparits!
Em quedaré sempre amb el goig d'haver-ne pogut gaudir en directe, al Palau de la Música, de la seva música. Ell, encongit a la cadira, i deixant anar aquell so suau, tendre i trist -mel·lancòlic?- tan característic seu.

Pla d'Innovació per a Europa

En més d'una ocasió he hagut de recórrer a la gent de NESTA -i en aquest bloc n'hi ha uns quants, d'exemples- per orientar-me sobre com avança la innovació en diversos àmbits.
Un dels darrers treballs que han elaborat és aquesta proposta de Pla d'Innovació per a Europa, a partir del creixement que suposa l'impuls del poder digital. Dècades d'investigació han demostrat que la innovació és el motor més important de la prosperitat a llarg termini i que les empreses innovadores creen més llocs de treball i creixen més ràpid.
Des de Nesta creuen que les respostes a algunes de les grans qüestions econòmiques es troben en la forma en què es fomenta i es fa servir la innovació. Ara, la seva experiència al Regne Unit la volen traslladar al conjunt de la Unió Europea. Una mirada, doncs, que els catalans agraïm, si és que aquest és el futur que ens depara. En un document - informe d'Albert Bravo-Biosca, Louise Marston, Ann Mettler, Geoff Mulgan, Stian Westlake, després de fer un repàs a les estratègies europees per fomentar el creixement econòmic (Europa 2020, Horitzó 2020), proposen com orientar la política europea en l'àmbit de la innovació, a partir de propostes en set àmbits diversos:

1. Crear un mercat únic on negocis digitals i empresaris coneixedors de la tecnologia poden prosperar
2. Generar un finançament de la innovació pública audaç, experimental i obert a tothom
3. Invertir en la infraestructura del segle 21
4. Educar una força de treball coneixedora de la tecnologia
5. Abraçar la innovació social
6. Generar innovació oberta als ciutadans de la UE i al món
7. Reforma de les institucions europees per tal que es millori el suport a la innovació

(Entre els redactors de l'informe, em fixo en l'Albert Bravo-Biosca, un català que treballa de senior economist a @nesta_uk, expert en com s'entrellacen la innovació i el creixement, i de qui és ben interessant seguir-ne la trajectòria).

Evidentment, cal llegir el treball en profunditat, però si algú vol llegir-lo inicialment per sobre, comparteixo una (mala) traducció del resum executiu, per si pot ser d'interès per a algú (Segueix ...)

Salve Regina, del Cor Infantil

El mateix dia que els Xics de Granollers intentaven a plaça un trio de castells de vuit i que el Cor Mixt estrenava una sarsuela -exemples de com vibra una ciutat com Granollers, més enllà de l'esport-, el Cor Infantil dels Amics de la Unió es replegava a l'església de Sant Esteve, on ens sorprenia amb un nou repte artístic. Canviant de registre, tornava a l'escènica clàssica de coral estàtica, per tal que ens fixem més en les veus. I aconseguint generar un clima ben especial (llàstima de la il·luminació, massa intensa, que ajudava poc a mantenir l'atmosfera màgica que s'assolia amb la sonoritat del cor).

Inclòs dins del cicle de la música del cel, a l'entorn de l'orgue Josep Maria Ruera, el Cor presentava un nou programa, format per obres dedicades a la Mare de Déu, però de factura contemporània, escrites a cavall entre els segles XX i XXI. Per tant, una mirada ben actual a la música religiosa, amb una proposta prou arriscada per l'exigència de cada una de les peces.
Quan Leonard Bernstein es preguntava (1) quin és el significat d'una determinada peça de música, arribava a la conclusió que la música només tracta de notes. No tracta d'històries de cap mena. La música, simplement, és. I el seu significat és musical i no té res a veure amb narracions ni amb res que se li assembli. La història afegeix un sentit a la música, però es tracta d'una cosa sobreposada ... De tant en tant, però, l'artista se sent empès a expressar-se a través d'alguna cosa externa. Del que pugui tractar, però, té poca importància. Si és una música emocionant és perquè la música és emocionant. 

