10 oficis que ja no existeixen

El món del treball està patint una transformació sorprenent, radical, inimaginable fa tan sols una dècada. Tot canvia tan de pressa que fins i tot la feina té poc a veure amb el que vàrem estudiar no fa pas tant (però era el segle passat!). I els que ara estudien els tocarà treballar, segurament, en oficis que encara no s'han ni tan sols inventat. I ja veurem quantes de les noves feines que s'estan creant (community manager, per exemple), encara existiran tan sols d'aquí deu anys.
Per això, em fa l·lusió penjar aquetes imatges d'oficis que van ser, alguns dels quals ni tan sols els hem arribat a conèixer. Els oficis que s'hi recullen són:

• Col·locador de bitlles a la bolera
• Despertador humà
• Tallador de Gel 
• "Escoltador-radar" per a avions enemics 
• Caçadors de rates
• Encenedors de fanals
• Conductor de troncs. (A casa nostra, serien els raiers del Pallars).
• Operadora de central telefònica, per fer operacions que ara es fan de forma digital (connexions a trucades a llarga distància, ...). Potser a l'edifici de telefònica al centre de Granollers, ara buit del tot, hi havia un munt de gent treballant-hi?
• "Ressucitador", altrament dits "lladre de cossos". Contractats al segle XIX per retirar cadàvers de les tombes per tal que les universitats utilitzen com a cadàvers. Obtenir cadàvers per mitjans legals era difícil, de manera que les universitats van haver de recórrer a altres mitjans per obtenirlos per a les pràctiques dels seus estudiants.
• Lector que entretenia els treballadors de la fàbrica. Es veu que sovint eren contractats amb diners reunit pels treballadors per llegir en grans sales plenes de treballadors manuals per mantenir-los entretinguts. Alguns llegien publicacions del sindicat.

Com diu el post d'on l'he trobat, la desaparició de la majoria d'aquests llocs de treball és atribuïble als avenços tecnològics. I en molts casos, s'explotaven infants com a mà d'obra barata, tal i com encara passa a molts països del tercer món actualment.
Per als granollerins, és especialment significatiu recordar que al centre mateix de la ciutat hi havia una "fàbrica de gel", on es tallaven barres de gel -i durant alguns segles va ser un negoci rodó, per la necessitat de conservar els aliments. I que havíem tingut "serenos" que encenien i apagaven els llums de la carretera. (Segur que a l'Arxiu municipal n'hi ha més d'una fotografia).
Però potser la més interessant pot ser el darrer de tots: el lector per a entretenir els treballadors de la fàbrica. Si trobéssim una foto d'aquestes feta a Roca Umbert, tancaríem el cercle de la Fàbrica de les Arts!

1. Bowling Alley Pinsetter

Image credits: shorpy.com

(Segueix ...)

Josep Uclés, al Museu de Granollers i a la Viquipèdia

Falta només un mes per què el Museu de Granollers, amb en Vicenç Altaió de comissari, inauguri UCLÉS, Art + poesia + sexe + política (1979 – 1985) sobre els seus primers anys d'artista. Una proposta imprescindible per comprendre el procés personal d'aquest gran artista i amic que ens va deixar abans d'hora.
I just quan fa un any que ens va deixar -l'endemà de la Via Catalana-, en Jaume Renyer, que fou company seu d'aventures independentistes durant la seva època a Granollers, en fa un record al seu blog: Josep Uclés, en la memòria. I com que m'hi veig al·ludit, m'he posat a acabar el seu article a la Viquipèdia, que feia temps que també tenia penjat. Picotejant d'aquí i d'allà, he confegit aquest refregit, que us adjunto, abans no el comencin a corregir com cal els entesos. ...

L'adéu a la Montserrat Abelló

Ens ha deixat, als 96 anys, la Montserrat Abelló, una de les grans poetesses de la nostra cultura. (I escrivint això ja se m'escapa que en el llistat de les dones que s'han dedicat a la poesia i que els tenim de referents no n'hi ha pas gaires, símptoma d'un problema cultural evident!). Per a molts, era ben desconeguda, gairebé fins que se li va concedir el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (la tercera dona que el rebia!, un altre símptoma del desequilibri de gènere de la nostra societat).
Traductora durant molt anys -de poetes angleses al català, per exemple, i de poetes catalanes a l'anglès- la seva poesia traspua també aquest feminisme explícit, tant per la tria de les traduccions, com per les preocupacions i el compromís que expressaven els seus poemes. A més, un gust pel detall de la paraula, i la sobrietat -potser fruit del patiment per l'exili- defineixen un estil poètic ben particular.

