Lectura en veu alta

Una mala foto -presa per mi mateix- d'un dels moments del concurs

Per segon any, tinc la sort d'assistir al Certamen nacional infantil i juvenil de lectura en veu alta. En aquesta ocasió, ja en la segona fase, a l'auditori del CaixaFòrum, on hi arriben els nois i noies que han aconseguit superar una primera fase comarcal, després d'haver llegit els llibres proposats. No cal repetir quins són els valors de la lectura en veu alta. És clar que, per als joves, la preparació prèvia al certamen ja comporta un grau de preparació remarcable i de compromís important amb la lectura: han de treballar la comprensió del text, el ritme, la fonètica, l'entonació, ... (a banda, és clar, del vocabulari i la gramàtica).
Per això, cal felicitar a tots els participants, perquè ben segur que hi han sortit guanyant, i als mestres, que fan un esforç complementari per tal que els alumnes s'impliquin en una activitat com aquesta.
No em puc estar, però, d'apuntar un parell de comentaris, per si serveix d'alguna cosa anotar en un blog els temes que et volten pel cap.
El primer és el del treball en equip. De fet, tota la classe participa d'un projecte d'aquestes característiques, encara que prèviament s'eliminin entre ells. I és per això que no entenc com, en la fase de classificació comarcal al Vallès Oriental, només es permetés assistir a una persona acompanyant i un mestre per cada participant, quan aquests hi venen en representació de tot un grup classe. El resultat: la sala de l'Institut Antoni Cumella de Granollers mig buida, quan és un espai que es podria omplir perfectament. L'any anterior, al Patronat de La Garriga, l'aforament va permetre acompanyar a uns quants alumnes de cada classe als que llegien. I l'experiència fou col·lectiva, i no només individual.
El segon comentari és en referència als criteris -i crec coincidir amb altres dels assistents, tal i com em van comentar a la sortida- utilitzats pel jurat a la semifinal que vaig presenciar. Sense posar en dubte la decisió del jurat -indiscutible, només faltaria- sobre quin grup llegia millor, ni la qualitat de la lectura de cada un dels grups, especialment dels guanyadors -que no se m'enfadi cap pare!-, sí que volia expressar la meva opinió respecte als criteris utilitzats per valorar l'estil de lectura que es promou amb el certamen.
I és que un dels trios de la Tropa de corsaris (els alumnes de 3r i 4t) varen proposar una versió de la lectura que contemplava la pràctica de l'entonació, el ritme, les pauses i la fonètica molt més accentuada. Allò que se'n diu una "teatralització" del text. Marcant molt més els personatges, i mostrant petits tocs -una gorra, un gest, un moviment del cos, ...- que permetien captar molt més bé el text que s'estava llegint. (Segons el meu criteri, va llegir, sense cap mena de dubte, molt millor que el que va resultar guanyador; però això pertany a una discussió sobre opinions, que no és del meu interès reflectir en aquest post).
Per tant, la sensació final que en vàrem treure els assistents és que el jurat prefereix fomentar una lectura, a més de neta i clara, estàtica i insípida, més que no pas una implicació dinàmica i directa en el que s'està llegint. L'organització sembla, doncs, partidària de la narració d'aquell presentador de televisió -Carrascal, es deia?- que mai variava la silueta de la seva figura ni el to de veu, enlloc de les explicacions d'un Tomàs Molina que ens ajuda, amb les expressions del seu cos, a comprendre millor allò que està dient amb la paraula. O que és una millor lectura la del català pla i serè que sona pels altaveus del ferrocarrils catalans que no pas l'ímpetu que transmet una transmissió d'en Puyal.
Cadascú té les seves experiències de lectura en veu alta. Les meves van lligades a com a casa em llegien els contes quan era petit. I no tinc cap mena de dubte que, a més d'una correcta pronúncia, dicció i entonació, s'hi afegien molts altres elements que la feien més dinàmica i atractiva. I això ho he seguit comprovant en molts altres àmbits de la vida en la que dominar la lectura és fonamental i imprescindible.
I, per això, m'atreveixo a posar en dubte l'estil de lectura que fomenta el concurs. I és que, al ritme que avancen les màquines avui en dia, o humanitzem la lectura o d'aquí a pocs anys veurem com un lector automàtic guanya el certamen de l'Enciclopèdia.
Tot això, tenint present que la mateixa Enciclopèdia Catalana, organitzadora del certamen, en deia això, sobre la lectura en veu alta: ...

Jaime Vándor. Una vida al caire de l'Holocaust

El llibre es presenta amb el subtítol de Diàlegs amb un supervivent. I és que es planteja sota la forma d'una entrevista -més que conversa- ordenada, amb preguntes i respostes a l'entorn de les vivències del protagonista, el filòleg i poeta Jaime Vándor, que ha exercit durant més de quaranta anys com a professor a la Universitat de Barcelona. Un català hongarès de Viena, que desconeixia abans de llegir-ne el llibre, que havia esquivat els camps d'extermini quan vivia a Hongria -no pas com tants membres de la seva família- i que durant molts s'ha dedicat a l'entesa entre jueus i cristians.
El pròleg d'en Carles Duarte ja deixa entreveure l'humanisme indefallent d'aquest pensador, i la seva bonhomia, senzillesa, magnanimitat, humilitat i ètica, que el fan digne del compromís personal i la voluntat de construir diàleg, d'esforçar-nos per posar-nos en el lloc de l'altre, i denunciar el dolor inútil, el mal i l'obscenitat de l'odi, concedint una gran importància a la tendresa.
De l'Holocaust a Hongria ja n'havia llegit una obra per a joves. Però és cert que tot allò que va passar arreu d'Europa acostumem a reduir-ho només a Mauthausen o a Auswitch, quan l'esforç per ocupar territoris del règim nazi no va tenir gairebé aturador. Vándor detalla les penúries dins del gueto de Budapest, com els records d'un infant d'onze anys. A Hongria, també és prou coneguda la tasca del diplomàtic espanyol Ángel Sanz-Briz, i la del seu successor Giorgio Perlasca, que va permetre que famílies com les de Vándor poguessin sobreviure, gràcies a afegir "agregacions" a l'ambaixada amb cases de particulars. Amb aquesta estratagema, varen aconseguir salvar uns cinc mil jueus hongaresos de ser enviats als camps d'extermini. Ells dos varen ser reconeguts, anys és tard, com a Justos entre les Nacions. I és que, al costat de la gran història es lliuren petites grans històries. I la història particular de Vándor segueix fins que la família es pot retrobar finalment a Barcelona. Per tant, ens retrata també tot allò que va lligat amb la post-guerra i l'exili, i que massa sovint també deixem de banda.
Però el que m'ha interessat més del llibre són les seves reflexions finals. Començant per la nomenclatura correcta de l'Holocaust, el seu significat i la denúncia de la seva banalització -emprar les denominacions nazi o holocaust fora de context per desqualificar o denigrar banalitza el concepte, converteix el que és extraordinari, excepcional, en quotidià- (ben oportuna, just quan comencen a haver-hi reaccions internacionals qualificades sobre la banalització de l'Holocaust per part de polítics espanyols). O sobre el concepte de víctimes, que tendim a entendre els morts, però va molt més enllà. De víctimes de l'holocaust ho van ser no solament els assassinats per gas o els morts per inanició, debilitat, malalties, càstigs, experiments mèdics, etc. als camps. Molts altres també ho van ser. I parla dels transportats als camps en trens, els obligats a efectuar el camí a peu en les famoses "marxes de la mort"; els supervivents del camp; els obligats a treballar en fàbriques alemanyes en qualitat d'esclaus; els homes en edat militar, enviats al front de l'Est en destacaments paramilitars, utilitzats per recollir mines, cavar trinxeres o enviats a primera línia; els amuntegats als guetos tancats i destinats a morir d'inanició; les víctimes jueves del front de l'Est conquerit per la Wehrmacht, afusellats al costat de foses comunes; els evadits, submergits en la il·legalitat, amagats o que es feien passar per cristians; els suïcides; o el poble gitano, del quan no des disposen investigadors i erudits que recerquin als arxius. (Trobo a faltar les dones violades i/o obligades a prostituir-se, que en varen ser moltes, com explica, per exemple, en referència també a l'exèrcit aliat quan alliberaven les ciutats dels nazis).
I acaba explicant com cal tractar la memòria de l'Holocaust, des de la poesia, però també la literatura, la música, el cinema, o els museus.
Com diu ell mateix, no hi ha cap garantia perquè no es repeteixi l'Holocaust. I la cultura no és cap salvaguarda contra la barbàrie. I, per això, com comenta en Jaume Castro, l'autor del llibre, aquesta entrevista és un granet de sorra més en la reserva de la memòria de la nostra societat, i reforça la tria perquè la nostra societat sigui més solidària, més atenta a l'acollida dels estrangers i dels més febles de la societat, perquè no siguin mai convertits en bocs expiatoris de la crisi.
...