La música, per tant, és allò que se sent quan s'escolta. Si et diu alguna cosa -no t'explica una història, no et descriu un quadre, sinó que et transmet un sentiment-, si et fa canviar per dins, vol dir que l'has entesa. No hi ha res més. Perquè aquests sentiments pertanyen a la música.
I el més meravellós de tot és que no hi ha límits per als diferents sentiments que et pot fer sentir la música. Alguns d'aquests sentiments són tan especials que les paraules no sabrien descriure'ls. De vegades, podem donar nom a allò que sentim. Podem dir que és tristesa, alegria, amor, odi o serenitat. Però hi ha sentiments tan profunds i tan especials que ens manquen les paraules per descriure'ls. Per això, la música és tan meravellosa. Dóna nom als sentiments però, en comptes de fer servir paraules, ens ho diu amb les notes.
I la música d'aquest diumenge era realment meravellosa, deia moltes coses i expressava molts sentiments. De bon principi, doncs, cal remarcar la precisa fena de selecció de les obres, plenes de sentiment, ben diversos en funció de cada peça.
I si totes eren dedicades a la Mare de Déu, les mirades també eren prou variades. Per això, i just quan feia trenta-cinc anys de la mort de la meva mare, jo ho vaig viure, més que com una lloança a la Mare de Déu, com un homenatge a totes les mares de les criatures que cantaven, que són moltes. I m'anava imaginant quina mare havien retratat cada un dels compositors amb les seves obres.
Per començar, la preciosa proposta d'Ave Maria d'en Carles Gumí, amb una mare que t'acotxa i t'embolcalla; l'Ave Maria de l'hongarès Zoltán Kodály, recollint la força expressiva d'una mare que no es resigna mai; el Salve Regina d'en Josu Elberdin, que aplega forces observant la posta de sol a Pasaia, esperant el retorn del fill pescador; el Tota Pulchra, de Maurice Duruflé, expressant la bellesa impressionista d'una mare jove; el vaporós Ave Verum Corpus, de Francis Poulenc, d'una mare introspectiva, que vol comprendre el seu fill; el Shimmering - Ave Generosa, d'Ola Gjeilo, noruec novaiorquès, cantant a una mare encantadora i tendre, però també responsable i orgullosa; de Javier Busto presentaren un Salve Regina per una mare atrafagada i cansada; de l'alemany Franz Biebl,un Ave Maria per als bombers del seu poble, que implora el retorn dels fills que posen la vida en risc; d'Albert Alcaraz ens presentaren Sancta Maria sucurre miseris, una mare que comforta els qui pateixen; O Lux Beatissima, de Kentaro Sato, una melodia preciosa, fràgil, dibuixa la llum que tenen a dins totes les mares, en forma de fanalet que s'enlaira; el Salve Regina de Miklos Kócsar, deixeble de Kódaly, parla d'una mare lluitadora contra el règim, perseguida i incompresa; i Knut Nystedt proposa una Sancta Maria gèlida i captivadora, com una aurora boreal.
Entremig, l'orgue vibrant, amb fragments de Teothokos -o Mare de Déu en grec-, una composició del músic libanès Naji Hakim, interpretada magistralment per en Vicenç Prunés, que ofereix la imatge d'una mare del poble, senzilla, jove, viva, també protectora, que renya quan convé, i atabalada, que no para ni un moment. Una peça, però, que trencava la sensació de serenitat que produeix el conjunt del programa.
Un darrer apunt, sobre l'acústica. Aquest cop em vaig escapar a dalt del Cor -just al costat d'una fotografia del mestre Ruera, que em mirava de reüll. I val a dir que, des d'aquella alçada, la cosa sona molt millor. Vaig confirmant, mica en mica, que a Sant Esteve s'escolta prou bé des del davant, pèssim des del darrera, i molt millor des del Cor.
I vaig estar ben tranquil de pensar que el mestre Ruera devia estar xalant escoltant des d'allà dalt aquest grup de noies del Cor Infantil ...

(1) Leonard Bernstein. El mestre us convida a un concert. Concerts per a joves. Ediciones Siruela, 2002.
També es pot seguir a Youtube, en la versió original anglesa.

