Tala d'arbres

Ho descobreixo en un passeig pel Parc mentre espero que comenci el partit de l'Aina: tots els grans arbres del Parc Firal, talats! 
Algú sap quin mal havien fet? O a qui feien ombra?
(I no s'hi val allò de dir que estaven malalts, eh!).

Andrea Camilleri. El joc de pistes

Tot bon detectiu ha de tenir el seu Moriarty. Per això, en aquesta ocasió -i després de no sé ja quantes històries d'aquest comissari sicilià- ens arriba un personatge pervers, intel·ligent com pocs, i que repte a en Montalbano a un duel fatal, amb un llarg joc de pistes.
I és que l'Andrea Camilleri ha sabut vestir una història distreta, intel·ligent, a estones divertida -com sempre, la religió, la premsa i la política no en surten ben parats-, però també tràgica i sagnant. Per mi, una de les millors d'entre les que he llegit a aquest escriptor a punt de fer els 90 anys d'edat.
Per entremig, els embolics amb la seva parella i el seu estol d'amics, col·laboradors i superiors, que ens el fan simpàtic, al mateix temps que entranyable.
I aquest cop, poc amanit de menges del sud d'Itàlia (perquè la història, més aviat, li fa perdre la gana, tot i que el menjar és un accelerador de les funcions del cervell). Però amb algunes referències interessants (per exemple, a El President, de Simenon, encara no traduïda al català. O als seus amics Vitaliano Brancati, dramaturg, Corrado Cagli i Renato Guttuso, artistes desconeguts a casa nostra. I amb el dubte de si la serra de Montserrato és un lloc real o una picada d'ullet als catalans).
En canvi, la llengua hi torna a jugar un paper clau, i més quan s'hi barregeb diversos dialectes -que cal ser traduïts amb eficàcia-, com són el Catarellès, el Burocratès, i fins i tot l'Adelinès, a banda del munt d'expressions en "clar i sicilià" que també ha calgut traduir.
Resumint, una bona novel·la d'intriga, un excel·lent treball d'en Pau Vidal, i un bon regal per aquest Sant Jordi!

10 professions per al 2020

Embolicat en projectes que tenen a veure amb com ajudar la gent a trobar feina, em trobo amb un article  prou interessant, al mateix temps que curiós, sobre les professions que arrasaran el 2020.
La funció d'orientació professional es basa massa vegades en els esquemes establerts -pels marcs i les dinàmiques educatives, sobretot- abans de la crisi. La capacitat d'imaginar noves propostes que, a més, puguin convertir-se en professió, és del tot engrescadora. Per això, em semblen tan suggerents les propostes  de nous oficis que ja estan sorgint en el nostre entorn i que, d'aquí a pocs anys, poden estar a l'alçada dels oficis "tradicionals" que omplen instituts i universitats.
A més, el concepte de professió també anirà canviant. Poques feines ho seran per tota la vida. I, en canvi, moltes aficions s'aniran transformant, mica en mica, en una forma de suport econòmic.
La proposta que se'ns fa és la següent:

Deu treballs de futur:

1. Agricultor de proximitat
2. Assistent mèdic personal
3. Representant professional
4. Enginyer de reciclatge
5. Nano-tècnic i nano-metge
6. Desenvolupador o tècnic de domòtica
7. Gestor de voluntaris en línia
8. Mestre digital
9. Assistent personal
10. Dissenyador de somnis

L'article és de Miguel Ayuso, basat en entrevistes a responsables de recursos humans i, com sempre, m'atreveixo a mal-traduir-lo sencer al català. ...

Marek Edelman. También hubo amor en el gueto

Sempre que ens fixem amb les barrabassades nazis, tenim tendència en fixar-nos en les imatges de mort, terror i patiment que acompanyen la barbàrie. Però poques vegades s'ha posat l'accent en el que feia mantenir viva tota aquella gent que la varen patir: "Perquè mai em pregunta ningú si en el gueto hi havia amor? Perquè això no interessa a ningú? Algú hauria de fer na pel·lícula sobre l'amor en el gueto. Era l'amor el que ajudava a resistir".

