Narrat per una de les cosines, la Maria i l'Àngels Carbona, les autèntiques protagonistes de la novel·la, anem coneixent la història de Ferran Sunyer apartir de diversos episodis familliars (la vista al metge, amb La vaca cega de contrapunt, l'aprenentatge amb el faristol de la saviesa, la relació amb Salvador Dalí, les morts dels familiars, els premis rebuts), al mateix temps que ens endinsem en els secrets d'una família que visqué la guerra i la post-guerra amb molta por al damunt, però amb fermesa per sortir-se'n.
De fet, Sunyer és una figura encara bastant desconeguda a casa nostra, tot i ser una de les figures matemàtiques de fama mundial del segle passat. I malgrat les adversitat de la seva paràlisi cerebral que no li permetia escriure i desenvolupar la seva carrera amb normalitat, envoltat de la grisor funcionarial espanyola del franquisme.
Al llarg de la narració hi apareixen professors i científics diversos, amb els quals va col·laborar a distància. Però cal dir també que Ferran Sunyer va col·laborar amb la US Navy per al programa d'investigació de l'Office of Naval Research. Qui sap si com un precursor dels espies i serveis d'intel·ligència que aquests dies ens assetgen! Almenys, devia ser més interessant que el treball per al CSIC. I és que "la vida oficial és un fàstic. La dictadura tot ho contamina." "Viure a l'Espanya de Franco és com tenir cagarrines". Amb un "Bravo per la intel·ligècia. Ens maten, se'ns pixen a la cara i compte vint per tornar a tirar", i també un "hábleme en cristiano" inefable.
També se'ns presenta un Ferran Sunyer bromista -bromejar per sortir de les bromes, diu. I amb moments de lucidesa irònica especialment hilarants: "A veure si m'esguerrarà, vostè ara..."; o el magnífic "Ja em disculparan que no m'aixequi ...! Però és que a casa sempre hem estat contraris a l'Alzamiento!". I el modest exercici d'insubordinació filatèlica de clavar de cap per avall un segell amb la invegitable cara de Franco!
En aquest sentit, el que marca el llibre és la paronomàsia, què hi vols fer. Vam aficionar-nos a jugar amb les paraules per culpa del pare, que se'n feia tips. Com sempre, el llenguatge que utilitza en Màrius a les novel·les no és senzill, i per això em sap greu els jocs de paraules que m'hauré perdut per llegir-lo massa de pressa i sense parar-hi prou atenció. (Val a dir que he incorporat al meu vocabulari l'eviternitat, que desconeixia).
Plans de futur també permet recuperar la història -més o menys real- d'un quadre de Salvador Dalí, que actualment es troba al Québec. El retrat de Maria Carbona permet a en Màrius jugar entre la Maria i l'Àngels, i conduir-nos cap a la seva versió de quina és la imatge real del quadre. Són molts els llibres i pel·lícules que ens han explicat la història d'una obra d'art. Aquest llibre, doncs, també ens mostra el rerafons d'un quadre, a través de la personalitat de dues germanes que varen sacrificar bona part de la seva vida per ajudar el seu cosí, un prometedor cientific discapacitat. I és que el Ferri irradia una joia que ens manté vives. La seva fragilitat és la nostra força. Sense ell hauríem fugit de casa fa anys. La figura del Ferri, sempre present, i del pare absent, marquen el dia a dia de les dues germanes fins al final.
Aquests dies s'ha recuperat una d'aquelles pel·lícules en la que hi apareixen molts dels protagonistes de la novel·la. Val la pena donar-hi un cop d'ull per endinsar-se en l'ambient familiar de l'època.
No cal dir, però, que bona part del llibre també viu de la pròpia experiència d'en Màrius amb el seu fill Llullu. "Els que convivim amb ell des de fa anys sabem que aquests processos mecànics són molt més importants del que semblen. En el seu aprenentatge es dissol bona part de l'angoixa que provoca conviure amb un ésser tan desvalgut com el Ferri."
Aquests dies de vacances -i de forma totalment injusta, ho reconec- el màxim al que m'he aproximat per a interioritzar el pensament d'en Ferran Sunyer és l'experiència de fer el mort a la platja. Sense moure't gens, veient només el cel, i escoltant únicament la teva respiració, et sobrevé una tanquil·litat que es converteix en angoixa quan l'exercici passa a ser permanent.
Per tot això, i com diu en Màrius a la dedicatòria que li va fer a l'Elisabet, les històries dels Sunyer i els Carbona m'han conmogut, atrapat i inspirat per recomenar-ne la lectura a tothom.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada