Tenim dret a decidir!

En Jap també ho deixava ben clar: Tenim dret a decidir!

No me'n puc estar. Avui ha estat un dia d'aquells que fan història, perquè el nostre Parlament ha fet un gest que  l'honora: dir, amb veu ben alta, que som un subjecte jurídic i polític sobirà, cosa que vol dir que ja som prou grandets per decidir el nostre futur. Tot i que això només és el principi d'un procés que serà ben complicat, l'emoció de la jornada no ens la treu ningú.
(Per a cadascun dels diputats que hi han participat, els quedarà en la seva consciència el paper que han jugat en aquesta jornada històrica. Un gran esforç de la gent d'ICV, un rol immadur el de la CUP, i un posicionament certament incomprensible -i complicat- el del PSC. El temps ens dirà fins a quin punt la Declaració votada aquesta tarda només ha estat una proclama simbòlica més o realment té una profunditat que arriba fins al moll de l'os dels partits polítics i de la societat catalana).
A la tarda, a la plaça de la Porxada -i de forma prou improvitzada, cal dir-ho tot-, ens hi hem trobat uns quants per expressar l'eufòria del moment, i per recordar que això d'avui no és un caprici qualsevol dels polítics sinó que ve de molt lluny, de l'esforç d'unes quantes generacions enrere, i que es projecte en el futur dels nostres fills, que volem lliures.
Ni que sigui per deixar-ne constància, adjunto la Declaració de sobirania aprovada:

Declaració de sobirania i el dret a decidir del poble de Catalunya

Preàmbul

El poble de Catalunya, al llarg de la seva història, ha manifestat democràticament la voluntat d'autogovernar-se, amb l'objectiu de millorar el progrés, el benestar i la igualtat d'oportunitats de tota la ciutadania, i per reforçar la cultura pròpia i la seva identitat col·lectiva.

L'autogovern de Catalunya es fonamenta també en els drets històrics del poble català, en les seves institucions seculars i en la tradició jurídica catalana. El parlamentarisme català té els seus fonaments en l'Edat Mitjana, amb les assemblees de Pau i Treva i de la Cort Comtal.

Somnis de músic, somnis de país

Els Somnis de músic, a l'Auditori de Barcelona

Finalment, ha arribat a Granollers la JONC -la selecció nacional alevina de música-, acompanyada del Cor Infantil dels Amics de la Unió, per tancar la gira de Somnis de músic, un espectacle que ja havia passat per Salou, Manresa i l'Auditori de Barcelona, també en sessions per a escolars. I, com era de suposar, l'espera ha valgut molt la pena.
Sota la direcció musical d'en Manel Valdivieso, escènica de la Marta G.Otin, i del Cor d'en Josep Vila, se'ns han presentat fragments de El somni d'una nit d'estiu, de Fèlix Mendelssohn. Una obra escrita -per ser precisos, l'obertura- als 17 anys, l'edat que tenen, més o menys, els músics i cantants que hi havia dalt de l'escenari. (De Mendelssohn cal dir, a banda que fou un nen prodigi composant i interpretant obres com aquest Somni, que ens va deixar dos fets extraordinaris per a la música: per una banda, l'excel·lent i melancòlic Concert per a violí. Per l'altra, cal explicar que fou el recuperador de la música de Bach, que no s'havia escoltat més des de la seva mort, i que ell va tornar a dirigír per primer cop dalt d'un escenari molts anys després. I cal recordar que l'alemanya nazi el va considerar un compositor jueu -tot i que la seva família s'havien passat al protestantisme- i, per tant, fou inclòs a la llista negre de músics prohibits. Contents, doncs, d'haver pogut gaudir aquesta nit de la seva música).
I la sensació més evident, que no se li ha escapat a ningú, ha estat la de frescor, tot escoltant -i veient- un concert diferent. Una orquestra que es mou i avança al ritme de la música, mostrant onades de violins, palmeres de metall i fanfàrries que dansen, interpretant la música romàntica per a aquesta obra de Shakespeare. Cal dir que el nivell dels músics és sorprenentment altíssim, i el del conjunt, tot i la dificultat d'actuar sense l'estatisme d'un concert, i sense director, també és remarcable. El paper del Cor, tot i que modest, és excepcional, i dóna una major profunditat i amplitud a l'espectacle. Només canten en dos dels temes, però surts amb la idea que han participat durant tota l'obra, aportant-hi també el seu toc de qualitat.

Un espectacle que ens porta la certesa que, gràcies al jovent que puja, el país que ara estem construint entre tots posarà ben segur l'accent en la cultura com una de les seves bases fonamentals. Són nois i noies que valoren la música, i hi dediquen hores del seu temps lliure per estudiar-la, que no els fan por els reptes que es proposen, que senten propera la idea d'una Europa culta i humanista (quin goig sentir-les cantar en alemany!), i que s'atreveixen a donar, a tot allò que fan, el seu toc personal, més lligat al seu temps. Permeteu-me, doncs, que als somnis de músic d'aquests joves, jo hi aporti somnis de país. Amb joves com aquests, el nou país anirà ben orientat.

La Cavalcada

La Carrossa dels regals d'enguany en portava un amb el meu nom, però no era per mi.