Amb aquesta premissa, Marek Edelman escriu aquest petit llibret, ple d'històries personals. Quan va passar tot, ell era només un jove que intentava fer, senzillament, la seva vida, i que es va veure abocat, gairebé per casualitat, a dirigir les tasques de resistència dins del gueto de la seva ciutat, des de l'organització jueva de combat, ZOB. Anys més tard, ja convertit en un metge cardiòleg de prestigi, va participar també en el moviment Solidaritat contra el feixisme comunista. Quan va morir, el 2009, era el darrer supervivent del gueto de Varsòvia. Mentre era jubilat, però, va intentar  recollir tot el que la seva memòria havia retingut fins el moment. Per això, deia que "darrere meu ja només hi ha el no-res".

Probablement, des del punt de vista literari no és un gran llibre. Tampoc es tracta d'un llibre d'història: no se'ns relata els fets que expliquen allò que va esdevenir-s'hi. I molt menys és un tractat sobre l'amor a dins del gueto, com pot suggerir el títol. Més aviat es tracta d'un recull d'apunts dispersos d'una memòria que se'n va. I aquest, segurament, és el valor més important que ens aporta. El mantenir viva l'espurna de vida d'una gent que ja no hi són entre nosaltres. "No tinc dret a parlar en el seu nom, perquè no sé si varen morir odiant o perdonant els seus botxins. I ja mai ningú no ho sabrà. Però tinc la obligació de vetllar per tal que la seva memòria no s'esvaeixi". A través dels seus carrers i places,que també han desaparegut, i de la gent que coneixia, ens mostra com el règim nazi va acabar amb molts projectes de vida, alguns d'ells compartits per l'amor.

El cinema ens n'ha portat la història del gueto a través d'un pianista; però són moltes més les vides que van patir-lo. Per això, argumenta: "Sóc ja la darrera persona que ha conegut a aquestes persones pel seus noms i cognoms. Segurament ningú més les evocarà. És necessari que quedi d'elles una petjada". I ens en fa una llista llarga, com una petita viquipèdia de la vida dins del gueto.
I ens avisa que la maldat pot créixer. "S'ha de vetllar per tal que la cultura fomenti la bondat, no l'odi". "L'odi és fàcil. L'amor exigeix esforç i sacrifici". Per això, cal ensenyar a les escoles que "el mal és el mal, que l'odi és un mal i que l'amor és una obligació".
La seva lliçó respecte a la memòria és molt clara: "és una qüestió de política. La política moldeja la memòria de la societat, del grup. ... La dels països totalitaris ho fa amb molta més força." Per això, critica el despreci per la vida humana que emana del totalitarisme, també avui en dia a Europa. I, davant d'això, no podem restar impassibles. "El testimoni passiu es converteix en coculpable. En situacions extremes, la passivitat és un crim". Cal, doncs, ensenyar als joves que el "primer és la vida, i que només després ve la comoditat".
Una esforç, el de mantenir viva la memòria, que també convindria que tots féssim també amb els nostres.

Els ullals de Baltasar

Tornar al Delta sempre és agradable. Per molt vent que hi bufi -que no et deixa pedalar ni quan vas ni quan tornes-, el paisatge pla et deixa ben relaxat, i la sensació de descans, tan necessària aquests temps que corren, te l'has ben guanyat.

Els Ullals de Baltasar

Tot i que el març no és el millor moment per veure els camps amb l'arròs crescut -de fet, encara no s'ha sembrat-, ni per observar ocells, ni tampoc és que la meteorologia hagi estat excel·lent, el Delta suposa entrar en un món on el temps s'atura, i tornes a gaudir del contacte amb la natura, Sobretot, però, t'ajuda a adonar-te de la dimensió del país, que va molt més enllà de la frontera mental que posem a l'Ebre. Una escapada fins a Vall-de-Roures evidencia que això de les fronteres són invents mal intencionats.

Doble Arc de Sant Martí, des del Port de les Cases d'Alcanar

Acostumats a baixar cap a la desembocadura i arribar a les puntes de les banyes, fins ara no havia conegut un raconet que m'ha semblat ben especial: els Ullals de Baltasar, entre Amposta i la Ràpita. Una petita extensió de terra negra, amb uns "forats" al terra -semblant als que deixa uns ullals- pels quals hi brolla aigua dolça procedent de la serra de Montsià. Canyissars i nenúfars en són la vegetació més característica, i nosaltres hi varem detectar algunes granotes, a banda de les aus que ja havíem ullat aquests dies per altres indrets del Delta. Un ambient ben tranquil, per observar com passa el temps, sense sobresalts de cap mena.
El viatge -breu, però intens, com sempre- només podia acabar amb un arrosset com cal, a les Cases d'Alcanar, i un regal de darrera hora: un doble arc de Sant Martí sencer, com si el temps ens demanés perdó per les males jugades d'aquests dies.