Lliurament del Guardó Salvador Casanova al Casal del Mestre

El Guardó lliurat, disseny de l'Amador Garrell

El dijous varem viure el lliurement del Guardó Salvador Casanova al Casal del Mestre, en representació dels mestres impulsors de l'escola catalana.
Qui podia imaginar-se, mig any després d'anunciar la concessió del Guardó, que l'acte de lliurament se celebraria just el dia abans que el govern espanyol aprovés la Llei Werth?
Per moments -quan en Joan Garriga va fer una glossa de la tasca d'en Salvador Casanova per l'ensenyament de la llengua, o quan es va passar un documental de l'Agustí Corominas sobre el moviment de renovació pedagògica a Granollers, a mitjans dels setanta-, semblava que el temps no havia passat. I és que el fantasma del retorn al passat educatiu de l'època franquista plana aquests dies pels nostres caps. En David Bassa, presentador de l'acte, no va parar de recordar-nos-ho, fent-nos adonar que tot plegat es tracta d'una campanya orquestrada pel govern del Partit Popular espanyol per anorrear la llengua, arreu dels Països Catalans.
La part central de l'acte fou una entrevista en profunditat a diverses mestres, que representaven el passat, el present i el futur de l'educació a casa nostra. La línia de continuïtat amb tota una tradició històrica de treball per un model públic d'escola catalana, cohessionadora i innovadora.
Entre tots van deixar ben clar que, per garantir aquest model d'escola catalana, no podem permetre ni andanades contra la llengua ni retallades contra el sistema, vinguin d'on vinguin.
L'acte ens va permetre conèixer de ben a prop el
projecte educatiu de l'Escola Pereanton, que parteix del fet musical com a element integrador. Amb la Big Band de l'escola, dirigida per en Toni Cuesta i l'Anna Farrés, i amb la Coral de famílies -de fet, eren tot mares- de l'escola, que ens mostraren com la responsabilitat de l'educació és de tots plegats, tant mestres com pares i mares, i alumnes.
Per acabar, en David Bassa llegí alguns fragments de la Carta que en Salvador Espriu, l'any 1981, va adreçar als mestres de Catalunya. L'any del seu centenari és bo recordar l'alt concepte que el poeta tenia dels mestres i la seva tasca.
...
La nostra llengua i la nostra cultura, almenys des dels temps que, amb una sintètica entesa convencional, anomenem “moderns”, ha viscut sempre injustament, incomodíssimament i estupidíssimament amenaçades, des de fora i des de dintre, pels estranys a la nostra identitat com a poble, a la nostra genuïna i irreductible personalitat, i per nosaltres mateixos. I hi continuen vivint i hi viuran tothora, o si més no en el futur immediat o fins on ens és previsible. 
Però cal acceptar-ho, cal viure en aquest continu risc, perquè, d'una manera o d'un altra, viure és, en essència, per als homes, per a tots sense excepció, perill.
D'aquesta nostra noble condició ennoblidora, no ens podem ni devem alliberar. Com que no hem de defugir-la mai, assumim-la amb una orgullosa humilitat, amb una total dignitat, amb una exemplar bondat, amb una subtil intel·ligència, amb grandesa d'ànim, amb mesura, amb una benèvola però aguda ironia, amb tolerància, comprensió i perdó.
Jo veig encarnades en vostès, Mestres de Catalunya, dones i homes, senyores i senyors, totes aquestes qualitats, totes aquestes excelses virtuts, i encara moltes d'altres, entre les quals una clara i altíssima vocació, l'abnegació, l'altruisme, la diligència, el no defallent treball. Bandejant la mediocritat, la grolleria, la improvisació, la imprecisió, el neci triomfalisme, el paralitzador pessimisme, el paternalisme, el pairalisme, un fals ecumenisme, vostès formen i formaran, contribueixen i contribuiran decisivament a formar els cossos, la sensibilitat, les ments i les ànimes dels nostres ciutadans, de tots dos sexes, d'aquest demà que ja és resplendor cristal·lina d'alba. Per a vostès, les unes i els altres, nenes i nens, noies i nois, van aprenent i aprendran a ser forts, valents, cortesos, honestos, oberts al diàleg, no fanàtics, no dogmàtics, no violents, sobris, ponderats, demòcrates, no demagògics, lliures, feliços, rigorosos i agraïts. I nets, en el més ampli sentit del terme. 
Per vostès, elles i ells van aprenent i aprendran, a més de les innombrables matèries, disciplines i idees fonamentals “genèriques”, les nostres actituds matisades, especí fiques. Sabran que, si bé les cultures i les llengües poden morir, i doncs també les nostres, si de cas això ens arriba, devem lluitar sense treva contra el mal, fins a l'últim alè. Que la ens vingui per sinistre i aclaparador genocidi, no per vil suïcidi. Sabran, ençà o enllà de l'anterior advertiment —o re flexió—, que el nostre “Principat” és un dels Països Catalans, un més, modèlic en propòsit —i tant de bo que ho esdevingui—, no hegemònic, mai no “amo” sinó servidor de la sencera comunitat. Recordaran que la llengua d'aquests països és única, que ens és comuna i que és el lligam més fort que ens uneix. Cal respectar i salvar, doncs, les seves expressions fonètiques, diverses i enriquidores, dins una essencial unitat —i fins els noms amb els quals es vulgui designar aquests “particularisme”: no hi ha un “dialecte central imperialista”, absorbent. I no oblidaran que hem de vetllar exquisidament per fenòmens lingüístics —i de tot ordre— aliens al nostre estricte àmbit, com per exemple l’aranès, com si tots nosaltres fóssim fills de la Vall antiga i estimada.
I acabo la lata o el “llaunot”. Perdonin-me. Vulgui rebre tot el meu més sincer, agraït i petitíssim homenatge, senyor Mestres de Catalunya. No em contestin, si els plau, per favor. I envio a vostè, portantveu senyor Jordi Carrió, la meva més cordial abraçada.

