L'adéu a en Joan Solà

Parlem-ne. Si més no, és el que intento fer cada cop que se'n va algú d'aquells a qui estimo. I amb la mort d'en Joan Solà -el professor Solà- em passa això.

Tot i que ja n'esperàvem un final proper, sempre arriba abans d'hora. Se'ns en va el savi més nostrat. Un científic de la llengua, però, sobretot, un professor que volia arribar a tothom. De fet, que tots els catalans i catalanes fóssim conscients del valor d'estimar i conèixer la llengua, era per ell -i segueix essent- tant important com el coneixement més erudit. Les seves lliçons -plenes de precisió, però també d'estimació i emoció- eren un exemple d'aquest caràcter dual de la seva tasca.

L'adéu a en Joan Triadú

Un altre adéu, el d'en Joan Triadú, que deixa un nou buit en la cultura catalana.
No em correspon a mi fer-li el panegíric cultural -aniran sortint-ne les anàlisis corresponents. Sí que cal parlar, però, de la seva vessant granollerina. I és que en Joan Triadú féu de mestre a Granollers, durant el bombardeig del 38.
Ressegueixo Dies de memòria, el diari d'un mestre adolescent, els dies de la seva estada a la nostra ciutat:
31 de maig, dimarts
Avui ha estat el dia pitjor que he passat en aquesta fins ara tranquil·la població. Granollers ha estat intensament bombardejat, per primera vegada, per l'aviació enemiga. Cinc avions han sembrat la mort i la desolació a milers de persones! Ha estat al matí, sí, al matí, a ple sol, un dia com els altres, amb tots els mestres al pati de l'escola. Toquem el xiulet i formem files. Entrem a l'edifici. Nosaltres som els tercers d'entrar pel número d'ordre.

L'adéu a en Joan Cabot

Com sempre, gairebé sense enterar-me'n, se'n va en Joan Cabot i Pañach, una de les persones que més ha fet per la cultura a la comarca, i en concret a la Vall del Tenes. Això sí, de forma gairebé anònima i amb tota la discreció possible.

A banda de la pila d'iniciatives locals a Santa Eulàlia, des de la seva linotípia granollerina, en Joan era al darrera de qualsevol iniciativa d'àmbit comarcal que tingués a veure amb les lletres i que requerís una impressió posteriro. La més estimada per ell, però, era la revista Ronçana.

També el tenia per un dels grans amics del pare. (Ves per on, se n'ha anat sis anys més tard, però a la mateixa edat: setanta-vuit anys). És de l'època de PlaçaGran que el vaig conèixer, tot i que en tinc records anteriors -i també posteriors- de quan venia a casa a portar un dels primers exemplars de cada número del Ronçana, acabats de sortir del forn.

Quim Monzó. Esplendor i glòria de la Internacional Papanates

Un altre dels fabulosos reculls dels articles d'en Quim Monzó. Com diu el text de promoció, es tracta d'un aplec de textos escrits entre 2001 i 2004, és a dir, abans i després de la guerra de l'Iraq, on el tema comú és la incongruència del món en què vivim, tant en l'àmbit de la vida política com en el de la social. Una denúncia, doncs, en el seu característic humor corrossiu. Fins aquí, molt d'acord. Amb la seva ironia, en Quim va retratant tota aquesta fal·làcia del que anomena la Internacional Papanates, que ha transformat Barcelona en la capital de la hipocresia política del fals progressisme cosmopolita. El que ja no és tan clar és que els "promotors" de La Vanguardia -a qui ja els va bé que es desmonti aquest mite de l'esquerra hipòcrita del nostre país- no siguin capaços de donar relleu a la contundència amb què en Quim Monzó tracta els temes lingüístics.