Els primers 50.000!

Imatge treta d'una altre bloc, karicies, que va arribar fa temps a aquesta xifra.

Tot i tenir-lo ben abandonat, el bloc va fent el seu camí. (De fet, dec tenir més de la meitat dels post iniciats i sense acabar. A veure quan m'hi poso, per anar tancant temes pendents!).
Seguint la tradició, doncs, em proposo d'agrair aquells que bonament confieu en què no dic gaire tonteries.
I, com sempre, si ho analitzo, veig que hi ha una mica de tot: política, excursions, llibres, feina, i Granollers.
(Aquí hi trobareu els meus agraïments a les primeres 10.000 visites, les primeres 20.000 visites, les primeres 30.000 visites i les primeres 40.000 visites).
I aquests són els posts més llegits darrerament són:

1. Estelada
2. Els Cingles de Bertí, des de Puiggraciós
3. Pruden Panadès. Cosins de Tarzan
4. Rethinking Education: nova estratègia europea per a l'educació
5. Educació per a l'ocupabilitat: disseny d'un sistema que funciona
6. Dolors Garcia i Cornellà Serena
7. Nadal del 62: la gran nevada
8. Ribollers, 25 anys de fotografies d'en Jordi Ribó
9. El Perfil de Granollers
10. Can Muntanyola

El Perfil de Granollers

Roca Umbert o Can Muntanyola, projectes per generar dinamisme a Granollers 

Fa pocs dies vaig assistir a la presentació de l'estudi El perfil de la ciutat a Granollers. El tècnic que en feia l'exposició ho va deixar ben clar: Granollers és la ciutat més "normal" de totes les ciutats que es fan i es desfan pel nostre país. Però què volia dir ben bé quan deia una ciutat "normal"?
Anem a pams. Per començar, cal explicar que el projecte El Perfil de la ciutat és fruit de la col·laboració tècnica de 14 ajuntaments de ciutats mitjanes, a través dels seus observatoris socioeconòmics, amb l'objectiu de mesurar la qualitat de vida, la sostenibilitat i el benestar dels ciutadans. Així, a més de Granollers, Barberà del Vallès, Manresa, Mataró, Rubí, Sabadell, Santa Coloma de Gramenet, Terrassa, entre d'altres, disposen d'una sèrie d'indicadors en diversos àmbits -demografia, mercat de treball, habitatge, activitat econòmica, teixit empresarial, cohesió social i sostenibilitat- que els permet veure com evolucionen cada una d'elles i comparar-se amb el conjunt de ciutats que formen la xarxa. La gestió del projecte correspon al tècnics analistes -economistes i sociòlegs especialistes-, acostumats a donar sentit a la fredor de les múltiples dades que els toca analitzar. Per tant, gent que ruminen molt totes i cada una de les afirmacions que fan, gens apassionada, i a qui no se'ls acudiria pas dir cap frivolitat.
Així doncs, el "normal" que va proferir el presentador, tècnicament, venia a dir que Granollers és la ciutat amb una desviació típica menys elevada. Això és, la que s'acosta més a la mitjana en cada una de les variables analitzades. El que és el mateix, la que surt menys de la norma. La ciutat que es fa notar menys, estadísticament parlant. O, si ho preferiu, la que segueix la inèrcia, la tendència general i no se'n surt del guió. O, com algú podria suggerir, la ciutat més "avorrida", allà on passen menys coses. Fins i tot l'estadística confirmaria, doncs, la sensació que té molta gent respecte a la grisa dinàmica general de la nostra ciutat.
Si ens fixem en el contingut de la presentació, sobretot se'ns va ressaltar dues variables positives: una d'educativa -la ciutat que té l'índex més baix de fracàs de l'ESO- i una d'econòmica -Granollers és la ciutat amb més facturació total per capita, tenint present que la nostra estructura empresarial es caracteritza per l'existència de grans empreses històriques que generen força ocupació i amb un elevat volum de negoci. En canvi, si aprofundim en la lectura de l'estudi, veurem que una de les variables que els autors de la presentació es varen oblidar de reflectir -i cap mitjà d'informar-ne- és l'índex més baix en quan a empreses noves. És a dir, que tenim ben poca capacitat emprenedora i d'innovació econòmica, mentre ens dediquem a anar greixant les dinàmiques que ja tenim consolidades.
En el fons, estem parlant del model de ciutat que estem construint. Una ciutat a la mida de poques grans empreses, gens arrelades al territori, i a qui només els interessa Granollers perquè "hi h caler", o bé una ciutat preparada per generar petites i mitjanes empreses, actives, arriscades, sorgides de les idees i l'empenta de la gent del territori, i que generen dinamisme a partir de la seva capacitat per moure's, aquí i arreu.
Per tant, podríem resumir dient que el tret que ens fa diferents amb les ciutats similars a la nostra és que a Granollers se'ns educa -i bé- per generar un bon volum de facturació des de les empreses ja existents al territori. És a dir, que el perfil que se'n deriva de l'estudi confirmaria la capacitat comercial que tan se'ns suposa als granollerins des dels dies en què, a l'època romana, a la Semproniana se li va acudir muntar una fonda en una cruïlla de camins.
Ara bé, no hem de confondre seguir la inèrcia -en aquest cas, dels mercats- amb un defecte. Potser és l'edat, però que consti que, per mi, passar desapercebut -allò que estadísticament n'hem dit una ciutat "normal"- és un dels majors al·licients que pot existir. I fer feina sense que se't noti representa, segons el meu parer, una manera de fer ben digna, tan si parlem d'una persona com si ho fem d'una ciutat.
Comprenc també que els ciutadans potser desitgen quelcom diferent, una ciutat més emocionant, més moguda i enèrgica. Amb atractius que ens trenquin la rutina de la compravenda a la que estem acostumats i que posin color al dia a dia comercial que se'ns planteja com a futur.
Però cal tenir present que les variables econòmiques no es capgiren d'un dia per l'altre. I menys en èpoques de crisi. S'ha de fer molta feina de formigueta -allò de "poc a poc i bona feina", que em deien a casa- amb moltes petites accions els resultats de les quals no es veuran fins al cap d'un temps. Aquí és quan afegiria que l'activitat engegada amb Can Muntanyola, per exemple, és ben esperançadora per al futur innovador de la nostra ciutat. O que les oportunitats que se'ns obren a partir de l'entorn de Roca Umbert o de la mateixa Mitja Marató, per incidir en exemples coneguts, no són només de satisfacció personal -cultural i esportiva, en aquests casos- sinó que suposen motius per a la generació d'activitat econòmica emprenedora. Encara cal fer molta feina, és cert, però podem aprofitar força les eines de què disposem per capgirar la tendència.
I és que cal trencar la complaença si no volem que el dinamisme de la nostra ciutat sigui només de calaix i no pas de noves idees i iniciatives.

