Daniel Defoe. Històries de pirates

Seguint el fil de Jim, m'endinso en més aventures de pirates que tenia arraconades per casa.: les històries de pirates de Daniel Defoe, en una de les lectures de la col·lecció Moby Dick de l'any 85.

Es tracta d'una selecció -de només dues històries- de les diverses que conté l'original en anglès: les vides dels capitans Misson i Tew, amb aventures arreu dels mars del planeta, i amb les seves raons per fer-se pirates, així com la fundació i destrucció de la colònia utòpica de Libertatia, a Madagascar.

Podríem analitzar, després de llegir el llibre, si el mite del pirata bo és el que recull en Defoe, referint-se a en Misson i en Tew. La nostra actualitat ens porta a comparar-los amb en Millet i en Montull, sense tenir clar -encara- si aquests actuaven com a pirates o eren corsaris a les ordres d'algú.

Val la pena remarcar que es tracta d'una magnífica col·lecció -la Moby Dick-, dirigida per la Rosa Regàs, amb disseny de l'Enric Satué, amb direcció pedagògica -el llibre inclou magnífics apèndixs pedagògics- d'en Lluís Busquests i Grabulosa i -sorpresa!- revisió d'en Josep Missé!!! Anem, doncs, d'en Misson a en Missé!!!

La llàstima és que no he trobat la resta d'històries que inclou l'original. Així doncs, és una bona oportunitat per qui vulgui editar llibres que potser no s'han acabat de traduir mai al català!

Nosaltres decidim!

Com diu en Jap, diguin el que diguin des d'Espanya, i s'hi posi com s'hi posi en Montilla, SOM UNA NACIÓ i NOSALTRES DECIDIM!

Més grossa que ningú

(Leonard Beard, EP)
Sort en tenim que ells -els espanyols- no són nacionalistes, que si no ...! És allò de veure la palla a l'ull de l'altre i no veure la biga al propi ull.
I sort en tenim també que cada cop ens queda menys per deixar de conviure-hi.

Tots a Port de la Selva!

No crec que hi anem a viure; però aquest estiu, segur que hi treurem el cap. S'ho mereixen!

