La innovació i la formació professional: aliats de canvi

(Traducció al català de la Nota informativa nov. 2015 del CEDEFOP).

La formació professional contribueix a la innovació i és, al mateix temps, cada vegada més innovadora

La formació fomenta la creativitat i la innovació, dotades ambdues de la capacitat de transformar economies i societats. Alhora la innovació, manifestada en noves formes de cooperació, i els canvis en el currículum d'estudis, en l'ensenyament i en la tecnologia contribueixen a la flexibilització i modernització de la pròpia formació professional (FP).

...

Reneix l'Aire F

La Venècia d'en Salvi Rius, a la Sala Aire F de l'Aliança Francesa

Ahir vàrem re-estrenar l'Aire F, la sala de fotografia de l'Aliança Francesa de Granollers. Després de cinc anys sense programació prevista, l'exposició Venècia, d'en Salvi Rius dóna el tret de sortida a una programació, comissariada per l'Elies Canyelles, que permet retornar a Granollers un espai destinat a la fotografia.
Ara que l'era digital envaeix en múltiples formats el món de la imatge i no tenim capacitat d'assumir tants impactes, val la pena recomanar aquest conjunt de fotografies acurades, reposades, amb un treball lluminós excepcional, que mostren imatges d'una de les ciutats més concorregudament turístiques però despullada de persones, i generant un aire a voltes fantasmagòric, a voltes relaxant i sobretot silenciosa, en un contrast amb la Venècia del brogit carnevalesc o musical de Vivaldi.
L'objectiu de la sala és, evidentment, que la ciutat se la faci seva. I per això es va convidar a tothom, a banda de dedicar un temps a gaudir de l'exposició -molt recomanable-, a què l'omplim de propostes per tal que a Granollers sapiguem aprofitar les oportunitats que ofereix aquest nou espai artístic recuperat. La idea de generar una marca de qualitat a l'espai del Carrer Corró -el Corró Cultural, com l'anomenà en Frederic Roda- torna a fer-se present, també amb les exposicions fotogràfiques que genera l'Agrupació Excursionista. Així doncs, llarga vida a la fotografia! Llarga vida al Corró Cultural! Llarga vida a l'Aire F!

Una Orquestra que es fa gran

 

A prop d'arribar als vint-i-cinc anys, sembla com si de cop i volta l'OCGr hagi passat de projecte permanent a realitat constatable. Una Orquestra que parteix de la idea d'en Carles Riera, que féu veure els més joves que una proposta d'aquestes característiques era possible des d'una petita ciutat com Granollers. Que passà durant molts anys per les mans d'en Francesc Guillén, que l'ajudà a créixer en moments difícils i a donar-li forma i sentit. I que amb en Corrado Bolsi acaba de fer una nova estirada, com diem a casa, i de cop i volta notem que la criatura se'ns ha fet gran i ja va tirant pel seu compte.
La prova de foc fou precisament aquest diumenge, amb l'estrena de la temporada, sota la direcció de Robert King. Un programa, presentat per Xavier Chavarria de forma ben amena, que combinava Mozart i Beethoven.
Una primera part, amb l'obertura d'Idomeneo, rei de Creta, i la Simfonia núm. 34 en Do major. Dues obres que suposaven un canvi en la mentalitat del jove Mozart, que aleshores tenia vint-i-quatre anys (tants com en té l'Orquestra!). Tot just arribat de viatge a Múnic, Mannheim i París, on Mozart havia obert els ulls com unes taronges -en Robert King ho va expressar amb un Uauuuu!! de descoberta sensacional-, escoltant la millor orquestra i solistes del moment, el jove compositor torna a Salzburg on l'arquebisbe Colloredo el tenia ben lligat. Aquestes dues peces suposen les seves primeres grans obres, amb la voluntat expressiva de marxar, com faria al cap de dos anys, a trobar el seu propi camí, a Viena. Enmig de la Simfonia núm. 34, el director ens va obsequiar amb el minuet KV409, que alguns musicòlegs consideren que Mozart tenia la intenció d'incloure'l en l'obra. Per mi, fou un dels moments deliciosos de la nit, amb en Robert King encomanant el seu entusiasme i alegria permanents al conjunt de l'orquestra.
La segona part, amb una contundent Simfonia núm.3 de Beethoven, anomenada Heroica pel mateix autor, després d'esborrar-ne la dedicatòria inicial a Bonaparte. I és que més enllà de la música, l'obra de Beethoven no es pot separar de les seves intencions polítiques, com a defensor dels drets humans, poc després que esclatés la revolució francesa. El mestre expressava amb la seva música la voluntat de germanor entre les persones -malgrat el seu geni- i Bonaparte s'havia convertit en poc temps en un dirigent imperialista. I amb aquesta obra, a més, també comença a fer el pas del classicisme al romanticisme, essent la seva primera gran simfonia. En la presentació a la premsa, Robert King ja va expressar com entenia l'obra, que coneix profusament. I va saber conduir l'orquestra, molt ben conjuntada, fins i tot amb un sentit de l'humor -anglès, és clar!- molt fi. Amb el somriure que el caracteritza, fins i tot la marxa fúnebre del 2n moviment se la va passar gairebé ballant.
L'encert de dur un gran director -i repetir experiència, perquè en Robert King ja havia dirigit el 2013 l'OCGr i el Cor de Cambra, amb la Missa Nelson de Haydn- ajuden a forjar caràcter. En aquest cas, un caràcter afable. I mica en mica, i amb pocs recursos, com sempre, l'OCGr es va moldejant. Creix aprenent, amb persones de primer nivell musical / mundial.
En tot cas, i més enllà de les inestabilitats que li detecten els crítics, amb aquest concert -que gairebé omplia el Teatre Auditori-, l'OCGr deixava constància que el camí emprès és ben sòlid, i ens permet seguir confiant que és encertat, i que tindrem molts més vespres de bona música.

