Andrea Camilleri. El camp del terrissaire

Ja he explicat la meva passió per l'Andrea Camilleri -i no només pels casos d'en Montalbano- en diverses ocasions, pel que es veu, compartida també amb en Josep Maria Ferrer Arpí i en Franc Ponti, com expliquen en el seu darrer llibre Si funciona, cámbialo. Dos dels màxims exponents de la innovació al nostre país, exposen el cas dels inspectors Brunetti i Montalbano com a generadors d'innovació, a partir dels seus valors autèntics. Així, creuen que les novel·les policíaques, endinsant-se en les arrels de la psicologia humana amb intensitat, i posant qüestions ètiques al límit, són un bon punt de partida per a iniciar reflexions innovadores. I quins són, aquests valors, per al Comissari Montalbano?
Doncs, per començar, el fet de viure -també en la ficció- una vida absolutament en comunió amb el seu lloc de residència, a Vigata, una ciutat imaginària a l'illa de Sicília, un món minúscul on tot pot succeir, on la natura, el primitivisme i la seva humanitat són els elements centrals d'aquest món en petit. Montalbano, fent de comissari, se submergeix en aquest universos profond i real que l'envolta, i estableix un diàleg permanent amb els poders fàcitcs, les forces socials i, sobretot, els desitjos humans, que són molts, diversos i poderosos. I gaudeix de la bona vida, del vi, del sexe, de l'amor i l'amistat, sobrevivint al seu entorn, humanament irredimible (l'enveja, la necessitat de supervivència, l'extorsió, el desig carnal, el menyspreu, la submissió). Viu, per tant, a contracorrent del model social vigent, en equilibri amb el seu entorn proper -que valora molt i que gairebé es trenca a cada nova novel·la- i amb el cap perfectament a lloc, que ja li costa prou. El millor de Montalbano: la casa on viu sol, al costat del mar, i en la qual hi ve de tant en tant la seva parella/amant -que viu al nord d'Itàlia-, prioritzant la seva llibertat per moure's i viure amb els seus que qualsevol bri de glòria professional o social. No juga, doncs, al joc dels honors i el protocol, sinó que frueix de la seva soledat, dirigint un equip de policies ben desmanegat, amb la lectura, els amics, els sentits -el del gust, sobretot-, essent feliç amb sí mateix, i ben considerat per tothom, excepte pels seus superiors.
Pel que fa a aquest llibre, el Camp del Terrissaire, és probablement una de les novel·les més madures de Montalbano, i no només perquè el comissari s'hi va fent inexorablement vell. La lectura de la Bíblia -el suïcidi de Judes- i la Màfia hi juguen un paper prou rellevant, tot deconstruint un cadàver, mentre ha de vetllar per tal que no es trenqui l'amistat amb el seu ajudant Mimí Augello. Fent-se monàrquic a estones i sortint per primer cop -en temps novel·lesc- de la seva illa.
El millor, com sempre, els diàlegs en Catarellès, i l'olor que desprenen els àpats que s'endrapa el xicot. I, també, la lògica dels seus raonaments, ajudat ara també pel seu altre Montalbano, company del joc d'escacs, veu de la seva conscìència -amb els sentiments de culpa que li venen de nou-, i autor de les cartes que s'escriu a ell mateix! I ara que ja fa trampes al solitari, sembla talment que se'ns estigui cansant. De fet, ni tans sols arriba a déu de pa sucat amb oli, i no passa de pobre titellaire d'una trista comèdia de titelles.
Així doncs, si voleu desenvolupar la vostra creatitivitat i passar una bona estona llegint, no us descuideu aquest darrer Montalbano, com sempre, magníficament traduït per en Pau Vidal. ...

Lambert Botey i Berta Ventura. Les cendres del silenci

L'Editorial Alpina ja fa temps que s'ha llançat a la narrativa. Més enllà d'innovar en la dinàmica dels mapes -de la qual n'és referència des del 1946-, pretén fer-se un forat en el difícil món de la literatura impresa, i ja va proposar l'any passat la col·lecció Marcòlic- prenent el nom d'una planta que es pot trobar pels entorns de Núria-, per tal que tots aquells que caminen també llegeixin; una activitat difícil de fer alhora, però sí mentre es reposa d'una llarga caminada. Jo m'hi acabo d'estrenar amb els Camins Creuats, una proposta de l'Albert -Soler- amb assessorament de l'Albert -Camps-, relligada per en Santi -Montagut- i que pretén acostar la història de Granollers a partir de bons textos literaris.
Per començar, s'atreveixen amb una de les primeres ficcions sobre el bombardeig de la ciutat -en recordo una de quan era jove, prou encertada, escrita per l'Oriol Vergés a l'Abadia de Montserrat-; si més no la primera que es fa des de Granollers mateix, escampant fantasmes i altres malsons. De fet, el subtítol -Del somni de la llibertat al malson de la por- ens indica clarament allò que llegirem a l'interior: com es varen veure truncades les il·lusions de tota una generació i entràrem en el costat fosc de la llibertat. Per a això, se serveixen de la mirada de l'Anna, una noia mestre i músic, sobre el seu dia a dia i les seves esperances quotidianes, i les de la seva colla i família. La ficció ens permet reviure també aquells moments al costat d'un altre dels personatges granollerins que acabarien fent i filmant la història: en Miquel Joseph. I passegem per tots els racons de la ciutat durant dos moments -els cinc minuts fatídics del 31 de maig del 1938- i un flash-back constant que es va intercal·lant i que ens porta a records de temps enrera en la vida granollerina, des del 36 fins al dia del bombardeig.
Cal ressaltar l'encert d'encarregar el primer text per ser escrit a quatre mans per dos poetes que no per locals deixen de ser excepcionals a casa nostra. En Lambert, veterà cineasta, que visiona el relat com si es tractés de filmar escenes -amb primers plans, plans mitjos, plans generals, contrapicats, travellings, zooms, il·luminacions, vestuaris, ...- . La Berta, escriptora novell per llibres editats, però no per condensar la capacitat d'expressar els sentiments de la jove protagonista viscuts amb una profunditat inusual. Tots dos extreuen el millor de sí mateixos per expressar allò que només havíem pogut seguir fins ara des dels llibres d'història i les fotografies documentals: els moments més tristos i dolorosos d'una ciutat. I no és gens fàcil descriure el pànic, el terrabastall, la sang, el fum i la pols, la tragèdia, i contrastar-la amb els somnis i les esperances de vida de just un minut abans que ...
cinc avions italians Savoia S-79, pertanyents a l'Stormo di Bombardamento Veloce, s'enlairaven al matí de l'aeroport de Son Sant Joan, Mallorca. Hi havia bona visibilitat i en una hora de vol serien a Granollers. Ningú es va assabentar que els avions arribaven a la ciutat. El bombardeig va durar un minut. 40 bombes de 100 quilos, 10 de 20 quilos i 10 de 15 quilos. Objectiu: Bombardamento Centrale Elettrica di Granollers. Centenars de víctimes. 224 morts registrats. Resultat de l'atac: objectiu principal, no tocat. Després de tot, el silenci.

