Els avis del Ball de Gitanes

Les fotografies les he robat del fèisbuc d'en Josep Casasnovas, que també és molt bon fotògraf

Fa temps que es diu que el Carnaval, a Granollers, no funciona. I la causa seria ben senzilla: ja tenim la Festa Major, que és quan la gent es canvia de careta i es vesteix d'allò que més li plau -limitat, això sí, a dos colors. Altres poblacions això de la Festa Major no ho tenen tan resolt, i per tant s'espavilen a l'hora de fer gran la seva festa del Carnaval, i la gent corre per tal de mostrar una personalitat ben diferent a la que presenta al llarg de l'any, que és pel que serveix aquesta festa.
El cert és que, si mirem als cronistes granollerins de principis del segle passat, la cosa no es veia igual. Balls i comparses eren per tot arreu, i les associacions s'esforçaven a lluir, amb ofertes -orquestres, premis, balls, ...- que eren l'atracció de la comarca i part de l'estranger. Sembla, a més, que la cosa venia de lluny i s'escampava per tot el territori. Han estat, doncs, els anys de la recuperació democràtica que la gent ha optat -lliurement, és clar- per altres propostes, i ha anat arraconant el Carnaval poc a poc. Sóc ben conscient també d'esforços fets en anys anteriors per dotar la festa d'elements que fossin atractius per a la gent, i també del poc resultat que s'ha aconseguit malgrat tot. Només els darrers anys sembla que torna a agafar esbranzida -que vol dir que hi ha alguna comparsa més que l'any anterior.
Per això és tan interessant que s'afegeixin noves propostes al conjunt d'activitats a l'entorn d'aquesta festa. I totes, amb la bandera de la innovació en la tradició, allò que caracteritza la manera de fer de les entitats de cultura popular de Granollers.
Enguany, la cosa s'ha iniciat amb el Ball de Gitanes, una tradició vallesana arrelada a molts altres municipis, però que a la capital li costa d'arrencar. I he pogut apreciar de prop la Carmeta i en Santiago, els dos avis que l'Esbart Dansaire de Granollers ens ha presentat enguany en el Ball de Gitanes, seguint l'estela d'altres avis que aporten la saviesa i la murrieria, aprofitant l'arribada del rei Carnestoltes.
La segona innovació, també capitalina, és l'elaboració del lèxic de les Gitanes del Vallès. Una colla de mots de ball de plaça, un recull de lèxic sobre el ball de gitanes elaborat pel Consorci de Normalització Lingüística del Vallès Oriental, i que segueix la línia iniciada amb els lèxics de Gegants i de Diables. (Tots ells consultables en línia). Un retorn que fa el CNL a l'esforç que fan la gent de les entitats que participa en el Voluntariat per la Llengua, i que ajuden a fer més nostres les tradicions als catalans més nous.
En tot cas, una bona colla d'iniciatives, que ens han de convidar a tots a disfressar-nos una altra vegada, ni que sigui de Guardia Civil!
...

Carme Barbany. Sota les llambordes, un jardí

Un encert la continuació de Camins Creuats, la col·lecció de llibres amb la que l'editorial Alpina  buscar explicar històries granollerines, que es va iniciar amb una narració a quatre mans d'en Lambert Botey i la Berta Ventura,  i que ara segueix amb aquesta proposta de la Carme Barbany.
Un retorn a un passat prou recent -a mitjans dels anys seixanta, ara fa mig segle-, que normalment queda amagat entre les discussions a l'entorn de la Guerra i la primera repressió, i els debats eterns sobre la transició inacabada. Una història d'entretemps, molt adequada per explicar com eren les pors dels que visqueren la post-guerra, i quines eren les esperances i les il·lusions de tota una generació que va néixer ja dins de la foscor, i buscava sovint la llum amb fórmules i fortuna diverses.
Però també un retrat precís de com s'imposa el poder opressor -sigui nacional, social o de gènere- amb prepotència, però també amb subtilesa, fins que acaba fent servir la força.
La Carme excel·leix en el camp de definir els perfils psicològics dels personatges. Sembla, talment, com si a l'institut on treballa, els sentiments dels nois i les noies en fossin la seva matèria prima per ajudar a què es modelin ells mateixos la seva personalitat. De fet, la Carme és una mestra dels sentiments, especialment dels joves, amb les seves frustacions i espectatives. I això queda en evidència al llarg de tota la novel·la on, a partir dels diàlegs i converses, tots i cadascún dels personatges va quedant retratat per dins. Ella sap que els joves de Catalunya tenien ganes de canviar el món que els havien organitzat els seus pares. ... I gairebé se sentien avergonyits de viure a l'Estat espanyol. Si fa o no fa, com els joves d'ara. Estimem els nostres pares, encara que de vegades no els comprenem. I per això, i com és normal, tots els joves tenen ganes de revolució i s'hi preparen.
Però la Carme també domina molt bé el ritme de la història, que comença accelerada, com ho fou la repressió de post-guerra. Segueix amb lentitud i parsimònia, com ho foren tots els anys de dictadura, perquè el passat és pacient: s'espera silenciós, invisible. Tens la temptació de pensar que s'ha esfumat, fins i tot que no ha existit mai, però de cop sorgeix de nou amb una explosió de sol, color, moviment, ... Una maleïda rialla pot fer renéixer els records, d'una manera tan punyent, tan viva, com si d'una esgarrapada al cor es tratés. I s'accelera -i de quina manera- quan s'arriba cap al final de la història, com correspon als esforços del jovent per canviar les coses el maig del 68. Perquè, com bé diu, la venjança se serveix freda. El període d'incubació de la venjança no té un límit definit.
També és una novel·la de dones, que intenten sobreposar-se al mascle imbècil. (Però és que el pensament neandertalès de la Guàrdia Civil encara perdura avui en dia, a gairebé quaranta anys de la mort del cagaelàstics!).  La història era més complicada del que semblava. Que el passat, quan fa mal, sembla oblidat però va tornant moltes vegades, com tornen les onades.
Però també de dones amb la capacitat per mantenir viu un jardí a les eixides de les cases, a resguard de la grisor de les llambordes. (No cal dir que els records que em resten del jardí de casa els avis, al bell mig del carrer de Corró, ha estat present constantment en el decorat que la novel·la pretén suggerir-nos). I mira que és difícil de treure la primera llamborda!!
I és que l'ambientació de la història és d'allò més acurada. Es mereixeria un Gaudí literari per haver retratat amb pèls i senyals els anys de la seva joventut. Amb un itinerari per carrers, racons i botigues granollerines, fent un plànol detallat del Granollers dels seixanta. A més, el pessic de flaire del passat ens el mostra amb un poti-poti de records, ben variats. I amb un llistat llarg de personatges del moment. Ep! I amb una banda sonora digna de la millor sala de música del moment!
Tot això, amb un llenguatge fresc, que no deixar d'utilitzar totes les expressions de l'època, amb un català molt més ric que el que fan servir els joves d'avui.
No us la perdeu!
...