Patrick Modiano. En el cafè de la joventut perduda

M'empassso en dos viatges en tren a la capital aquest breu llibre del recent premi Nobel de literatura, Patrick Modiano. No n'havia llegit res i en confesso el meu total desconeixement abans de que li concedissin el premi. Amb aquests precedents, doncs, m'embarco en la ruta guiada pel París de la segona meitat del segle passat. Però també per l'art de la memòria (o, més ben dit, per com un passeig per la memòria es converteix en art de l'escriptura).
El llibre és del 2007, amb traducció de Joan Casas. I intenta resseguir allò que se sap d'una noia jove, que anomenen Louki, a partir de diversos homes que la varen conèixer.
És en aquest recorregut personal que desgrana un quants temes rellevants en el seu món literari.
Començant pel paper que juguen els cafès -un dels signes identificadors de la cultura europea, segons Steiner. Així, en un cafè ... provem de crear vincles. Trobades en un carrer, en una estació de metro a l'hora punta. Ens hauríem de lligar l'un a l'altre amb unes manilles en aquells moments. L'espai que t'ofereix el cafè va acompanyat del temps necessari per a crear baules, amb persones a voltes ben desconegudes. I això no ho tens gairebé enlloc més.

Així, és en el cafè Condé on la protagonista es refugiava com si volgués fugir d'alguna cosa, escapar-se d'un perill. I aleshores ressegueix els recorreguts de cadascú dels personatges que hi tenen contacte, fins arribar a aquell punt de trobada. Dibuixava els trajectes de tots els personatges fins el Condé. Pretenia determinar amb la màxima exactitud possible els itineraris que segueixen les persones, per comprendre-les millor. Tot i amb això, després les persones un dia desapareixen i t'adones que no en sabies res, ni tan sols la seva veritable identitat. És a dir, escriu -també en una llibreta, com sovint ho fan els personatges de Paul Auster- aquells apunts que ens serveixen per estalonar les vides de persones, per descriure'n els mínims que creiem que ens permeten identificar-les, però que s'acaben perdent per entre la xarxa de carrers de la gran ciutat.

L'altre assumpte que m'ha agradat és el les zones neutres. Els espais d'entremig, els no-límits de les ciutats. Diu Modiano que hi havia zones múltiples al barri i jo en coneixia totes les fronteres, fins i tot les invisibles. Equivalen a les zones neutres. Hi havia a París zones intermediàries, no man's lands on et trobaves al limit de tot, en trànsit, o fins i tot en suspens. S'hi gaudia d'una certa immunitat. Les hauria pogut anomenar zones franques, però zones neutres era més exacte. 

Potser equivaldrien als forats negres siderals, que són capaços fins i tot de xuclar-te l'ànima. Hi ha certs llocs que són imants, i que t'atrauen si camines pels seus rodals. I això de manera imperceptible, sense que ni te n'adonis. ... I acabes allà, al punt precís on havies d'embarrancar. Per això, ell proposa no fer ... cap gest massa brusc, sinó passivitat i lentitud, que així et deixes penetrar de mica en mica per l'esperit dels llocs.

