Cultura, prospectiva 2030

Ara que el Departament de Cultura del nostre Govern ha decidit suprimir qualsevol rastre d'allò que tingui a veure amb la planificació i amb una mirada cap al llarg termini, val la pena fixar-se en el sistema francès on, des del DEPS (el Departament d’Estudis de Prospectiva i d’Estadístiques) del Ministeri de Cultura i Comunicació, s'acaba de llençar una iniciativa de prospectiva en les polítiques culturals, amb una visió fins el 2030. L'objectiu, ajudar a través de la cultura a plantejar els escenaris de futur del país (col•laborant en una iniciativa general per al 2025), al mateix temps que s'entreveuen els possibles escenaris propis per a la cultura i els mitjans de comunicació a vint anys vista, i en proposen estratègies per a afrontar els reptes que s'endevinen.
El treball planteja, entre moltes altres qüestions, quatre escenaris possibles, en funció, sobretot, de quin nivell de territori acabarà prenent força política en el futur (el nivell “nacional” francès, l’europeu, el local i el més globalitzat). I acaba plantejant una vintena de reptes de futur per a les polítiques culturals, prou interessant i que podem compartir des de casa nostra. (A continuació, n’intento fer un primer resum d'urgència, tot i que caldrà seguir aprofundint-hi bastant més).
La nostra incògnita, però, no va pas tan enllà. Serà capaç el nostre Govern de fer un plantejament ambiciós, més enllà de les mirades interessades dels diversos sectors, totes molt urgents però gens rellevants? Tant de bo!

Mètode:
La prospectiva té dues components diferents: una, d'exploratòria, que busca construir escenaris de futurs possibles o futuribles; i la segona, estratègica, que busca identificar els desafiaments, reptes i problemes, per poder adoptar algun -o alguns- plans d'acció. Per a això, en aquest cas, el DEPS, conjuntament amb l'empresa Futuribles Internacional, han fet un extens treball que ara posen a disposició de tothom.
Per començar, es varen identificar factors interns i externs de la política cultural, que podrien tenir un impacte significatiu tant en la política del Ministeri com en el seu entorn exterior, en funció també de l'evolució de la societat francesa o de les seves obligacions internacionals i europees en particular. Un cop identificades aquestes variables, s'ha realitzat una tasca important, variable per variable, per definir i seleccionar els indicadors pertinents, que permetin estudiar les tendències -de futur, però comprovables en el passat- i les seves possibles inflexions. Per a cada variable, s'han establert diferents supòsits d'evolució, amb diferents possibilitats d'esdevenir-se.
El següent pas va ser explorar les possibles combinacions entre aquestes diferents hipòtesis sobre les variables del sistema per a la construcció d'escenaris contrastats. Dels molts futurs possibles, es desenvolupen quatre escenaris -n'hi hauria molt més, ens avisen-, que permeten ressaltar una sèrie de qüestions / reptes que caldrà afrontar.


Factors:
El desenvolupament d'escenaris es basa en una combinació de diferents factors (33), objecte cada un d’ells d’un full de treball detallat, amb una anàlisi retrospectiva de les tendències, i finalment supòsits per a la seva discussió.
Aquests factors s’analitzen en diversos components (7):

• El context internacional;
• El context nacional;
• El joc dels actors públics de la cultura;
• Els costums i pràctiques culturals;
• Les ofertes culturals i la seva economia;
• Finançament i reglamentacions;
• Els valors i representacions.
• Dinàmiques de canvi:

Per damunt dels quatre escenaris possibles que es marquen, s’identifiquen també diverses dinàmiques que es combinen entre elles i que en determinen els seus resultats. Així,

• la globalització;
• la revolució digital;
• la relació entre l'individualisme i la societat.
• Comú a tots els escenaris, aquestes dinàmiques delimiten l'espai on es desenvolupa el destí de la institució cultural, i la posen en qüestió.

Cadascun produeix els seus efectes en interacció dinàmica amb els altres: la globalització està vinculada a la revolució digital, al seu torn vinculat a les transformacions socials, que també s'associa amb la globalització, etc. I cadascuna d’aquestes dinàmiques produeix canvis profunds que afecten la naturalesa, els objectius, la pertinència, la capacitat de la política cultural del Govern. L'espai per al futur de la institució cultural és en la intersecció d'aquestes tres dinàmiques de canvi i fonts dels principals desafiaments a les que s'enfronten les polítiques culturals.


Els escenaris:
El treball proposa quatre escenaris, resultat d'una hipòtesi combinatòria de factors diferents, però que entenc, en el fons, basen la seva força en quin poder polític és el que previurà en els propers anys per damunt dels altres:

• "L'excepció continuada", l’escenari més habitual en una dinàmica (nacional?) francesa. En el fons, es tracta de la perpetuació de les tendències de la política cultural dominant, seguint la lògica que va donar origen a l’excepció cultural francesa. Per tant, predomina la inèrcia de les polítiques culturals, la no renovació de les mateixes. La intervenció cultural de l'estat, en particular del Ministeri de Cultura, s'enfronta a dos reptes principals en un entorn on els recursos poden fallar: en primer lloc, la recerca d'una globalització que amenaça el model intervenció i la regulació de la cultura i els mitjans de comunicació, però que pot oferir oportunitats, especialment per a algunes de les indústries culturals i audiovisuals; i en segon lloc, la creixent competitivitat dels territoris que no són el “territori nacional” i, sobretot, aquelles estructures territorials basades en una gran vida cultural.
• "El mercat cultural", correspondria a un escenari de tendència mundial. Les grans transformacions econòmiques, geopolítiques i tècniques, sobre tot el món - la globalització, la mercantilització, digitalització – en plena efervescència. Tendeixen a limitar i marginar la importància de la política cultural francesa i de trivialitzar els ressorts de la vida cultural. En aquest escenari, el paper de l’estat i del Ministeri perd pes, sobretot a favor d’un enfortiment dels agents econòmics de la cultura.
• "L'imperatiu creatiu", basat en una forta voluntat política, tal i com sembla que està desplegant darrerament la Unió Europea, a partir dels projecte de recuperació del creixement sostenible i d'articulació de la cultura, l'economia, la cohesió social i el medi ambient. França està donant suport a aquest enfocament gradual, que veu la cultura com a factor de la creativitat per al creixement en una economia dinàmica i sostenible. Així, les institucions una estratègia d'industrialització de la cultura, modificant els modes d'intervenció i regulació.
• "Cultura d'identitats" representa l’escenari on les identitats apareixen com a plurals. Així, mentre que a Europa persisteixen alguns valors comuns, l'Estat (francès, recordem-ho!) se centra en determinats punts de referència d'una "cultura francesa", i els governs locals en una lògica federalista, treballant en una vitalitat cultural "social” i comunitària, arrelada en la vida de la població, d'acord amb una segmentació estricta.