Objectiu: Inclusió

Imatge extreta de www.social.cat

L'Associació Objectiu Inclusió em convida a participar en un seminari sobre Món urbà i polítiques locals, per analitzar el rol de la ciutadania en la gestió inclusiva del territori, conjuntament amb diversos experts de disciplines ben variades.
Aquesta associació -desconeguda per mi fins aleshores- sorgeix l'any 2004 quan un grup de professionals amb diferents inquietuds i perfils decideix tenir una participació social i que el nucli vertebredor en fos el concepte de la inclusió. Pretenen cobrir un espai poc desenvolupat encara en el nostre entorn social: teixir una xarxa de complicitats entre formacions polítiques, administració i entitats del tercer sector al voltant d'un discurs crític i alternatiu sobre els processos socials inclusius. 
N'explico la raó de ser, perque realment em va semblar molt interessant el procés desenvolupat per arribar a preparar el seminari, així com tot el treball que s'hi va realitzar.

Així, partint d'un document estratègic que desenvolupa la missió de l'organització, centrada en l'empoderament de la ciutadania en processos generadors d'inclusió, se'ns presentà una visió de la Inclusió 2.0, que supera una versió anterior 1.0, i en la qual no es presenta una perspectiva fragmentada -qui fa què en cada cas- sinó que s'aprofundeix en un procés per aprofundr en els reptes de la inclusió basat en com fer-ho plegats. Per tant, un enfocament en tres línies: 1. l'empoderament de la ciutadania, per tal d'aconseguir que els ciutadans prenguins consciència i assumeixin responsabilitats; 2. la focalització en el sistema relacional; i 3. El resultat com a procés, entenent la inclusió com un horitzó, un camí a recórrer.
Un intens debat amb Antoni Vives i Ricard Gomà , regidors barcelonins compromesos -des de posicions ben diferents- en la inclusió a la seva ciutat, va servir per remarcar -i m'agafo als meus apunt de la jornada- la importància dels valors -el diàleg entre l'autonomia personal i la igualtat; l'empoderament i la capacitat de ser subjecte, i de fer que els espais de trobada vagint guanyant terrent; i el reconeixement de la diversitat-, i dels processos que els implementen, les noves maneres de fer, tant en l'escala territorial com en l'esfera pública, no monopolitzada per les institucions. I amb aspectes tan concrets com "la porta del col·legi" com l'espai on s'esdevenen els contrastos i es generen conflictes quotidians amb l'exclusió / inclusió com a escenari.
Procés que seguí en el treball de debat en taules, en el qual s'esposaren multitud d'idees a l'entorn de com enfocar una ciutadania incloent, de quins factors clau cal potenciar per mobilitzar-la, i del rol a jugar tant per les institucions públiques, com per les entitats i moviments socials i pels mitjans de comunicació.

Cal dir que tot el treball quedarà recollit en un document final, del qual en parlaré més endavant. De moment, deixo constància dels meus apunts i aportacions de la jornada, per no perdre'n la referència i amb el convenciment de la validesa del que s'hi va dir. ...