En tot cas, les zones neutres tenen si més no aquest avantatge: només són un punt de partida, i un dia o altre les abandones.
L'altre argument que desgrana és el de la joventut. Perquè tota la novel·la passa a mig camí de la vida de debò, ens envoltava una melancolia obscura, ... en el cafè de la joventut perduda. I és que els joves de totes les èpoques sempre han -hem?- viscut sense consciència de la seva existència en el temps. Érem massa joves, no teníem cap passat que poguéssim revelar, vivíem el present. I sempre com si fos una fugida endavant. Només era jo mateixa de debò en el moment que fugia, Els meus únics bons records són records d'escapada o de fugida.
Per això, parla de la Declaració d'absència. La sensació de no ser-hi present. Si tot aquest període s'ha mantingut vívid en el meu record és per les preguntes que s'han quedat sense resposta.

Com deia, doncs, el secretari de l'Acadèmia sueca, Peter Englund, Modiano és autor de temes recurrents: la memòria, la pèrdua, la identitat, el temps. Emmarcat en un París bohemi, però que bé podria ser qualsevol altra ciutat, que no es preocupa per l'endemà.

Del seu estil, que alguns defineixen com a elegant, se n'agraeix la sobreitat. En frases lleugeres, deixa anar continguts pesants, amb molt de sentit, i ben suggerents. El proper, l'haurem de llegir en francès. I la construcció teixida al voltant d'un misteri, que es resol al final, sense necessitat d'allargar innecessàriament la novel·la, també és d'agrair. 

A veure si també així puc anar resolent el misteri Modiano, mica en mica. ...

La detenció del President Companys

El 13 d'agost passat, ja retornant cap a casa des de la Bretanya, ens vàrem desviar un xic per passar per la Baule-les Pins, un poblet de platja amagat dels llocs de pas, on el President Companys residia amb la seva esposa Carme Ballester en el moment en què fou detingut per la Gestapo. Els nazis alemanys, amb el vist-i-plau del govern espanyol franquista, tenien clar que calia eliminar la persona que representava el poble de Catalunya al que volien sotmès. En moments en què als tertulians espanyols no els costa gens frivolitzar sobre afusellaments, i en què l'esport de moda és el comparar el nazisme amb el procés català, no hi ha evidència més clara del que suposa un estat totalitari.




No fou fins el 2010, quan feia 70 anys de la detenció, el Govern de Catalunya efectuà un valuós homenatge, amb la col·locació d'una placa, la única evidència del pas del nostre President per aquella població. (No cal dir que l'estat espanyol s'ha negat durant anys i panys a demanar perdó i demanar l'anul·lació del judici, mentre que els governs alemanys i francès ja han fet gestos en aquest sentit).


La inscripció diu així:

Au numéro 5 de cette rue, le 13 août 1040, fut arreté

par la Gestapo, le Président de Gouvernement

de la Catalogne Lluis Companys i Jover.

Remis à la police franquiste, il fut fusillé

à Barcelona le 15 octobre 1940.

En hommage et à sa mémoire.

La Baule, le 13 août 2010

En el número 5 d'aquest carrer, el dia 13 d'agost de 1940,

va ser detingut per la Gestapo el President del Govern

de Catalunya Lluís Companys i Jover, deportat i lliurat

a la policía franquista. Va ser afusellat a Barcelona

el dia 15 d'octubre de 1940.

En homenatge a la seva memòria.

La Baule, el 13 d'agost de 2010.

La meva petitesa no podia esperar una fi més digna

per Catalunya i allò que representa de pau, justícia i amor.

Lluís Companys

... (segueix)

Més de 10 consells per a buscar feina per als majors de 45 anys

Segueixo diversos blocs per feina, i de tant en tant m'agraden algun dels seus escrits, perquè suposa tot un treball de reflexió i un recull de propostes que pot ser d'utilitat. És el cas del bloc Orientación para el empleo, que ofereix pistes per a la gent que busca feina, i s'ha convertit en una mena d'enciclopèdia en referència a la gestió dels recursos humans i la seva contractació en el món laboral. El bloc està gestionat per José Jiménez Alonso, un professional dels recursos humans que, lògicament, ofereix també els seus serveis per a aquells que els puguin necessitar. Aquest sociòleg salmantí -madrileny d'adopció- s'ha dedicat durant molts anys a la gestió de recursos humans, tant seleccionant i recultant persones com dirigint-los. I amb un optimisme desbordant, en aquest cas es dedica a aconsellar aquells que, amb el pes dels anys sobre les espatlles, tenen dificultats en trobar feina.

L'article que mal-tradueixo va desgranant una sèrie de prejudicis sobre les persones majors de 45 anys, potser el col·lectiu amb més dificultats en aquests moments per a trobar feina. I en va apuntant petits consells, tots ells ben útils, intentant aportar als que busquen feina la visió dels que els han de contractar, per tal que ho tinguin ben present. 