(Columna d'Opinió per a Ràdio Granollers)
9 de febrer de 2013

L'adéu a la Marta Planas

La foto és meva, de la Mitja de l'any passat

Com sempre, hi ha adéus que no toquen. Perquè venen abans d'hora, és evident i injust. Però també perquè, després de molts anys de lluitar per una idea, i quan ja la tenim gairebé a tocar, el maleït càncer li arrabassa la possibilitat d'arribar-hi. Aquest és el cas de la Marta, que fou presidenta comarcal d'Esquerra i regidora del poble del Montseny
No cal amagar tampoc aquí les meves desavinences amb la manera de fer de la Marta -som d'un partit amb tradició perfeccionista, que es dedica massa vegades a avaluar els matisos que ens separen, enlloc del traç gruixut que ens guia-, però això no treu que cal reconèixer el coratge i el valor de les dones que s'han volgut dedicar a la política a casa nostra.
En moments de descrèdit de la política, el seu exemple és un referent ben vàlid pels que creuen en el compromís de les persones, més enllà de les idees, per treballar per la gent que sentim propera, sigui al poble o al país.
La tinc ben present en diversos moments del darrer tram de la malaltia, enmig de la Mitja, difonent la lluita contra el càncer amb els amics d'en Toti, o veient-la disfrutar en el concert contra la Sida, cantant per la salut i la llibertat.
Segur que en el cel dels polítics, a banda de conversar pausadament però apassionada amb l'Heribert Barrera i el Doctor Broggi, vetllarà perquè el nou país que estem construint tingui totes les garanties de llibertat i justícia que calgui. Una abraçada ben forta. ...

Tenim dret a decidir!