He d'agrair a la gent de l'Esquerda que, amb els seus Versos Lliures ens oferissin la seva presència a la Casa de Cultura Sant Francesc, lluny d'honors institucionals, per primera vegada a Granollers, l'any 2012. I que li dediqués a la Núria "aquests poemes sobre la "vida" amb els meus millors desitjos" del seu darrer llibre, El fred íntim del silenci. Un recull de poemes de comiat, d'una dona que va viure plenament la vida, plena d'entrebancs, amb anys d'exili a França, Anglaterra i Xile, i que escrivia, precisament, perquè estimava la vida per, així, fer-la seva moltes vegades. Res millor que llegir-ne un dels seus darrers poemes, com un adéu de retrobada.



SERÀ POTSER NOMÉS

Serà potser només 
en el darrer moment 
en què tanquis 
els ulls per sempre

que et serà donat 
conèixer aquest únic 
secret per força 
tan senzill 

com quan 
al bat del sol 
es desclou 
una flor.

El Guardó Salvador Casanova, per a Òmnium Cultural

La Isabel Alcalde llegint l'Acta

Un any més, i ja en van quatre, que la Comissió del Guardó Salvador Casanova aprofitem els acte previs de la Diada per donar a conèixer el veredicte d'aquest premi en records de l'activista polític Salvador Casanova i Grané, i en homenatge a la tasca de persones i entitats que han lluitat per fer un país més just i més lliure.
I enguany la proposta és, si més no, oportuna: el reconeixement de la tasca realitzada per Òmnium Cultural des dels anys del franquisme i que culminen amb el gran mural previst per l'endemà: la V de Volem Votar! El crit unànime dels catalans per decidir el nostre futur. I Òmnium Cultural hi ha tingut molt a veure, a tot el país, però també a Granollers i el Vallès, en tot el moviment que ens portarà, indefectiblement, a la independència.
Ara ens queden uns mesos per preparar, a la primavera, l'acte de lliurament del Guardó, que servirà per agrair la tasca de tanta gent que hi ha col·laborat i que segueix treballant en la defensa de la cultura, la llengua i el país.

Acta del Jurat del 4t Guardó Salvador Casanova 

El guardó Salvador Casanova es va crear amb la voluntat de retre homenatge a Salvador Casanova i Grané, polític i lluitador que va dedicar totes les seves energies a treballar per l’alliberament nacional de Catalunya. El guardó vol reconèixer la persona, el col·lectiu o l’entitat de Granollers o de la comarca que s’hagi destacat pel seu servei i la seva acció a favor de la llengua, la cultura I la nació catalanes. 

Amb motiu de fer la proposta al 4t guardó, es reuneixen a l’Ateneu de Granollers el 2 de setembre de 2014 els membres del jurat del guardó, compost per, Isabel Alcalde, Josep Maria Farnés, Joan Garriga, Anna M. Jansana, Jaume Profitós, Francesc Sala i Lluïsa Salvador. Després de valorar els mèrits dels diversos candidats proposats, acorden per unanimitat atorgar aquest  4t Guardó Salvador Casanova i Grané a l’Òmnium Cultural de Granollers.

• Ateses les activitats que Òmnium Cultural a Granollers va iniciar el 1962 a través de l’ensenyament de la llengua catalana; 
• atesa la decidida voluntat d’Òmnium Cultural de col·laborar amb altres entitats de la ciutat i d’altres pobles de la comarca en l’organització d’actes de caràcter cultural i sobretot reivindicatius en defensa de la normalitat, el progrés i la democratització del país; 
• atès que d’ençà de 1970, amb la constitució d’una delegació territorial d’Òmnium Cultural a Granollers, la seva tasca es va fins i tot eixamplar amb la seva projecció a la comarca vallesana; 
• atès, en fi, que tant durant el franquisme com amb el retorn de la democràcia, Òmnium Cultural de Granollers ha estat i continua sent una entitat sempre en la primera línia de la defensa de la llengua, de la cohesió nacional i de les llibertats del nostre país tal com ho demostra continuadament sense defallir en cap moment, ans al contrari, 

per tot plegat, la fan creditora d’un reconeixement ben merescut que cal fer públic per a totes aquelles persones que han fet possible la seva llarga permanència i digne exemple amb la seva presència a la nostra societat.

Granollers, 2 de setembre de 2014. 