Els prejudicis que intenta desmontar són prou reals: 

1. Si ha estat acomiadat i porta tant de temps a l'atur és perquè no és un bon professional.
2. Els majors de 45 anys no volen o els costa aprendre coses noves
3. Els majors de 45 són poc hàbils amb les noves tecnologies.
4. Als majors de 45 anys els falta ambició i motivació.
5. Càrregues familiars.
6. Els majors de 45 anys demanen salaris més alts.
7. Els serà difícil acceptar que el seu cap sigui més jove.
8. Són molt astuts.

I per a cada un proposa tot un seguit de consells pràctics. Vegeu-los ...

10 oficis que ja no existeixen

El món del treball està patint una transformació sorprenent, radical, inimaginable fa tan sols una dècada. Tot canvia tan de pressa que fins i tot la feina té poc a veure amb el que vàrem estudiar no fa pas tant (però era el segle passat!). I els que ara estudien els tocarà treballar, segurament, en oficis que encara no s'han ni tan sols inventat. I ja veurem quantes de les noves feines que s'estan creant (community manager, per exemple), encara existiran tan sols d'aquí deu anys.
Per això, em fa l·lusió penjar aquetes imatges d'oficis que van ser, alguns dels quals ni tan sols els hem arribat a conèixer. Els oficis que s'hi recullen són:

• Col·locador de bitlles a la bolera
• Despertador humà
• Tallador de Gel 
• "Escoltador-radar" per a avions enemics 
• Caçadors de rates
• Encenedors de fanals
• Conductor de troncs. (A casa nostra, serien els raiers del Pallars).
• Operadora de central telefònica, per fer operacions que ara es fan de forma digital (connexions a trucades a llarga distància, ...). Potser a l'edifici de telefònica al centre de Granollers, ara buit del tot, hi havia un munt de gent treballant-hi?
• "Ressucitador", altrament dits "lladre de cossos". Contractats al segle XIX per retirar cadàvers de les tombes per tal que les universitats utilitzen com a cadàvers. Obtenir cadàvers per mitjans legals era difícil, de manera que les universitats van haver de recórrer a altres mitjans per obtenirlos per a les pràctiques dels seus estudiants.
• Lector que entretenia els treballadors de la fàbrica. Es veu que sovint eren contractats amb diners reunit pels treballadors per llegir en grans sales plenes de treballadors manuals per mantenir-los entretinguts. Alguns llegien publicacions del sindicat.

Com diu el post d'on l'he trobat, la desaparició de la majoria d'aquests llocs de treball és atribuïble als avenços tecnològics. I en molts casos, s'explotaven infants com a mà d'obra barata, tal i com encara passa a molts països del tercer món actualment.
Per als granollerins, és especialment significatiu recordar que al centre mateix de la ciutat hi havia una "fàbrica de gel", on es tallaven barres de gel -i durant alguns segles va ser un negoci rodó, per la necessitat de conservar els aliments. I que havíem tingut "serenos" que encenien i apagaven els llums de la carretera. (Segur que a l'Arxiu municipal n'hi ha més d'una fotografia).
Però potser la més interessant pot ser el darrer de tots: el lector per a entretenir els treballadors de la fàbrica. Si trobéssim una foto d'aquestes feta a Roca Umbert, tancaríem el cercle de la Fàbrica de les Arts!

1. Bowling Alley Pinsetter

Image credits: shorpy.com

(Segueix ...)

Josep Uclés, al Museu de Granollers i a la Viquipèdia

Falta només un mes per què el Museu de Granollers, amb en Vicenç Altaió de comissari, inauguri UCLÉS, Art + poesia + sexe + política (1979 – 1985) sobre els seus primers anys d'artista. Una proposta imprescindible per comprendre el procés personal d'aquest gran artista i amic que ens va deixar abans d'hora.
I just quan fa un any que ens va deixar -l'endemà de la Via Catalana-, en Jaume Renyer, que fou company seu d'aventures independentistes durant la seva època a Granollers, en fa un record al seu blog: Josep Uclés, en la memòria. I com que m'hi veig al·ludit, m'he posat a acabar el seu article a la Viquipèdia, que feia temps que també tenia penjat. Picotejant d'aquí i d'allà, he confegit aquest refregit, que us adjunto, abans no el comencin a corregir com cal els entesos. ...

