Ja tenim aquí un nou detectiu: el mussol Oriol, "el seu detectiu, si Déu vol i a vostè no li dol", amb el seu inseparable amic Xaloc: "un nas com el d'en Xaloc no el trobarà enlloc!". Una nova parella de detectius, que cal posar a la llista dels Felip Marlot, en Bolavà, en Flanagan, la Tres-catorze, l'inspector Formiga i tants d'altres joves perdiguers de casa nostra. (Algú en podria fer una tesi, de com ens hem convertit en un país que solucionem tots els casos difícils de resoldre, excepte el nostre!). El mussol Oriol i el lladre de les endevinalles, magistralment il·lustrades per la Roser Capdevila, exposa un dels primers casos del detectiu mussol, trobant els quadres desapareguts de la Fundació Miró, i escampats arreu del món. Com sempre, en Josep-Francesc ens lliga la cultura amb la natura, i el cas es converteix en una reivindicació mediambiental.
Editat per les Edicions del roure de can roca, en la contraportada ens diu que és una història per créixer en l'estimació activa pels animals, especialment els que es troben en perill d'extinció, però també és un relat sobre la imaginació de l'art, sobre la humanitat màgica d'un gran artista que va anticipar molts anys la necessitat d’escoltar els qui són diferents. El final ens dóna alguna pista sobre la relació real entre Joan Miró i un dels crítics a qui el pintor feia més cas: un nen amb síndrome de Down.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada