Miguel Larrea. Les aventures de Kip Parvati

Seguint les lectures juvenils, he llegit una gran novel·la d'aventures, amb vaixells, pirates, taurons, perles, ..., bons i dolents, i esforços per tal que la justícia i la veritat triomfin al final. Amb un protagonista -el jove Kip, pescador que vol navegar-, un escenari -les costes de l'oceà Índic- i un guió dignes dels millors Vernes i Salgaris. Quantes ganes de llegir-ne la continuació!

Daniel Glattauer. Contra el vent del nord

Una novel·la romàntica, ensucrada, melosa, dolça, i tants sinònims com vulgueu afegir-hi. N'hi ha d'haver, d'aquestes. I, de tant en tant, no fa cap mal llegir-ne alguna. Però sempre amb moderació.
Tot i amb això, aquesta història no sé si pot ser certa del tot. Qui no es resistiria a buscar més informació de l'altre persona amb qui t'estàs escrivint i en qui tens interès per internet? Avui en dia, és ben difícil que un professor universitari no disposi d'imatges penjades a internet. O que no existeixi el Fèisbuc i d'altres programaris similars. Així, doncs, també és poc creïble.
Tinc bastant clar que l'èxit de vendes no és pas tant per la qualitat literària com perquè la xafarderia ens supera. Un "gran germà" en format novel·la sempre té l'èxit assegurat.
I ens n'anuncien una segona part!

Els ous d'en Kinder

Per una d'aquelles qüestions de la canalla, hem hagut de comprar un parell d'ous -de xocolata- de la marca Kinder. Aquells de la sorpresa. I hem pogut verificar com aquest famós producte alimentici fabricat a casa nostra -al Prat de Llobregat- ofereix un petit regalet amb unes indicacions escrites en un total de 32 llengües. I cap d'elles -com ja us heu imaginat- és en català.

D'excuses n'hi poden haver moltes -la casa mare és italiana: la dels Ferrero; no hi ha espai en el paper; etcètera, etcètera.

Però la realitat és que els nens catalans no poden saber els riscos sobre les peces petites que inclou aquest ou de xocolata i joguina.

Si us plau, no ens toqueu més els ous!

Haruki Murakami. De què estic parlant quan parlo de córrer

Un llibre estrany, entre Caminant per les maratons d'arreu, de l'Espinàs, el bricolatge emocional d'en Gaspar Hernàndez dedicat a l'envelliment -Déu meu, m'estic fent vell!- i un manual d'escriptura d'en Jaume Cabré -la inspiració t'ha d'agafar corrent.
Em passen aquest llibre d'en Murakami, interessat perquè no sabia que corria -maratons i molt més! Un personatge, doncs, encara més interessant, després de saber que a regentar un local de jazz durant uns quants anys, abans de començar a escriure.
També em va semblar interessant llegir-lo perquè me'l deixaven subratllat. M'agrada subratllar els meus llibres i, clarament, en aquest cas hauria ressaltat, per al meu interès, altres paràgrafs. L'altra persona havia assenyalat tot allò que té a veure amb les "filosofades" -la relació entre el córrer i el sentit de la vida, per dir-ho d'una altra manera que s'entengui millor.

Catalans, catalanes, ... visc a Catalunya!

Un petit recull d'aquests dies, d'en Jap, en Ferreres i en Fer.
I és que, com diu aquell, vivim a Catalunya!

Laura Gallego. Ales de foc

Intento seguir el ritme de lectura de la Núria, i em comença a costar prou (bona senyal, crec!). A les nits, sobretot, esgarrapo estones de no-son per descobrir els seus àmbits de lectura, prenent-li prestats per una estona, i retornant-los abans de l'endemà al matí.
De moment, aquesta novel·la d'àngels i mags, d'amors i traicions, de presons i regnes, que enganxa des del primer moment. Tot i que la temàtica fantàstica no és el meu fort, la imaginació de la Laura Gallego (llàstima que la pàgina web d'aquesta jove escriptora no estigui també en valencià) és impressionant i la trama està ben elaborada, així com el ritme i la intriga. I els personatges prou ben definits -mantenint les incògnites que cal per tal que t'entrin les ganes de continuar. Així doncs, ja estic esperant prendre-li el segon volum ...

Adéu a l'Estatut, adéu a Espanya!

Segons el meu parer, amb la manifestació d'ahir van quedar algunes coses evidents.
Per començar, que estàvem celebrant -que no commmemorant- l'enterrament de l'Estatut. Aquest ja està mort i beneït pel mateix Tribunal Constitucional. I no n'hi haurà cap més, ben segur. Gràcies a la Maria Eugenia Casas i companyia, els catalans han sortit de l'armari nacional, i s'han esgargamellat la gola cridant In-Inde-Independència! Tothom ho tenia clar: punt i final, i ara en vindrà una de millor.
I, sobretot, no es va sentir cap crit -ni un- a favor d'un Estatut, que ha resultat fallit de totes totes.

