Josep Maria Espinàs i Francesc Burrull. Les 26 cançons infantils

Som el que hem viscut de petits. I segurament, els records infantils són els que més ens defineixen a cadascú.
Per això, en el meu cas, trobar-me les Cançons per encarrilar criatures -les vaig reconèixer pels dibuixos de la nina, la cuineta, el cavall, la bicicleta, ...- en un llibre que, a més, també inclou un cedé amb les cançons, ha estat una dutxa de records familiars com poques vegades m'havia trobat. Des de l'Úpali!, el butà, el camió, ... Quantes vegades vàrem anar a dormir -i després hi han anat la Núria i l'Aina- amb la cançó d'anar a dormir! I a l'escola, que hi falta gent, hi anàvem tots corrent!
Però segurament un dels aspectes més interessants del llibre és l'explicació que, de cada una de les cançons, en fan els autors. Com sempre, les lletres de l'Espinàs, que de tan senzilles sembla impossible explicar més amb menys. I amb la música d'en Francesc Burrull passa el mateix. (Tinc el record d'un disc amb una orquestra dirigida per aquest excel·lent pianista de jazz sobre música de l'Ellington, i crec recordar que en Ricard Roda als saxos, que mai he vist superat encara al nostre país).
Moltes gràcies, de veritat, per aquest llibre-disc que, ben segur, regalarem uns quants cops durant aquestes festes.

Tocant el cel!

Sense paraules (ja les diran arreu del món!).

Això sí, aquest partit l'explicarem als nostres nets.

David Gomàriz. Moros a la costa

Segueixo amb el meu periple particular per les històries de pirates llegint aquesta novel·la curta, guanyadora del I Premi de Narrativa Marítima Vila de Cambrils Josep Lluís Savall 2008. (Altres vegades se m'han escapat comentaris sobre la importància d'aquests premis locals, que fomenten primeres obres i, sobretot, el creixement de la pedrera d'escriptors).
Una correcta obra breu, de David Gomariz Tocino, que ens fa viatjar en el temps des del Cambrils del S. XVII, amb tots els ets i uts de les històries d'aventures i de pirates, i que retrata bastant més bé el que probablement era el món dels pirates del nostre mar que uns quants Mar-i-cels melosos.
(M'ha costat força el tractament de la llengua. Millor dit, de les llengües. D'acord que, en aquells temps, les barreges lingüístiques devien estar a l'ordre del dia. Però es fa difícil d'entendre els diàlegs en llengües mesclades). També ens permet de reconèixer, a partir del Cambrils d'aleshores, racons del poble d'avui.
El que és clar, però, és que la història local permet enginyar històries ben potents, que la nostra literatura hauria d'aprofitar.

L'adéu a en Joan Solà

Parlem-ne. Si més no, és el que intento fer cada cop que se'n va algú d'aquells a qui estimo. I amb la mort d'en Joan Solà -el professor Solà- em passa això.

Tot i que ja n'esperàvem un final proper, sempre arriba abans d'hora. Se'ns en va el savi més nostrat. Un científic de la llengua, però, sobretot, un professor que volia arribar a tothom. De fet, que tots els catalans i catalanes fóssim conscients del valor d'estimar i conèixer la llengua, era per ell -i segueix essent- tant important com el coneixement més erudit. Les seves lliçons -plenes de precisió, però també d'estimació i emoció- eren un exemple d'aquest caràcter dual de la seva tasca.

L'adéu a en Joan Triadú

Un altre adéu, el d'en Joan Triadú, que deixa un nou buit en la cultura catalana.
No em correspon a mi fer-li el panegíric cultural -aniran sortint-ne les anàlisis corresponents. Sí que cal parlar, però, de la seva vessant granollerina. I és que en Joan Triadú féu de mestre a Granollers, durant el bombardeig del 38.
Ressegueixo Dies de memòria, el diari d'un mestre adolescent, els dies de la seva estada a la nostra ciutat:
31 de maig, dimarts
Avui ha estat el dia pitjor que he passat en aquesta fins ara tranquil·la població. Granollers ha estat intensament bombardejat, per primera vegada, per l'aviació enemiga. Cinc avions han sembrat la mort i la desolació a milers de persones! Ha estat al matí, sí, al matí, a ple sol, un dia com els altres, amb tots els mestres al pati de l'escola. Toquem el xiulet i formem files. Entrem a l'edifici. Nosaltres som els tercers d'entrar pel número d'ordre.

