Un New Deal per Catalunya: propostes per sortir de la crisi

Amb aquest títol, ahir l'Oriol Junqueras va passar per Granollers amb la seva gira del New Deal per Catalunya, propostes per sortir de la crisi. I ho va fer al Cercle d'Empresaris del Vallès (l'Oriental, és clar!), amb molt bona nota, en una barreja de conferència / classe magistral / míting, que va saber mantenir l'atenció de tots els assistents durant la més d'una hora i mitja de durada d'exposició. Amb un llenguatge molt precís i curós, barrejant exemples tècnics i pedagògics, però demostrant en tot moment que sap del que parla -per alguna cosa en Junqueras és catedràtic d'història econòmica i havia estat diputat al Parlament Europeu-, va exposar la seva recepta per tal que Catalunya pugui sortir aviat de la crisi. I, és clar, només hi ha una sola solució, la independència, amb parada en una estació inicial que passa per gestionar nosaltres tots els nostres recursos.
Em quedo, però, en com ens va encomanar a tots la seva preocupació per la urgència de la situació d'emergència en la que vivim, fent un símil amb el New Deal del President Roosvelt davant la crisi del 29, que va dir que "només hem de tenir por de la por. Sinó tenim por ens en sortirem". I convidant a qui governa actualment a què entomi amb fermesa el lideratge del país i acceleri la presa de decisions cap a l'Acord que la majoria del nostre Parlament ja ha indicat: el Concert econòmic per a Catalunya.
Aquest n'és un resum de la conferència: ...

De bon principi, una anàlisi de la realitat, demanant, això sí, que si algú li pot rebatre alguna dada ho pugui fer tranquil·lament (tot i que, fins ara, ningú s'ha vist en cor de discutir-ne cap fet objectiu), amb tres evidències.
La primera, comença demostrant els motius pels quals ningú arreu del planeta, però especialment els europeus, no se'n fien gens, d'Espanya:

• La primera evidència té a veure en el marc en el que ens movem els catalans, que és Espanya -ens agradi o no. I és que Espanya és l'Estat líder de l'Índex de la misèria a Europa (molt pitjor que Grècia), que contempla la suma del percentatge d'atur i de dèficit públic (de fet, abans es comptava sumant atur amb inflació).
• Espanya té una altra característica peculiar, ja que és l'estat amb més denúncies fetes per la pròpia Comissió Europea sobre la Competència comunitària, amb el rècord d'expedients oberts (més de 400) per violació de les seves normes. I fins i tot volia canviar el Comissari europeu d'assumptes econòmics pel de la Competència.
• Una altra gran evidència de la desconfiança amb Espanya és que aquest estat lidera també el rànquing de suspensions de pagament -com a estat- dels darrers 400 anys: 14 vegades Espanya s'ha negat, per incapacitat, a pagar els seus deutes contrets amb altres estats. Un fet històric, però rellevant, ja que a tot arreu -menys a Espanya mateix- tenen memòria històrica.
• Altres exemples, coneguts per tots, tenen a veure amb les decisions irracionals que pren tot sovint Espanya, com quan s'entesta en construir un corredor ferroviari "central", amb un túnel de 60 kilòmetres -que mai podrà pagar-, malgrat que a l'altre costat, a França, ja han dit fa anys que no hi construiran res.
• I és que Espanya és un país que basa tota la seva política en un nacionalisme desaforat, que els porta a anar contra Catalunya i contra Europa, si els convé.

En conjunt, tot de símptomes de crisi econòmica de l'estat espanyol, irrefutables, i que evidencien el poc valor que dóna Europa a l'economia espanyola per la seva salut econòmica catastròfica.
I això, és clar, té conseqüències clares per a Catalunya: 850.000 aturats, 250.000 aturats sense prestacions o 100.000 famílies sense cap ingrés són xifres molt greus, que no havíem arribat a conèixer mai.
Primera conclusió, doncs, la manca de confiança que produeix Espanya, que no és de fiar per a cap europeu.
La segona evidència és que Catalunya és, molt probablement, el país més auster de tot el món. I és que si considerem l'austeritat com la diferència entre allò que ingressem i el que gastem, resulta que el nostre és el major esforç fiscal que fa un país arreu. Pel que paguem (el tipus marginal d'IRPF amb les rendes més altres, està situat al mateix nivell que els de Suècia i Aruba), rebem uns serveis molt per dessota del que ens correspon. La raó només n'és una, és clar: el dèficit fiscal de Catalunya. Des de fa prop de 30 anys, anualment se'ns queden -els espanyols- el 8% actualment del nostre PIB. Va començar amb 2 bilions de les antigues pessetes que, des del 1986 amb la revisió fiscal d'en Josep Borrell, es va disparar fins als 16.000 milions d'€ anuals que se'ns emporten actualment. Conclusió: paguem molt més que els que ens pertoca com a Catalans, per tenir uns serveis i un retorn en inversions més que digne, però una bona part se'ns ho queden els espanyols.
La tercera evidència té a veure amb els símptomes positius que experimenta Catalunya: el creixement de les exportacions (per la millora de la nostra competitivitat, malgrat la crisi), o el bon sistema d'R+D+i (quart país mundial en publicacions científiques, cinquè país mundial en captacions de recursos competitius d'R+D), són aspectes que mostren que l'economia catalana se'n podria sortir si disposéssim de la gestió dels nostres recursos.
La diagnosi, doncs, era bastant clara: el problema clau és la decisió sobre la gestió dels nostres impostos. Un país com el nostre, sense capacitat de gestió dels seus recursos, no pot anar enlloc. I, actualment, qui decideix per nosaltres és un país irresponsable com Espanya.

Les eines necessàries per a sortir-se'n, doncs, són tres:

• Disposar del control sobre els impostos. Un Concert econòmic com cal, que suposi disposar de "la caixa i la clau". (O sinó, des d'ERC, queda clar que es dirà que no en l'actual procés de negociació).
• La complicitat social, imprescindible. I per això és bo guanyar adeptes a la causa, que cada cop són més.
• La tercera pota és la complicitat internacional, i per això cal posar tots els recursos diplomàtics i econòmics per a guanyar prestigi internacional. (No s'entén, per exemple, què fa actualment el Conseller Mas-Cullell retallant pressupostos, quan hauria d'estar voltant per Europa, amb el seu prestigi internacional de primer nivell mundial!).

La reflexió final és sobre aquest New deal, o Nou Acord que caldria impulsar a nivell de país. I és que els ciutadans es mereixen un esforç i una decisió clara, ràpida i contundent. No podem perdre més el temps. Cal prendre decisions ja. Una altra majoria és possible al Parlament! (Aquí la conferència s'havia transformat en un semi-míting!).
El debat, necessàriament breu com sempre (ja s'havia allargat amb la conferència), sobre què fer amb aquests impostos i en concret, les pensions (el pagament de pensions perilla, a no ser que sigui amb el pagament de pensions a partir de títol de deute espanyol, que no vol ningú!); o sobre la majoria social que cal per a la independència (i el paper que hi poden jugar els empresaris, cada cop més proclius a un posicionament gens ambigu amb aquesta qüestió).
La conclusió més important, però, és que la nova ERC de l'Oriol Junqueras, pel que sembla, trepitja fort!

(PD: Vaig dir que no parlaria més de política i, certament, la conferència d'ahir era més aviat d'economia, que van molt relacionats. Però la conferència s'ho valia, i em va mostrar un líder que pot jugar un bon paper en el futur de tots plegats).