Harry Potter: el final de la història

S'ha acabat. Per fi varem anar -el cap de setmana passat- tots plegats a veure el final del final: la segona part de la pel·lícula del setè llibre de la J.K. Rowling: Harry Potter i les relíquies de la mort. I hem disfrutat de valent! Després d'uns quants anys d'anar llegint tots els llibres i veure'n les pel·lícules, se'ns acaba una de les sagues d'aventures juvenils més interessants d'aquest començament de segle, amb un final com cal, digne del que han estat tots i cada un dels llibres.
De fet, jo m'esperava un final més aviat semblant al d'Star Wars: una gran batalla, en què els bons derroten els dolents després de patir molt, de les que fa posar la pell de gallina en més d'una ocasió. El regust, però, era mes proper al de Sólo ante el peligro, amb el protagonista havent de resoldre els seus problemes personals -en aquest darrer lliurament, es resolen tots els dubtes existencials que s'havien generat en els anteriors- tot sol, al mateix temps que dirigia els seus companys d'escola en un combat contra el Mal. I, això sí, amb un toc de Pastorets, que barregen també l'humor amb un xic de misticisme.
El pas del temps -tant en els llibres com en les pel·lícules- és una de les característiques del conjunt de l'obra. D'un Harry nen, atemorit al conèixer i endinsar-se en el món màgic, passant per un adolescent que va aprenent a conèixer-se a sí mateix, fins al Harry que ha de decidir, al final de tot, com enfrontar-se amb el malvat més malvat de tots: en Voldemort i els seus sequaços. (Què seria una història d'aquestes sense un magnífic dolent? I quina sort l'actor que el pot interpretar! Tot i amb això, ningú em sap dir el nom de l'actor que fa de Voldemort durant tota la saga!).
I és que l'obra d'aquesta escriptora -construida del no res, en base només a la seva imaginació- és realment extraordinària. Ben segur que, durant segles, serà recordada com una de les millors obres de narrativa juvenil, havent aconseguit retornar la il·lusió per la lectura a milers de joves del planeta. No trigaran a fer algun estudi sobre el que ha suposat d'estímul per a llegir altres llibres a molts dels joves lectors de les seves obres. Com no crec que cap dels escriptors que coneixerem d'una propera generació dirà que no els havia llegit.
La darrera qüestió a comentar també és òbvia: HP i el cinema en català, a Granollers! Tot i que s'han distribuit més còpies que en cap altra pel·lícula, els Cinemes Òscar es neguen -pel que sembla- a posar la nostra llengua en igualtat de condicions que el castellà. I ens hem de resignar a veure-la -en 2 o en 3-D- en diverses sales, totes en castellà, o a exiliar-nos -cinematogràficament parlant- a les comarques del voltant. El Vallès Oriental, doncs, no pot veure el jove mag en català, i ningú hi diu res, ni tan sols la premsa que no se n'alegra d'aquesta notícia, però que ja ni creu que és notícia. (També tenim la que està contenta amb la situació, ja des del moment en què varen guanyar la guerra. Però aquesta és una altra història). I els Òscar tampoc s'atreveixen a fer-ne una passada en Versió Original en anglès, que tindria força sentit! En resum, doncs, tot i que l'haguem llegit en català -pagant més diners que pels llibres en castellà, recordem-ho!- ens tornem a quedar sense sentir com en Harry anomena en Voldemort en la nostra llengua. Tornarà algun dia, l'Exèrcit del Fènix?

Plàcid Garcia-Planas. Jazz al despatx de Hitler

Zabi, el travesti assassinat a l'Afganistant, fotografiat per en Guillermo Cervera (LV)

Retorno al blog després de més d'una setmana sense ordinador, i d'adonar-me de quanta dependència que he adquirit d'aquesta màquina! (No sé si me'n podré desintoxicar algun dia). I parlo d'un dels llibres que més m'ha sorprès darrerament: Jazz al despatx de Hitler, del periodista vallesà Plàcid Garcia-Planas, cap de la secció d'internacional del diari LV.

De bon principi, reconec que no m'agrada llegir llibres de reporterisme, malgrat llegir alguns diaris al dia. Però la sensació a dejà lu se'm fa present i, al perdre actualitat, tinc la sensació d'estar davant d'un llibre d'història escrit per un periodista. Per tant, si no fos per l'exposició d'en Josep Güell a l'Aire F -que encara podeu assaborir si us hi afanyeu-, probablement també l'hauria deixat a la pila de llibres per a l'estiu, amb tots els Kapuściński i Xammar periodístics pendents.

Ja quan es va editar, el llibre -premi Godó de periodisme d'investigació i reporterisme- em va enganxar pel títol: Jazz i Hitler, dos termes clarament contraposats -el Jazz era una de les músiques prohibides del règim nazi-, i per la il·lustració de l'Adrià Fruitós, que avança a la coberta la victòria de la llibertat i la creació artística, però també de les minories, sobre el fanatisme excloent.

Rere aquest missatge, doncs, s'inicia la narració d'un viatge que travessa els Balcans -Bòsnia, Sèrbia, Montenegro, Kosovo-, passant per Palestina, Israel i el Líban, i acabant a la teranyina de l'Iraq, el Pakistan i l'Afganistan. I, entremig, anades i tornades -en el temps i l'espai- a París, Londres, l'Alemanya nazi, la Itàlia feixista, i tot allò que, provenint de la història d'entresegles, ens pugui retornar a la realitat més actual, probablement ja ben canviada.

Seguint la llarga tradició de reporters globals, que saben moure's més bé pel món que per Sabadell, en Plàcid va d'un país a l'altre com si res -només s'hi juga la vida, de tant en tant-, resseguint de prop el rastre que deixa cada una de les guerres i anotant les seves cròniques en el seu bloc bàsic ENRI, probablement la millor llibreta de guerra del món. (Queda clar que això dels blocs, siguin en paper -amb c- o virtuals -amb g final- és una moda que aguanta el pas del temps).

Per mi, en Plàcid és el periodista que posa noms i cognoms a les guerres i els conflictes d'avui en dia. Molt més que l'excel·lent capacitat que té per detectar quin detall de la guerra ens presentarà a cada moment -que si els mòbils amb els que els soldats graven les batalles, els bocins d'helicòpter que en recullen els infants, les cartes que sobrevolen a l'entorn de les bombes que no exploten, la manca de bosses-taüt en les fires internacionals d'armament, o l'escombra que hi ha al final de totes les coses. I, per tant, de fixar una mirada ben allunyada de l'anàlisi de conflictes que els seus companys periodistes ens transmetran des de l'hotel on es concentren els mitjans.