Nou cicle per a la formació professional

Imatge extreta d'una campanya d'FP a Terrassa

Des de fa molts anys que sentim a dir allò de "els més burros, cap a la FP!" a l'hora de triar els itineraris formatius dels nostres joves. Una bestiesa que ens ha portat, entre d'altres raons, a ser un dels països on hi ha més gent amb tres carreres a l'atur, mentre tenim una gran mancança de perfils tècnics mitjans, amb un atur juvenil desbocat i un nivell de fracàs escolar a la cua dels països desenvolupats. Durant anys, s'ha deixat d'invertir-hi, s'han barrejat els centres amb el sistema de secundària i batxillerat, s'ha generant tota una generació de professors de formació professional amb una mínima relació amb el món de l'empresa, i s'ha inculcat aquesta falsa idea als pares, que acaben preferint per als seus fills una opció amb poc futur laboral però amb molt més pedigrí acadèmic. En tot aquest temps, i malgrat molts esforços realitzats, hi ha la sensació general d'un desprestigi del sistema de formació professional en l'opinió pública difícil de trencar, tot i que al nostre país el sistema ha anat avançant, amb exemples de centres i propostes que validen un model català propi que, si s'activés, podria tenir molt de futur.
I ara, quan la crisi n'evidencia les mancances, no sabem com actuar-hi. Per on cal re-començar? Quines són les prioritats en les que posar-hi els pocs recursos existents? Quin model de FP dual s'ha d'anar definint a Catalunya? Com podem implicar-hi les empreses, de manera que s'atreveixin a invertir-hi també?
Per començar, cal posar la qualificació dels treballadors -el nivell de formació del personal de les nostres empreses- com una de les bases per a la millora de la competitivitat empresarial, conjuntament amb la innovació i la internacionalització, imprescindible per a sortir de la crisi i assolir nivells d'excel·lència requerits en un món globalitzat com el que ens ha tocat viure.
Ara que el Govern prepara una nova llei de formació professional, val la pena fixar-se en el treball Formació professional: nou cicle, qüestió de voluntats, editat per la Fundació Catalunya Europa i elaborat per en Josep Francí (probablement, la persona més indicada per realitzar un primer document per aventurar quins camins cal emprendre, ja que disposa de l'experiència en l'àmbit privat -com a responsable de formació de la Cambra de Comerç- i en l'àmbit públic -com a director general de Formació professional- que l'acredita com a coneixedor del sistema i de les possibilitats del mateix).
En el treball, defineix el sistema de formació professional català amb els trets següents:

• Accessibilitat, facilitant la recuperació per al sistema educatiu de moltes persones que, per motius diversos, van abandonar els estudis en el seu moment.
• Flexibilitat, per adaptar-se a les necessitats de qualificació o  a la disponibilitat de temps per a la formació de la població treballadora adulta.
• Connectivitat (a partir de passarel·les), aportant la possibilitat d'itineraris transitables entre grau mitjà i superior de la formació professional, i d'aquest amb els ensenyaments universitaris.
• Adaptabilitat dels programes de formació a les necessitats de qualificació d'empreses concretes. 
• Eficàcia interna, amb un Índex de graduació de la formació professional de grau mitjà al voltant del 65% i experimentant una tendència positiva els darrers anys.
• Garanties, com la d'obtenció de títols amb valor acadèmic i professional, factor clau per al mercat de treball, o el sistema de qualitat i homologació de les empreses que acullen alumnes en pràctiques.
• Xarxa sòlida de centres, per tot el territori català, que hauria d'avançar cap a la singularització i apoderament de cadascun dels centres per fer créixer el seu rendiment.

I s'hi identifiquen també els elements clau que poden fer de la formació professional un factor útil per ajudar a superar la crisi econòmica actual i l'elevat nivell d'atur juvenil, especialment en un moment en què mesures com la Llei Wert amenacen els avenços dels darrers anys. Per això, és important establir sinergies entre la comunitat educativa, les institucions i les empreses per donar una formació global als estudiants.
En l'apartat de propostes, l'informe planteja mesures d'aplicació immediata per tal que la nova Llei de formació professional que està endegant el Govern sigui la culminació i consolidació d'un procés amb sòlides arrels i no pas, com sovint ha passat, un simple inici il·lusori d'un disseny sense referències pràctiques. Per a això, prescindint de discursos políticament correctes, es proposa de conciliar voluntats efectives entre tots els agents, tot potenciant els actius ja existents de la formació professional inicial.
Aquest informe, doncs, arriba en un bon moment, i és un excel·lent punt de partida per al necessari debat sobre el futur proper de la formació professional, que no es pot deslligar sobre la resta de debats (l'educació, l'estat del benestar, el model econòmic i financer, la independència, el projecte europeu, ...) que, en aquests moments, configuren el futur dels joves a Catalunya.
A continuació, copio les Propostes d'actuació que fa l'autor, orientades a potenciar els actius de la Formació Professional inicial existents  (Segueix ...)