Jordi Bilbeny. El dit d'en Colom

En Jordi Bilbeny continua fent de les seves. Un nou llibre, recull d'articles escrits recentment, que aprofundeixen encara més en els seus descobriments sobre la catalanitat d'en Colom. Ens parla de les seves arrels barcelonines -en situa la casa a la Ribera, de la seva relació amb els indis, de la seva mentalitat reial, de personatges que s'hi relacionaren, i de la llengua dels primers catalans. Tot de nous dubtes sobre la historiografia oficial, que caldria que algú aclarís. (Tot i amb això, he de reconèixer que em costa de creure-ho tot, i que em manca la "prova" definitiva per convertir-me a la seva causa. Els raonaments són encara massa simples i les seves deduccions "lògiques" són incompletes).
Ningú pot negar, però, que la proposta enganxa.

Daniel Defoe. Històries de pirates

Seguint el fil de Jim, m'endinso en més aventures de pirates que tenia arraconades per casa.: les històries de pirates de Daniel Defoe, en una de les lectures de la col·lecció Moby Dick de l'any 85.

Es tracta d'una selecció -de només dues històries- de les diverses que conté l'original en anglès: les vides dels capitans Misson i Tew, amb aventures arreu dels mars del planeta, i amb les seves raons per fer-se pirates, així com la fundació i destrucció de la colònia utòpica de Libertatia, a Madagascar.

Podríem analitzar, després de llegir el llibre, si el mite del pirata bo és el que recull en Defoe, referint-se a en Misson i en Tew. La nostra actualitat ens porta a comparar-los amb en Millet i en Montull, sense tenir clar -encara- si aquests actuaven com a pirates o eren corsaris a les ordres d'algú.

Val la pena remarcar que es tracta d'una magnífica col·lecció -la Moby Dick-, dirigida per la Rosa Regàs, amb disseny de l'Enric Satué, amb direcció pedagògica -el llibre inclou magnífics apèndixs pedagògics- d'en Lluís Busquests i Grabulosa i -sorpresa!- revisió d'en Josep Missé!!! Anem, doncs, d'en Misson a en Missé!!!

La llàstima és que no he trobat la resta d'històries que inclou l'original. Així doncs, és una bona oportunitat per qui vulgui editar llibres que potser no s'han acabat de traduir mai al català!

Nosaltres decidim!

Com diu en Jap, diguin el que diguin des d'Espanya, i s'hi posi com s'hi posi en Montilla, SOM UNA NACIÓ i NOSALTRES DECIDIM!

Més grossa que ningú

(Leonard Beard, EP)
Sort en tenim que ells -els espanyols- no són nacionalistes, que si no ...! És allò de veure la palla a l'ull de l'altre i no veure la biga al propi ull.
I sort en tenim també que cada cop ens queda menys per deixar de conviure-hi.

Tots a Port de la Selva!

No crec que hi anem a viure; però aquest estiu, segur que hi treurem el cap. S'ho mereixen!

Magí Sunyer. Jim

Poca discusió hi ha a l'entorn de L'Illa del tresor com la novel·la més influent per als lectors més joves. Recordo que ho va ser per al meu pare -que ens va "traspassar" la dèria per les històries de pirates- i també ho va ser per mi de ben petit. Per això, n'he seguit sempre les seqüel·les que he pogut. Fins ara, la darrera a casa nostra era la del mestre Joaquim Vallverdú, amb El testament de John Silver, centrada en l'evolució d'aquest magnífic pirata, John Silver el Llarg. Aviat, arribarà a casa nostra la continuació "oficial" de la novel·la, encarregada a Sir Andrew Motion. Se'n coneix el títol -El retorn a l'Illa del tresor- i que se centrarà en els fills dels mateixos protagonistes de la història inicial.
Mentrestant, per anar fent boca, ens arriba aquest Jim d'en Magí Sunyer. Una breu i sorprenent novel·la que segueix la petja del protagonista de l'obra d'Stevenson, i ens en descriu el seu trànsit per la vida, abans -qui ho sap- de tornar a la seva illa.
En un llenguatge i un estil polits, que ens recorda -com ho feia també l'obra d'en Vallverdú- la manera d'escriure els llibres temps enrera, és a dir, a l'època en què es va escriure la novel·la original, Jim explica, en veu del mateix protagonista, com un èxit mal portat pot arribar a ensorrar el més espavilat dels grumets. Anys més tard del seu retorn a Bristol, en Jim es transforma gairebé en un pirata de terra endins, malbaratant tota la fortuna acumulada amb el tresor i les vendes del seu primer llibre. Jo ignorava els efectes que un llibre pot provocar, comenta el grumet. I, a partir d'aquí, es desferma un seguit de fets cada cop a pitjor. Els amors que maten, el rom, el joc, ... que li fan perdre tota capacitat d'entendre l'espiral on s'ha ficat. Molt sovint, el que viu està menys capacitat per entendre que el que observa. I ell no és capaç de veure-hi gens clar.
El llibre ens porta a fer una volta pels baixos fons de tota Anglaterra -Bristol, Birmingham, Gloucester, Londres, Liverpool-i pel món del joc, la prostitució i la beguda, amb un final esperançador, tant per la salvació del mateix Jim Hawkins, com per la possibilitat que tinguem una nova continuació, ja amb pirates d'alta mar.
L'autor m'ha permès també cercar al diccionari alguns mots, difícils per mi: vesània, emasculació, col·lotges, revessos, avencés, eixarreïment, ... I, fins i tot, s'atreveix a esmussar l'argot dels joves de Liverpool (potser uns avantpassats dels mateixos Beatles?).
Així doncs, un tresor més per a la vostra biblioteca.
El text de contraportada diu així:
Jim Hawkins, el protagonista de L’Illa del Tresor de Stevenson, continua el camí d’aprenentatge vital. Acomplerta l’aventura adolescent que narra L’Illa del Tresor, de R.L. Stevenson, a Jim Hawkins li arriba l’hora d’afrontar la vida d’adulta. Esdevingut ric i famós, el jove Jim abandona la protecció dels seus tutors i, temptant la sort, malgasta els diners del tresor en una vida turbulenta i dissoluta. Ens ho explica ell mateix en aquest Jim -novel·la d’aventures i alhora de formació-, que aborda la complexitat de les relacions humanes i el perill d’un èxit precoç.Qui sap si a l’illa encara hi queda per desenterrar part del tresor. Que Jim sigui capaç o no d’aprofitar aquesta segona oportunitat només depèn del rumb que ell mateix imprimeixi a la seva vida.

