dilluns, 8 d’agost de 2011

Una crisi encoberta: conflictes armats i educació

Després de llegir-me El nen perdut que sabia el que volia, no em queda més remei que passar cap a l'Informe de seguiment 2011 de l'Educació Per a Tothom en el Món, publicat per la UNESCO, i que enguany l'han titulat "Una crisi encoberta: conflictes armats i educació". Unescocat n'acaba d'editar la versió catalana del resum de la novena edició de L'Informe, i val molt la pena donar-hi un cop d'ull.
Així, a la primera part de l'informe, es fa un repàs del progressos cap a la consecució dels objectius de l'EPT fixats per al 2015, i els problemes per assolir aquests objectius ambiciosos. I la segona part, que dóna el subtítol de l'informe, s'interessa per les repercussions dels conflictes armats en l'educació.
Poques vegades es pot constatar com la guerra -i tot el que l'envolta: el comerç d'armes, la corrupció política, ...- és un dels principals problemes de la humanitat, i que ens hipoteca el futur a tots, sobretot pels efectes que té en els més dèbils -els infants- i la seva capacitat futura de desenvolupar-se -l'educació. Enlloc d'invertir en la indústria de l'armament (i a Catalunya tenim moltes empreses que hi dediquen esforços i inversions, per exemple en R+D+i), cal capgirar la tendència i augmentar la inversió en educació a tot arreu.

Els Principals missatges de l'Informe són els següents:

  • El pes demogràfic de la població juvenil, unit a les deficiències dels sistemes educatius, és un factor de risc de conflicte. Els sistemes d’educació de molts països afectats per conflictes no estan dotant els joves de les competències necessàries que els permetin sortir de la pobresa i la desocupació. Més del 60% de la població de molts països afectats per conflictes té menys de 25 anys d’edat i, per tant, proporcionar a aquests joves una educació de qualitat és fonamental perquè no els envaeixi la desesperació pel seu futur econòmic, un factor que contribueix tot sovint al desencadenament de conflictes violents.
  • Una educació errònia pot fomentar els conflictes violents. L’educació pot ser un poderós factor de pau, però amb massa freqüència l’escola s’instrumentalitza per reforçar les divisions socials, la intolerància i els prejudicis que condueixen a les guerres. Cap país pot alimentar l’esperança d’assentar bases duradores per a la pau si no troba la manera de crear una confiança mútua entre els seus ciutadans, i és a les aules on comença a crear-se aquesta confiança.
  • Els governs nacionals i la comunitat internacional estan fracassant en l’empresa de preservar els drets humans. En els conflictes armats, les forces governamentals i no governamentals prenen com a blancs d’atac escolars, mestres, civils i escoles, i gaudeixen d’una impunitat pràcticament total. Això és especialment cert en el cas de les violacions i altres formes de maltractament sexual. Els participants en l’aliança en pro de l’Educació per a Tothom han de ser defensors acèrrims dels drets humans.
  • L’eficàcia de l’ajuda es veu compromesa per les prioritats nacionals dels donants més importants en matèria de seguretat. L’assistència per al desenvolupament destinada a estats afectats per conflictes va a parar sobretot a països, com ara l’Afganistan, l’Iraq i el Pakistan, que es consideren prioritaris des d’un punt de vista estratègic. La utilització de l’ajuda a l’educació per donar suport a operacions contra forces insurrectes posa en perill la seguretat de les comunitats locals, dels escolars i dels treballadors de l’ajuda. És necessari que els donants desmilitaritzin l’ajuda.
  • El sistema d’ajuda humanitària no està satisfent les necessitats educatives dels infants atrapats en conflictes. Les comunitats locals demostren una gran determinació i enginy per mantenir en funcionament el sistema educatiu durant els conflictes. No es pot dir el mateix dels donants. La comunitat de l’ajuda humanitària ha de satisfer les aspiracions de les comunitats afectades per conflictes.
  • El sistema de l’ajuda internacional no està preparat per aprofitar les possibilitats de consolidació de la pau i de reconstrucció. Molts països acabats de sortir de conflictes no tenen prou recursos per reconstruir els sistemes educatius. Aquests països depenen actualment d’una ajuda humanitària limitada i imprevisible, i el que necessiten és un finançament previsible i a llarg termini per poder edificar sistemes d’educació inclusius i de bona qualitat.
I moltes altres qüestions més, totes interessants i importants, que adjunto de forma resumida -però, tot i amb això, extensa- a continuació: ...
Aspectes més rellevants de l’Informe 2011

El món no va pel bon camí de cara a assolir les fites fixades per a 2015. Encara que s’han aconseguit èxits importants en molts àmbits, la conclusió principal de l’Informe de Seguiment de l’Educació per a tothom en el Món 2011 és que no es podran arribar a assolir la major part dels objectius de l’EPT. Els països afectats per conflictes armats han d’afrontar problemes esfereïdors. Els governs hauran d’actuar amb esperit més diligent i amb més determinació per posar al seu abast els objectius.

1. Progressos cap a la consecució dels objectius fixats per al 2015
En el darrer decenni s’han registrat avanços extraordinaris en la progressió cap als objectius de l’Educació per a Tothom en alguns dels països més pobres del món:

  • El benestar dels infants més petits està millorant. La mortalitat dels menors de cinc anys, per exemple, va passar de 12,5 milions el 1990 a 8,8 milions el 2008.
  • Entre el 1999 i el 2008 van ser escolaritzats a primària 52 milions suplementaris d’infants. El nombre de nens i nenes sense escolaritzar es va reduir a la meitat a l’Àsia Meridional i Occidental. A l’Àfrica Subsahariana les taxes d’escolarització van augmentar en un 33%, malgrat l’important increment de la franja de població en edat de cursar l’ensenyament primari.
  • La paritat entre sexes a l’escolarització primària va millorar considerablement en les regions en què es registraven les disparitats més grans al començament del decenni.
Malgrat tots aquests èxits, encara cal recórrer un tros de camí molt llarg per poder cobrir la distància que hi ha entre els objectius de l’Educació per a Tothom fixats el 2000 i els progressos limitats realitzats fins avui.

  • La fam està frenant els progressos. Als països en vies de desenvolupament, un de cada tres infants –això és, 195 milions en total– sofreixen malnutrició, amb els consegüents perjudicis irreparables en el seu desenvolupament cognitiu i les seves perspectives educatives a llarg termini.
  • El ritme de disminució del nombre d’infants sense escolaritzar és massa lent. El 2008 hi havia encara 67 milions d’infants privats d’escola a tot el món. Els progressos cap a l’escolarització universal han anat desaccelerant el ritme. Si les tendències actuals persisteixen, el 2015 el nombre de nens i nenes sense escola podria ser superior a l’actual.
  • Molts criatures deserten l’escola abans de finalitzar el cicle complet de l’ensenyament primari. Tan sols a l’Àfrica Subsahariana prop de deu milions abandonen cada any les aules de primària.
  • Un 17% de la població adulta del món –és a dir, 796 milions de persones– continuen sense tenir les competències bàsiques en lectura, escriptura i aritmètica. Aproximadament dos terços d’aquestes persones són dones.
  • Les disparitats entre sexes continuen obstaculitzant els progressos de l’educació. Si el 2008 s’hagués aconseguit al món la paritat entre sexes a l’ensenyament primari, avui hi hauria 3,6 milions suplementaris de nenes matriculades a les escoles primàries.
  • L’amplitud de les desigualtats fa disminuir la igualtat d’oportunitats. Al Pakistan, gairebé la meitat dels fills de les famílies més pobres amb edats compreses entre 7 i 16 anys no estan escolaritzats, mentre que aquest percentatge només és d’un 5% entre els fills de les famílies més riques.
  • La disparitat entre sexes s’emporta vides. En efecte, si la mitjana general de mortalitat infantil a l’Àfrica Subsahariana se situés al nivell de la mitjana de mortalitat de criatures nascudes de mares amb estudis secundaris, el nombre de nens petits morts en aquesta regió disminuiria en 1,8 milions.
  • Les dones que han cursat l’ensenyament secundari tenen més probabilitats de saber quines mesures poden adoptar per prevenir la transmissió del VIH de la mare al nadó, la qual ha estat causa d’unes 260.000 morts per malalties relacionades amb el VIH el 2009.
  • A Malawi, el 60% de les mares amb estudis secundaris o superiors saben que els medicaments poden reduir els riscos de transmissió del VIH, mentre que en el cas de les mares que no han rebut cap tipus d’instrucció aquest percentatge es redueix a només un 27%.
  • La qualitat de l’educació se segueix situant a un nivell molt baix en molts països. Milions de nens i nenes surten de l’escola primària amb coneixements de lectura, escriptura i aritmètica que es troben molt per sota dels nivells previstos.
  • D’aquí al 2015 caldrà contractar 1,9 milions de mestres suplementaris per tal d’aconseguir la universalització de l’ensenyament primari. L’Àfrica Subsahariana necessitarà més de la meitat d’aquests mestres.
Finançament de l’Educació per a Tothom
La crisi financera mundial ha incrementat les pressions que s’exerceixen sobre els pressupostos nacionals, soscavant els esforços que molts dels països més pobres del món estan realitzant per finançar els plans d’educació. Els pressupostos de l’ajuda també són sotmesos a pressions. Quan queden menys de cinc anys per al 2015, any fixat com a límit per a la consecució dels objectius de l’Educació per a Tothom, cal que els governs nacionals i els donants redoblin els esforços per eixugar el dèficit de finançament.