L'adéu a la Montserrat Abelló

Ens ha deixat, als 96 anys, la Montserrat Abelló, una de les grans poetesses de la nostra cultura. (I escrivint això ja se m'escapa que en el llistat de les dones que s'han dedicat a la poesia i que els tenim de referents no n'hi ha pas gaires, símptoma d'un problema cultural evident!). Per a molts, era ben desconeguda, gairebé fins que se li va concedir el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (la tercera dona que el rebia!, un altre símptoma del desequilibri de gènere de la nostra societat).
Traductora durant molt anys -de poetes angleses al català, per exemple, i de poetes catalanes a l'anglès- la seva poesia traspua també aquest feminisme explícit, tant per la tria de les traduccions, com per les preocupacions i el compromís que expressaven els seus poemes. A més, un gust pel detall de la paraula, i la sobrietat -potser fruit del patiment per l'exili- defineixen un estil poètic ben particular.

He d'agrair a la gent de l'Esquerda que, amb els seus Versos Lliures ens oferissin la seva presència a la Casa de Cultura Sant Francesc, lluny d'honors institucionals, per primera vegada a Granollers, l'any 2012. I que li dediqués a la Núria "aquests poemes sobre la "vida" amb els meus millors desitjos" del seu darrer llibre, El fred íntim del silenci. Un recull de poemes de comiat, d'una dona que va viure plenament la vida, plena d'entrebancs, amb anys d'exili a França, Anglaterra i Xile, i que escrivia, precisament, perquè estimava la vida per, així, fer-la seva moltes vegades. Res millor que llegir-ne un dels seus darrers poemes, com un adéu de retrobada.



SERÀ POTSER NOMÉS

Serà potser només 
en el darrer moment 
en què tanquis 
els ulls per sempre

que et serà donat 
conèixer aquest únic 
secret per força 
tan senzill 

com quan 
al bat del sol 
es desclou 
una flor.

El Guardó Salvador Casanova, per a Òmnium Cultural

La Isabel Alcalde llegint l'Acta

Un any més, i ja en van quatre, que la Comissió del Guardó Salvador Casanova aprofitem els acte previs de la Diada per donar a conèixer el veredicte d'aquest premi en records de l'activista polític Salvador Casanova i Grané, i en homenatge a la tasca de persones i entitats que han lluitat per fer un país més just i més lliure.
I enguany la proposta és, si més no, oportuna: el reconeixement de la tasca realitzada per Òmnium Cultural des dels anys del franquisme i que culminen amb el gran mural previst per l'endemà: la V de Volem Votar! El crit unànime dels catalans per decidir el nostre futur. I Òmnium Cultural hi ha tingut molt a veure, a tot el país, però també a Granollers i el Vallès, en tot el moviment que ens portarà, indefectiblement, a la independència.
Ara ens queden uns mesos per preparar, a la primavera, l'acte de lliurament del Guardó, que servirà per agrair la tasca de tanta gent que hi ha col·laborat i que segueix treballant en la defensa de la cultura, la llengua i el país.

Acta del Jurat del 4t Guardó Salvador Casanova 

El guardó Salvador Casanova es va crear amb la voluntat de retre homenatge a Salvador Casanova i Grané, polític i lluitador que va dedicar totes les seves energies a treballar per l’alliberament nacional de Catalunya. El guardó vol reconèixer la persona, el col·lectiu o l’entitat de Granollers o de la comarca que s’hagi destacat pel seu servei i la seva acció a favor de la llengua, la cultura I la nació catalanes. 

Amb motiu de fer la proposta al 4t guardó, es reuneixen a l’Ateneu de Granollers el 2 de setembre de 2014 els membres del jurat del guardó, compost per, Isabel Alcalde, Josep Maria Farnés, Joan Garriga, Anna M. Jansana, Jaume Profitós, Francesc Sala i Lluïsa Salvador. Després de valorar els mèrits dels diversos candidats proposats, acorden per unanimitat atorgar aquest  4t Guardó Salvador Casanova i Grané a l’Òmnium Cultural de Granollers.

• Ateses les activitats que Òmnium Cultural a Granollers va iniciar el 1962 a través de l’ensenyament de la llengua catalana; 
• atesa la decidida voluntat d’Òmnium Cultural de col·laborar amb altres entitats de la ciutat i d’altres pobles de la comarca en l’organització d’actes de caràcter cultural i sobretot reivindicatius en defensa de la normalitat, el progrés i la democratització del país; 
• atès que d’ençà de 1970, amb la constitució d’una delegació territorial d’Òmnium Cultural a Granollers, la seva tasca es va fins i tot eixamplar amb la seva projecció a la comarca vallesana; 
• atès, en fi, que tant durant el franquisme com amb el retorn de la democràcia, Òmnium Cultural de Granollers ha estat i continua sent una entitat sempre en la primera línia de la defensa de la llengua, de la cohesió nacional i de les llibertats del nostre país tal com ho demostra continuadament sense defallir en cap moment, ans al contrari, 

per tot plegat, la fan creditora d’un reconeixement ben merescut que cal fer públic per a totes aquelles persones que han fet possible la seva llarga permanència i digne exemple amb la seva presència a la nostra societat.