I, així, anomena tots i cadascún dels conflictes -les mateixes guerres amb les que nosaltres convivim a distància, des de la comoditat de la televisió i el sofà-, identificant tots els protagonistes que pot, encara que els hagi conegut tan sols per un instant, amb el seu nom de pila o, encara millor, el mot amb el que se'l coneix entre els seus. (De fet, pretenia acompanyar aquesta nota amb el llistat de tots els noms -dotzenes i dotzenes- que he subratllat llegint el llibre. Ell, que no és a Facebook -més aviat és a Kandahar-, acaba fent una petita viquipèdia de damnificats per la guerra).

Malahuradament, val la pena llegir la crònica que ahir feia en Plàcid de la mort de Zabi, el travesti més conegut de l'Afganistan, i que el seu fotògraf de batalla, en Guillermo Cervera, havia fotografiat feia poc. En Zabi va ser assassinat ara fa poc, després de ballar en un casament al que havia estat convidat pels mateixos que després el desquartitzarien. Afganesos que no són talibans, però que actuen com a tals.
Un embolic més -per als profans en la matèria- que només es pot resoldre si posem cara i ulls als fets i les conseqüències de la guerra. I que no pot fer res més que reafirmar-nos en la inutilitat de totes les guerres. Vinguin d'on vinguin i les faci qui les faci. ...

El que s'aprèn del fracàs empresarial

Llegeixo en el blog salmon la traducció a l'espanyol d'un article d'Scott Gerber que coincideix en la idea amb un dels millors llibres sobre gestió empresarial que he llegit, i rellegeixo ara per fer el post: El llibre negre de l'emprenedor, de Fernando Trías de Bes. I és que tots hem après més dels fracassos que no pas dels èxits. (Aquest estiu hauré d'intentar escriure el meu propi llistat del perquè dels meus fracassos). En el cas de l'emprenedoria, tots dos coincideixen en la majoria d'aspectes, tot i que Trias de Bes, d'una forma més ordenada. Podríem dir, però, que la manca de sentit comú, i la capacitat de sobrevalorar-se -en les idees i les possibilitats de cadascú- estan al capdamunt de les raons per fracassar.

Les 10 lliçons d'Scott Gerber són les següents:

1. Sense facturació no hi ha negoci.
2. No ets especial, guanyador i no tens drets a res, i el teu negoci tampoc.
3. Quantes coses penses que pots fer tu mateix perfectament?
4. Els plans de negoci tradicionals et poden portar al fracàs.
5. El pitjor dels casos és l'únic cas a tenir en compte.
6. Divideix les teves projeccions més negatives i també les teves expectatives per quatre.
7. Tenir socis estratègics no sempre és bona idea.
8. La prova del concepte no és opcional.
9. El creixement s'esdevé en temps real.
10. Sense importància de l'èxit que tens, accepta que tornaràs a fracassar.

Els 14 factors clau de fracàs, segons Trias de Bes:

Respecte a la persona que emprèn:
1. Emprendre amb un motiu, però sense cap motivació.
2. No tenir caràcter emprenedor.
3. No ser un lluitador.

Respecte als socis:
4. Comptar amb socis quan en realitat en pot prescindir.
5. Escollir socis sense definir criteris d’elecció rellevants.
6. Anar a parts iguals quan no tothom aporta el mateix.
7. Falta de confiança i comunicació amb els socis.

Respecte a la idea de negoci:
8. Pensar que de la idea en depèn l’èxit.
9. Ficar-se en sectors que no agraden o es desconeixen.
10. Escolli sectors d’activitat poc atractius.

Respecte a la situació familiar de l’emprenedor:
11. Fer dependre el negoci de les necessitats familiars i les ambicions materials.
12. Emprendre sense assumir l’impacte que tindrà sobre el nostre equilibri vital.

Respecte a la gestió del creixement:
13. Crear models de negoci que no donen beneficis ràpidament i de manera sostenible.
14. Ser emprenedor i no empresari, i no retirar-se a temps.

Pel que fa a aquests factors clau, val la pena que us llegiu el llibre de Trias de Bes. Breu, intens i clar. I, pel que fa a les lliçons de Gerber, us en passo un intent de traducció lliure de l'article: ...

Els videojocs són cultura, també a Catalunya

L'arribada del Gamelab -fira internacional del videojoc i l'oci interactiu- a la capital del nostre país és una de les bones notícies per al sector cultural d'aquests darrers mesos. I utilitzo el mot cultural de manera ben conscient. Segurament, aquesta és la primera vegada que, de forma oficial, els videojocs són considerats clarament com a "cultura", en un procés lògic -però que ha estat massa llarg- d'assimilació per part de la resta d'àmbits culturals, més tradicionals, de què això en què els joves d'avui hi aboquen tantes hores també forma part de la nostra cultura.
Entremig de debats estèrils sobre què és i què no és cultura, s'ha perdut un temps preciós per al reconeixement d'aquest àmit en el panorama cultural català. Un temps que molts altres països -l'exemple del Regne Unit ja l'he expressat aquí en altres ocasions- ha tingut clar de guanyar-lo, activant mecanismes per integrar la creativitat que comporta aquest sector i les dinàmiques d'indústria capdavantera en aquests moments en el món de l'oci.
Una de les línies amb més potencial és la d'avançar a partir de la innovació, hibridant el món dels videojocs amb els àmbits culturals clàssics. Per això, aquest cop el Gamelab ja incorpora una jornada interactiva per parlar d'ibridació, en especial entre l'àmbit editorial i el món dels videojocs. I és que el potencial català per a la creació de continguts és evident, i només convé canalitzar-lo cap el món de la indústria, amb una mirada de 360º. Un bon relat es pot convertir en un bon llibre, però també en un bon videojoc, una bona obra de teatre o una bona sèrie de televisió. Només cal proposar-s'ho.
El mercat és ple d'exemples ben reals, com ara el videojoc que pot canviar la vida als actors. I només cal veure com la dansa, arreu del planeta, té en aquests moments a la Wii com el màxim potencial de negoci real. Independentment de si ens agrada o no el resultat, és evident que cal treballar també -a banda de potenciar la internacionalització i l'excel·lència- en aquesta línia d'acostar el videojoc a tot allò que soni a "cultura clàssica".
Ara, només falta que el CoNCA crei i otorgui un premi nacional del videojoc!
Però perquè veieu que ja s'anava en aquesta direcció des de fa temps, podeu llegir l'estudi que s'acaba de penjar a l'apartat de publicacions del web del Departament de Cultura: Anàlisi dels àmbits emergents en cultura i comunicació: el sector dels videojocs a Catalunya, realitzat per l'empresa Get a Partner per encàrrec del mateix Departament. Com veureu, ja hi ha tot un teixit -encara petit, però creixent a ritme gairebé exponencial- d'indústria cultural que cal tenir molt en compte en el futur. Us en copio un resum ...