En Jap també ho deixava ben clar: Tenim dret a decidir!

No me'n puc estar. Avui ha estat un dia d'aquells que fan història, perquè el nostre Parlament ha fet un gest que  l'honora: dir, amb veu ben alta, que som un subjecte jurídic i polític sobirà, cosa que vol dir que ja som prou grandets per decidir el nostre futur. Tot i que això només és el principi d'un procés que serà ben complicat, l'emoció de la jornada no ens la treu ningú.
(Per a cadascun dels diputats que hi han participat, els quedarà en la seva consciència el paper que han jugat en aquesta jornada històrica. Un gran esforç de la gent d'ICV, un rol immadur el de la CUP, i un posicionament certament incomprensible -i complicat- el del PSC. El temps ens dirà fins a quin punt la Declaració votada aquesta tarda només ha estat una proclama simbòlica més o realment té una profunditat que arriba fins al moll de l'os dels partits polítics i de la societat catalana).
A la tarda, a la plaça de la Porxada -i de forma prou improvitzada, cal dir-ho tot-, ens hi hem trobat uns quants per expressar l'eufòria del moment, i per recordar que això d'avui no és un caprici qualsevol dels polítics sinó que ve de molt lluny, de l'esforç d'unes quantes generacions enrere, i que es projecte en el futur dels nostres fills, que volem lliures.
Ni que sigui per deixar-ne constància, adjunto la Declaració de sobirania aprovada:

Declaració de sobirania i el dret a decidir del poble de Catalunya

Preàmbul

El poble de Catalunya, al llarg de la seva història, ha manifestat democràticament la voluntat d'autogovernar-se, amb l'objectiu de millorar el progrés, el benestar i la igualtat d'oportunitats de tota la ciutadania, i per reforçar la cultura pròpia i la seva identitat col·lectiva.

L'autogovern de Catalunya es fonamenta també en els drets històrics del poble català, en les seves institucions seculars i en la tradició jurídica catalana. El parlamentarisme català té els seus fonaments en l'Edat Mitjana, amb les assemblees de Pau i Treva i de la Cort Comtal.

Somnis de músic, somnis de país

Els Somnis de músic, a l'Auditori de Barcelona

Finalment, ha arribat a Granollers la JONC -la selecció nacional alevina de música-, acompanyada del Cor Infantil dels Amics de la Unió, per tancar la gira de Somnis de músic, un espectacle que ja havia passat per Salou, Manresa i l'Auditori de Barcelona, també en sessions per a escolars. I, com era de suposar, l'espera ha valgut molt la pena.
Sota la direcció musical d'en Manel Valdivieso, escènica de la Marta G.Otin, i del Cor d'en Josep Vila, se'ns han presentat fragments de El somni d'una nit d'estiu, de Fèlix Mendelssohn. Una obra escrita -per ser precisos, l'obertura- als 17 anys, l'edat que tenen, més o menys, els músics i cantants que hi havia dalt de l'escenari. (De Mendelssohn cal dir, a banda que fou un nen prodigi composant i interpretant obres com aquest Somni, que ens va deixar dos fets extraordinaris per a la música: per una banda, l'excel·lent i melancòlic Concert per a violí. Per l'altra, cal explicar que fou el recuperador de la música de Bach, que no s'havia escoltat més des de la seva mort, i que ell va tornar a dirigír per primer cop dalt d'un escenari molts anys després. I cal recordar que l'alemanya nazi el va considerar un compositor jueu -tot i que la seva família s'havien passat al protestantisme- i, per tant, fou inclòs a la llista negre de músics prohibits. Contents, doncs, d'haver pogut gaudir aquesta nit de la seva música).
I la sensació més evident, que no se li ha escapat a ningú, ha estat la de frescor, tot escoltant -i veient- un concert diferent. Una orquestra que es mou i avança al ritme de la música, mostrant onades de violins, palmeres de metall i fanfàrries que dansen, interpretant la música romàntica per a aquesta obra de Shakespeare. Cal dir que el nivell dels músics és sorprenentment altíssim, i el del conjunt, tot i la dificultat d'actuar sense l'estatisme d'un concert, i sense director, també és remarcable. El paper del Cor, tot i que modest, és excepcional, i dóna una major profunditat i amplitud a l'espectacle. Només canten en dos dels temes, però surts amb la idea que han participat durant tota l'obra, aportant-hi també el seu toc de qualitat.