Magí Sunyer. Jim

Poca discusió hi ha a l'entorn de L'Illa del tresor com la novel·la més influent per als lectors més joves. Recordo que ho va ser per al meu pare -que ens va "traspassar" la dèria per les històries de pirates- i també ho va ser per mi de ben petit. Per això, n'he seguit sempre les seqüel·les que he pogut. Fins ara, la darrera a casa nostra era la del mestre Joaquim Vallverdú, amb El testament de John Silver, centrada en l'evolució d'aquest magnífic pirata, John Silver el Llarg. Aviat, arribarà a casa nostra la continuació "oficial" de la novel·la, encarregada a Sir Andrew Motion. Se'n coneix el títol -El retorn a l'Illa del tresor- i que se centrarà en els fills dels mateixos protagonistes de la història inicial.
Mentrestant, per anar fent boca, ens arriba aquest Jim d'en Magí Sunyer. Una breu i sorprenent novel·la que segueix la petja del protagonista de l'obra d'Stevenson, i ens en descriu el seu trànsit per la vida, abans -qui ho sap- de tornar a la seva illa.
En un llenguatge i un estil polits, que ens recorda -com ho feia també l'obra d'en Vallverdú- la manera d'escriure els llibres temps enrera, és a dir, a l'època en què es va escriure la novel·la original, Jim explica, en veu del mateix protagonista, com un èxit mal portat pot arribar a ensorrar el més espavilat dels grumets. Anys més tard del seu retorn a Bristol, en Jim es transforma gairebé en un pirata de terra endins, malbaratant tota la fortuna acumulada amb el tresor i les vendes del seu primer llibre. Jo ignorava els efectes que un llibre pot provocar, comenta el grumet. I, a partir d'aquí, es desferma un seguit de fets cada cop a pitjor. Els amors que maten, el rom, el joc, ... que li fan perdre tota capacitat d'entendre l'espiral on s'ha ficat. Molt sovint, el que viu està menys capacitat per entendre que el que observa. I ell no és capaç de veure-hi gens clar.
El llibre ens porta a fer una volta pels baixos fons de tota Anglaterra -Bristol, Birmingham, Gloucester, Londres, Liverpool-i pel món del joc, la prostitució i la beguda, amb un final esperançador, tant per la salvació del mateix Jim Hawkins, com per la possibilitat que tinguem una nova continuació, ja amb pirates d'alta mar.
L'autor m'ha permès també cercar al diccionari alguns mots, difícils per mi: vesània, emasculació, col·lotges, revessos, avencés, eixarreïment, ... I, fins i tot, s'atreveix a esmussar l'argot dels joves de Liverpool (potser uns avantpassats dels mateixos Beatles?).
Així doncs, un tresor més per a la vostra biblioteca.
El text de contraportada diu així:
Jim Hawkins, el protagonista de L’Illa del Tresor de Stevenson, continua el camí d’aprenentatge vital. Acomplerta l’aventura adolescent que narra L’Illa del Tresor, de R.L. Stevenson, a Jim Hawkins li arriba l’hora d’afrontar la vida d’adulta. Esdevingut ric i famós, el jove Jim abandona la protecció dels seus tutors i, temptant la sort, malgasta els diners del tresor en una vida turbulenta i dissoluta. Ens ho explica ell mateix en aquest Jim -novel·la d’aventures i alhora de formació-, que aborda la complexitat de les relacions humanes i el perill d’un èxit precoç.Qui sap si a l’illa encara hi queda per desenterrar part del tresor. Que Jim sigui capaç o no d’aprofitar aquesta segona oportunitat només depèn del rumb que ell mateix imprimeixi a la seva vida.

Cantània 2010. La balada del retorn

Hem viscut intensament La balada del retorn (sobretot, no us en perdeu el blog), la proposta per enguany del projecte Cantània. Aquest cop, amb textos de Rosa Regàs i música d'Alberto Grau, un compositor veneçolà nascut a Catalunya, però que va haver d'exiliar-se a Caracas de petit. Una descoberta personal de bona música, barreja de melodies i ritmes d'aquí i d'allà. I amb un relat que explica molt bé com a Catalunya hem fet de l'acollida la nostra senya d'identificació amb una identitat que anem construint, per a un futur que té present també el record de les acollides que varem rebre quan la dictadura espanyola ens hi va obligar com a país.
No cal dir que, com cada any, la Cantània -un projecte educatiu de l'Auditori de Barcelona- suposa un repte per als professors de música de les escoles del Vallès, entre d'altres poblacions. I enguany ha d'haver estat especialment dur, perquè les músiques anaven acompanyades d'una coreografia plàstica preciosa, però amb ritmes força difícils d'aconseguir. (L'únic retret -i és més aviat una proposta de millora- és en el fet que hi trobo massa dispersió en l'edat -els cursos- dels nens participants, de 3r a 6è de primària).
Aquesta vegada, però, l'emoció la tenia assegurada per la presència de la N. i tota la seva classe. (Com a pare, només puc dir que ho han fet magníficament bé, i que m'he comportat -no podia ser d'una altra manera- com un pare autèntic, sense parar de fer fotografies i saludar. Què hi farem!).
També m'ha quedat la curiositat de saber com continuarà enguany el projecte. I és que, a banda d'altres ciutats catalanes, aquest curs s'hi han afegir al projecte ciutats espanyoles -Salamanca, Valladolid, ...- i també Caracas, la ciutat de l'Alberto Grau. I és que el text de la Rosa Regàs, en la seva versió catalana, feia constants referències a la dualitat de la identitat catalana i veneçolana.
Hauran mantingut, en la versió castellana, aquesta dualitat? O l'han canviada a una versió espanyola? I com ho cantaran, els infants de Veneçuela? A veure si d'aquí a alguns dies n'he tret l'entrellat. De moment, n'avanço algun exemple tret de l'univers internauta veneçolà: "Había una vez, hace mucho tiempo, un niño que vivía en una pequeña ciudad, en una región llamada Cataluña, de un país llamado España". Continuarà ...