Cantània 2010. La balada del retorn

Hem viscut intensament La balada del retorn (sobretot, no us en perdeu el blog), la proposta per enguany del projecte Cantània. Aquest cop, amb textos de Rosa Regàs i música d'Alberto Grau, un compositor veneçolà nascut a Catalunya, però que va haver d'exiliar-se a Caracas de petit. Una descoberta personal de bona música, barreja de melodies i ritmes d'aquí i d'allà. I amb un relat que explica molt bé com a Catalunya hem fet de l'acollida la nostra senya d'identificació amb una identitat que anem construint, per a un futur que té present també el record de les acollides que varem rebre quan la dictadura espanyola ens hi va obligar com a país.
No cal dir que, com cada any, la Cantània -un projecte educatiu de l'Auditori de Barcelona- suposa un repte per als professors de música de les escoles del Vallès, entre d'altres poblacions. I enguany ha d'haver estat especialment dur, perquè les músiques anaven acompanyades d'una coreografia plàstica preciosa, però amb ritmes força difícils d'aconseguir. (L'únic retret -i és més aviat una proposta de millora- és en el fet que hi trobo massa dispersió en l'edat -els cursos- dels nens participants, de 3r a 6è de primària).
Aquesta vegada, però, l'emoció la tenia assegurada per la presència de la N. i tota la seva classe. (Com a pare, només puc dir que ho han fet magníficament bé, i que m'he comportat -no podia ser d'una altra manera- com un pare autèntic, sense parar de fer fotografies i saludar. Què hi farem!).
També m'ha quedat la curiositat de saber com continuarà enguany el projecte. I és que, a banda d'altres ciutats catalanes, aquest curs s'hi han afegir al projecte ciutats espanyoles -Salamanca, Valladolid, ...- i també Caracas, la ciutat de l'Alberto Grau. I és que el text de la Rosa Regàs, en la seva versió catalana, feia constants referències a la dualitat de la identitat catalana i veneçolana.
Hauran mantingut, en la versió castellana, aquesta dualitat? O l'han canviada a una versió espanyola? I com ho cantaran, els infants de Veneçuela? A veure si d'aquí a alguns dies n'he tret l'entrellat. De moment, n'avanço algun exemple tret de l'univers internauta veneçolà: "Había una vez, hace mucho tiempo, un niño que vivía en una pequeña ciudad, en una región llamada Cataluña, de un país llamado España". Continuarà ...

Le concert

Tarda de cine-club, amb un film -per mi- excel·lent de Radu Mihaileanu (de qui em va agradar molt El tren de la vida). Amb una sana i evident ironia, retrata la decadència -i les maldats- de la dictadura comunista, però també es posa amb el consumisme del món occidental, la gestió cultural, els tòpics jueus, els parisencs, els partits polítics, ... i tot allò que pot. Tot, en un viatge que va del Bolchoi rus al Théâtre du Châtelet. En resum, cinema europeu -ara que tenim tants dubtes sobre quin és aquest cinema- del bo.
Sobretot, però, m'entusiasma que expressi el sentit real de la pel·lícula -com fruir de la vida, a través de la música- mitjançant el magnífic concert per violí i orquestra op. 35 en re menor de Txaikowski. I és que aquest és una peça que m'entusiasma: l'he escoltat desenes de vegades, en disposo de la partitura i la llegeixo seguint el concert. Fins i tot, em veuria en cor de xiular-lo de principi a fi, si alguna orquestra s'atrevís a acompanyar-me. El primer disc -de vinil- que es va comprar el pare era, precisament, el concert de Txaikowski -i el de Mendhelsson a l'altra cara-, interpretats per en Zino Francescatti. I, a partir d'aquell, vaig anar adquirint diverses versions del concert (en dec tenir més d'una dotzena). Com es pot comprendre, doncs, una pel·lícula que es basi en aquesta peça a mí sí que em fa el pes. Us la recomano.