Placa d'en Salvador Casanova

Ofrena floral a Salvador Casanova

Bretanya 2014 (I)

Una setmana a la Bretanya dóna per molt. I com que enguany la vessant fotogràfica s'ha ampliat a la família amb noves càmeres i mòbils, resumeixo l'estada amb la tria de les fotos panoràmiques que he intentat prendre -"aprendre", seria més precís- aquest estiu, amb un intent de captar la immensitat de vista que se'ns obria a cada moment davant dels nostres ulls. (Primera excusa, doncs, per justificar la mala qualitat de les mateixes!).
Es tracta d'un exercici que em permet dir que aquí tampoc hi és tot; només és una mirada de costat a costat, general, de cop d'ull al que hem visitat. Per exemple, no hi surt la gent, magnífica i acollidora; ni els detalls, que queden recollits en la càmera de l'A.; ni les danses i les músiques, que ha recollit la N. amb la seva gravadora. El resum seria, doncs, un país preciós, verd, dur, on l'aigua hi és ben present, i on la història encara els pesa massa per mirar cap al futur.
Aquestes en són algunes mostres: ...

El port de Dinan, una preciosa ciutat medieval.

El castell de Combourg, on s'inspirava el jove Chateaubriand.

L'estany de Combourg, un dels milers que hi ha pel centre de la Bretanya.

La costa, a Fort-Bloqué -prop de An Orient.

Carnac, temple d'avant-passats.

Penya-segats a la côte sauvage de Quiberon.

I la posta de sol arribant a Beg er Goalennec.

El Mont Sant-Michel, límit amb Normandia.

A la Pointe du Grouin.

Saint-Malo, ciutat fortificada, niu de corsaris i mariners.

El mirall de les fades, als boscos de Brocéliande.

A la platja de sorres blanques de Préhérel, amb el cap Fréhel a la vista.

Els penya-segats del cap Fréhel.

Fort la Latte, ben amagat.

La gran platja de Pléneuf-Val-André.

I, per acabar amb les panoràmiques, un intent -fallit, evidentment- de deixar constància dels immensos arcs de Sant Martí que ens hi acolliren gairebé cada dia de la nostra estada.

I, com que no n'hi ha prou, seguirem explicant el que hem après de la Bretanya, on hem vist postes de sol, hem conegut el vent i la pluja, ens hem passejat pel mig de ciutats fortificades i per entre menhirs prehistòrics, ens hem banyat a l'Atlàntic, hem menjat prou crêpes i galetes, hem ballat danse bretones i n'hem vist ballar d'irlandeses, hem visitat la darrera casa del President Companys, ... però on no hem pogut practicar gens ni mica el bretó!

Tatiana de Rosnay. Elle s’appelait Sarah

Elle s’appelait Sarah, c’est la traduction française du roman Sarah’s Key, publié en 2007 par Éditions Héloïse d’Ormesson, avec un grand succès, traduit dans plus de 30 langues. J’ai lu la réédition en livre de poche de 2008, publié dans Les livres de Poche. Cette édition comprend une bibliographie de livres utilisés par l'auteure pour se documenter, ainsi qu’un entretien avec Tatiana de Rosnay et Serge Joncour sur le film de 2010 dont Serge écrit le scénario, et contenant un intéressant débat sur la façon dont le cinéma s’inspire de la littérature (ou c’est à l’envers?).

C’est le premier livre que je lis de cette écrivaine et journaliste française, de mère britannique et père français, qui se définit comme franco-anglaise. (Peut-être un parallèle avec le protagoniste du livre, qui est franco-américaine ? En fait, elle mélange très bien les expressions linguistiques et les sentiments qui ont des identités partagées, et dans les relations décrites dans le livre souvent on y trouve des clichés sur les regards des nationalités mélangées –française / américaine, ou française / juive, ou italienne / américaine).

Tosca al Liceu

Amb la fi de Tosca s'acaba una altre Liceu -i ja en van 3!- amb el Cor Infantil dels Amics de la Unió. I a casa l'hem viscut amb tota la intensitat que cal. Aquest cop s'hi estrenava l'A., amb tots els petits del grup, mentre la N. preparava La flauta màgica. És a dir, de cop i volta, ens trobàvem immersos en un doble procés d'"operació", enmig de l'activitat brutal que impulsa en Josep Vila des de la seva fàbrica musical del carrer Travesseres.

Com que no sóc gens entès per poder fer-ne una crítica, em limitaré a exposar aquells aspectes que, mentre anàvem visquent la història, hem anat comentant amb pares, mares, filles i coneguts diversos. I els resumeixo en un triple aprenentatge:

De bon principi, l'aprenentatge musical. El punt de partida de tot plegat, ja que els nens i nenes van a l'escola a aprendre música, a partir del cant. I és veritat que s'ho passen bé. Disfruten tot cantant, sigui Vivaldi, Mahler, una cançó tradicional o la darrera que han après via xarxes socials. La qüestió és fruir tot cantant, i és evident que això s'aconsegueix. Aprenen una nova partitura mentre gaudeixen. I doncs, què més es pot demanar? ...

