dimecres, 16 de març de 2011

Una invocació a l'esperit del Japó

Com que no m'atreveixo a escollir una foto, recorro a en Jap, com sempre
No m'és senzill escriure sobre el Japó (i menys encara en una piulada). Ja fa molt temps, treballar en una empresa japonesa durant cinc anys em va portar a estudiar-lo força -el país- per intentar entendre'n el seu caràcter. (Fins i tot, confesso un intent, fallit a la primera, d'aprendre la seva llengua). Me'n vaig fer una idea barreja de contrastos, desde l'admiració, curiositat i fascinació pels seus assoliments i alguns dels seus coneixements, mètodes i valors, fins a actituds gens comprensibles dels meus caps (disciplina extrema, submissió, ...). O d'oposició entre una cultura ben tradicional i extremadament bella que es remontava a molts segles d'antiguitat, amb una tecnologia -aleshores- més pròpia del segle que havia de venir; és a dir, aquest en el que som ara. I un astorament de la tranquil·litat amb què semblaven conviure amb el risc, lluny de la por que semblaven tenir davant del desconeixement d'una altra cultura com la nostra. Aixó sí, també esforç i dedicació extrema a l'empresa (i gens a la família); submissió a l'autoritat; ... Tots els tòpics, que aleshores em semblaven prou certs, els podia verificar directament, i admirar-ne aquells que ens veia mancats, als catalans, com ara la generositat màxima cap als seus, per sobre de qualsevol egoisme, o la capacitat de creure en el país i d'aportar-hi, cadascú, el seu gra de sorra particular per a tirar-lo endavant.
Aquests dies, doncs, em sento bastant aclaparat per tot el que ha anat passant des del terratrèmol, amb el tsunami i la catàstrofe nuclear que els han seguit. I em quedo amb la sensació que cada un dels esdeveniments ha permès als mitjans de comunicació -potser per la seva espectacularitat, potser perquè les xifres així ho mostren- anar arraconant els sentiments del poble japonès. Ara toca el debat nuclear, i de seguida l'hem portat cap a casa nostra, al nostre terreny, on ens és molt fàcil fer-ne tanta barrila com ens convingui.
Per això, m'ha agradat l'article de Nassrine Azimi, assessora del Institute for Training and Resarch de la ONU, traduït per l'Ara del seu original al The New York Times, que desgrana els reptes més importants per a la societat japonesa -la classe política, l'urbanisme, l'energia nuclear i la dependència energètica i la innovació i la tecnologia-, al mateix temps que invoca a l'esperit japonès del wa -l'harmonia- com a principi optimista per tornar a empènyer el seu país endavant.
I continuo volent -ara, potser més que mai- visitar algun dia aquell llunyà país. De moment, em conformo en fer arribar el meu suport, ànims i desitjos de bon wa a en Kaneko, en Sato, la Setsuko, ...
Reconeix, la Nassrine Azimi, que és difícil extreure conclusions d'un dels pitjors desastres naturals que han afectat el país. Possiblement hauran de passar mesos o anys perquè els supervivents es reagrupin i comencin una nova vidaAquest repte podria fer que el Japó n'extragués unes respostes sense precedents en quatre aspectes:
  1. La classe política: Potser el desastre no només ha sacsejat la terra sinó també la classe política japonesa. La gravetat de la catàstrofe natural podria, per tant, aportar sentit comú als polítics i als mitjans que alimenten la trivialitat. La corrupció i el poc sentit dels polítics -amb la desafecció corresponent per part dels ciutadans- també han estat a l'ordre del dia aquests darrers anys.
  2. L'urbanisme: Serà necessari un debat nacional per analitzar la millor manera d'assegurar la costa japonesa en un moment de canvi climàtic i de creixement del nivell del mar. Amb la majoria de la població vivint en una petita part de la costa, el Japó té massa gent vulnerable als tsunamis (una paraula, per cert, japonesa, formada pels mots port i onada ). Amb el canvi climàtic, les amenaces per a la costa del Japó de ben segur que seran pitjors. Mentre les petites poblacions van minvant, s'ha d'accelerar la presa de decisió de mesures contundents per reubicar més bé els magres recursos naturals del país.
  3. La dependència energètica i l'energia nuclearEl desastre pot suposar un gran canvi en la política japonesa d'aprovació de l'energia nuclear. Actualment hi ha 55 centrals nuclears al Japó, que proveeixen, aproximadament, el 30% de la demanda energètica del país. Els accidents hi han estat freqüents -l'anterior gran terratrèmol, davant la costa de Niigata el 2007, també va afectar una central important-. El país s'ubica a la vora del cercle de foc del Pacífic, en un punt de trobada de moltes plaques tectòniques. Malgrat la reputació del Japó com a centre de gran experiència tecnològica, de ben segur apareixeran dubtes interns, i també a l'exterior, sobre si podrà ser mai possible, en aquest país, la seguretat en l'energia nuclear. Vist des d'Hiroshima, l'assumpte adquireix una altra dimensió: des de fa anys, els hibakusha -els supervivents de les bombes atòmiques que van caure a Hiroshima i Nagasaki- han intentat, en va, alçar la veu contra la dependència del seu país respecte de l'energia nuclear. Els hibakusha han demanat que, com que el Japó és l'única nació que ha patit un atac atòmic, té la responsabilitat moral d'evitar l'opció tan arriscada de l'energia nuclear. L'esfondrament de Fukushima podria, finalment, decantar la balança a favor seu.
  4. La innovació en ciència i tecnologia: el Japó necessitarà accelerar significativament els seus esforços per promoure innovacions en ciència i tecnologia, amb aplicacions pràctiques per a les seves necessitats energètiques i mediambientals. La innovació verda cada vegada està més integrada en la gestió dels governs. El Japó venera els seus científics, però encara es donen massa poques oportunitats a la gent jove perquè s'atreveixin a arriscar-se i a innovar. Els rànquings de l'OCDE situen el Japó per damunt de la mitjana en inversió científica, però el percentatge de llicenciats en l'àmbit científic va minvar en el període 1998-2007. Les dificultats de les institucions científiques del país per atraure acadèmics estrangers brillants fa que no hi hagi el debat intel·lectual necessari per aconseguir un entorn d'innovació. Al Japó s'han comès massa errors per perdre el tren de la revolució de les tecnologies de la informació. Però és sobretot la revolució de l'energia verda el que no es pot permetre de perdre un país amb tants pocs recursos naturals.
Les credencials del Japó per a la pau, la seva generositat envers altres nacions en temps de necessitat i la disciplina, la solidesa, la tranquil·litat i la cohesió social del seu poble els farà rebre la simpatia del món en les doloroses setmanes que s'acosten. De ben segur que els japonesos superaran el tràngol. Segles de desastres naturals els han acostumat a la fragilitat de l'existència. El sòl sota els seus peus és inestable, però els japonesos han trobat un ventall de maneres de construir i gaudir de la terra. De ben segur que ho tornaran a fer.
Després de l'anunci, el mes passat, que l'Estació Espacial Internacional tindrà un capità japonès, l'astronauta Koichi Wakata va dir que, com a capità, mirarà de compartir l'esperit japonès del wa -harmonia- amb la resta de la tripulació. Van ser paraules de molta bellesa, d'una bellesa molt japonesa.