dijous, 17 de març del 2011

Chang-Díaz, l'astronauta pel qual no hi ha res impossible

Després de parlar ahir d'astronautes, i davant dels que anuncien l'apocalipsi, recupero una Contra a una persona amb una capacitat il·limitada d'imaginar-se fins on pot arribar la humanitat si ens ho proposem entre tots. D'un optimisme creatiu com ningú, Franklin Chang-Díaz, l'home que més temps ha estat a l'espai -més de 1.600 hores en set viatges, i 16 hores en caminades a l'espai- explica com s'implica en projectes que aconseguiran que ben aviat hi hagi una generació d'humans nascuts a Mart i més enllà i tot. De visita al Parc Tecnològic de la UB, deixa anar que li interessa més com funciona l'univers que no pas qui el va fer, ell que és creient. I ens avisa que haurem de sortir a l'espai, perquè el planeta pateix el pes de la humanitat. (De fet, pensa que d'astronautes ho som tots). I, sobretot, "que ningú et digui que no es pot". La base de la creativitat i la innovació! I, com que ell s'ho creu, s'ha dedicat a crear una empresa -Astra Rocket Company- per poder viatjar fins a mart, guanyant diners i dedicant-ne bona part a ajudar nens i drogaadictes de Costa Rica, el seu país. ...
Es un privilegi que els estudiants puguin escoltar en el Parc Científic de la UB a aqeust doctor en Enginyeria Nuclear que ha fet tres caminades espacials de 16 hores i que compta amb sensibilitat i intel·ligència per a aprendre'n humanament. Una persona que s'ha reinventat als 54 anys, amb la creació de l'Astra Rocket Company, un laboratori amb seu a Houston i Costa Rica, d'on ell és originari.

Per començar, l'experiència de passejar per l'espai
He estat allà fora; l'únic que et separa del buit és el visor fi de l'escafanndra del casc. Tens moments de temor, quan el vehicle entra en la part fosca de la Terra. ... I t'envaeix la sensació de soledat. Penses que potser t'han abandonat flotant en el buit i envoltat d'estrelles.

Eixamplant horitzons i mirades com ningú
Que n'aprenguin aquells que s'anomenen "ciutadans del món". Diu ell que jo no em sento ciutadà d'un país, sinó d'un planeta. Tots som astronautes, vivim en una nau espacial que és el nostre planeta. Algun dia la Terra serà el parc natrual de la humanitat, un lloc bonic al que tornar per veure les nostres arrels, i no un lloc destrossat i irrecuperable. L'espai és la supervivència del ser humà.
El món, vist des de l'espai, es veu tan tranquil que és inevitable no entristir-se per les guerres que s'estan succeïnt.

L'estímul de la seva imaginació
Una nit, als quatre anys, em vaig despertar amb la meva germana, que en tenia sis, i vàrem pujar a la teulada de casa a menjar taronges i mirar les estrelles. Els meus pares mai se'n van assabentar. Els nens són exploradors nats; som els adults els que comencem a tancar-los les portes, i així els acabem encaixonant.
Compte, doncs, amb els calaixos per a les criatures!
Avui no m'acceptarien en la carrera que vaig escollir; la meva nota de tall seria insuficient. Si a un li tallen el camí de ben jove, es perd molt talent pel camí; cadascú té el seu temps. Deixem-los perseguir els seus somnis. Que ningú els digui que no es pot.
Aquesta és, per mi, la millor lliçó de l'entrevista. Tots podem arribar on ens proposem.