Qui protegeix els arbres a Granollers?

Els dos primers arbres talats. Al fons, els que talarien després 

Aquest matí ens hem vist desagradablement sorpresos per un excèrcit de mercenaris que ha envaït la plaça de Felip II. Venien per fer la poda anual dels arbres, afegint-hi aquest cop la tala d'alguns ells. Massa tard, he vist com alguns d'aquests arbres -finalment, sis- eren eliminats, i m'hi he dirigit. Ells, com és normal, em diuen que només compleixen ordres de l'empresa privada per a la que treballen, sota un encàrrec de l'Ajuntament. Al preguntar-los pel criteri pel qual talaven els arbres, m'han dit que ells tampoc ho entenien: els arbres estan ben sans. Però, repeteixen, ells només compleixen ordres.
Ara que ja en tinc l'explicació oficial, us la trasllado. No és pas que algun veí s'hagués queixat dels arbres -al contrari, n'estem encantats! Es tracta de moreres sanes -com ens han confessat-, l'únic pecat de les quals és que feien fruit, però que tenien la sort d'estar incloses en la "Planificació". En majúscules, un procés pel qual es van renovant els arbres de la ciutat que, o bé podrien causar algun perill, com és trencar-se i caure damunt d'un vehicle, o bé causen problemes de manteniment, perquè comporta regar el terra, com seria el cas dels arbres amb fruit, i costen més de podar. I ara, amb les retallades, cal prioritzar el manteniment més eficient!

Els sis arbres talats, que feien ombra a les cases

Ara bé, aquests arbres talats estan en una plaça que no ha estat mai "netejada" dels seus fruits, i estan lluny de caure damunt de cap cotxe -a més de 10 metres! Això sí, la plaça s'està degradant des de fa anys, però no precisament pels arbres -que era la seva única gràcia i alegria- sinó pel nul manteniment que hi havia. Els jocs són de fa més d'una dècada, i l'única actuació digne de ser qualificada de "manteniment" és la retirada d'un banc atrotinat i el tancament periòdic de la font. La resta, com sempre, és digna de ser tinguda en compte: embassament de l'aigua quan plou -per les fulles dels arbres, és clar, però també perquè no desaigua; una exposició de deposicions canines digne d'un centre d'art contemporani, especialment a la zona dels jocs infantils; un inútil cartell que prohibeix jugar a pilota, ...
La culpa és dels que van fer la plaça -em diuen-, que no van pensar que els arbres que aleshores plantaven podrien, al cap de vint anys, generar problemes de manteniment amb els seus fruits a terra -al terra d'una plaça, recordo, que no es neteja mai!

L'alçada dels arbres, aconseguida en vint anys. Al fons, els arbres talats.

Com sempre, però, el més greu és la consideració envers els veïns. Hem hagut de veure com ens han talat els únics arbres que feien ombra a les cases, per ser substituïts per uns altres -"moreres sense fruit"- quan arribi l'hivern, i que d'aquí a vint anys -tota una generació!- arribaran a tenir les dimensions dels arbres actuals. Per tant, res d'ombra aquest estiu!
I tot, és clar, sense consultar-nos-ho. La vella manera de fer política que s'ha fet des de sempre. Planificant des d'un despatx -ells sí que en saben, i no els ciutadans ignorants!- i ni tan sols informant -ja no dic consultant!- als afectats. A diferència del carrer del costat -el carrer Girona-, aquí no s'han dignat a posar els rètols que avisen d'una propera tala, com sí fan al carrer del costat, perquè els arbres no molesten pas als vehicles!
Ah, i em diuen que tinc el dret a protestar i a parlar amb el regidor, si vull! Però no el dret de demanar que restitueixin els arbres que ja han talat! Aquests ja no hi són!

Els arbres, talats de mala manera.

Perquè, que quedi clar, ja tenim experiència amb promeses incomplertes de replantar arbres a la mateixa plaça. Fa pocs anys, va desaparèixer tota una filera d'arbres (alts i prims, com pollancres) que hi havia a la vorera, al costat dels vehicles. Aleshores, ja se'ns va dir que serien substituïts per aquests arbres asèptics, com de disseny, que no embruten el terra, no causen perill per als vianants i no fan malbé les voreres. Avui, però, ja ningú se'n recorda i els arbres brillen per la seva absència.
Sobretot, doncs, ara que s'acosten les eleccions, no ens vingueu a dir que farem les coses d'una altra manera i que, aquest cop sí, arreglareu la plaça de dalt a baix! Ja no ens creiem certes maneres d'actuar. I sort que els arbres no voten!

Les tres darreres simfonies de Mozart, per l'OCGr

Andre Marcon dirigint un assaig amb l'OCGr

Un bon concert de l'Orquestra de Cambra de Granollers, sota la direcció d'Andrea Marcon, el que vàrem poder escoltar el cap de setmana, amb un programa centrat en les tres darreres simfonies de Mozart.
Aquest director italià és l'actual director artístic de l'Orquestra Ciudad de Granada (l'altre OCGr, amb la que hi havia col·laborat molt en Carles Riera), i tot un autèntic especialista en Mozart. Intèrpret de l'orgue i el clavicèmbal, disposa d'un currículum impressionant, especialitzat en música antiga, i amb una trajectòria com a conductor que l'ha portat a dirigir les més grans orquestres i en els escenaris més importants de tot Europa, des de Venècia, on resideix. (I on va haver de tornar a mig assajos, per problemes familiars!).
El programa era poc corrent. Normalment, aquestes tres simfonies de Wolfgang Amadeus Mozart, la 39, la 40 i la 41, es toquen per separat (potser dues de cop), completades per altres obres de l'època. Poques vegades s'ofereixen totes tres plegades. Però hi ha un motiu prou rellevant, que els dóna unitat. Tal i com ens va explicar Xavier Chavarria a la interessantíssima xerrada prèvia al concert, la importància d'emmarcar una obra en el seu moment just, històric i vital, del compositor i de les idees que en aquells moments impulsaven el coneixement artístic, ens permet definir aquestes obres com l'avant-sala del romanticisme que s'acostava a marxes forçades.
Així, tres anys abans de morir, Mozart composa les tres darreres simfonies en set setmanes intenses. Entremig, la mort de la seva filla acabada de néixer. Amb una Viena que més aviat començava a perdre-li el respecte i l'admiració - a diferència de Praga, on l'adoraven cada cop més. Ple de deutes fins el coll i demanant favors als seus amics -massons. I amb les idees que portarien la Revolució Francesa poc després.
La imatge més encertada que volgué compartir amb nosaltres: la de l'ampolla llançada al mar, amb tres obres a dins que ell no arribaria a escoltar mai, i que assenyalen un canvi -esperançat- d'època. Per això, Chavarría proposa la lectura -o l'escolta- de les tres obres en el context polític i social del moment, amb un Mozart implicat en la massoneria, i dos anys abans de la Revolució que canviaria els paradigmes de les relacions de poder entre les persones. (És simptomàtic que cert públic aristòcrata s'aburrís amb les obres del compositor i no les comprengués, mentre la gent del carrer les adorava). Per això, considera les tres darreres simfonies -la 39, alegre i plena d'esperança vital; la 40, dramàtica, intimista, de lluita interior; la 41, de joia, per un nou ordre mundial i musical que arribaria poc després- com aquest moment clau del simfonisme, potser el moment més culminant i madur del geni de Mozart, al final de la seva vida (tot i que ell, com és natural, d'això no n'era conscient). I precursor de l'esperit que, poc després, arrancaria Beethoven amb la seva simfonia Heroica, molt més proper al primer romanticisme que no pas al clacissime que representava.
La versió proposada pel director era plena de força, i remarcava tot de matisos que la convertien en efectista. Per mi, brillant la simfonia 41, amb una menció especial als vents de fusta (clarinets i fagots).
Un altre gran avenç de l'Orquestra, seguint la tradició de convidar directors a dirigir el seu programa. I que va evidenciant dia a dia el seu creixement, incorporant també gent jove, que encara està acabant els seus estudis, i mostrant la intensitat de la pedrera musical de la comarca. ...