Via lliure als granollerins més joves (III). La cultura

Roca Umbert en una imatge del 2006. La Fàbrica de les Arts ja és tota una realitat!

Segueixo en el meu intent de valorar el potencial del jovent a Granollers. Després d'aventurar-me en l'àmbit de la política, intentaré fer un esforç per explicar com la joventut també es visualitza en el món de la cultura a la nostra ciutat.
La creativitat és una component escencial de tota persona,i el seu desenvolupament és fonamental en tota política educativa. I al nostre país -i Granollers no n'és l'excepció- fa anys que, amb més o menys encert i recursos, des de les escoles s'esforcen a complementar el creixement dels més petits amb una visió de la persona humana on la cultura hi juga un rol fonamental. Com veureu a continuació -i em quedo molt curt amb el meu repàs- l'explossió de creativitat que comença a haver-hi a la ciutat -i en el conjunt de la comarca encara més- és prou satisfactòria. Només cal que hi enfoquem l'objectiu.
En faré un petit repàs, i espero que en vegem el got mig ple. ...

La Mitja 2014. Esbufegant

Al costat d'en Jordi i en Joan Anton, i en nom d'en Josep, he pogut acabar la Mitja del 2014. És el segon cop que la completo, i n'estic prou content d'haver arribar al final. Per això, me'n permeto resaltar-ne, dels molts fets a destacar, quatre que enguany m'han quedat ben gravats.
De bon principi, el dia abans a Roca Umbert. Amb l'excusa de la recollida de dorsals, es converteix amb un parc temàtic dedicat al córrer. La ciutat que sempre córrer, doncs, troba un seguit de propostes -totes elles comercials, és clar- que l'atreuen, més enllà de l'indispensable dorsal.
I, al mateix temps, serveix per la presentació dels protagonistes més mediàtics, que venen per trencar récords. Enguany, el récord fou en forma de cançó, i nterpretada pels que després guanyarien la cursa!
Però el fet més rellevant d'aquesta edició de la cursa fou la presentació del Vocabulari de les curses de fons, de l'Eduard Botifoll, en una actualització del que ja havia presentat vint anys abans. L'Eduard, a més de promotor de la llengua catalana en el món de l'empresa, és també un corredor de fons amb molta experiència. Ara només cal que tothom el faci servir amb normalitat. (Em sorprèn, però, no trobar-ne una edició digital oberta a internet!).
El diumenge ben d'hora, la fotografia matinera dels "aprenents" del programa de Comença a fer la Mitja. Una iniciativa excepcional que permet que gent com jo, quasi-analfabets esportius, ens iniciem en el món de preparar-se físicament, amb el repte d'anar fins La Garriga i tornar com a esquer. Hora i mitja abans del tret d'inici, en Ramon Ferrandis féu de Jordi Ribó, i provocà una fotografia massiva., prova evident de la bona tasca dels monitors de l'Aire, mostrant el fruit del seu treball constant durant quatre mesos.
De la cursa, no cal dir-ho, el millor n'és l'ambient, amb animadors amateurs que no paren de donar-te escalf. Entre ells, ressalto els Germans Ortega, veritables protagonistes de la Mitja. Seguir-los de punta a punta per conèixer com animen tant a corredors com als mateixos animadors del costat de la carretera, és tota una experiència!
I, per acabar, un agraïment doble. Vaig arribar -literalment- més blanc que a la Festa Major, i esbufegant, sense cap gota d'aire de reserva. I els serveis mèdics de la Mitja em van revifar. Sense esverar-se, em van donar prou aire com per seguir el recorregut final que et porta fins a la gran olla del caldo.
Gràcies, doncs, als dos reconstituents -els metges i els cuiners- sense els quals m'hauria quedat com una pelleringa, però que em van deixar recuperar-me prou com per plantejar-me si l'any vinent hi tornem ...