Un espectacle que ens porta la certesa que, gràcies al jovent que puja, el país que ara estem construint entre tots posarà ben segur l'accent en la cultura com una de les seves bases fonamentals. Són nois i noies que valoren la música, i hi dediquen hores del seu temps lliure per estudiar-la, que no els fan por els reptes que es proposen, que senten propera la idea d'una Europa culta i humanista (quin goig sentir-les cantar en alemany!), i que s'atreveixen a donar, a tot allò que fan, el seu toc personal, més lligat al seu temps. Permeteu-me, doncs, que als somnis de músic d'aquests joves, jo hi aporti somnis de país. Amb joves com aquests, el nou país anirà ben orientat.

La Cavalcada

La Carrossa dels regals d'enguany en portava un amb el meu nom, però no era per mi.

Cada any, en el dinar del dia de Reis, es reprodueix el mateix debat -etern- sobre la Cavalcada de la nit anterior. Que si és poc lluïda, que a d'altres ciutats la tenen més llarga -la rua-, que si sobren caramels, ... Enguany, com venia sent habitual, s'hi afegia la variable crisi, fent més evident encara alguns dels inconvenients d'aquesta tradició nostrada.
Per mi, la pregunta important, clau, és per a qui la fem, la Cavalcada? Per a qui decidim gastar-nos els quartos de tots per donar la benvinguda als Reis d'Orient?
I és que hi ha dues respostes possibles (amb tantes posicions intermitges com calgui). La primera: es tracta d'un gran espectacle per a tots els ciutadans, especialment els més grans, que són els que acaben sent els més crítics, -i que, val la pena tenir-ho present, ens acabaran votant o no. La segona, molt més senzilla, clara i directa: la Cavalcada la fem per als més petits, pels que encara no saben de què va tot això, i que esperen amb il·lusió veure passar els mags responsables dels regals de l'endemà.
En funció de la resposta, en poden resultar dos models de cercavila. ...

Els Miserables: llei o llibertat

Venim de veure la pel·lícula - musical de Els Miserables tota la família, i no em puc estar, a banda de recomanar-la, de fer-ne alguns comentaris.
El primer de tots és l'excel·lència del treball dels actors -la de l'obra literària i la del musical ja han estat explicats a bastament-, amb un Hugh Jackman en el paper de Jen Valjean i una Anne Hataway fent de Fantine, realment impressionants (No tan en Russell Crowe com a inspector Javert, què hi farem!). I una producció molt curosa en tots i cada un dels detalls -vestuari, maquillatge, ambientació, ... És el que té quan es tracta d'una superproducció. Hi ha recursos per a tot i més. Queda clara, també, que quan es faci la pel·lícula del 1714 (Victus?), la component digital serà fonamental. Reproduir una ciutat del passat és més senzill -i creïble, a la fi- si es fa amb mètodes que avui tothom troba normals, i això no treu cap mèrit a l'obra.
El segon comentari té un caràcter clarament polític, sobre el rerefons de l'obra. I és que, a banda d'una història d'amor, el substrat de la novel·la és molt d'actualitat: la llei i l'ordre, el seu compliment, la seva veritat suprema per damunt de tot, contra la democràcia del poble i pel poble, la llibertat dels ciutadans per escollir el seu futur. Uns arguments que ens sonen a tots, i que seran la banda sonora de la política dels propers anys. El dilema és clar: cal prioritzar un dels dos principis, i els bàndols posen a cadascú al seu lloc, en la ficció i en la realitat. Només cal esperar que el final pels que posem per davant el dret a decidir dels ciutadans no sigui tan tràgic com ho és a l'obra.
I el tercer comentari és sobre la llengua de la pel·lícula. Com que es tracta d'un musical, ningú posa en dubte que cal veure'n la versió original i subtitulada. Primer, cal dir que els subtítols són en castellà, mostra d'una gasiveria extraordinària de les empreses distribuïdores. Però el més greu -i, per mi, de jutjat de guàrdia- és el nivell de la traducció al castellà, tan dolenta que fins i tot jo mateix me n'adonava de les diferències entre el text traduït i les cançons i els comentaris -gravats en directe- dels protagonistes. Queda molt camí per recórrer encara per normalitzar el cinema en versió original i treure'ns de sobre l'hàbit -franquista- del cinema traduït. Però, al final, estigueu segurs que tot arriba! També això.