Le concert

Tarda de cine-club, amb un film -per mi- excel·lent de Radu Mihaileanu (de qui em va agradar molt El tren de la vida). Amb una sana i evident ironia, retrata la decadència -i les maldats- de la dictadura comunista, però també es posa amb el consumisme del món occidental, la gestió cultural, els tòpics jueus, els parisencs, els partits polítics, ... i tot allò que pot. Tot, en un viatge que va del Bolchoi rus al Théâtre du Châtelet. En resum, cinema europeu -ara que tenim tants dubtes sobre quin és aquest cinema- del bo.
Sobretot, però, m'entusiasma que expressi el sentit real de la pel·lícula -com fruir de la vida, a través de la música- mitjançant el magnífic concert per violí i orquestra op. 35 en re menor de Txaikowski. I és que aquest és una peça que m'entusiasma: l'he escoltat desenes de vegades, en disposo de la partitura i la llegeixo seguint el concert. Fins i tot, em veuria en cor de xiular-lo de principi a fi, si alguna orquestra s'atrevís a acompanyar-me. El primer disc -de vinil- que es va comprar el pare era, precisament, el concert de Txaikowski -i el de Mendhelsson a l'altra cara-, interpretats per en Zino Francescatti. I, a partir d'aquell, vaig anar adquirint diverses versions del concert (en dec tenir més d'una dotzena). Com es pot comprendre, doncs, una pel·lícula que es basi en aquesta peça a mí sí que em fa el pes. Us la recomano.

Adéu Espanya!

Després del magnífic -ben realitzat- documental Adéu, Espanya? de la Dolors Genovés, afegeixo a l'olla del debat algunes de les meves consideracions personals.

Per començar, la qualitat del treball. Imatges excel·lents, tria de persones entrevistades de primer ordre (qui pot discutir les universitats que aporten reflexions al debat?). El guió, al punt (no entra en posicionaments polítics, ni en parlar de percentatges, sino en els aspectes de relació i econòmics de cada un dels països presentats). La part històrica, amb els clics, potser es podria haver millorat. Només proposaria reduir-ne la durada mitja horeta, per poder-lo traduir a altres llengües i passar-lo per altres televisions (espanyoles també, és clar!). L'oportunitat del tema també és indiscutible; prova d'això és el resultat que obtingué de part de l'audiència.

La segona constatació -per mi evident- és que, independentment de les semblances, possibles o no, entre Catalunya, Escòcia, Québec i Grenlàndia, el fet diferencial es troba precisament en les diferències entre Espanya i la resta d'estats: el Regne Unit, el Canadà i Dinamarca. Ja és mala sort que ens hagi tocat a nosaltres l'únic estat en què ni tan sols és possible plantejar el debat sobre un dret elemental com és el principi d'autodeterminació dels pobles. I és que el nivell democràtic d'Espanya és a les antípodes del de Dinamarca i el Canadà, i fins i tot del Regne Unit.

La tercera té a veure amb el factor econòmic que -ens agradi o no- ens guia avui i en el futur, aquí i a tot arreu. En el documental es mostres només petites mostres de les possibilitats que tindríem els catalans i les catalanes si no patíssim l'expoli al que estem sotmesos. Tot i amb això, fins i tot el president de la Cambra de Comerç de Barcelona és capaç de reconèixer que el futur de Catalunya és la globalització, que estem reduïnt la dependència amb Espanya i que el debat sobre la secessió o no pertany a l'àmbit de la política, en el qual ells no hi entren.