  • Per bé que la proporció de l’ingrés nacional dedicat a la despesa en educació ha augmentat des del 1999 als països d’ingressos baixos, passant del 2,9% al 3,8%, encara hi ha regions i països que continuen negligint els seus sistemes educatius. L’Àsia Central i l’Àsia Meridional i Occidental són les regions que menys inverteixen en educació.
  • Amb una mobilització més gran dels ingressos fiscals i un compromís més sòlid a favor de l’educació, els països d’ingressos baixos podrien augmentar de 12.000 a 19.000 milions de dòlars la despesa anual dedicada a l’Educació per a Tothom, la qual cosa representa un increment equivalent al 0,7% del PNB.
  • La crisi financera ha fet estralls en els pressupostos d’educació. El 2009, set dels divuit països d’ingressos baixos estudiats en aquest Informe van retallar la seva despesa en educació. En aquests països el nombre d’infants sense escolaritzar és de 3,7 milions.
  • Globalment, l’ajuda a l’educació bàsica s’ha doblat des del 2002 fins a assolir la quantitat de 4.700 milions de dòlars, la qual cosa ha permès donar suport a les polítiques encaminades a accelerar els progressos cap a l’Educació per a Tothom. No obstant això, el volum actual de l’ajuda dista molt d’arribar a la quantitat de 16.000 milions de dòlars que caldria cada any per eixugar el dèficit de finançament extern als països d’ingressos baixos.
  • Els donants no han complert les promeses d’augmentar l’ajuda formulades el 2005. Segons les estimacions de l’OCDE, el dèficit global de finançament previst és de 20.000 milions de dòlars anuals.
  • Les tendències actuals de l’ajuda són inquietants. L’ajuda a l’educació bàsica subministrada a títol de l’assistència per al desenvolupament es troba aturada des del 2007. El 2008, l’ajuda a l’educació bàsica per a l’Àfrica Subsahariana va disminuir en aproximadament un 6% per a cada criatura en edat de cursar l’ensenyament primari.
  • Alguns dels donants més importants continuen canalitzant preferentment els seus pressupostos d’ajuda cap als nivells superiors d’ensenyament. Si tots els donants assignessin a l’educació bàsica almenys la meitat de l’ajuda global a l’educació, es podrien mobilitzar cada any 1.700 milions de dòlars en benefici d’aquest nivell d’ensenyament.
L’adopció de mesures innovadores de finançament de l’educació podria contribuir a eixugar el dèficit de finançament de l’Educació per a Tothom. L’informe proposa, entre d’altres, les mesures següents:

  • Crear una Facilitat Financera Internacional per a l’Educació (IFFE), prenent com a model el mecanisme anàleg que ja existeix en el sector de la salut. Això podria ajudar els donants a mobilitzar nous recursos en el difícil context econòmic actual. L’emissió de bons permetria recaptar entre 3.000 i 4.000 milions de dòlars l’any per a l’educació entre el 2011 i el 2015.
  • Imposar una taxa del 0,5% sobre els abonaments a telèfons mòbils a Europa podria permetre la recaptació de 894 milions de dòlars l’any.
2. Conflictes armats i educació, una crisi encoberta
Per bé que no es té una informació completa sobre els problemes que afronten els països afectats per conflictes armats en matèria d’educació, no hi ha dubte que figuren entre els que més disten d’assolir els objectius de l’Educació per a Tothom. La crisi encoberta de l’educació als estats afectats per conflictes constitueix un problema mundial que exigeix una resposta de la comunitat internacional. A més de soscavar les perspectives d’impulsar el desenvolupament econòmic, de reduir la pobresa i d’assolir les fites fixades en els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni, els conflictes armats estan fent créixer les desigualtats, la desesperança i el sentiment d’injustícia que tanquen els països en el cercle viciós de la violència.