Granollers, 2 de setembre de 2014. 

Placa d'en Salvador Casanova

Ofrena floral a Salvador Casanova

Bretanya 2014 (I)

Una setmana a la Bretanya dóna per molt. I com que enguany la vessant fotogràfica s'ha ampliat a la família amb noves càmeres i mòbils, resumeixo l'estada amb la tria de les fotos panoràmiques que he intentat prendre -"aprendre", seria més precís- aquest estiu, amb un intent de captar la immensitat de vista que se'ns obria a cada moment davant dels nostres ulls. (Primera excusa, doncs, per justificar la mala qualitat de les mateixes!).
Es tracta d'un exercici que em permet dir que aquí tampoc hi és tot; només és una mirada de costat a costat, general, de cop d'ull al que hem visitat. Per exemple, no hi surt la gent, magnífica i acollidora; ni els detalls, que queden recollits en la càmera de l'A.; ni les danses i les músiques, que ha recollit la N. amb la seva gravadora. El resum seria, doncs, un país preciós, verd, dur, on l'aigua hi és ben present, i on la història encara els pesa massa per mirar cap al futur.
Aquestes en són algunes mostres: ...

El port de Dinan, una preciosa ciutat medieval.

El castell de Combourg, on s'inspirava el jove Chateaubriand.

L'estany de Combourg, un dels milers que hi ha pel centre de la Bretanya.

La costa, a Fort-Bloqué -prop de An Orient.

Carnac, temple d'avant-passats.

Penya-segats a la côte sauvage de Quiberon.

I la posta de sol arribant a Beg er Goalennec.

El Mont Sant-Michel, límit amb Normandia.

A la Pointe du Grouin.

Saint-Malo, ciutat fortificada, niu de corsaris i mariners.

El mirall de les fades, als boscos de Brocéliande.

A la platja de sorres blanques de Préhérel, amb el cap Fréhel a la vista.

Els penya-segats del cap Fréhel.

Fort la Latte, ben amagat.

La gran platja de Pléneuf-Val-André.

I, per acabar amb les panoràmiques, un intent -fallit, evidentment- de deixar constància dels immensos arcs de Sant Martí que ens hi acolliren gairebé cada dia de la nostra estada.

I, com que no n'hi ha prou, seguirem explicant el que hem après de la Bretanya, on hem vist postes de sol, hem conegut el vent i la pluja, ens hem passejat pel mig de ciutats fortificades i per entre menhirs prehistòrics, ens hem banyat a l'Atlàntic, hem menjat prou crêpes i galetes, hem ballat danse bretones i n'hem vist ballar d'irlandeses, hem visitat la darrera casa del President Companys, ... però on no hem pogut practicar gens ni mica el bretó!

Tatiana de Rosnay. Elle s’appelait Sarah

Elle s’appelait Sarah, c’est la traduction française du roman Sarah’s Key, publié en 2007 par Éditions Héloïse d’Ormesson, avec un grand succès, traduit dans plus de 30 langues. J’ai lu la réédition en livre de poche de 2008, publié dans Les livres de Poche. Cette édition comprend une bibliographie de livres utilisés par l'auteure pour se documenter, ainsi qu’un entretien avec Tatiana de Rosnay et Serge Joncour sur le film de 2010 dont Serge écrit le scénario, et contenant un intéressant débat sur la façon dont le cinéma s’inspire de la littérature (ou c’est à l’envers?).

C’est le premier livre que je lis de cette écrivaine et journaliste française, de mère britannique et père français, qui se définit comme franco-anglaise. (Peut-être un parallèle avec le protagoniste du livre, qui est franco-américaine ? En fait, elle mélange très bien les expressions linguistiques et les sentiments qui ont des identités partagées, et dans les relations décrites dans le livre souvent on y trouve des clichés sur les regards des nationalités mélangées –française / américaine, ou française / juive, ou italienne / américaine).

Tosca al Liceu

Amb la fi de Tosca s'acaba una altre Liceu -i ja en van 3!- amb el Cor Infantil dels Amics de la Unió. I a casa l'hem viscut amb tota la intensitat que cal. Aquest cop s'hi estrenava l'A., amb tots els petits del grup, mentre la N. preparava La flauta màgica. És a dir, de cop i volta, ens trobàvem immersos en un doble procés d'"operació", enmig de l'activitat brutal que impulsa en Josep Vila des de la seva fàbrica musical del carrer Travesseres.