L'ascensor social americà: un llatí que arriba a astronauta
Més enllà d'Obama, els Estats Units no ens deixen de sorprendre amb històries socials d'èxit. I la seva n'és una de ben particular.
Vaig sortir de Costa Rica amb el desig de ser-ho als 18 anys, quan l'exploració espacial anava amb bolquers. Però quan era nen ja era astronauta: tombava cadieres en una caixa de cartró i m'asseia per fer el compte enrera, i visitava altres planetes.
El seu pare era capataç; no havia anat a escola. Érem una família de classe mitjana. A mi em costava estudiar i vaig ser rebel: contracultural, contra la guerra del Vietnam, pacifista, ... Mai vaig ser res especial, jo anava amb la massa.
Per tant, si les condicions no eren les millors, li va caldre el treball, l'esforç i les oportunitats.
Senzillament, era caparrut: volia anar a l'espai i ser científic tot i que no era un bon estudiant.
He tingut sort. Vaig arribar als EUA quan era el país de les oportunitat, amb 50 dòlars a la butxaca i sense parlar anglès, i hi va haver molta gent que em va ajudar. Vaig treballar dur i vaig aconseguir una beca. ...
I no s'aturà davant les adversitats
Quan vaig arribar als EUA em va costar molt aprendre l'idioma. La primera universitat on vaig demanar l'accés no em va acceptar, i vaig suspendre el meu primer intent de doctorar-me. Vaig tenir dificultats, però sempre un fracàs va portar a un resultat millor.

Més lliçons de vidaHe après que un ha de ser persistent, tenir fe i optimisme. Ara estic en un nou capítol de la meva vida, acabo de sortir de la NASA i he creat la meva pròpia empresa, una altra aventura.

Una nova empresa, de transport espacial a alta velocitat. Com a Star Wars, de fet.
He patentat un motor de plasma que permet reduir el temps de vol. Si per anar a Mart invertirm set o vuit mesos, amb la tecnologia VSIMR hi arribarem amb un mes i mig, a 55km per segon. Quan més lluny anem, més ràpid podem anar. (Com ho sàpiga en Felip Puig...!).
La Missió de la seva empresa és la de "revolucionar el transport i l'exploració espacial, a través del desenvolupament i la comercialització del motor VASIMR i les tecnologies relacionades". (Mireu-ne el vídeo del National Geographic, que n'explica el funcionament).
al desarrollo de tecnologías de propulsión avanzadas basadas en plasma

Lliçons de prospectiva
Probablement, en la propera dècada establirem bases a la Lluna i en la dècada dels 30 ja estarem a Mart. La seva atmósfera ens permetrà fer hivernacles de plantes que produeixin oxígen i aliments. Hi haurà colònies autosuficients. Després, colonitzarem les llunes de Júpiter.
Després del terratrèmol, el tsunami i la catàstrofe nuclear del Japó, és més cert encara que ens caldrà trobar altres móns, per poder-los destruir.
Més enllà del nostre sistema solar, s'han descobert centenars de planetes orbitant les estrelles més properes i esperem que hi hagi molts més planetes com la TerraEns escamparem per tot l'univers.

El respecte de la vida com a norma
La vida és la norma, no l'excepció, i probablement hi ha més vida avançada que la nostra i vida menys avançada; la qüestió és si serem capaços de respectar-la.
I ell té molt present -com a bon americà que és- l'experiència espanyola!
Esperem que no tornem a cometre els mateixos errors que ja varen cometre els espanyols amb els indígenes.
Això, però, ja serà feina dels fills dels nostres fills.

Responsables de la nostra merda
La Terra està coberta per una capa de ferralla: milers de satèl·lits morts. Els que estan en òrbites polars són perillosos, tots es troben en el pol i hi ha una gran possibilitat de xocar. Quan ho fa, creen un conjunt de fragments que volen a hipervelocitats, com a bales, i que xoquen amb altres satèl·lits i els destrueixen.

Per això, es proposta també netejar l'univers
Amb el Vasimr, vull baixar aquests satèl·lits per tal que es cremin amb l'atmosfera de la Terra, o llançar-los al Sol. I és que el Sol absorbeix tots aquests materials, els desintegra i es converteixen en elements, com en la taula periòdica: oxígen, ferro, platí, ... i s'integren en el Sol. Una espècie de reciclatge còsmic.
(Una idea que, a Espanya, ja fa temps que l'havien plantejat: enviar un cohet al Sol; però de nit, és clar!).

Avui, ja ciutadà nord-americà viu, entre Guanacaste y Houston, també deu mirar de tant en tant el cel de nit amb les seves quatre filles.

PD: Porto un temps traduint / resumint les entrevistes de La Contra que em semblen interessants. No hi ha notícia millor que, més de 130 anys més tard, l'editor de La Vanguardia se n'ha adonat que a Catalunya hi ha una llengua pròpia que no és la que ell difonia, i treurà una versió en català ben aviat. Per molts anys!