Via lliure als granollerins més joves (II). La política

Fotografia de NacióGranollers sobre el debat entre joves del Vallès Oriental per la Independència

La política no passa pel seu millor moment, i per això crec que és bo que ens la mirem amb uns altres ulls. Els de la meva generació no hem sabut explicar-ne les virtuts, i hem posat molt alt el llistó dels seus defectes que han generat un fàstic generalitzat al concepte. Més enllà de la crisi econòmica, cal fer molta feina per regenerar la política i convertir-la en una activitat necessària, sana i considerada pel conjunt de ciutadans.
És cert que els darrers anys, estan sorgint propostes que intenten dignificar la política, però lluny dels grans partits polítics tradicionals. És evident que el panorama està canviant i és ben probable que ben aviat a Catalunya sigui prou de com ho ha estat diferent els darrers anys.
Però més interessant que la composició de qualsevol parlament o ajuntament és com la gent -el col·lectiu de ciutadans- està fent canviar la manera de fer i entendre la política. És des de baix -des d'entitats de fora la política, molts cops desorganitzades i gairebé improvitzades- d'on surten les millors propostes i que estan marcant el ritme actual del joc polític. I és amb la generalització de les noves tecnologies -internet i els mòbils- que la proximitat, la immediatesa i la transparència han passat a ser valors irrenunciables en qualsevol projecte que afecti els ciutadans. A més, el rigor requerit en la gestió pública -i prioritzat encara més per la crisi econòmica- demana una professionalització que sigui capaç de prioritzar l'eficiència social per sobre de l'eficiència econòmica.
Per això, el perfil de les persones que requereix la nova política haurà de tenir present valors com la capacitat de conèixer, entendre i comprometre's amb l'entorn -observar i escoltar, més que parlar-, però també el domini de les noves tecnologies, la capacitat de connectar amb la proximitat, però també amb la llunyania, la creativitat i el rigor professional, la transparència, ...
La llista que adjunto a continuació no és pas tancada, ni molt menys. Al contrari, m'agradaria que m'ajudeu a ampliar-la. La meva visió és limitada, i amb els referents que em corresponen. ...


Per començar, algunes realitats:
L'Albert Rivera (1979) és, segurament, el polític granollerí jove amb més projecció en aquests moments, tant a casa nostra com al país veí, que el propulsa com la gran esperança de l'espanyolisme més ranci. Sap nedar com ningú entre tantes aigües com calgui, per tal de no ensenyar el llautó.
L'Alba Barnusell (1979), si algun dia la deixen créixer a casa seva, ben segur que podrà aportar una visió propera de la política, més enllà del partit que l'encotilla.
De l'Àlex Sastre (1983) només puc dir-ne que, si s'ho proposa i té paciència, no trigarà a ser alcalde de la ciutat. Domina -i ensenya- les matemàtiques, i es mou com ningú per la xarxa, però viu la ciutat com el que més. El risc és que se l'emportin més enllà, cap a la capital, a complir altres designis d'altes esferes. Esperem, però, que això trigui a arribar.
L'Òscar Riu (1976) ja va tenir, fins i tot, la seva època com a regidor. I d'allí va passar a gestionar un sindicat a nivell comarcal. Un clar exemple de com la política passa menys pels partits i s'obre a altres àmbits.
La Laia Balcells (1980), doctora en ciències polítiques, es mou per les universitats de tot el món analitzant i explicant de què va tot això. Algun dia, algú la convidarà a passar de la teoria a la pràctica; però això no serà a casa nostra, sinó ben lluny.