Via lliure als granollerins més joves (IV): la Ciència

La fotografia correspon a la Cynthia cardui, la papallona migradora, estudiada pel Museu de Ciències Naturals de La Tela 

La següent etapa d'aquest recorregut per la joventut granollerina no és tan senzilla. Després de parlar de la política i la cultura, on -encara que a ells els sembla que surten poc- els mitjans de comunicació en parlen prou sovint, endinsar-se en el món de la ciència suposa passar a un llistó més alt. I és que ja costa trobar científics -de qualsevol- edat en les notícies del dia a dia, imagineu-vos el que m'ha costat trobar joves que facin recerca!
Només els grans èxits són reconeguts, i les petites recerques no semblen tenir el glamur requerit per sortir a les portades dels mitjans. A més, moltes de les propostes innovadores que es generen -sobretot, des del punt de vista empresarial- és difícil que siguin reconegudes de bon principi.
Per començar, cal dir que sembla ser que a Granollers s'hi fa recerca; poca, però n'hi ha. Però està tan oculta que no es veu per enlloc. Hi ha, doncs, un problema real de difusió del coneixement. La ciència no arriba, o arriba ben poc. Els mitjans se'n fan poc ressò, i a vegades a un nivell que dificulta la comprensió de la majoria. A més, i amb comptades excepcions, sembla que la recerca és universal, i difícilment es pot geolocalitzar en un mapa. Per això, costa molt informar de l'activitat de científics granollerins -normalment treballant a fora- o de recerques fetes a la ciutat. ...(continua)

L'adéu a l'Enric Pey

Aquest és el meu darrer adéu al Senyor Pey, així, en majúscules, que és com el coneixíem tots. L'Enric Pey i Rufí era, per tot Granollers, el Senyor Pey.
Tot i que baixet, sempre anava amb el cap ben alt, elegant, amb vestit, gorra i encorbatat, i amb una bossa penjada, amb els escuts del Barça i d'Esquerra. Probablement, el darrer cop que el vàreu veure era en algun dels molts actes que es fan a la ciutat, o passejant carretera amunt i avall. I en diades solemnes, com l'Onze de Setembre –o el dia abans, que és quan commemorem a Granollers la Diada-, l'havíeu vist acompanyat de la seva senyera estelada. (Precisament, la del Cant de la Senyera, que ha obert el seu comiat).
També molts de vosaltres potser havíeu estat receptors d'unes llibretes -com aquesta que us ensenyo-, fets a mà per ell mateix, i escrites a màquina -tota una declaració de principis això d'escriure a màquina avui. En elles, parlava de tot i de tothom. Principalment, de músics i compositors, de sardanes i d'orquestres. Era una veritable Viquipèdia del món sardanista. Però també de fets històrics, molts d'ells relacionats amb el país, però amb d'altres que no hi tenien res a veure. I fins i tot potser havíeu llegit alguna de les seves glosses setmanals al Tot Granollers, parlant també del món de la sardana. O els seus articles a la revista Anella, de l’Agrupació Excursionista. O les seves cartes al director que feia a més d’un diari ...
Doncs es veu que en un d'aquests llibrets hi havia deixat apunts de la seva semblança. Us en faig cinc cèntims d'allò que he pogut recollir picotejant per aquí i per allà. Els que el coneixeu, segur que en podeu aportar molta més informació i detall. Valdria la pena perquè no fos precisament la seva biografia la que quedés incomplerta. (Continua) ...

Els avis del Ball de Gitanes

Les fotografies les he robat del fèisbuc d'en Josep Casasnovas, que també és molt bon fotògraf

Fa temps que es diu que el Carnaval, a Granollers, no funciona. I la causa seria ben senzilla: ja tenim la Festa Major, que és quan la gent es canvia de careta i es vesteix d'allò que més li plau -limitat, això sí, a dos colors. Altres poblacions això de la Festa Major no ho tenen tan resolt, i per tant s'espavilen a l'hora de fer gran la seva festa del Carnaval, i la gent corre per tal de mostrar una personalitat ben diferent a la que presenta al llarg de l'any, que és pel que serveix aquesta festa.
El cert és que, si mirem als cronistes granollerins de principis del segle passat, la cosa no es veia igual. Balls i comparses eren per tot arreu, i les associacions s'esforçaven a lluir, amb ofertes -orquestres, premis, balls, ...- que eren l'atracció de la comarca i part de l'estranger. Sembla, a més, que la cosa venia de lluny i s'escampava per tot el territori. Han estat, doncs, els anys de la recuperació democràtica que la gent ha optat -lliurement, és clar- per altres propostes, i ha anat arraconant el Carnaval poc a poc. Sóc ben conscient també d'esforços fets en anys anteriors per dotar la festa d'elements que fossin atractius per a la gent, i també del poc resultat que s'ha aconseguit malgrat tot. Només els darrers anys sembla que torna a agafar esbranzida -que vol dir que hi ha alguna comparsa més que l'any anterior.
Per això és tan interessant que s'afegeixin noves propostes al conjunt d'activitats a l'entorn d'aquesta festa. I totes, amb la bandera de la innovació en la tradició, allò que caracteritza la manera de fer de les entitats de cultura popular de Granollers.
Enguany, la cosa s'ha iniciat amb el Ball de Gitanes, una tradició vallesana arrelada a molts altres municipis, però que a la capital li costa d'arrencar. I he pogut apreciar de prop la Carmeta i en Santiago, els dos avis que l'Esbart Dansaire de Granollers ens ha presentat enguany en el Ball de Gitanes, seguint l'estela d'altres avis que aporten la saviesa i la murrieria, aprofitant l'arribada del rei Carnestoltes.
La segona innovació, també capitalina, és l'elaboració del lèxic de les Gitanes del Vallès. Una colla de mots de ball de plaça, un recull de lèxic sobre el ball de gitanes elaborat pel Consorci de Normalització Lingüística del Vallès Oriental, i que segueix la línia iniciada amb els lèxics de Gegants i de Diables. (Tots ells consultables en línia). Un retorn que fa el CNL a l'esforç que fan la gent de les entitats que participa en el Voluntariat per la Llengua, i que ajuden a fer més nostres les tradicions als catalans més nous.
En tot cas, una bona colla d'iniciatives, que ens han de convidar a tots a disfressar-nos una altra vegada, ni que sigui de Guardia Civil!
...