Cada any, en el dinar del dia de Reis, es reprodueix el mateix debat -etern- sobre la Cavalcada de la nit anterior. Que si és poc lluïda, que a d'altres ciutats la tenen més llarga -la rua-, que si sobren caramels, ... Enguany, com venia sent habitual, s'hi afegia la variable crisi, fent més evident encara alguns dels inconvenients d'aquesta tradició nostrada.
Per mi, la pregunta important, clau, és per a qui la fem, la Cavalcada? Per a qui decidim gastar-nos els quartos de tots per donar la benvinguda als Reis d'Orient?
I és que hi ha dues respostes possibles (amb tantes posicions intermitges com calgui). La primera: es tracta d'un gran espectacle per a tots els ciutadans, especialment els més grans, que són els que acaben sent els més crítics, -i que, val la pena tenir-ho present, ens acabaran votant o no. La segona, molt més senzilla, clara i directa: la Cavalcada la fem per als més petits, pels que encara no saben de què va tot això, i que esperen amb il·lusió veure passar els mags responsables dels regals de l'endemà.
En funció de la resposta, en poden resultar dos models de cercavila. ...

Els Miserables: llei o llibertat

Venim de veure la pel·lícula - musical de Els Miserables tota la família, i no em puc estar, a banda de recomanar-la, de fer-ne alguns comentaris.
El primer de tots és l'excel·lència del treball dels actors -la de l'obra literària i la del musical ja han estat explicats a bastament-, amb un Hugh Jackman en el paper de Jen Valjean i una Anne Hataway fent de Fantine, realment impressionants (No tan en Russell Crowe com a inspector Javert, què hi farem!). I una producció molt curosa en tots i cada un dels detalls -vestuari, maquillatge, ambientació, ... És el que té quan es tracta d'una superproducció. Hi ha recursos per a tot i més. Queda clara, també, que quan es faci la pel·lícula del 1714 (Victus?), la component digital serà fonamental. Reproduir una ciutat del passat és més senzill -i creïble, a la fi- si es fa amb mètodes que avui tothom troba normals, i això no treu cap mèrit a l'obra.
El segon comentari té un caràcter clarament polític, sobre el rerefons de l'obra. I és que, a banda d'una història d'amor, el substrat de la novel·la és molt d'actualitat: la llei i l'ordre, el seu compliment, la seva veritat suprema per damunt de tot, contra la democràcia del poble i pel poble, la llibertat dels ciutadans per escollir el seu futur. Uns arguments que ens sonen a tots, i que seran la banda sonora de la política dels propers anys. El dilema és clar: cal prioritzar un dels dos principis, i els bàndols posen a cadascú al seu lloc, en la ficció i en la realitat. Només cal esperar que el final pels que posem per davant el dret a decidir dels ciutadans no sigui tan tràgic com ho és a l'obra.
I el tercer comentari és sobre la llengua de la pel·lícula. Com que es tracta d'un musical, ningú posa en dubte que cal veure'n la versió original i subtitulada. Primer, cal dir que els subtítols són en castellà, mostra d'una gasiveria extraordinària de les empreses distribuïdores. Però el més greu -i, per mi, de jutjat de guàrdia- és el nivell de la traducció al castellà, tan dolenta que fins i tot jo mateix me n'adonava de les diferències entre el text traduït i les cançons i els comentaris -gravats en directe- dels protagonistes. Queda molt camí per recórrer encara per normalitzar el cinema en versió original i treure'ns de sobre l'hàbit -franquista- del cinema traduït. Però, al final, estigueu segurs que tot arriba! També això.

Pruden Panadès. Cosins de Tarzan

Més que una capsa de records, aquest llibre és com una d'aquelles capsetes petites que contenen una clau, ben especial: la que obre la capacitat /el do de cadascú per accedir als propis records, aquells que tenim enterrats a no se sap on. I és que, llegint aquest conjunt alfabètic de records de la Pruden Penedès, se m'ha despertat  un allau de nostàlgia incontenible. Cada nou món que proposa la Pruden amb cada capítol m'ha traslladat a un escenari de la meva infantesa: jugar a fer paraules amb la sopa de lletres, fer boles de menjar que costaven d'empassar, un pal cruel entaforat en un formiguer, les mentides que fan caure les dents, els cucs de seda dins les capses de sabates, les excursions familiars tot cantant, les plantofades merescudes, els contes i les representacions teatrals casolanes, les vaqueries a la ciutat, les voltes amb els ulls tancats, la roba estesa als terrats, ... I tants i tants d'altres minúsculs instants -olors, imatges, gestos, sabors, frases, ...- que, ves per on, encara conservava entaforats sense saber-ho. Gràcies, doncs, per aquesta petita màquina del temps capaç de retornar-nos a la infantesa.
Que la Pruden escriu molt bé, no és cap secret. Llegiu-ne els seus articles i en quedareu plenament convençuts. A més, fa ben poc, acaba de publicar un conte ecològic prou especial: Errata. Les tribulacions de l'impressor Prim, una petita obra d'art fruit de la relació entre una errata i el paper dins d'una impremta, que ens demostra com la Pruden és una observadora detallista de tot procés cultural. I és que des del temps del Teatre per a joves, la Pruden s'ha estimat amb bogeria tots i cadascun dels projectes que ha pogut acompanyar des del Cercle cultural de Granollers. I per això no és d'estranyar que ens ofereixi ara aquesta peça d'orfebreria, detallista, en forma de llibre, feta amb l'art d'observar i estimar la vida.
La part sorprenent del relat per a tots els vallesans és la suma de racons barcelonins de la Pruden. Habituats des de ben joves a veure-la per Granollers i Marata, costa de situar-la enmig de la gran ciutat: el carrer Ample, l'església dels Josepets, el metro de Lesseps, la plaça de la Creu, el carrer Legalitat, el Park Güell, ... són espais que ens imaginem talment com si fossin els carrers i places de la nostra infantesa, i que recordem ben diferents que com s'han transformat avui en dia.
Resumint, doncs, un regal perfecte per aquests dies d'amics invisibles i altres confabulacions. El qui el rebi, en quedarà molt agraït. ...