Salvador Espriu

Eva Weaver. Tot el que cap a les butxaques

Ara que s'ha posat de moda anomenar-nos nazis als catalans a partir de qualsevol excusa, és convenient continuar amb la lectura de llibres -siguin de novel·la o d'assaig- sobre el que veritablement significa un règim totalitari.
Tot el que cap a les butxaques és una novel·la tres en uno. És a dir, que proposa tres històries que s'acaben enllaçant al final de tot. De bon principi, des de Nova York -on tornarem al final per tancar el cercle- on un vell Mika transmet els secrets de l'abric de les butxaques al seu nét, Danny. Seguidament, ens endinsem cap un dels escenaris més visitats en la novel·lística de la shoah: el gueto de Varsòvia, i ens en detalla tot el calvari que varen patir els seus habitants a partir de les titelles que el jove Mika construeix i fa anar. Una d'aquestes titelles, el Príncep, anirà a parar a mans d'un soldat alemany, en Max. I això ens aportarà una visió ben diferent de la tragèdia de l'holocaust, des del punt de vista nazi. El recorregut d'en Max i el titella, -des de Sibèria, i fins que arriba a mans de la seva neta Mara- ens portarà finalment a Nova York, la ciutat on tots els somnis-fins i tot el del retrobament i la reconciliació- són possibles.
Acostumats a situar trames argumentals en la segona Guerra Mundial, jo desconeixia gairebé tot el calvari que varen patir els alemanys en la post-guerra. A banda de jutjar els líders polítics -no tots, ja que molts se'n varen lliurar-, la societat alemanya també va patir represàlies immerescudes i força cruels. És clar que les atrocitats que varen cometre els alemanys requerien un càstig, però tampoc és justificable de cap manera algunes de les penes a les que varen ser sotmesos posteriorment. (Per exemple, estades sense judici en camps de concentració, violacions de dones, maltractament d'infants, expulsions i desplaçaments, ..). En especial, els seus soldats, molts dels quals varen passar directament als camps de concentració russos, a Sibèria, on hi restaren com a presoners sense drets, explotats, i amb poques possibilitats de sobreviure. Una història poc explicada -cal recordar a casa nostra la novel·la de la Teresa Pous, La cançó dels deportats-, i que posa a la mateixa alçada el règim estalinista amb el hitlerià.
La novel·la, la primera d'aquesta escriptora anglesa que s'havia dedicat fins ara a fer performances, té tots els punts per convertir-se en un guió cinematogràfic d'aquells que t'atrapa des del primer moment. Amb la sensació d'haver-ne ja vist alguns elements en altres llocs (la necessitat d'animar els infants en moments d'extrema dificultat, m'ha fet venir al cap imatges i documentals sobre Pallassos sense fronteres; els dubtes sobre com cal comportar-se amb l'enemic em portaven al cap escenes de El pont sobre el riu Kwait), tens la sensació que és l'atzar el que domina la vida dels protagonistes, tot i haver estat tractats com a titelles pels dictadors alemanys i russos.
De la traducció, no en sé dir gaire cosa. Em sembla correcte el que he llegit, excepte el títol: The Puppet Boy of Warsaw. I és que això ja sembla quan es traduïen els títols de pel·lícules americanes a l'espanyol durant el franquisme!
Potser és la sensació d'un xic de pompositat i esperit comercial en el subtítol del llibre -la novel·la definitiva sobre el gueto de Varsòvia!-, imagino per aquesta història un destí similar al de El noi del pijama de ratlles: un llarg recorregut literari i una exitosa pel·lícula per al cinema.
Tot i amb això, es tracta d'una lectura ben recomanable per a tots aquells -i penso amb més d'un dirigent polític i periodista espanyol- que fan servir amb tanta lleugeresa el terme nazi. ...

