Blanca Busquets. La casa del silenci

Hi ha molts motius per què un llibre t'atrapi. La portada, les explicacions de la contracuberta, la temàtica, l'autora, crítiques a la premsa, ... són alguns dels suggeriments que em varen portar a demanar aquest llibre per Sant Jordi. Però res que et convenci més per llegir-lo que veure la teva filla amb llagrimetes tot just quan ha acabat el llibre. Senyal que l'ha atrapat, fins al final, i l'ha deixat ben tocada. I a mi al darrera, empassant-me pàgines de bona literatura, que parlen de música, d'amors i desamors.
Darrerament, moltes obres -pel·lícules, llibres- expliquen la vida dels personatges a través d'una obra musical. Aquest cop és el Concert per a dos violins, de J.S. Bach, el músic que absorbeix, que teixeix una gran obra a partir de dos discursos ben diferents -els dos violins, l'Anna i la Teresa del llibre-, repartint-ne els moviments i empaitant-se al llarg de tota l'obra, en una competició que es repeteix a la vida real. Les dues melodies s'entrellacen i es complementen, sí, però també juguen a veure qui la fa més grossa fins que arriben al final exactament al mateix temps.
Una dona amb molta tècnica, però gens d'ànima -i no només en la música- per qui tocar el violí és fer una cursa de velocitat des dels temps de Vivaldi. I la seva antagonista, una dona que s'ho ha hagut de guanyar tot a la vida, però posant l'ànima en tot el que fa. Hi ha ben poca gent que posi ànima a la música.
I és que la Blanca Busquets va perfilant els seus personatges, mica en mica, capítol rere capítol, passant-se el relleu d'un a l'altre, a mesura que va desgranant la història de cada un d'ells. Les dues violinistes, la Teresa i l'Anna, la minyona, la Maria , i en Mark, el fill d'en Karl T., un famós director d'orquestra que havia mort deu anys enrera, formen les notes d'aquesta partitura que va evolucionant en tres moviments.
Amb un toc del Jo confesso, d'en Cabré, amb la història d'un instrument -un violí de Jacobus Stainer del 1672, que va de mà en mà. Una mica de My fair lay, el pigmalió musical, amb la María que va aprenent música. I molts d'embolics entremig. Perquè la música de veritat s'ha de buscar al fons de tot, i al fons s'hi arribava al sofà. De fet, cada concert o cada òpera era com una història d'amor amb la seva instrumentista solista o amb la seva cantant. I en Karl en dirigia molts, de concerts.
De tant en tant, se'ns apareixen en Beethoven, pel mig de les ciutats de Barcelona i Berlín (haurem de visitar la Kollwitzplatz, la propera ocasió que visitem la ciutat del fred!). O escoltem Linda paloma mía, La grangera i el pastor, Vivaldi, Bach, Veracini (un compositor totalment desconegut per mi, que ni té entrada a la Viquipèdia catalana), canzonettas de Monteverdi, àries de Purcell i de Haendel, o Il trillo del diabolo, de Tartini.
I una carta, just al final, que resoldrà el darrer moviment del concert literari. I on veiem que, en el fons, es tracta de la passió per la vida des de la passió per la música.
El darrer  pensament és el del silenci. La casa on se sent música, però lluny. El silenci de l'altre costat del mur de Berlín, on tot ho dèiem en veu baix, en silenci, no podíem alçar la veu, nomes podíem ser dicrets, ... en un país silenciós, un país de caminar de puntetes.
A l'enterrament del pare d'un amic, ara fa poc, vaig descobrir aquest poema de Màrius Torres:
"Això és la joia -ser ocell, 
creuar un cel on la tempesta
deixà una pau intensa.
I això és la mort -tancar els ulls,
escoltar el silenci
de quan la música comença".
Doncs això, no us perdeu un bon llibre, que la música és a punt de començar!

Què en diu l'autora, al seu web?

(Que bé poder sentir la mateix autora del llibre explicant la història!).

La casa del silenci

(2013). Grijalbo

Aquesta es la història de diverses dones i d’algun home. De dones valentes i sensibles, dones apassionades, dones que estimen els homes però que sobretot estimen la música. Aquesta es la història d’un violí que passa de mà en mà, d’un director d’orquestra exiliat que viu entre notes musicals i entre faldilles, de mares absents, de desamors i de venjances, de guerres que separen, de minyones que mengen xocolata desfeta. Aquesta és la història de La casa del silenci, on la música no deixa mai de sonar.

I una paraula, que he hagut de buscar al diccionari: enllepissar-se

enllepissar 

1 v. tr. [LC] Embrutar amb una substància llepissosa. 
2 intr. pron. [LC] Si toques el pot de greix, t’enllepissaràs.

I a qui no li agradaria ellepissar-se amb una tassa de xocolata que menjaven la Maria i en Karl!