dimecres, 25 de juliol de 2012

Turisme de luxe per a tothom

Un dels autèntics luxes de veritat que tenim al país és el Palau de la Música.  Foto: David Leventi
(Article d'opinió per a Ràdio Granollers, emès dimecres 25 de juliol de 2012)


Som en ple estiu i fins i tot aquells que tenen la sort de fer vacances les han planificat reduint-ne el pressupost, però esperant poder gaudir del binomi tranquil·litat i noves experiències. Damunt la taula, moltes propostes de turisme de tot tipus: turisme cultural, de borratxera, sexual, turisme de guerra, turisme de salut, esportiu, turisme rural, ...
Però, desenganyem-nos, el que de veritat voldríem tots és gaudir d’una experiència de turisme de luxe, que això ara es porta molt, i que és més a prop de la majoria de butxaques del que la gent es pensa.
De fet, només és qüestió que algun emprenedor de darrera hora es posi a generar “productes” turístics on el luxe sigui visitable per a tothom. Com veureu tot seguit, el nostre país en seria una potència de primer ordre i la nostra comarca el punt d’inici d’una ruta ben exitosa. ...
Així, començaríem al bell mig de la nostra ciutat, visitant una oficina de Bankia o de Catalunya Caixa, primeres marques financeres reconegudes fins i tot a nivell europeu, i tot un luxe per a les butxaques dels contribuents. I després passejaríem per dins d’un dels molts pisos desnonats que hi ha escampats i camuflats enmig de la ciutat, segurament el record més potent de la societat opulenta en la que hem viscut els darrers anys.
Seguiríem la ruta desplaçant-nos fins a l’Esplanada de Mango, al poble veí de Lliçà d’Amunt, un dels darrers símbols encara vivents dels excessos urbanístics dels nostres ajuntaments: boscos talats per fer-hi magatzems logístics, a canvi de quatre duros per a la vila.
D’allí prendríem el nou carril-bicicleta –bicicleta de muntanya, és clar!- generat amb la construcció del gaseoducte de Gas Natural, que permet portar el gas fins a enlloc; tot un luxe per a una societat que s’escalfa tan fàcilment com la nostra.
I seguiríem per Can Millet del Serrat, la prova que, a l’Ametlla del Vallès, el modernisme lliga perfectament amb la modernitat. Llàstima que el jutge ens hagi deixat sense l’oportunitat de veure’n les obres d’art que contenia aquesta mostra palpable del luxe de l’alta societat catalana!
D’aquí saltaríem cap a Barcelona, seguint la mateixa pista i visitant, només faltaria, l’autèntic Palau de la Música, centre del poder polític del país. Per una mòdica propina de cinc euros, fins i tot se’ns permetria el luxe d’asseure’s a la cadira del despatx del Sr. Millet i posar els peus damunt la taula, moment en el qual sembla ser que t’inunda una sensació d’èxtasi que et porta a exclamar tot cridant la frase “sóc el rei del món!". Una experiència ben gratificant, com hi ha món.
(I si doblem la propina, el guia fins i tot us podria mostrar el Piset d’en Montull, ben a prop del Palau, on apreciaríeu la sala dels miralls del sostre, a imitació de la Sala dels Miralls del Liceu. I és que també és tot un luxe poder vantar-se davant dels altres de les companyies d’un, sigui a l’òpera o a casa mateix).
La ruta turística per Barcelona contemplaria encara dues joies més i que representen el present :i el futur del luxe a casa nostra: el Palauet dels Ducs de Palma, cap a la part alta de la ciutat, símbol de l’ocupació borbònica de les noostres ments, pagat amb els modestos sous que proporcionen dues de les empreses punteres del teixit productiu català, com són La Caixa i Telefònica.
L’altre espai, encara per realitzar, és just al costat de l’aeroport del Prat, en una altra gran esplanada on avui només s’hi produeixen quatre llastimosos tomàquets de no res, però on ben aviat hi podrem veure un centre de recerca i excel·lència en diner fàcil i ràpid, a l’estil americà de Las Vegas.
I, com que aquí pensem en gran, podríem fer excursions extra arreu dels Països Catalans. Per exemple, per visitar un altre palauet de Palma, però no dels Ducs, sinó d’en Matas, on apreciaríeu com fins i tot pot ser un luxe això de netejar les tasses del vàter amb una escombreta de 300 Euros.
O a València, a la Ciutat de les Arts i les Ciències –aquella mostra arquitectònica de la modèstia política valenciana, construïda pel pobre i honrat arquitecte dels cent milions d’euros per projecte, un geni incomprès per la inculta societat valenciana. I, des del punt més alt d’aquesta Ciutat, s’arribaria a veure les 40.000 hectàrees de País Valencià cremades recentment, com un homenatge genuí a les falles de Sant Josep.
La volta de turisme de luxe ens portaria, després de passar per Marina d’Or, fins a Castelló, per observar com n’és de difícil i el mèrit que suposa el tenir un aeroport sense cap avió. (A excepció, és clar, de l’avió que corona l’escultura dedicada al seu patrocinador, Carlos Fabra, conegut també per tenir el privilegi de ser el pare d’Andrea Fabra, benvolguda i estimada diputada popular, sobretot entre els aturats).
Com veieu, d’oportunitats per fer turisme de luxe n’hi ha a cabassos. Només és qüestió de proposar-s’ho.
Que tingueu, doncs, molt bon estiu, i ja ens veurem per la Festa Major!