Com que no sóc gens entès per poder fer-ne una crítica, em limitaré a exposar aquells aspectes que, mentre anàvem visquent la història, hem anat comentant amb pares, mares, filles i coneguts diversos. I els resumeixo en un triple aprenentatge:

De bon principi, l'aprenentatge musical. El punt de partida de tot plegat, ja que els nens i nenes van a l'escola a aprendre música, a partir del cant. I és veritat que s'ho passen bé. Disfruten tot cantant, sigui Vivaldi, Mahler, una cançó tradicional o la darrera que han après via xarxes socials. La qüestió és fruir tot cantant, i és evident que això s'aconsegueix. Aprenen una nova partitura mentre gaudeixen. I doncs, què més es pot demanar? ...

Qui protegeix els arbres a Granollers?

Els dos primers arbres talats. Al fons, els que talarien després 

Aquest matí ens hem vist desagradablement sorpresos per un excèrcit de mercenaris que ha envaït la plaça de Felip II. Venien per fer la poda anual dels arbres, afegint-hi aquest cop la tala d'alguns ells. Massa tard, he vist com alguns d'aquests arbres -finalment, sis- eren eliminats, i m'hi he dirigit. Ells, com és normal, em diuen que només compleixen ordres de l'empresa privada per a la que treballen, sota un encàrrec de l'Ajuntament. Al preguntar-los pel criteri pel qual talaven els arbres, m'han dit que ells tampoc ho entenien: els arbres estan ben sans. Però, repeteixen, ells només compleixen ordres.
Ara que ja en tinc l'explicació oficial, us la trasllado. No és pas que algun veí s'hagués queixat dels arbres -al contrari, n'estem encantats! Es tracta de moreres sanes -com ens han confessat-, l'únic pecat de les quals és que feien fruit, però que tenien la sort d'estar incloses en la "Planificació". En majúscules, un procés pel qual es van renovant els arbres de la ciutat que, o bé podrien causar algun perill, com és trencar-se i caure damunt d'un vehicle, o bé causen problemes de manteniment, perquè comporta regar el terra, com seria el cas dels arbres amb fruit, i costen més de podar. I ara, amb les retallades, cal prioritzar el manteniment més eficient!

Els sis arbres talats, que feien ombra a les cases

Ara bé, aquests arbres talats estan en una plaça que no ha estat mai "netejada" dels seus fruits, i estan lluny de caure damunt de cap cotxe -a més de 10 metres! Això sí, la plaça s'està degradant des de fa anys, però no precisament pels arbres -que era la seva única gràcia i alegria- sinó pel nul manteniment que hi havia. Els jocs són de fa més d'una dècada, i l'única actuació digne de ser qualificada de "manteniment" és la retirada d'un banc atrotinat i el tancament periòdic de la font. La resta, com sempre, és digna de ser tinguda en compte: embassament de l'aigua quan plou -per les fulles dels arbres, és clar, però també perquè no desaigua; una exposició de deposicions canines digne d'un centre d'art contemporani, especialment a la zona dels jocs infantils; un inútil cartell que prohibeix jugar a pilota, ...
La culpa és dels que van fer la plaça -em diuen-, que no van pensar que els arbres que aleshores plantaven podrien, al cap de vint anys, generar problemes de manteniment amb els seus fruits a terra -al terra d'una plaça, recordo, que no es neteja mai!

L'alçada dels arbres, aconseguida en vint anys. Al fons, els arbres talats.

Com sempre, però, el més greu és la consideració envers els veïns. Hem hagut de veure com ens han talat els únics arbres que feien ombra a les cases, per ser substituïts per uns altres -"moreres sense fruit"- quan arribi l'hivern, i que d'aquí a vint anys -tota una generació!- arribaran a tenir les dimensions dels arbres actuals. Per tant, res d'ombra aquest estiu!
I tot, és clar, sense consultar-nos-ho. La vella manera de fer política que s'ha fet des de sempre. Planificant des d'un despatx -ells sí que en saben, i no els ciutadans ignorants!- i ni tan sols informant -ja no dic consultant!- als afectats. A diferència del carrer del costat -el carrer Girona-, aquí no s'han dignat a posar els rètols que avisen d'una propera tala, com sí fan al carrer del costat, perquè els arbres no molesten pas als vehicles!
Ah, i em diuen que tinc el dret a protestar i a parlar amb el regidor, si vull! Però no el dret de demanar que restitueixin els arbres que ja han talat! Aquests ja no hi són!