L'adéu a en Joan Cabot

Com sempre, gairebé sense enterar-me'n, se'n va en Joan Cabot i Pañach, una de les persones que més ha fet per la cultura a la comarca, i en concret a la Vall del Tenes. Això sí, de forma gairebé anònima i amb tota la discreció possible.

A banda de la pila d'iniciatives locals a Santa Eulàlia, des de la seva linotípia granollerina, en Joan era al darrera de qualsevol iniciativa d'àmbit comarcal que tingués a veure amb les lletres i que requerís una impressió posteriro. La més estimada per ell, però, era la revista Ronçana.

També el tenia per un dels grans amics del pare. (Ves per on, se n'ha anat sis anys més tard, però a la mateixa edat: setanta-vuit anys). És de l'època de PlaçaGran que el vaig conèixer, tot i que en tinc records anteriors -i també posteriors- de quan venia a casa a portar un dels primers exemplars de cada número del Ronçana, acabats de sortir del forn.

Quim Monzó. Esplendor i glòria de la Internacional Papanates

Un altre dels fabulosos reculls dels articles d'en Quim Monzó. Com diu el text de promoció, es tracta d'un aplec de textos escrits entre 2001 i 2004, és a dir, abans i després de la guerra de l'Iraq, on el tema comú és la incongruència del món en què vivim, tant en l'àmbit de la vida política com en el de la social. Una denúncia, doncs, en el seu característic humor corrossiu. Fins aquí, molt d'acord. Amb la seva ironia, en Quim va retratant tota aquesta fal·làcia del que anomena la Internacional Papanates, que ha transformat Barcelona en la capital de la hipocresia política del fals progressisme cosmopolita. El que ja no és tan clar és que els "promotors" de La Vanguardia -a qui ja els va bé que es desmonti aquest mite de l'esquerra hipòcrita del nostre país- no siguin capaços de donar relleu a la contundència amb què en Quim Monzó tracta els temes lingüístics.

Miguel Larrea. Les aventures de Kip Parvati

Seguint les lectures juvenils, he llegit una gran novel·la d'aventures, amb vaixells, pirates, taurons, perles, ..., bons i dolents, i esforços per tal que la justícia i la veritat triomfin al final. Amb un protagonista -el jove Kip, pescador que vol navegar-, un escenari -les costes de l'oceà Índic- i un guió dignes dels millors Vernes i Salgaris. Quantes ganes de llegir-ne la continuació!

Daniel Glattauer. Contra el vent del nord

Una novel·la romàntica, ensucrada, melosa, dolça, i tants sinònims com vulgueu afegir-hi. N'hi ha d'haver, d'aquestes. I, de tant en tant, no fa cap mal llegir-ne alguna. Però sempre amb moderació.
Tot i amb això, aquesta història no sé si pot ser certa del tot. Qui no es resistiria a buscar més informació de l'altre persona amb qui t'estàs escrivint i en qui tens interès per internet? Avui en dia, és ben difícil que un professor universitari no disposi d'imatges penjades a internet. O que no existeixi el Fèisbuc i d'altres programaris similars. Així, doncs, també és poc creïble.
Tinc bastant clar que l'èxit de vendes no és pas tant per la qualitat literària com perquè la xafarderia ens supera. Un "gran germà" en format novel·la sempre té l'èxit assegurat.
I ens n'anuncien una segona part!

Els ous d'en Kinder

Per una d'aquelles qüestions de la canalla, hem hagut de comprar un parell d'ous -de xocolata- de la marca Kinder. Aquells de la sorpresa. I hem pogut verificar com aquest famós producte alimentici fabricat a casa nostra -al Prat de Llobregat- ofereix un petit regalet amb unes indicacions escrites en un total de 32 llengües. I cap d'elles -com ja us heu imaginat- és en català.