L'adéu a l'Àlex Margenat

Del fèisbuc de l'Àlex: "El mar i Calella són vitals... Des de que tenia 6 anys que hi vaig ...
Els estius a Calella han estat una gran escola plena de pàgines viscudes ..."

Avui és 10 de maig. L'aniversari d'en Vicens, en Martí, la Irmina, ..., i l'Àlex! Avui li toca fer anys, però no podrà celebrar-ho amb els seus amics més propers, com feia des d'una pila d'anys.
I és que el de l'Àlex és un altre dels adéus difícils: el de l'amic que marxa abans d'hora. En aquest cas, a més, havent de lamentar tots els darrers anys de patiment. Perquè l'Àlex va estar lluitant fins el darrer moment per superar la malaltia, quan el cos i l'ànima varen dir prou.
L'Àlex ens havia demostrat com cal ser valent quan sents que la carcassa ens falla, i com continuar la lluita diària donant valor als fets que poden semblar més simples i als bons moments en què et sents acompanyat dels teus.
Els primers records que en tinc són dels anys passats a Colònies. Un cosí Margenat arribat de Sentmenat i que es posava a fer de monitor. I, enmig dels campaments, moltes confessions dels primers enamoraments, dels primers viatges, de les emocions que sentim a mesura que anem creixent.
En Cesc Catarineu ens va recordar, a l'enterrament, com l'Àlex tenia ben present encara la seva anada a Taizé de ben jove, com un dels moments del despertar de la seva consciència transcendent.
I en Pep ens explicà com eren els sopars del seu aniversari. Però cal dir que aquests varen començar a gestar-se entre els nascuts el 10 de maig -tot i que en anys diferents-, que de ben joves aixecaven la bandera de l'orgull taure.
Amb ell parlàvem de feina -la darrera aventura, amb els vins i el seu germà, l'explicava amb entusiasme- i discutíem del país, que ell s'estimava amb bogeria. Em va agradar molt trobar en el recordatori un poema seu que ho deixa ben clar:

És quan tanco els ulls que recordo
la meva estimada terra,
on jo he nascut,
on jo he crescut,
on jo visc,
on estan clavades les meves arrels
que pugen cap al cel impertorbables
fins que arribi un moment que aquestes
arrels siguin enterrades.

En especial, feia gala del seu racó de Calella. Val a dir que he manllevat la seva fotografia de portada del fèisbuc, on va deixar-hi escrit que "el mar i Calella són vitals... Des de que tenia 6 anys que hi vaig, durant molt de temps a una fonda molt familiar i després a un apartament. ... Els estius a Calella han estat una gran escola plena de pàgines viscudes". (I em ve al cap que tinc pendent la lectura de l'assaig d'en Miquel Pueyo i l'Ernest Benach Mort certa, hora incerta, Em venen moltes preguntes al cap sobre com explicar que les persones són molt més que el rastre que deixem a l'espai digital després de morts).
 Per això, doncs, estic ben convençut que el seu record perviurà en tots nosaltres, més enllà d'un 10 de maig.