Índex 2011 Altran de potencial innovador

La Fundación Altran para la Innovación va presentar la setmana passada a Barcelona l'Índice Altran de Potencial Innovador 2011, un índex desenvolupat per ells, senzill i clar, que mesura la capacitat innovadora i tecnològica dels estats de la Uníó Europea. Un cop analitzat els resultats, no cal dir que s'imposa la pregunta de quin seria el potencial real de Catalunya en R+D+I si no continuéssim lligats a Espanya. Mirem-s'ho, doncs, a pams.
Per començar, cal celebrar la iniciativa, i dir que és molt important que siguin les mateixes empreses les que realitzin estudis d'aquestes característiques, complementant les mirades que fan -interessades, també- els mateixos estats. Des de la seva Fundació, Altran es posiciona així com una empresa que clarament opta pel desenvolupament de la recerca i que, lògicament, també innova. I que és capaç, a més a més, de considerar, dins de les seves activitats de responsabilitat social, l'anàlisi de cap on evoluciona la societat, i ho fa de forma continuada en el temps, que encara té més mèrit.

El rànquing de l'Índex Altran 2011
Com és d'esperar, els països nòrdics -Finlàndia, Suècia, Islàndia i Dinamarca, en aquest ordre- encapçalen l'Índex com a estats europeus amb una major capacitat d'innovació. Tots, excepte Islàndia, també lideraven el rànquing del 2010. (Caldria analitzar la "sorpresa" islandesa, per com afectarà la situació de crisi actual a l'R+D+i, un avenç del que ens passarà, amb retard, també a nosaltres). Aquests quatre estats assolien valors per sobre de 0,75 a l'Índex.
Dins dels estats amb Capacitat Mitjana d'Innovació, a més de la novedosa presència de l'estat espanyol en aquesta edició de 2011, s'hi troben estats com Noruega, Irlanda, Bèlgica, França, Holanda, Alemanya, Regne Unit, Àustria o Estònia; tots ells amb valors de l'Índex entre 0,40 i 0,71.
Així, l'estat espanyol ha pujat del 12è a l'11è lloc en el rànquing, ocupant una posició intermitja dins del grup amb capacitat mitjana, quan l'any anterior es trobava situat en el grup d'estats amb capacitat baixa (que ja encapçalava tant el 2005 com el 2010), i avança el Regne Unit a l'entrar en el grup d'estats amb capacitat mitjana.

Els components de l'Índex:
L'Índex és un índex sintètic, formulat a partir d'un model matemàtic que relaciona els quatre components amb la variable d'inversió en R+D+I com a percentatge del PIB. Els quatre components són:

• % de població activa amb educació superior
• % d'ocupació en serveis d'alta tecnologia
• % d'investigadors en el sector de l'empresa
• % d'empreses amb accés de banda ampla

Amb dades a la mà, és obvi que el càlcul de Catalunya per separat -a nivell regional europeu, que és com tècnicament s'anomena la possibilitat de què comptabilitzin el nostre país al continent, tal i com reclama la OCDE que s'hauria de fer en aquest tipus d'anàlisi- ens hauria donat un resultat molt diferent, pel posicionament de Catalunya com una de les principals potències en l'àmbit de la recerca i la innovació, i pels esforços fets durant la darrera legislatura, per intentar situar correctament el nostre país en el mapa europeu de la R+D+i.
Mirem-ho més atentament: ...

L'equip petit, el millor equip del món

Massa mal acostumats com estem -i aviat avorrits- amb les victòries del Barça, a creure'ns gairebé el centre del món pel bon joc de l'equip, a ser tractats com a cas d'estudi a les escoles de negoci d'arreu, la història de l'Equip petit és d'una higiene mental tan sana com necessària.