És ben interessant el comentari d'un dirigent de la indústria farmacèutica quan afirma que no els suposa cap problema l'etiquetatge en català -de fet, ja ho estan fent en 70 llengües- en el cas, això sí, que Catalunya sigui independent.

La conclusió, doncs, és més que evident. A nosaltres ens toca fer el següent pas.

Gabriel Janer Manila. He jugat amb els llops

Un llibre que parla de llops. Dels de veritat, els animals salvatges que habiten el bosc i surten en els contes fent-nos por. I també els llops suposats, aquells que ens anem trobant per la vida i, de veritat, més aviat ens haurien de fer por. El relat està basat en fets reals, que el mateix Gabriel Janer Manila va conèixer de la mateix veu del protagonista ara ja fa uns anys, i pretén desenvolupar, infiltrant-se dins la ment d'aquest jove, una mena de tesi pedagògica sobre el mite del salvatge.
N'he subratllat algunes frases, que en resumeixen l'esperit: "Vaig aprendre d'ells que més val morir-se que viure sotmès. I vaig saber què vol dir resistir"; "Potser no hi ha res més inquietant que l'udol d'un llop sota un camí d'estels"; "I va arribar un dia en què vaig començar a entendre'm amb els animals. No és tan difícil com entendre's amb els homes".
L'autor també fa servir una prosa poètica prou interessant: "tenia les orelles llargues i em mirava amb les orelles, n'estic segur, tant com amb la vista"; "Tots els barrancs repetien les meves veus"; "vaig créixer amb lentitud sota els ritmes que marquen les estacions, .... Vaig aprendre a mirar la vida, els ulls oberts com dos estels, a través d'aquell espai que compartir amb els llops, amb la guineu, la colobra i els cérvols".
Quan entra en la mirada dels animals, la cosa s'anima: "No té amics, el senglar. Potser és perquè mai no alça el cap i només mira en terra. El senglar no mira mai el cel, ni els estels. I no té amics. ... Si només fas allò que fan els porcs, no t'equivocaràs mai"; "Qualsevol animal era per a mi com un germà, un amic de l'ànima. ... Cridava amb tota la força dels pulmons: ahucava com els llops, grinyolava com la guineu, feia els bramuls dels cérvols"; "M'era difícil girar la llengua i expressar-me amb les paraules que deien els homes. Em resultava més fàcil entendre'm amb les bèsties"; "Vaig arribar a conèixer la diversitat de matisos amb què ahucaven els llops". Amb una conclusió final: "he jugat amb els llops dins la seva cova".
I és que la natura -amb els llops en particular- és el fil conductor de tot el llibre: "Jo sé que se n'aprèn, de tenir fred. La vida és l'escola on s'aprèn a tenir fred. Però allà, enmig de la vall, vaig aprendre de no tenir-ne". "També la terra és la mare de tots els colors"; "Són molt nets, els llops"; "No hi ha cap animal que tingui tanta por al foc com el llop".
Però, com deia, la història real té més a veure amb la mentalitat dels pobles petits, i en la pobresa educativa que, anys enrera, s'hi practicava: "El meu pare em va vendre. Què li varen pagar d'aquell fill? Què va fer amb els diners que li posaren dins les mans? ... El meu pare no em va vendre per fer-me mal. Només perquè era pobre". En el post-scriptum, en Gabriel Janer ens diu que "no és tan important el que va viure, sinó el que va creure que vivia. Potser, la imaginació va salvar-lo de la solitud. Mentre, jugava amb els llops i es deixava guiar per una serp".
De l'obra també m'ha agradat molt la llengua que fa servir. (Tot i que el seu català contrasta bastant amb l'espanyol tancat que, en la seva versió real, deurien utilitzar els protagonistes). Com sempre, n'he subratllat algunes paraules i expressions per mi poc conegudes: caramull, una branca d'estepa blanca; pedrolins de torrent; trespol; embosta d'arboces; giscava; bolles; taleca de pell; foganya; enfony; papanúvies; llenegar; Eixalbar-la; quisvulla; granot; a verdancades; cassolí; agranava; cucuia; feristeles; esbucar; bojors; Se l'enduien per fer-li la pell.
En resum, doncs, un bon llibre, que no sé si està més pensat per a adults o per a joves, però que paga la pena llegir.