Cynthia Ozyck. El xal

Més enllà dels fets de l'Holocaust -més o menys explicats i difosos pels historiadors-, molts escriptors han intentat endinsar-se -i traslladar-hi els lectors- al món interior dels protagonistes d'aquelles històries frapants.
I és ben cert que, a vegades, ho aconsegueixen del tot.
És el cas de Cynthia Ozick, una escriptora novaiorquesa que tracta en les seves obres la vida dels jueus americans. Amb els dos relats que conformen El xal, ens explica la vivència de l'horror de la Rosa Lublin, a partir de dues històries separades trenta anys una de l'altra. (Amb els dos relats, cal dir-ho, va obtenir el premi O. Henry de narrativa breu, entre molts d'altres obtinguts durant la seva llarga carrera).
El primer d'ells, brevíssim, retrata com cap la fredor de l'infern. La Magda que busca el xal perquè té fred, i vola pels aires, com una papallona que anava a posar-se en una parra d'argent.
El xal és aquella peça de roba que la criatura xuclava i xuclava, com si mamés i que acompanya la neta arreu. (De fet, la N. encara guarda, entre els seus ninos, el saxo de roba, ben esfilagarsat, que li varen regalar només néixer, al que s'aferrava per tranquil·litzar-se i quedar ben adormida).
Per la Rosa, aquest és el durant -Hitler- de les tres vides que tenen els jueus. (Tot i que a Amèrica els gats tenen nou vides, ... ells són menys que gats, per això en tenen tres. La vida d'abans, la vida de durant i la vida de després). I, per a la Rosa, només hi ha una època; no hi ha després. Només queda el durant. I dir-ne vida és una mentida.
El segon relat, anys més tard, a Miami, on tothom havia deixat enrere una vida de debò, i tothom està aclaparat pel pes del penediment. El temps no esborra el record, i la Rosa viu encara a dins l'infern. "M'he instal·lat a l'infern. Fa temps vaig pensar que el pitjor era el pitjor, que després d'allò res no podia ser pitjor. Però ara veig que fins i tot després del pitjor n'hi ha més". Vivint sempre en el passat. Si l'única cosa que té una persona són pensaments, és on viu.
Entremig, el record de la Varsòvia abans del gueto -Tothom que parla de París és que no ha vist mai Varsòvia-, les cançons de bressol de l'àvia, les lectures de Tuwim, La literatura s'ha de llegir en la llengua pròpia. Els jueus eren, per damunt de tot, polonesos, i fins i tot se'n reien, del jiddisch. El pare era un patriota polonès de manera temporal, deia, fins al moment en què les nacions convisquessin les unes amb les altres com el lliri i el lotus.
La Rosa escriu cartes, potser perquè l'escriptura ajuda al tractament de la síndrome del supervivent. Que curiós era agafar la ploma: després de tot, no era res més que una canya petita afilada que supura els seus bassals jeroglífics: una ploma que, miraculosament, parla polonès. Un forrellat obert de la llengua. Altrament la llengua està encadenada a les dents i al paladar. Una immersió en la llengua viva: de cop i volta aquesta claredat, aquesta capacitat, aquest poder de fer una història, de dir, d'explicar. Rescatar, indultar! O mentir.
Però el gran drama, per a tots nosaltres, és el desconeixement. I és que quan volia explicar a tothom no solament la seva història, sinó també altres històries, ningú no en sabia res ... No ho recordaven perquè no volien saber-ne res.
És el drama del gueto de Varsòvia, amb el metro que passava pel mig del lloc de la nostra misèria. Cada dia, i diverses vegades al dia, teníem aquests testimonis. Cada dia ens veien: dones amb bosses de comprar; una vegada vaig veure un enciam que sobresortia de la bossa: un enciam verd! I ja ningú no ens considerava polonesos. I tots van callar!
Per això, el risc està en què ens convertim tots en  la dona que portava l'enciam al tramvia.
La veritat sigui dita, és potser el text més commovedor sobre l'Holocaust, no pas sobre el que va passar en el durant, sinó sobretot per com el patiment dels supervivents no els va deixar mai en pau, i no ens hauria de permetre als lectors defugir-ne el record.
Una lectura -breu i intensa- imprescindible.