dimarts, 6 d’octubre de 2015

Una Orquestra que es fa gran

 
A prop d'arribar als vint-i-cinc anys, sembla com si de cop i volta l'OCGr hagi passat de projecte permanent a realitat constatable. Una Orquestra que parteix de la idea d'en Carles Riera, que féu veure els més joves que una proposta d'aquestes característiques era possible des d'una petita ciutat com Granollers. Que passà durant molts anys per les mans d'en Francesc Guillén, que l'ajudà a créixer en moments difícils i a donar-li forma i sentit. I que amb en Corrado Bolsi acaba de fer una nova estirada, com diem a casa, i de cop i volta notem que la criatura se'ns ha fet gran i ja va tirant pel seu compte.
La prova de foc fou precisament aquest diumenge, amb l'estrena de la temporada, sota la direcció de Robert King. Un programa, presentat per Xavier Chavarria de forma ben amena, que combinava Mozart i Beethoven.
Una primera part, amb l'obertura d'Idomeneo, rei de Creta, i la Simfonia núm. 34 en Do major. Dues obres que suposaven un canvi en la mentalitat del jove Mozart, que aleshores tenia vint-i-quatre anys (tants com en té l'Orquestra!). Tot just arribat de viatge a Múnic, Mannheim i París, on Mozart havia obert els ulls com unes taronges -en Robert King ho va expressar amb un Uauuuu!! de descoberta sensacional-, escoltant la millor orquestra i solistes del moment, el jove compositor torna a Salzburg on l'arquebisbe Colloredo el tenia ben lligat. Aquestes dues peces suposen les seves primeres grans obres, amb la voluntat expressiva de marxar, com faria al cap de dos anys, a trobar el seu propi camí, a Viena. Enmig de la Simfonia núm. 34, el director ens va obsequiar amb el minuet KV409, que alguns musicòlegs consideren que Mozart tenia la intenció d'incloure'l en l'obra. Per mi, fou un dels moments deliciosos de la nit, amb en Robert King encomanant el seu entusiasme i alegria permanents al conjunt de l'orquestra.
La segona part, amb una contundent Simfonia núm.3 de Beethoven, anomenada Heroica pel mateix autor, després d'esborrar-ne la dedicatòria inicial a Bonaparte. I és que més enllà de la música, l'obra de Beethoven no es pot separar de les seves intencions polítiques, com a defensor dels drets humans, poc després que esclatés la revolució francesa. El mestre expressava amb la seva música la voluntat de germanor entre les persones -malgrat el seu geni- i Bonaparte s'havia convertit en poc temps en un dirigent imperialista. I amb aquesta obra, a més, també comença a fer el pas del classicisme al romanticisme, essent la seva primera gran simfonia. En la presentació a la premsa, Robert King ja va expressar com entenia l'obra, que coneix profusament. I va saber conduir l'orquestra, molt ben conjuntada, fins i tot amb un sentit de l'humor -anglès, és clar!- molt fi. Amb el somriure que el caracteritza, fins i tot la marxa fúnebre del 2n moviment se la va passar gairebé ballant.
L'encert de dur un gran director -i repetir experiència, perquè en Robert King ja havia dirigit el 2013 l'OCGr i el Cor de Cambra, amb la Missa Nelson de Haydn- ajuden a forjar caràcter. En aquest cas, un caràcter afable. I mica en mica, i amb pocs recursos, com sempre, l'OCGr es va moldejant. Creix aprenent, amb persones de primer nivell musical / mundial.
En tot cas, i més enllà de les inestabilitats que li detecten els crítics, amb aquest concert -que gairebé omplia el Teatre Auditori-, l'OCGr deixava constància que el camí emprès és ben sòlid, i ens permet seguir confiant que és encertat, i que tindrem molts més vespres de bona música.