Georges Simenon. Maigret i el ministre

Just quan el President Camps ha de presentar la dimissió com a President de la Generalitat Valenciana pel cas Gurtel i l'escàndol dels seus vestits, llegeixo aquest relat de Simenon, basat també en un cas de corrupció política. I és que la realitat i la ficció van agafats de la mà massa sovint.
De Maigret sempre és d'agrair el seu ritme pausat en tot -en les enquestes, les seves deduccions, el tracte amable amb tothom, ...- i, fins i tot, en les seves llargues estones de reflexió mentre engoleix licor en diversos formats i gustos (licor d'aranyó, aiguardent, vi blanc, una canya, un Pernod, una cervesa, un conyac, calvados, ... Tot això, mentre dura la novel·la!).
De Simenon, m'agrada la manera en què descabdella tots els misteris, sense presses, i amb deduccions més que lògiques, seguint rutines d'investigació aparentment i fins i tot aburrides, però segures. ("Sempre calia tornar als fets més simples, als que podien controlar"; "Es parla poques vegades de les anades i tornades inútils, de les recerques insidioses en dirccions que no acaben més que en punt mort, dels sondejos fets a dreta i esquerra, a l'atzar").
I també s'agraeix com incorpora a cada un dels seus llibres tot de racons de París i d'arreu de la geografia francesa (Clairfond, a l'Alta Savoia; La Roche sur-Yon; Luçon, a la regió de Vendée; Niort; Samois; Saint-Hermine; Bressuires; Seineport; Corbeil; Fointainebleau; ... Manca un GPS que t'acompanyi per tot l'hesàgon!).
Però l'entramat important, en aquest cas, és el polític. "En política, les coses passen rarament com s'han previst". I quin és l'ambient que es viu, també a la França de mitjans del segle passat: "Les mans brutes: no és el règim el que és defectuós sinó l'ambient en el qual, de bon o mal gust, viuen els polítics". "Ens trobem cada dia. Ens donem la mà com si fóssem vells amics. Després d'algunes setmanes de sessions tot el món es parla de tu i ens fem mútuament petits favors ... Cada dia, encaixem més mans i si no estan molt netes, arronsem les espatles amb indulgència". I l'ambient polítc és acompanyat pels mitjans de comunicació: "Els diaris de xantatge -com La Rumeur- no publiquen tampoc totes les informacions que posseeixen. Els negocis dels quals no parles són precisament els que més rendeixen"
I com caldria afrontar la corrupció: "Si cadascú de nosaltres es negava, d'una vegada per totes, a estrényer mans brutes, mans de trampejaors, l'ambient polític es purificaria immediatament".
I la ressolució del cas, al final, se'n ressent: "En un afer criminal, hi ha habitualment un sol culpable o un grup de culpables que actuen d'acord. En políitica és diferent i la prova és que hi ha tants partits a la Cambra". ...
Del llibre, també en voldria ressaltar una altra qüestió: la llengua: habituat a llegir en català estàndard, em costa molt més del que em pensava llegir-lo en la seva traducció valenciana, de Marisa Bolta. Tot això, però, que hi guanyo! (Les deu i mitja, el bigot, les espatles, despús-demà, bonegat, amollar, malacarós, desdejunant, camallades, en un bullit, al remat, ...).

Què en diu Bromera, l'editorial, que el va editar en motiu del Centenari Georges Simenon?

Un sanatori s'ensorra i molts infants perden la vida en la catàstrofe. Pocs dies després, els mitjans de comunicació denuncien l'existència d'un informe tècnic previ que en desaconsellava la construcció. La publicació d'aquest informe desvelaria els foscos interessos dels empresaris i dels polítics que impulsaren el projecte, però el document desapareix només arribar a les mans del Ministre d'Obres Públiques. El comissari Maigret és l'encarregat de trobar-lo.
A banda de la trama detectivesca, perfectament construïda, Maigret i el ministre és una reflexió al voltant de la moralitat dels polítics, un tema que no ha perdut actualitat en el mig segle transcorregut des de la primera publicació de la novel·la.