Des del Blog petit no puc fer res més, doncs, que donar suport -ja en sóc fan oficial- al millor equip del món: l'Equip petit del Margatània FC, l'equip de futbol a 7 Pre-benjamí B format l’any 2008 per l’AMPA de les escoles Margalló i Cossetània de Vilanova i la Geltrú.
Durant tota la temporada, l’equip ha perdut tots els partits que ha jugat, amb derrotes que han arribat a golejades de fins a 27 a 0. En total, els han arribat a fer 271 gols en contra. Tot i amb això, tots i cadascún dels components de l'equip han jugat cada partit com el primer, amb el seu màxim esforç, sense desmoralitzar-se, aprenent a jugar a futbol i a respectar el contrari, i amb l'objectiu de fer un gol a l'equip contrari, fet que varen aconseguir en el darrer partit de la temporada. Tota una odissea per a una colla de petits esportistes que tot just s'inicien en el món competitiu de l'esport i que, ben segur, arribaran molt lluny en l'esport de ser persones.
Cal remarcar també l'esforç de l'entrenador i dels mateixos pares i mares, animant en tot moment els jugadors del seu equip, explicant-los que el que és important és participar, i en cap cas mostrant aquells exemples de pares energúmens que tan sovint es troben pels camps de futbol d'arreu.
Fa molts anys vaig llegir un article d'en Ramon Solsona -crec recordar- que parlava del seu equip favorit: el que anava l'últim a la lliga de la darrera divisió regional, i que havia perdut tots els partits de la temporada. (Si la memòria no em falla, podria ser el Cantallops de fa molts anys?). Ja aleshores em vaig aficionar a mirar sempre, en qualsevol classificació, quins és l'equip que va a la cua, i si encara té l'esperança -el darrer que es perd- de fer algun punt. I a sentir-me solidari amb els que sempre perden (potser, també, perquè, com a bon català, estic acostumat a perdre sempre?).
Que bé que estaria ara que els jugadors del Barça -en Xavi, en Valdés, en Puyol-, acostumats a apadrinar-ho tot, es fessin fans d'aquest petit equip. Realment, s'ho mereixen!
Mireu-vos el vídeo que n'han fet des del Cangrejo, i després llegiu-vos la crònica del darrer partit que en fa l'entrenador, en Carlos. També us en fareu fans! ...

Innovation Union Competitiveness report 2011

La Comissió Europea acaba de publicar la darrera versió -2011- de l'Innovation Union Competitiveness report, en el qual explica l'estat de la iniciativa de la Innovation Union, una de les set iniciatives emblemàtqiues de l'estratègia Europa 2020 per a una economia intel·ligent, sostenible i incloent.
Així, considera que la innovació ofereix beneficis reals per a nosaltres com a ciutadans, consumidors i treballadors; que s'accelera i millora la manera de concebre, desenvolupar, produir i accedir a nous productes, processos industrials i de serveis; i que és la clau no només per a la creació de més llocs de treball, la construcció d'una societat més sostenible i per millorar la nostra qualitat de vida, així com per a mantenir també la nostra competitivitat en el mercat global.
Haurem de llegir el document -llarg- amb calma, i en especial l'apartat dedicat a la innovació a l'estat espanyol, amb referències al sistema d'innovació de Catalunya. Mentrestant, avanço les 12 principals conclusions del document, traduïdes al català:


Invertir en el futur

1. La Unió Europea està avançant lentament cap al seu objectiu del 3% d'inversió en R+D, però hi ha una distància creixent entre la UE i els seus competidors mundials, especialment a causa de la menor inversió de les empreses en R+D. La inversió en recerca i innovació és un factor clau del creixement i la innovació per al futur d'Europa. Per això, l'augment de la inversió en R+D és una de les cinc prioritats de l'Estratègia Europa 2020.

2. La crisi econòmica ha colpejat amb força les inversions empresarials en R+D. No obstant això, formant part d'un esforç contracíclic, molts països europeus estan mantenint o augmentant el finançament públic de la R+D.

3. Europa compta amb un conjunt ampli i diversificat de recursos humans qualificats, especialment en ciència i tecnologia, que les empreses no aprofiten plenament; en termes de titulats universitaris, la Xina té actualment el mateix pes que la Unió Europea, Estats Units i Japó junts.

4. Encara que es manté al capdavant en la producció de coneixements i en l'excel•lència científica, Europa està perdent terreny en l'explotació de resultats.

Un espai europeu de recerca més eficient per a un sistema d'R+D més eficient

5. Els Estats membres estan implantant reformes per millorar el funcionament de la investigació pública i augmentar la cooperació publico-privada, però, la transferència de coneixements a Europa segueix sent insuficient.

6. El desenvolupament de l’Espai Europeu de Recerca propicia l'evolució i l'eficiència de les activitats científiques a Europa.

7. Europa enforteix cada vegada més la seva cooperació internacional en ciència i tecnologia, mentre que lluita per arribar al nivell dels Estats Units.

8. L'equilibri de gènere entre els investigadors a Europa està millorant; però importants institucions de recerca continuen estant dirigides i gestionades sobretot per homes.

Recerca i innovació per a una economia sostenible i una vida millor

9. Les PIME europees són innovadores; però no creixen prou. Els Estats Units han mostrat una capacitat molt més gran de crear noves empreses, i d'augmentar el seu nombre, en sectors intensius en recerca durant els darrers 35 anys.

10. Unes condicions marc menys favorables per a la R+D de les empreses i un mercat europeu de la innovació fragmentat estan obstaculitzant les inversions privades en R+D i afectant l'atractiu d'Europa.

11. La competitivitat econòmica sostenible en sectors molt intensius en coneixements requereix un canvi estructural més ràpid a Europa.

12. Europa té un gran potencial per desenvolupar invencions de base tecnològica aplicable a la resolució dels grans reptes de la nostra societat i a nous camps de creixement mundial, que podrien materialitzar-se i ser portades al mercat amb èxit, si s'aplica el plantejament integrat i ampli estableix la Unió per la Innovació.

Ajuntaments, per fer què?

