dissabte, 9 de juny de 2012

El país que canta, els seus mals espanta!

Això deu dir el refranyer popular, el millor recull del sentit comú de la nostra cultura. I és que quan tots junts omplim el Palau Sant Jordi i ens posem a cantar, no tenim por de res i ens convertim en un país imparable. Sigui per lluitar contra la Sida, com era el cas d'ahir a la nit, sigui per dir prou als elefanticidis reials com fa uns dies a Madrid, sigui per celebrar que arriba l'estiu amb les Cantànies amb les que espantem els mals de final de curs, el cas és que els catalans ens mostrem com un poble que avança tot cantant. (Ara bé: algú també podria corregir-me per indicar que el resultat de tot plegat fos que més aviat retrocedim i, amb l'encantament de les cançons, deixem de ser-ne conscients!).
La vetllada d'ahir -les nostres cançons contra la Sida- va tenir moments inoblidables. Una oportunitat per gaudir amb tota la família de cançons que, per cadascú, tenen un valor ben especial. En ressalto, per mi, un parell de ben especials: el luxe de sentir la veu de Poveda interpretant El cant dels ocells, amb l'acompanyament de Joan Albert Amargós (en una versió del Cant dels ocells que podeu escoltar a Tete al Palau) i el flamenc de Chiquelo. Fou un dels moments sublims de la nit i que quedarà en els reculls musicals de la dècada. L'altre, també sense cap mena de dubte, fou la versió de L'emigrant que ens dedicà Peret, que fou ovacionat amb un crit unànime d'In-Inde-Independència! (De fet, a l'objectiu de la comunió universal de la recerca contra les malalties, com ressaltaren els Amics de les Arts, s'hi sumaren les ganes dels catorze mil assistents al concert de clamar per la llibertat nacional com la millor forma de ser solidaris amb totes les causes).
De cançons, n'hi hagué per a tots els gustos: per als més nostàlgics, Qualsevol nit pot sortir el sol, d'en Jaume Sisa, El mig amic, d'en Peret, o les Paraules d'amor, d'en Serrat, per la Sílvia Pérez Cruz i en Toti Soler, una parella esplèndida. Per als més joves de tots, el Sense tu, dels Teràpia de xoc i La flama, dels Obrint Pas. Per als que som d'entremig, Els Pets, Lax'n Busto, Gossos, Antònia Font, Gerard Quintana amb els Sabor de Gràcia. Un programa que deixa clar que provenim d'una barreja de tradicions musicals però que ens uneix un futur nacionalment i cultural ben sòlid. Com digué en Joan Garriga -fill, el de la Troba Kung-Fu, és clar- Catalunya serà sardanista, galàctica i rumbera, o no serà! I la lliçó la tenim ben apresa: siguem, tan diversos com calgui, però siguem!
Això sí, ens caldrien unes quantes cançons més, per acabar d'espantar els fantasmes de la crisi, de les retallades, dels bankiers, de "la roja", dels peatges i de tot allò que ens priva de ser un país normal i lliure. (Que bé que aniria ara tenir una nova Trinca, que ens portés cançons fresques, d'actualitat, i amb sentit de l'humor! O un altre Llach que no deixés de recordar-nos el compromís amb el país i sovint ens recordés que, quan volem, fins i tot podem omplir el Camp Nou per cantar cançons, a més dels gols del Barça!).
Així doncs, com deia el poeta -i recita l'entrenador-, Tot està per fer, i tot és possible encara!