Lois Lowry. Pots comptar els estels?

L'autora, la Lois Lowry, no la coneixia de res. No sóc pas conscient d'haver-ne llegit res. Però aquesta petita joia que La Magrana recupera de l'Esparver (editat per primer cop en català el 1993), Number the stars, em fa pensar que els editors catalans hi tenen un bon filó potencial, amb aquesta autora hawaiana. És un llibre sensible, molt ben escrit -i traduït per la Roser Trepat-, que narra una breu història d'una nena danesa durant l'ocupació alemanya, i la seva relació amb la família jueva veïna. A partir de les històries sobre les petites heroicitats de la resistència danesa -explicades a l'autora per una amiga seva, l'Annelise Platt, i els seus records d'infantesa, trena un petit conte que s'acosta més a la caputxeta vermella que a les narracions sobre les barbaritats nazis.
M'han agradat els detalls de cada escena; però sobretot com va definint l'actitud, creixent, de l'Annemarie a mesura que va descobrint com la família col·labora amb la resistència, per poder salvar més de 70.000 jueus, que els danesos van aconseguir treure de les urpes dels alemanys.
No us el perdeu.

Com sempre, us passo alguns dels paràgrafs que he subratllat:
De com comportar-se amb els alemanys:
"És important ser un de tants, sempre. Passar desapercebut. Assegurar-se que mai no tenen cap motiu per recordar la teva cara." I és que "ells sempre amenacen amb coses. Els agrada espantar la gent".
Per tot això, és més segur no saber. I el seu oncle li ensenya que ser valent vol dir no pensar en els perills. Només pensar en allò que has de fer.

Hi ha detalls molt interessant de la història de l'ocupació nazi a Dinamarca, i de com van tractar els jueus:
Els nazis van aconseguir les llistes de totes les sinagogues jueves. I van volguer liquidar-los. Per això, l'Annemarie comenta que li sembla que tot Dinamarca també ha de ser l'escorta dels jueus, ara.
Tots tenien pànic al futur. Però tenien les espatlles tan rectes com sempre. ... Així doncs, també hi havia altres fonts d'orgull, i no tot ho havien deixat enrera.

I sobre la resistència, hi ha molts passatges desconeguts:
"Els danesos havien destruït la seva pròpia flota, bombardejant els vaixells un a un mentre els alemanys avaçaven per apropiar-se de les naus i fer-les anar". O la història dels resistents executats a la plaça pública de Ryvangen, a Copenhagen. Com sorprenent m'ha estat la descoberta del paper del rei danès durant l'ocupació nazi: "Som un país molt diminut. I ells són un enemic molt gran. El nostre rei va ser intel·ligent", de no entrar en guerra amb Hitler. I es guanyà el respecte dels seus súbdits: Ara ets especial per sempre, perquè t'ha saludat un rei. Qualsevol ciutadà danès moriria pel rei Christian, per protegir-lo.

També hi ha tot de detalls ben poètics:
La mare plorava, i amb la pluja era com si tot el món estigués plorant.
Enmig d'un eixam de somnis.
Sabia que, a fora, el cel estava esquitxat d'estrelles. Com es podien comptar, una per una, com deia el salm? N'hi havia massa. El cer era massa gran. ... Tot el món, ho era: massa fred, massa gran. I massa cruel.
Va tancar la porta contra la nit.

I, sobretot, m'han quedat ganes de visitar força llocs de Dinamarca: Gilleleje, Klampenborg i el Parc del Cérvol, Helsingor i el Castell Kronborg, ...

L'editorial en diu:
Som al 1943 i per a l'Annemarie Johansen viure a Copenhaguen és una complicada barreja de rutina-tant a casa com a l'escola s'avorreix-, d'escassetat de menjar i d'opressió per la presència constant de les tropes nazis. El coratge sembla una rara virtut, però ella mateixa haurà de fer el cor fort quan les tropes alemanyes comencen a endur-se els jueus de Dinamarca. Els Johansen ajuden els seus veïns a escapar-se i amaguen l'Ellen, la millor amiga de l'Annemarie, exposant-se a greus perills en cas de ser descoberts. Tenen molt clar que no poden abandonar els seus amics i veïns.