Amb aquest títol, em vaig atrevir a adreçar una proposta al diari ARA, arrel de la constitució dels nous ajuntaments per tot el país. De fet, la idea és senzilla: es tracta de considerar el mètode que ells utilitzen per al control de l'activitat del Govern -Ara Control, a nivell nacional- a l'àmbit municipal.
La reflexió de partida també és ben simple: som capaços de mirar -més enllà dels partits i de les persones que els representen- el que s'està fent des dels ajuntaments, amb una òptica més precisa i objectiva a la vegada que l'estrica observació electoral? Podem parlar del què i el com dels compromisos contrets fa deu dies, a cada un dels ajuntaments? Aixo requereix, és clar, deixar de banda el qui -les persones- i amb qui -els partits. Aquesta fase electoral ja s'ha acabat i ara convé desenvolupar els programes proposats.
Queda clar també que no es tracta pas de mesurar el grau d'ambició de l'ajuntament: fins on es vol arribar durant la legislatura. Quant lluny es creu que la ciutat pot avançar -quin grau d'avenç en innovació, en àmbits socials, en seguretat, ...- durant els quatre anys propers. De fet, aquesta ambició l'han definida els ciutadans escollint les opcions que han triat a les urnes i les propostes que porten a l'esquena. (I a ningú se li escapa que la meva opinió era que es podien optar per mirades que van molt més enllà en tots els terrenys). No es tractaria, doncs, de dir si les propostes que un govern municipal posa sobre la taula són les convenients o no per la ciutat. Aquest és un debat que queda per al següent procés electoral.
Sinó que seria qüestió només -que ja és prou- de tenir present allò que es va prometre durant la campanya electoral -el que en va quedar constància escrita- i fer-ne un seguiment tècnic i una avaluació el màxim d'independent possible. Això és el que fa l'Ara Control per al Govern del país, i de moment no hi ha ningú que ho faci per a tots i cadascún dels nostres ajuntaments.
De fet, estaria molt bé que aquest control es fes des de la societat civil mateix. No hi ha entitats que puguin recollir la idea i posar-la a la pràctica? Ara que es parla de trobar fórmules per a millorar la participació ciutadana, seria un bon moment per generar sistemes de control de la cosa pública des del món civil.
A Granollers, no resultaria tan difícil. Les propostes de l'equip guanyador estan recollides en el seu programa electoral i són prou concretes com per fer-ne el seguiment i avaluació del seu compliment. (Repeteixo que no és qüestió de valorar si aquestes són les que més convenien a Granollers. Els ciutadans van opinar així en el procés electoral, i caldrà esperar a les properes eleccions per reflexionar sobre la idoneitat de les propostes). Com evoluciona, doncs, allò a què es va comprometre l'equip guanyador?
Ja ho he dit al principi: portem massa dies parlant del qui -tot i reconèixer la importància de les persones en el fet de liderar una ciutat-, i crec que seria bo tornar a pensar en el què i el com. Entenc que, amb aquest projecte, s'ajudaria molt a avançar en la idea de la governança participada de les ciutats, del control correcte i adequat del treball dels governs municipals, més enllà d'aquelles mirades -personals, partidistes- que massa sovint distreuen l'atenció de la política real. I d'explicar que els ajuntaments fan molta feina, propera i necessària.
Internet possibilita que aquestes dinàmiques es facin de forma senzilla, sistèmica i participada. I, a més, que es puguin reproduir a diverses poblacions a la vegada. Només cal posar-s'hi. Algú s'hi apunta?

Incentius per a l'esport saludable

La idea és del Doctor Carles Vallbona -pels qui no el coneguin, un savi granollerí que es dedica a investigar sobre medicina i salut a Houston, on viu des de fa anys amb la seva família, i on va treballar amb la NASA, tasca que se li ha reconegut amb les medalles Narcí Monturiol i Josep Trueta-, i ens la va exposar ahir a la nit, en el sopar de fi de curs de l'Agrupació Esportiva de l'Institut que du el seu nom. A banda de celebrar els èxits esportius de la temporada -fins i tot, l'equip femení sènior acaba de pujar a primera divisió estatal!-, el Doctor Vallbona va mostrar-nos, als seus prop de 84 anys, l'excel·lent estat de salut física i mental en la que es troba. Cada dia, una hora d'esport al gimnàs, i deu minuts baixant les escales de casa seva, al 29è pis d'un edifici de la ciutat de Houston. I, al final, com un més de nosaltres a tornar les taules del gimnàs al menjador de l'Institut!
I anem a la proposta que ens féu -tan seriosa que, tal i com va comentar, el Conseller de Salut no li agradaria gaire. Es tracta de considerar l'exercici de l'esport com un hàbit de prevenció saludable i, per tant, que estalvia bona part del pressupost futur de salut del nostre Govern. Així, considera Vallbona, el mateix govern hauria de compensar -i així incentivar encara més, les persones que practiquen esport com a activitat saludable. Tenint present que es pot realitzar de forma bastant aproximada el càlcul que suposa, segons l'edat, el gènere i altres factors, per a cada grup de persones, l'estalvi en salut, no és gens difícil valorar l'impacte que suposa per al conjunt del sistema de salut una mesura d'aquestes característiques. I, per tant, es podria trobar la manera de reemborsar a cada ciutadà l'esforç que està fent avui per a estalviar recursos futurs del sistema de salut pública i assistència social. El resultat, és clar, seria d'un magnífic superàvit per a la societat i el país en general, i se'n beneficiaria, en molt poc temps, el mateix sistema de salut i de serveis socials.
(La manera de calcular-ho i portar-ho a la pràctica no seria tan difícil: poder desgravar les quotes -o part d'elles- de les entitats esportives que desenvolupen aquestes bones pràctiques, reconegudes i validades a partir d'algun procediment senzill pel mateix sistema de salut -CAPs de cada localitat, govern comarcal de salut, etc).
Una excel·lent idea, gens difícil d'aplicar, i que només requereix de la mínima voluntat per part dels dirigents polítics de creure en el futur del país, de les seves entitats i de la seva gent.

Set claus per a unes finances empresarials sostenibles

Tot i que, massa sovint, les dificultats per avançar en un procés de sostenibilitat dins de l’empresa es veuen frenats pels Directors de finances (CFO), cada vegada més els equips de finances corporatius estan més involucrats en aspectes relacionats amb la sostenibilitat. Així ho entén Paul Baier, periodista del portal 'Greenbiz.com', que ha elaborat una llista de les set tendències de sostenibilitat que tot director de Finances hauria de conèixer i considerar a l'hora de plantejar els objectius empresarials.
Les tendències marcades per la responsabilitat social i la sostenibilitat en el món empresarial cada vegada involucren més sectors i equips funcionals que treballen, per exemple, en l’elaboració de les parts de l'informe de sostenibilitat, i reporten també al CFO. Aquests grups inclouen relacions amb els inversors, gestió de riscos, assessories legals, compres i subministraments, informàtica, serveis, i de recursos humans. D'altra banda, l'equip de finances corporatives sovint condueix els processos clau del negoci, com ara el pressupost, els crèdits de capital, la informació financera interna i externa, la compensació executiva i la gestió de l'energia, que afecten directament a la consecució dels objectius de sostenibilitat.
Així doncs, m'atreveixo a traduir l'article al català, per tal de donar a conèixer, als equips de finances de les empreses, les claus per a un desenvolupament empresarial compromès i competitiu. Serien les següents:

Tomàs Lluc i Cristina Losantos. Lletres poètiques

Definició experimental de casa

...

Casa meva són els vidres,
segurament no gaire nets,
que resisteixen impassibles,

que quan t'hi acostes per tocar-los
et deixen entreveure el seu secret,
els anys d'abans i els que vindran.


29 poemes il·lustrats que s'inicien, cada un d'ells, amb una lletra diferent. Tots ben diferents, alguns plens de nostàlgia, altres amb jocs de paraules, altres plens d'amor, o ben breus, o plens de màgia, ... En fi, una sopa de poemes, amb moltes lletres per digerir i passar-s'ho bé mentre t'empasses cada poema.
El treball de la Cristina Losantos és ben especial, perquè aconsegueix fer viure -re-viure, con-viure- les lletres que poema en Tomàs. Tot el llibre és ple d'esquitxos de dibuix, que retoquen i expliquen (cal?) els poemes. I també ens regala quatre pàgines magistrals: l'escriptor de nit, que fumeja lletres; el nen adormit, després de la festa; el pare que sacseja el teclat; i la fi del Pirata Peter Pan. Enhorabona!
D'en Tomàs Lluc -seudònim de Lluís Payrató- he de dir que no en sabia res, tot i que ja ha publicat un altre llibre de poesia, tot remenant pels racons de les autobiografies. L'altre personalitat seva es dedica a fer de professor de filologia catalana a la Universitat de Barcelona, i escriure textos sobre llenguatge, comunicació i la parla col·loquial. Es nota, doncs, que sap jugar amb els mots i ens fa discórrer per camins on tots els de casa ens hi podem sentir còmodes. Moltes gràcies!

Animàlia (Honorables amistats: per vosaltres!)


Estimades i estimats, benvolgudíssims animals!
(no us enfadeu, que està dit tot en un sentit ben amical).

Mai no hauria imaginat
que un dia us pogués fer un vers,
llegir-lo del dret ... i dir-vos: gràcies!,
sou uns esplèndids exemplars!

...

Sou, en el bon sentit dels mots,
persones bones ... i uns animals ben escollits!
Molt bons amics i molt bones amigues:
doncs quina sort que tinc, que us tinc a tots!

...

Donna Leon. Conclusions preliminars

En el darrer llibre de Josep Maria Ferrer Arpí i Franc Ponti, Si funciona, cámbialo, dos dels màxims exponents de la innovació al nostre país, exposen el cas dels inspectors Brunetti i Montalbano com a generadors d'innovació, a partir dels seus valors autèntics.
En general, les novel·les policíaques, que permenten endinsar-nos en les arrels de la psicologia humana amb intensitat, i que posen qüestions ètiques al límit, són un bon punt de partida per a iniciar reflexions innovadores. I quins són, aquests valors?
Doncs, per a Brunetti, per començar, el fet de viure -en la ficció- una vida absoultament en comunió amb el seu lloc de residència. Així, Venècia és l'oasi sense presses, el món a la mesura humana, a l'abast de la mà: l'univers humà ideal. Cultura, poder i refinament, com toca al nord d'Itàlia. I Brunetti sap disfrutar del bon menjar, el vi, el sexe, l'amor i l'amistat. Un positivisme vital fruit de la decisió conscient: la necessitat de sobreviure a l'entorn malgrat ell, un entorn socialment embrutit (per la política, la religió, el poder, el tràfic d'influències, el crim). Innovador, doncs, per la concepció de la seva alternativa vital perfectament assumida, a contracorrent dels models socials vigents. I és que, per innovar en la nostra vida, fan falta una visió, una voluntat i un model propi.
Pel que fa a aquest llibre, les Conclusions preliminars, és d'aquells que cal llegir a poc a poc, assaborint més les seves reflexions tranquil·les -i sorprenents en l'entorn en el que es mou- que no pas l'acció que s'hi esdevé, que és més aviat poca. "És possible experimentar dos sentiments contradictoris envers una mateixa persona al mateix temps"? "Fins i tot, la gent que coneixem molt bé ens pot sorprendre quan es troba en un entorn diferent". Unes veritats que s'esdevenen reals a mesura que avança el llibre, enmig dels canals i carrerons de Venècia.
Si l’ambientació fidel d’una ciutat tan emblemàtica com Venècia és un motiu atractiu per a molts lectors, també ho és el procés de deducció que porta Brunetti a canviar allò que semblava evident de bon principi. I no dono -és clar- més pistes, sinó que us convido a llegir-ne més. ...