Els Miserables: llei o llibertat

Venim de veure la pel·lícula - musical de Els Miserables tota la família, i no em puc estar, a banda de recomanar-la, de fer-ne alguns comentaris.
El primer de tots és l'excel·lència del treball dels actors -la de l'obra literària i la del musical ja han estat explicats a bastament-, amb un Hugh Jackman en el paper de Jen Valjean i una Anne Hataway fent de Fantine, realment impressionants (No tan en Russell Crowe com a inspector Javert, què hi farem!). I una producció molt curosa en tots i cada un dels detalls -vestuari, maquillatge, ambientació, ... És el que té quan es tracta d'una superproducció. Hi ha recursos per a tot i més. Queda clara, també, que quan es faci la pel·lícula del 1714 (Victus?), la component digital serà fonamental. Reproduir una ciutat del passat és més senzill -i creïble, a la fi- si es fa amb mètodes que avui tothom troba normals, i això no treu cap mèrit a l'obra.
El segon comentari té un caràcter clarament polític, sobre el rerefons de l'obra. I és que, a banda d'una història d'amor, el substrat de la novel·la és molt d'actualitat: la llei i l'ordre, el seu compliment, la seva veritat suprema per damunt de tot, contra la democràcia del poble i pel poble, la llibertat dels ciutadans per escollir el seu futur. Uns arguments que ens sonen a tots, i que seran la banda sonora de la política dels propers anys. El dilema és clar: cal prioritzar un dels dos principis, i els bàndols posen a cadascú al seu lloc, en la ficció i en la realitat. Només cal esperar que el final pels que posem per davant el dret a decidir dels ciutadans no sigui tan tràgic com ho és a l'obra.
I el tercer comentari és sobre la llengua de la pel·lícula. Com que es tracta d'un musical, ningú posa en dubte que cal veure'n la versió original i subtitulada. Primer, cal dir que els subtítols són en castellà, mostra d'una gasiveria extraordinària de les empreses distribuïdores. Però el més greu -i, per mi, de jutjat de guàrdia- és el nivell de la traducció al castellà, tan dolenta que fins i tot jo mateix me n'adonava de les diferències entre el text traduït i les cançons i els comentaris -gravats en directe- dels protagonistes. Queda molt camí per recórrer encara per normalitzar el cinema en versió original i treure'ns de sobre l'hàbit -franquista- del cinema traduït. Però, al final, estigueu segurs que tot arriba! També això.