I també unes quantes promeses:
En Carles Cabanillas (1987), l'actual regidor de joventut, caldrà que jugui molt bé les seves cartes si vol seguir en la primera línia política. Seria una llàstima perdre el capital acumulat, poc però vàlid, en la gestió municipal. (Constantment deixem perdre l'experiència de molta gent que ha tingut responsabilitats a algun nivell de la ciutat. Aquest és un altre debat -el com aprofitar per al col·lectiu la gent que ho ha viscut en profunditat- que en algun moment caldrà recuperar).
En Guillem Pujadas (1992) té totes les cartes per convertir-se en un bon element polític. El pas per les Joventut d'Erc -i qualsevol estructura juvenil de partit- és una bona escola, sempre i quan no es descuidin que només es tracta d'una eina i no de l'objectiu en sí mateix, i que cal seguir estudiant.
En Pau Llobet (1978), que combina l'escola de les joventuts amb l'escola de la Festa Major, és al darrera -i ben amagat- de moltes de les iniciatives i manifestos de l'esquerra independentista granollerina.
A en Jordi Garriga (1975) ja se li està passant l'arròs -que, en aquest post, vol dir que arriba als quaranta. Li segueixo els articles que sovint publica com a Joves amb Iniciativa. Però no sé identificar, com caldria, un relleu en les cares visibles d'aquesta formació. (I és fonamental, pel paper clau que està jugant Iniciativa en el procés pel dret a decidir en el que viu el país).
I aquí em faltaria seguir identificant joves de la resta de partits, però no he sabut fer. Per un doble motiu, ben diferent.
Per una banda, les CUP. Aquí podria posar uns quants noms sobre la taula -l'Oriol Guinart, la Lena Pino, en Lluís Morales, l'Uri Puig, ...-, però no m'hi veig amb cor. La seva estratègia va en contra de formalitzar figures visibles, i fer-ne relleus constants. La respecto, tot i que no la comparteixo. (No entenc, per exemple, que ben aviat deixin perdre l'excel·lent capital humà acumulat per en David Fernandez i en Quim Arrufat). A Granollers, però, les seves aportacions són imprescindibles per plantejar relats de ciutat més enllà de les propostes d'Erc.
Pel que fa al Partit Popular, al contrari, en desconec l'estratègia. Les meves vivències amb ells m'han fet veure que desconfien de la seva gent jove. (Fixeu-vos en els casos, en el seu moment, d'en Marc Vidal o la Davínia Ruiz).
I de Ciutadans, una formació amb un vallesà al capdavant, prefereixo no fer-ne comentaris, tot i que temo que el seu missatge demagog  podria arribar a fer forat a la nostra ciutat. Em preocupa que la bombolla de ciutadans -buida de continguts, però atractiva ...- agafi en els joves com ho va fer fa uns anys la bombolla immobiliària: tot fàcil i ràpid. Potser el pas per la política municipal els pot ajudar a concretar un projecte, més enllà del seu furibund anti-nacionalisme català (des del seu més macro-nacionalisme espanyol)?
Com també em preocuparia que Plataforma per Catalunya aterrés a la nostra ciutat. El racisme per bandera fa temps que ens envolta, però els més joves haurien de mostrar l'efectivitat del sistema educatiu en aquest aspecte, allunyant-se de projectes d'aquestes característiques.
Justament a les antípodes, vull remarcar un altre jove promesa. En Pere Miralles i Molins (1995), des de l'ANC, és el primer granollerí amb el privilegi d'haver penjat la bandera del nou país al balcó de l'Ajuntament. En tot cas, el ressalto com el representant més jove d'una societat civil que no somnia en dedicar-se a la política, si no en fer realitat els seus somnis. Una societat civil que cada cop es mou sota formes més diverses: l'Assemblea Nacional Catalana, la Plataforma d'Afectats per les Hipoteques, el col·lectiu de mestres contra les retallades, ... Col·lectius tots ells que estimen la ciutat i el país, i que volen millorar-lo de forma pràctica i efectiva, sense cap altre pretensió.

Com es veu, les potencialitats són gairebé infinites. Els joves que pugen ho tenen tot més clar i volen canviar les coses. Preparem-nos, doncs, i deixem-los pas, que la força dels joves és imparable i Granollers no es pot permetre el luxe de desaprofitar-los!