Del llibre, des de l'editorial en diuen: He jugat amb els llops és una novel·la basada en una història real de supervivència, amistat i amor per la natura que commourà grans i petits. Amb aquest llibre, La Galera inaugura la seva col·lecció "Bridge".
Han passat 30 anys des que Gabriel Janer Manila va tenir contacte per primera vegada amb la història d’en Marcos, arran de la seva tesi doctoral basada en els nens que han viscut en estat salvatge. Tres dècades que li han servit per trobar la millor fórmula per a crear un text literari que s'adaptés perfectament a la història real.
La novel·la ha estat la guanyadora del 36è premi Joaquim Ruyra de Narrativa Juvenil, convocat per l'editorial La Galera, amb el patrocini de Fundació Enciclopèdia Catalana. Gerardo Olivares està acabant de rodar Entre lobos, pel·lícula basada en aquesta novel·la, que protagonitzarà Juan José Ballesta en el paper de Marcos, amb Carlos Bardem i Sancho Gracia, entre d'altres.

L'adéu a en Jordi Costa

Collons, quin dia! Les males notícies no venen mai soles, i s'acumulen de tal manera que, quan les tens al damunt, diries que acaba de caure una allau.
Després d'en Joan, en Jordi Roca! També de cop i volta! (En el seu cas, la malaltia va arribar a avisar els de casa no més d'una setmana abans!).
En Jordi fou el meu primer cap escolta quan, dels sis als vuit anys, vaig ser llobató a l'estol Riki tiki tavi. Per tant, a ell -i a la resta de caps- li dec l'aprendre a conèixer i estimar el país pas a pas, racó a racó, cançó a cançó. Recordo bé els campaments de Vallfogona del Ripollès, Gumbreny i Cantonigròs, i tota la colla d'amics que vaig fer aquells tres anys d'escolta. (Veig també que en el llibre sobre l'escoltisme a Granollers la història s'atura uns quants anys abans. Caldrà que algú la continuï!).
De tota la seva colla en tinc un record d'admiració per les coses que feien els de la seva generació. Vull dir que els recordo -com és normal- molt més grans que no pas jo, i prenent-los com a model per tantes coses. Per exemple, i si la memòria no em falla, el recordo com a músic amb tota la rauxa -o era xauxa?-, tocant en xarxa la berra. I és que en Jordi pertanyia a una família de músics, amb el senyor Ruera com a sogre i la Taïs com a filla. (Quantes converses després d'un concert de l'Orquestra de Cambra, com qui comenta el desenllaç favorable d'un partit!).
Però on el vaig poder tractar, ja molt més cap aquí, fou com a president dels Amics dels Pastorets, en el moment en què s'inaugurà el Teatre Auditori. En Jordi ens va plantejar un salt qualitatiu, d'escenari però també de model, del que havien de ser Els Pastorets a Granollers. No només el manteniment d'una tradició catalana -amb problemes de "segregació" pels que es consideraven els "autèntics"-, o l'escola de formació d'actors que representa, o un espai més de participació dels grups locals amaters. Sino que l'objectiu era el de convertir Els Pastorets en un veritable espectacle de qualitat, ben treballat, que poc a poc -any rera any- anés prenent caràcter propi, amb incorporacions de nivell -direcció, decorats, corals i esbarts, textos nous, ... (Fins i tot, amb càstings per al nen Jesús!) Tot un repte que s'ha anat consolidant amb esforç i que la ciutat ha anat considerant com una cita imprescindible per Nadal. I, de tot això, en Jordi en tenia molt bona part de culpa.
Estic convençut que en aquests moments ja està organitzant un bon sarau en el cel dels artistes. O és a l'infern dels teatreros? Perquè ell era l'únic que tenia permís -i experiència- per moure's pel cel o per l'infern al seu gust. Molta merda!