Les repercussions dels conflictes armats en l’educació
  • En el decenni precedent a 2008 han estat víctimes de conflictes armats 35 països. Trenta d’aquests països són d’ingressos baixos o d’ingressos mitjans baixos. La durada dels conflictes violents als països d’ingressos baixos és de dotze anys, de mitjana.
  • Als països pobres afectats per conflictes, hi ha 28 milions d’infants en edat de cursar l’ensenyament primari que estan sense escolaritzar, la qual cosa representa el 42% del total d’infants del món privats d’escola.
  • La probabilitat que les criatures de països pobres afectades per conflictes morin abans de fer els cinc anys és dues vegades superior que la dels infants de la resta de països pobres.
  • Només el 79% dels joves saben llegir i escriure als països pobres afectats per conflictes, mentre que aquesta proporció és d’un 93% a la resta de països pobres.
  • En els conflictes armats s’està observant un increment dels atacs comesos per les forces governamentals i no governamentals contra els civils i les infraestructures no militars. Infringint una violació flagrant del dret internacional, els combatents consideren cada cop més com a blancs legítims els atacs a escolars i a edificis de les escoles.
  • S’estima que hi ha més de 43 milions de persones desplaçades al món, principalment a causa dels conflictes armats, però la xifra real probablement és molt més gran. Els refugiats i els desplaçats interns topen amb obstacles importants per accedir a l’educació. El 2008, amb prou feines acudien a l’escola primària un 69% dels infants de campaments de refugiats en edat de cursar aquest nivell d’ensenyament.
La despesa en educació als països afectats per conflictes
  • Els conflictes armats estan restant a l’educació fons públics que es dediquen a la despesa militar. Al món hi ha 21 països en via de desenvolupament que gasten més en armament que en l’escola primària. Si retallessin la seva despesa militar en un 10%, aquests països podrien escolaritzar 9,5 milions suplementaris d’infants privats d’escola.
  • La despesa militar també resta recursos financers a l’ajuda internacional. El dèficit de 16.000 milions de dòlars que registra l’ajuda financera externa a l’Educació per a Tothom se suprimiria amb escreix si els països rics dediquessin sis dies de la seva despesa militar a eixugar-lo.
  • Amb prou feines un 2% de l’ajuda humanitària va a parar a l’educació. A més a més, l’educació és el sector en què és menor: la proporció de peticions d’ajuda humanitària que obtenen finançament a penes un 38% d’aquestes peticions són satisfetes, la qual cosa representa la meitat del percentatge mitjà observat en tots els altres sectors.
Programa per al canvi
L’Informe defineix un programa per efectuar canvis, que té com a objectiu esmenar quatre deficiències sistèmiques.

  • Deficiències en la protecció. Per mitjà del sistema de les Nacions Unides, els governs haurien de reforçar els sistemes de supervisió i elaboració d’informes sobre les violacions dels drets humans que afecten l’educació, donar suport als plans nacionals destinats a posar terme a aquestes violacions, i imposar sancions apropiades als culpables d’infraccions atroces i recurrents. S’hauria de crear una comissió internacional sobre violacions i abusos sexuals en la qual participi directament la Cort Penal Internacional a fi d’avaluar si hi ha motius per incoar diligències judicials. La UNESCO hauria de conduir la tasca de supervisió i l’elaboració d’informes sobre els atacs comesos contra els sistemes d’educació.
  • Deficiències en la prestació de serveis educatius. Es necessita canviar amb urgència la manera de concebre l’ajuda humanitària i reconèixer el paper fonamental de l’educació en situacions d’emergència relacionades amb conflictes armats. Caldria augmentar el nivell de finançament dels fons agrupats d’ajuda humanitària per tal que passi de la xifra actual de 730 milions de dòlars a una quantitat que oscil·li vora els 2.000 milions, a fi de poder eixugar el dèficit de finançament de l’educació. També s’haurien de reforçar els sistemes actuals d’avaluació de les necessitats d’educació a les comunitats afectades per conflictes. Així mateix, caldria reformar les disposicions administratives relatives als refugiats per millorar-ne l’accés a l’educació. Finalment, els governs haurien de reforçar el dret de les persones desplaçades a l’educació.
  • Deficiències en la reconstrucció. Els donants haurien de trencar la línia divisòria artificial que separa l’ajuda humanitària de l’ajuda al desenvolupament a llarg termini. Caldria canalitzar una part més gran de l’assistència al desenvolupament per mitjà dels fons agrupats per país, com el mecanisme financer creat amb èxit per a l’Afganistan. Per mitjà de la Iniciativa Via Ràpida (IVR) reformada, els donants haurien d’establir disposicions multilaterals eficaces per assolir un finançament agrupat anàleg al que funciona en el sector de la salut. Caldria incrementar la dotació financera anual de la IVR fins que arribi a la quantitat de 6.000 milions de dòlars anuals i establir una normativa més flexible per facilitar l’ajut als estats afectats per conflictes.
  • Deficiència en la construcció de la pau. A fi d’alliberar el potencial que té l’educació per sustentar els processos de pau, els governs i els països donants haurien de donar prioritat a la creació de sistemes d’educació inclusius, adoptant polítiques en matèria de llengua d’ensenyament, de currículums i de descentralització basades en una avaluació del seu possible impacte en els antics motius de ressentiment. Caldria considerar que les escoles són, abans de tot i sobretot, llocs per adquirir competències tan essencials com la tolerància, el respecte mutu i la capacitat de conviure pacíficament amb els altres. S’haurien d’assignar a l’educació entre 500 i 1.000 milions de dòlars per mitjà del Fons de les Nacions Unides per a la Consolidació de la Pau, i la UNESCO i l’UNICEF haurien de tenir un paper més important en la incorporació de l’educació en estratègies més vastes de consolidació de la pau.