Carme Barbany. Sota les llambordes, un jardí

Un encert la continuació de Camins Creuats, la col·lecció de llibres amb la que l'editorial Alpina  buscar explicar històries granollerines, que es va iniciar amb una narració a quatre mans d'en Lambert Botey i la Berta Ventura,  i que ara segueix amb aquesta proposta de la Carme Barbany.
Un retorn a un passat prou recent -a mitjans dels anys seixanta, ara fa mig segle-, que normalment queda amagat entre les discussions a l'entorn de la Guerra i la primera repressió, i els debats eterns sobre la transició inacabada. Una història d'entretemps, molt adequada per explicar com eren les pors dels que visqueren la post-guerra, i quines eren les esperances i les il·lusions de tota una generació que va néixer ja dins de la foscor, i buscava sovint la llum amb fórmules i fortuna diverses.
Però també un retrat precís de com s'imposa el poder opressor -sigui nacional, social o de gènere- amb prepotència, però també amb subtilesa, fins que acaba fent servir la força.
La Carme excel·leix en el camp de definir els perfils psicològics dels personatges. Sembla, talment, com si a l'institut on treballa, els sentiments dels nois i les noies en fossin la seva matèria prima per ajudar a què es modelin ells mateixos la seva personalitat. De fet, la Carme és una mestra dels sentiments, especialment dels joves, amb les seves frustacions i espectatives. I això queda en evidència al llarg de tota la novel·la on, a partir dels diàlegs i converses, tots i cadascún dels personatges va quedant retratat per dins. Ella sap que els joves de Catalunya tenien ganes de canviar el món que els havien organitzat els seus pares. ... I gairebé se sentien avergonyits de viure a l'Estat espanyol. Si fa o no fa, com els joves d'ara. Estimem els nostres pares, encara que de vegades no els comprenem. I per això, i com és normal, tots els joves tenen ganes de revolució i s'hi preparen.
Però la Carme també domina molt bé el ritme de la història, que comença accelerada, com ho fou la repressió de post-guerra. Segueix amb lentitud i parsimònia, com ho foren tots els anys de dictadura, perquè el passat és pacient: s'espera silenciós, invisible. Tens la temptació de pensar que s'ha esfumat, fins i tot que no ha existit mai, però de cop sorgeix de nou amb una explosió de sol, color, moviment, ... Una maleïda rialla pot fer renéixer els records, d'una manera tan punyent, tan viva, com si d'una esgarrapada al cor es tratés. I s'accelera -i de quina manera- quan s'arriba cap al final de la història, com correspon als esforços del jovent per canviar les coses el maig del 68. Perquè, com bé diu, la venjança se serveix freda. El període d'incubació de la venjança no té un límit definit.
També és una novel·la de dones, que intenten sobreposar-se al mascle imbècil. (Però és que el pensament neandertalès de la Guàrdia Civil encara perdura avui en dia, a gairebé quaranta anys de la mort del cagaelàstics!).  La història era més complicada del que semblava. Que el passat, quan fa mal, sembla oblidat però va tornant moltes vegades, com tornen les onades.
Però també de dones amb la capacitat per mantenir viu un jardí a les eixides de les cases, a resguard de la grisor de les llambordes. (No cal dir que els records que em resten del jardí de casa els avis, al bell mig del carrer de Corró, ha estat present constantment en el decorat que la novel·la pretén suggerir-nos). I mira que és difícil de treure la primera llamborda!!
I és que l'ambientació de la història és d'allò més acurada. Es mereixeria un Gaudí literari per haver retratat amb pèls i senyals els anys de la seva joventut. Amb un itinerari per carrers, racons i botigues granollerines, fent un plànol detallat del Granollers dels seixanta. A més, el pessic de flaire del passat ens el mostra amb un poti-poti de records, ben variats. I amb un llistat llarg de personatges del moment. Ep! I amb una banda sonora digna de la millor sala de música del moment!
Tot això, amb un llenguatge fresc, que no deixar d'utilitzar totes les expressions de l'època, amb un català molt més ric que el que fan servir els joves d'avui.
No us la perdeu!
...