Els arbres, talats de mala manera.

Perquè, que quedi clar, ja tenim experiència amb promeses incomplertes de replantar arbres a la mateixa plaça. Fa pocs anys, va desaparèixer tota una filera d'arbres (alts i prims, com pollancres) que hi havia a la vorera, al costat dels vehicles. Aleshores, ja se'ns va dir que serien substituïts per aquests arbres asèptics, com de disseny, que no embruten el terra, no causen perill per als vianants i no fan malbé les voreres. Avui, però, ja ningú se'n recorda i els arbres brillen per la seva absència.
Sobretot, doncs, ara que s'acosten les eleccions, no ens vingueu a dir que farem les coses d'una altra manera i que, aquest cop sí, arreglareu la plaça de dalt a baix! Ja no ens creiem certes maneres d'actuar. I sort que els arbres no voten!

Les tres darreres simfonies de Mozart, per l'OCGr

Andre Marcon dirigint un assaig amb l'OCGr

Un bon concert de l'Orquestra de Cambra de Granollers, sota la direcció d'Andrea Marcon, el que vàrem poder escoltar el cap de setmana, amb un programa centrat en les tres darreres simfonies de Mozart.
Aquest director italià és l'actual director artístic de l'Orquestra Ciudad de Granada (l'altre OCGr, amb la que hi havia col·laborat molt en Carles Riera), i tot un autèntic especialista en Mozart. Intèrpret de l'orgue i el clavicèmbal, disposa d'un currículum impressionant, especialitzat en música antiga, i amb una trajectòria com a conductor que l'ha portat a dirigir les més grans orquestres i en els escenaris més importants de tot Europa, des de Venècia, on resideix. (I on va haver de tornar a mig assajos, per problemes familiars!).
El programa era poc corrent. Normalment, aquestes tres simfonies de Wolfgang Amadeus Mozart, la 39, la 40 i la 41, es toquen per separat (potser dues de cop), completades per altres obres de l'època. Poques vegades s'ofereixen totes tres plegades. Però hi ha un motiu prou rellevant, que els dóna unitat. Tal i com ens va explicar Xavier Chavarria a la interessantíssima xerrada prèvia al concert, la importància d'emmarcar una obra en el seu moment just, històric i vital, del compositor i de les idees que en aquells moments impulsaven el coneixement artístic, ens permet definir aquestes obres com l'avant-sala del romanticisme que s'acostava a marxes forçades.
Així, tres anys abans de morir, Mozart composa les tres darreres simfonies en set setmanes intenses. Entremig, la mort de la seva filla acabada de néixer. Amb una Viena que més aviat començava a perdre-li el respecte i l'admiració - a diferència de Praga, on l'adoraven cada cop més. Ple de deutes fins el coll i demanant favors als seus amics -massons. I amb les idees que portarien la Revolució Francesa poc després.
La imatge més encertada que volgué compartir amb nosaltres: la de l'ampolla llançada al mar, amb tres obres a dins que ell no arribaria a escoltar mai, i que assenyalen un canvi -esperançat- d'època. Per això, Chavarría proposa la lectura -o l'escolta- de les tres obres en el context polític i social del moment, amb un Mozart implicat en la massoneria, i dos anys abans de la Revolució que canviaria els paradigmes de les relacions de poder entre les persones. (És simptomàtic que cert públic aristòcrata s'aburrís amb les obres del compositor i no les comprengués, mentre la gent del carrer les adorava). Per això, considera les tres darreres simfonies -la 39, alegre i plena d'esperança vital; la 40, dramàtica, intimista, de lluita interior; la 41, de joia, per un nou ordre mundial i musical que arribaria poc després- com aquest moment clau del simfonisme, potser el moment més culminant i madur del geni de Mozart, al final de la seva vida (tot i que ell, com és natural, d'això no n'era conscient). I precursor de l'esperit que, poc després, arrancaria Beethoven amb la seva simfonia Heroica, molt més proper al primer romanticisme que no pas al clacissime que representava.
La versió proposada pel director era plena de força, i remarcava tot de matisos que la convertien en efectista. Per mi, brillant la simfonia 41, amb una menció especial als vents de fusta (clarinets i fagots).
Un altre gran avenç de l'Orquestra, seguint la tradició de convidar directors a dirigir el seu programa. I que va evidenciant dia a dia el seu creixement, incorporant també gent jove, que encara està acabant els seus estudis, i mostrant la intensitat de la pedrera musical de la comarca. ...