A partir d’aquí, aquests escenaris es combinen amb els factors, les dinàmiques, que els contextualitzen. Tots ells són part del mateix sistema, però cada un té una dinàmica dominant, els seus fracassos, les seves tendències que expliquen la conducta dels seus narracions.
Cal assenyalar, però, que l'escenari més probable és que es produeixi una barreja de part de tots o alguns d’ells.

Qüestions / reptes
Sigui quin sigui l'escenari o escenaris per al futur, les polítiques culturals han d'afrontar els reptes de la globalització, la revolució digital, i la canviant relació entre l'individu i la societat. L'anàlisi dels reptes, de la seva importància, com es produeixen, pot variar depenent de l'escenari. Però la comprensió, la percepció i la interpretació de cada un d'aquests reptes són els desafiaments generals per a les polítiques públiques. Són una oportunitat de dissenyar i aplicar estratègies a mig i llarg termini. Aquest exercici l’han realitzat pensant principalment amb el Ministeri de Cultura i Comunicació, els seus serveis descentralitzats i les institucions públiques que té sota la seva tutela, però també pot desafiar el pensament i l'acció d'altres agents culturals: les comunitats locals i regionals, les institucions culturals, empreses culturals, els professionals, etc.
Es plantegen, doncs, vint noves qüestions, ordenades a partir de tres temes principals (l'empremta cultural de França, les articulacions entre l'oferta i la demanda i els canvis en el model d'Estat):


I. La influència / l’empremta cultural de França


1. Fundar una geoestratègia cultural
2. Reconèixer els actius culturals intangibles coma tema estratègic a llarg termini
3. Enfortir l’Europa de la cultura i els mitjans de comunicació com a plataforma


II. Noves articulacions entre l'oferta i la demanda


4. Proposar les polítiques d'oferta alineades amb els canvis en la demanda
5. Assegurar la presència d'un espai públic en la digitalització cultural
6. Posant en sinergia les polítiques culturals i les industrials
7. Garantir el finançament sostenible de l'ecosistema cultural
8. Renovar l'acció cultural
9. Reinventar i rellançar les polítiques de públics
10. Estendre l'educació artística i cultural al llarg de tota la vida
11. Fomentar els nous espais i llocs d’encontre cultural


III. Les transformacions de l'Estat


12. Regular també dins de l'entorn digital
13. Inventar la regulació del '"treball artístic"
14. Imaginar la regulació de nous territoris del patrimoni
15. Compartir l’animació cultural dels territoris
16. Enfortir la trasnversalitat en els departaments de l’administració, sobre eixos estratègics
17. Esdevenir un Estat cultural mediador i intermediari
18. Enfortir la funció d’expertesa
19. Reinventar l’estat finançador de la cultura
20. Pensar la complexitat, organitzar l’experimentació, suscitar la innovació


Conclusió
L’informe l’acaba en Philipe Chantepie, cap del DEPS, convidant-nos a seguir la reflexió i el debat de les polítiques culturals. Pareil devenir culturel –incertain comme les autres– mérite d’être exploré sérieusement et justifie d’ouvrir, au-delà des logiques, des champs ou des périmètres habituels des politiques culturelles, la réflexion et les débats. A ce seuil –politique– que cet exercice de prospective culturel s’est tenu, mais c’est à la pensée d'une politique du devenir culturel qu’il invite. Est-il d'ailleurs d'objet de réflexions plus politique que celui du devenir culturel?

I val la pena no perdre’s també els annexes, amb tot el treball tècnic –especialment el recull, exposició i anàlisi de dades de tots el treball fet. Enhorabona!

Prospectiva:

Cal precisar que la prospectiva és la disciplina que estudia el futur per comprendre'l i poder-lo influir. Per poder parlar amb propietat de prospectiva cal que es donin un seguit de requisits:

• el seguiment dels principis del mètode científic de reproductibilitat i falsabilitat;
• la transversalitat, o la necessitat d'acarar la recerca de l'esdevenidor des d'una perspectiva multidisciplinar;
• la normativitat, o el convenciment que l'estudi sobre el demà ha de servir per dirigir l'acció en el present sobre la base d'una major responsabilitat vers el futur;
• l'abast: en prospectiva es treballa a mig o llarg termini; i
• la multiplicitat, que implica treballar per presentar el futur en forma d'opcions alternatives que facin rellevant l'elecció humana.

Cal també evitar l'error de confondre el futur amb l'objecte de la prospectiva ja que, de fet, en prospectiva s'estudia el que pot passar en el futur, no el futur en si mateix. Per tant, l'esdevenidor és l'àmbit de treball, mai l'objecte de la prospectiva.



Taula resum de tot el treball de Prospectiva 2030