Via lliure als granollerins més joves (III). La cultura

Roca Umbert en una imatge del 2006. La Fàbrica de les Arts ja és tota una realitat!

Segueixo en el meu intent de valorar el potencial del jovent a Granollers. Després d'aventurar-me en l'àmbit de la política, intentaré fer un esforç per explicar com la joventut també es visualitza en el món de la cultura a la nostra ciutat.
La creativitat és una component escencial de tota persona,i el seu desenvolupament és fonamental en tota política educativa. I al nostre país -i Granollers no n'és l'excepció- fa anys que, amb més o menys encert i recursos, des de les escoles s'esforcen a complementar el creixement dels més petits amb una visió de la persona humana on la cultura hi juga un rol fonamental. Com veureu a continuació -i em quedo molt curt amb el meu repàs- l'explossió de creativitat que comença a haver-hi a la ciutat -i en el conjunt de la comarca encara més- és prou satisfactòria. Només cal que hi enfoquem l'objectiu.
En faré un petit repàs, i espero que en vegem el got mig ple. ...

La Mitja 2014. Esbufegant

Al costat d'en Jordi i en Joan Anton, i en nom d'en Josep, he pogut acabar la Mitja del 2014. És el segon cop que la completo, i n'estic prou content d'haver arribar al final. Per això, me'n permeto resaltar-ne, dels molts fets a destacar, quatre que enguany m'han quedat ben gravats.
De bon principi, el dia abans a Roca Umbert. Amb l'excusa de la recollida de dorsals, es converteix amb un parc temàtic dedicat al córrer. La ciutat que sempre córrer, doncs, troba un seguit de propostes -totes elles comercials, és clar- que l'atreuen, més enllà de l'indispensable dorsal.
I, al mateix temps, serveix per la presentació dels protagonistes més mediàtics, que venen per trencar récords. Enguany, el récord fou en forma de cançó, i nterpretada pels que després guanyarien la cursa!
Però el fet més rellevant d'aquesta edició de la cursa fou la presentació del Vocabulari de les curses de fons, de l'Eduard Botifoll, en una actualització del que ja havia presentat vint anys abans. L'Eduard, a més de promotor de la llengua catalana en el món de l'empresa, és també un corredor de fons amb molta experiència. Ara només cal que tothom el faci servir amb normalitat. (Em sorprèn, però, no trobar-ne una edició digital oberta a internet!).
El diumenge ben d'hora, la fotografia matinera dels "aprenents" del programa de Comença a fer la Mitja. Una iniciativa excepcional que permet que gent com jo, quasi-analfabets esportius, ens iniciem en el món de preparar-se físicament, amb el repte d'anar fins La Garriga i tornar com a esquer. Hora i mitja abans del tret d'inici, en Ramon Ferrandis féu de Jordi Ribó, i provocà una fotografia massiva., prova evident de la bona tasca dels monitors de l'Aire, mostrant el fruit del seu treball constant durant quatre mesos.
De la cursa, no cal dir-ho, el millor n'és l'ambient, amb animadors amateurs que no paren de donar-te escalf. Entre ells, ressalto els Germans Ortega, veritables protagonistes de la Mitja. Seguir-los de punta a punta per conèixer com animen tant a corredors com als mateixos animadors del costat de la carretera, és tota una experiència!
I, per acabar, un agraïment doble. Vaig arribar -literalment- més blanc que a la Festa Major, i esbufegant, sense cap gota d'aire de reserva. I els serveis mèdics de la Mitja em van revifar. Sense esverar-se, em van donar prou aire com per seguir el recorregut final que et porta fins a la gran olla del caldo.
Gràcies, doncs, als dos reconstituents -els metges i els cuiners- sense els quals m'hauria quedat com una pelleringa, però que em van deixar recuperar-me prou com per plantejar-me si l'any vinent hi tornem ...