D'excuses n'hi poden haver moltes -la casa mare és italiana: la dels Ferrero; no hi ha espai en el paper; etcètera, etcètera.

Però la realitat és que els nens catalans no poden saber els riscos sobre les peces petites que inclou aquest ou de xocolata i joguina.

Si us plau, no ens toqueu més els ous!

Haruki Murakami. De què estic parlant quan parlo de córrer

Un llibre estrany, entre Caminant per les maratons d'arreu, de l'Espinàs, el bricolatge emocional d'en Gaspar Hernàndez dedicat a l'envelliment -Déu meu, m'estic fent vell!- i un manual d'escriptura d'en Jaume Cabré -la inspiració t'ha d'agafar corrent.
Em passen aquest llibre d'en Murakami, interessat perquè no sabia que corria -maratons i molt més! Un personatge, doncs, encara més interessant, després de saber que a regentar un local de jazz durant uns quants anys, abans de començar a escriure.
També em va semblar interessant llegir-lo perquè me'l deixaven subratllat. M'agrada subratllar els meus llibres i, clarament, en aquest cas hauria ressaltat, per al meu interès, altres paràgrafs. L'altra persona havia assenyalat tot allò que té a veure amb les "filosofades" -la relació entre el córrer i el sentit de la vida, per dir-ho d'una altra manera que s'entengui millor.

Catalans, catalanes, ... visc a Catalunya!

Un petit recull d'aquests dies, d'en Jap, en Ferreres i en Fer.
I és que, com diu aquell, vivim a Catalunya!

Laura Gallego. Ales de foc

Intento seguir el ritme de lectura de la Núria, i em comença a costar prou (bona senyal, crec!). A les nits, sobretot, esgarrapo estones de no-son per descobrir els seus àmbits de lectura, prenent-li prestats per una estona, i retornant-los abans de l'endemà al matí.
De moment, aquesta novel·la d'àngels i mags, d'amors i traicions, de presons i regnes, que enganxa des del primer moment. Tot i que la temàtica fantàstica no és el meu fort, la imaginació de la Laura Gallego (llàstima que la pàgina web d'aquesta jove escriptora no estigui també en valencià) és impressionant i la trama està ben elaborada, així com el ritme i la intriga. I els personatges prou ben definits -mantenint les incògnites que cal per tal que t'entrin les ganes de continuar. Així doncs, ja estic esperant prendre-li el segon volum ...

Adéu a l'Estatut, adéu a Espanya!

Segons el meu parer, amb la manifestació d'ahir van quedar algunes coses evidents.
Per començar, que estàvem celebrant -que no commmemorant- l'enterrament de l'Estatut. Aquest ja està mort i beneït pel mateix Tribunal Constitucional. I no n'hi haurà cap més, ben segur. Gràcies a la Maria Eugenia Casas i companyia, els catalans han sortit de l'armari nacional, i s'han esgargamellat la gola cridant In-Inde-Independència! Tothom ho tenia clar: punt i final, i ara en vindrà una de millor.
I, sobretot, no es va sentir cap crit -ni un- a favor d'un Estatut, que ha resultat fallit de totes totes.

Jordi Bilbeny. El dit d'en Colom

En Jordi Bilbeny continua fent de les seves. Un nou llibre, recull d'articles escrits recentment, que aprofundeixen encara més en els seus descobriments sobre la catalanitat d'en Colom. Ens parla de les seves arrels barcelonines -en situa la casa a la Ribera, de la seva relació amb els indis, de la seva mentalitat reial, de personatges que s'hi relacionaren, i de la llengua dels primers catalans. Tot de nous dubtes sobre la historiografia oficial, que caldria que algú aclarís. (Tot i amb això, he de reconèixer que em costa de creure-ho tot, i que em manca la "prova" definitiva per convertir-me a la seva causa. Els raonaments són encara massa simples i les seves deduccions "lògiques" són incompletes).
Ningú pot negar, però, que la proposta enganxa.