(Per fi he pogut acabar l'apunt. I és que no trobava cap fotografia d'en Jordi. I mira que tinc un bon recull d'imatges de gent coneguda! Sort que un estel va penjar aquesta fotografia dins d'un cabàs, ben simpàtica, amb en Jordi i l'Hug IV del Pallars. Moltes gràcies!)

L'adéu a en Joan Bretcha

Òstia puta! No s'hi val! No és just! Quina merda! No hi ha dret! ... I així, tantes com vulgueu.
M'ha trucat en Pitu per dir-me que s'acaba de morir en Joan. Sí, així, de cop i volta. Un atac de cor fulminant. Però ... no pot ser! Ell no pot ...! Si estava del tot bé! Si estava en plena forma! Si acabava de córrer una altra mitja marató a Formentera! ...
Se n'ha anat la persona més entusiasta -i que encomenava més entusiasme- de la ciutat. Aquell que transformava en possible tot allò que tocava. S'entusiasmava i et transmetia les seves ganes com si res, com si fos la cosa més normal. La colla dels Blancs, el Tramvia, el Jazz, Via Vallès, el centre i el comerç, el Xiprer, les maratons, ... Tot de projectes que se'ls havia estimat, i que els empenyia des del davant, si calia, o des de darrera si feia falta. Una persona que parlava bé de tothom, que a tot li veia el seu costat positiu. Dinàmic com ningú; intel·ligent com pocs. Amb un do especial amb les persones: tothom se l'estimava. I que estimava els altres com ningú; buscant entre el forn i la farmàcia temps, sobretot, per la família: per l'Elisenda, la Maria i en Ferran, pels pares, per la germana, ...
Els meus primers records amb ell són amb el Blancs i la seva colla -o, millor dit, pinya-. Segueixen amb el Tramvia Blanc. (Quantes vegades, a casa, ens hem tret el barret i hem fet mitja volta, o ens hem curat les ferides tot cantant!). Les tertúlies interminables, de Festa Major, del sopar de l'Onze, però també al bell mig del carrer, ...
I continuen, és clar, amb el Jazz: la Big Band, els cicles, el festival, concerts a Barna, discs, ... Parella inseparable d'en Lluís, amb qui feien honor al Jazz Life d'en Claxton (moltes gràcies, parella!) Cada nou programa era un motiu d'engrescament que t'encomanava.
Els projectes, però, seguien: Via Vallès, per mirar diferent la comarca (i més, després de la casa de Samalús); o els amics del Xiprer, perquè a ningú no li faltés mai un bocí de pa a taula.
L'únic consol (és possible, això?) és que podrà disfrutar ara del cel dels jazzmens, on diuen que s'hi fan jams sessions interminables, amb en Chet Baker, en Tete Montoliu, en Charlie Parker, en Louis Amstrong, en Vicens Vacca, ... i tants d'altres, amb música d'entrenúvols.
La tristesa d'un bon blues, però, no ens la treu ningú.

Laura Mancinelli. El misteri de la cadira de rodes

Aquest és un llibre dolent. Vull dir que falla per tots els costats. L'intent de crear un personatge -un detectiu amb personalitat, que resol els seus casos amb més o menys encert i sort, però ens mostra una altra cara que l'arriba a fer entranyable, que és el que pretenen tots aquests llibres policíacs- és, en aquest cas, ben fallit.
Tant per la temàtica del cas -la clonació humana-, que ni tan sols planteja en termes mínimament creïbles científicament. Com la mateixa trama, també gens consistent i plena d'errors evidents -i això que és el capità de la policia. Com per plantejar un escenari en una ciutat diferent -en aquest cas, Torí- que ni tan sols enumera, i de la qual ens amaga els racons interessant. Com la seva actuació en tot el cas, i el paper del jutge, del forense. Com també per la poca credibilitat en la seva afició a les plantes -es nota que és l'afició de l'autora- i el contrast amb com analitza els detalls de tota la història; ...

En resum, un llibre que, tot i semblar atractiu pel disseny i la bona traducció -de l'Anna Casassas- sona a falç, poc convincent i gens creïble. Sap greu.

El text de contracoberta, malgrat la meva opinió, en diu:

En el primer dels seus famosos casos, el capità Florindo Flores s'enfronta perplex a un reguitzell de cadàvers del més cèlebre dels semiòlegs italians - panxa generosa, ulleres i barba- que baixen surant en sèrie per les aigües del riu Po. Té ganes de jubilarse, de plantar un hortet «per sembrar-hi enciams, ravenets, tomàquets i faves», però encara és d'hora per plegar; cal que bregui abans amb l'entrellat d'uns apunts de literatura que volen, faxos abstrusos provinents d'Alaska que especulen sobre oques i micos, un enterramorts sicilià a qui no calen instruccions i cadires de rodes que filen amunt i avall. Novel•la policíaca? bufa. Deia bé el personatge de Leonardo Sciacia quan afirmava, rotund, que l'italià no és l'italià: és pròpiament la intel•ligència. Com podria no plaure't, impagable lector?

L'Empúries de Ruera

És tot un privilegi gaudir a casa d'una gran vetllada musical de primer ordre, ni que sigui de tant en tant. I aixó és el que ens va tornar a passar ahir mateix, just l'endemà de viure l'estrena de la N. al Liceu. En plena ascenció, tota la família en ple vàrem anar plegats al TAG per apreciar l'Orquestra de Cambra de Granollers amb la Nacional Clàssica d'Andorra, acompanyats de la Cobla Sant Jordi, que ens varen regalar una magnífica nit Ruera. Tres sardanes de plat d'entrada: Al nostre Garreta, A l'entorn de la Porxada i Tocs de festa , la Glossa de l'antic ball de les donzelles de Granollers -per mi l'obra més sentida del mestre Ruera- i, per acabar, l'Empúries!
Al capdavant del menú, el mestre Antoni Ros Marbà (tot just acabat de signar el Manifest per la independència!), i com a primer concertino, en Gerard Claret. Tot un luxe per Granollers, que feia anys que esperava aquesta gran ocasió de sentir les obres del seu fill adoptiu.
Perque aquest era un deute pendent de la ciutat amb el senyor Ruera, que per fi s'ha pogut saldar, amb interessos inclosos. Deu anys després del centenari, cal felicitar als responsables d'aquesta aposta granollerina, recuperant la seva gran obra simfònica. En el seu moment, no va ser possible: durant el centenari, només es va poder interpretar les tres primeres parts de l'obra, i més endavant, el cost de la proposta era massa elevat. L'excepció d'una orquestra lituana al festival de Rialp interpretant l'Empúries podia fer pensar que portar aquesta obra a escena era simple. Però la realitat és que es tracta d'una peça complexa, que requereix un gran rigor i preparació, i també un gran pressupost. L'aposta, però, crec que ha valgut la pena.

Assaig general al Liceu

Molts nervis. Després de dies d'assaig, el Cor infantil dels Amics de la Unió passava ahir al vespre la seva primera prova de foc, amb l'assaig general de El Cavaller de la rosa.
Un paper breu, que pot semblar senzill, però que era ple de responsabilitat. Amb un alt nivell d'exigència, com explicava a la sortida en Josep Vila, el director del cor, suposava l'estrena al Gran Teatre del Liceu d'aquest cor tan especial.
A la sortida, l'Aina i l'àvia estan ben emocionades. Tothom -el tercer pis era ple de granollerines i granollerins- sortia amb la gallina de piel. Ha valgut la pena. Ho han fet molt bé. (Això sí, la Núria s'ha entrebancat amb el gos-protagonista). Ja s'han estrenat al Liceu! Enhorabona!

Donna Leon. Qüestió de fe

Un dels Brunettis on passen, aparentment, menys coses. O, si més no, diguem que és un Brunetti amb poca acció. Però, en realitat, amaga el que és la normalitat dels policies d'avui en dia. Casos amb molta burocràcia per entremig, amb personatges grisos de l'administració pública com a principals encausats, però amb grans dificultats per a demostrar res. I casos d'estafa a la bona gent, també amb dificultats per enganxar als dolents de la història.
L'empio crede con tal frode / Di nasconder l'empietà. (De Mozart, a Don Giovanni). O, el que ve a ser el mateix, una de les lliçons de la professió que deixa anar el comissari venecià: No et refiïs mai de res que et puguin dir d'un difunt.
I, com que hi ha poca acció, el llibre dóna per moltes tonteries que he pogut subratllar (els Brunettis encara no estan en è-bucs). Per començar, força cuina italiana lleugera: els tramezzini -tapes d'entrepà bimbo-, farcits de tot: carxofa, pernil, gambes, tomàquet, bresaola, ruca, speck, gorgonzola, xampinyons,... -; prosciutto i figues i pasta amb pebrots i gambes fresques; cors i culs de carsofa; pizza; tagliatelle amb finferli frescos; strudel de préssec amb crema de vainilla. I, per beure, un prosseco.
Alguns debats que he subratllat, a banda dels debats familiars sobre la noblesa, el socialisme, l'ecologisme i el dialecte venecià, se n'hi afegeixen de nous, com el de les creències i supersticions, el del Governo Ladro; l'estat sempre es defansa, però mai no té temps per defensar els seus ciutadans; ni temps ni diners; o bé si creus que nosaltres -els homes de la nostra generació- estimem més els nostres fills? Més que els nostres pares?; o si sempre pensem que l'amor, l'afició a la música o el talent per pintar pot passar de pares a fills. Per què no també l'avarícia?. I un altre: l'engany té la seva utilitat: sense enganys i sense traïcions no hi hauria literatura.
Ah, i aquest cop, Brunetti llegeix Tàcit i Les meditacions, de Marc Aureli. I fa sortir una Núria!
Finalment, no he parat de subratllar racons de Venècia, pel dia que hi tornem.

El text de contraportada diu:
Un nou cas per a Brunetti, on la burocràcia i la calor sufocant de l’estiu venecià marquen l’atmosfera d’una novel·la plena d’enganys i amb un final explosiu i inesborrable.
Mentre el commissario Brunetti prepara les maletes per fugir de la calor de l’agost venecià, el seu col·lega Vianello li demana ajuda per resoldre un problema personal: la seva tieta s’ha obsessionat per l’astrologia i s’està gastant els diners del negoci familiar amb un endeví que no sembla que mostra totes les cartes.
Al mateix temps, al despatx de Brunetti arriben indicis d’irregularitats als jutjats de la ciutat. Quan sembla que l’assumpte no va més enllà d’unes discrepàncies internes, l’assassinat d’un dels implicats farà que Brunetti torni sobtadament a Venècia per dirigir la investigació. Què té a veure la mort d’aquest home amb les sospites de corrupció a la magistratura veneciana?
Amb un cop d’efecte magistral, a Qüestió de fe Donna Leon construeix un nou cas per a Brunetti, on la burocràcia i la calor sufocant de l’estiu venecià marquen l’atmosfera d’una novel·la plena d’enganys i amb un final explosiu i inesborrable.

(Per cert, que n'és de bo, el meu homònim, dissenyant cobertes!).