Pruden Panadès. Cosins de Tarzan

Més que una capsa de records, aquest llibre és com una d'aquelles capsetes petites que contenen una clau, ben especial: la que obre la capacitat /el do de cadascú per accedir als propis records, aquells que tenim enterrats a no se sap on. I és que, llegint aquest conjunt alfabètic de records de la Pruden Penedès, se m'ha despertat  un allau de nostàlgia incontenible. Cada nou món que proposa la Pruden amb cada capítol m'ha traslladat a un escenari de la meva infantesa: jugar a fer paraules amb la sopa de lletres, fer boles de menjar que costaven d'empassar, un pal cruel entaforat en un formiguer, les mentides que fan caure les dents, els cucs de seda dins les capses de sabates, les excursions familiars tot cantant, les plantofades merescudes, els contes i les representacions teatrals casolanes, les vaqueries a la ciutat, les voltes amb els ulls tancats, la roba estesa als terrats, ... I tants i tants d'altres minúsculs instants -olors, imatges, gestos, sabors, frases, ...- que, ves per on, encara conservava entaforats sense saber-ho. Gràcies, doncs, per aquesta petita màquina del temps capaç de retornar-nos a la infantesa.
Que la Pruden escriu molt bé, no és cap secret. Llegiu-ne els seus articles i en quedareu plenament convençuts. A més, fa ben poc, acaba de publicar un conte ecològic prou especial: Errata. Les tribulacions de l'impressor Prim, una petita obra d'art fruit de la relació entre una errata i el paper dins d'una impremta, que ens demostra com la Pruden és una observadora detallista de tot procés cultural. I és que des del temps del Teatre per a joves, la Pruden s'ha estimat amb bogeria tots i cadascun dels projectes que ha pogut acompanyar des del Cercle cultural de Granollers. I per això no és d'estranyar que ens ofereixi ara aquesta peça d'orfebreria, detallista, en forma de llibre, feta amb l'art d'observar i estimar la vida.
La part sorprenent del relat per a tots els vallesans és la suma de racons barcelonins de la Pruden. Habituats des de ben joves a veure-la per Granollers i Marata, costa de situar-la enmig de la gran ciutat: el carrer Ample, l'església dels Josepets, el metro de Lesseps, la plaça de la Creu, el carrer Legalitat, el Park Güell, ... són espais que ens imaginem talment com si fossin els carrers i places de la nostra infantesa, i que recordem ben diferents que com s'han transformat avui en dia.
Resumint, doncs, un regal perfecte per aquests dies d'amics invisibles i altres confabulacions. El qui el rebi, en quedarà molt agraït. ...

Els Pastorets, per la Independència

Com cada any, el miracle dels Pastorets retorna també a casa nostra. Després de veure la mitja hora final de l'assaig general del divendres, semblava impossible que aquell desgavell es convertís en una obra de teatre com cal: l'ase, marejat de tant donar voltes; el so, desencaixat; els figurants, que sortien quan no tocava i no sortien quan era l'hora; els tramoistes, que treien el cap per on no corresponia; el director, que no sabia si refer l'escena de nou o anar-se'n cap a casa; ... Un desastre absolut, que presagiava una nit d'estrena catastròfica. Però, com ja explicaven en temps dels Llobet i els Cabrera, el miracle dels Pastorets s'havia de fer present en cada una de les representacions.
El resultat final, molt més que digne, tenint present que els que surten a escena any rere any per explicar-nos la història dels rabadans que van a veure l'infant Jesús i s'entretenen amb el dimoni gros són tots ells una bona colla d'Amics. Com sempre, un espectacle per a tota la família, ple de sorpreses i que t'atrapa des del primer moment, amb els textos d'en Montagut i en Plantada, i al llarg de tota la trama, amb els acudits d'en Lluquet i en Rovelló, i amb la lluita del bé contra el mal. (No cal dir que, si fóssim als Estats Units, ja n'hauríem fet un tràiler, d'això dels Pastorets, com si es tractés de la Guerra de les Galàxies o del Harry Potter, però més nostrat!).
A Granollers ja fa 10 anys -aquesta és la onzena temporada- que es representen al Teatre Auditori, amb un gran nivell i amb innovacions constants. Dirigits per primera vegada per en Frederic Roda, hi hem vist el retorn d'algunes escenes, i unes fures i àngels que sortien de tot arreu. També hem anat fins a la Tèrmica de Roca Umbert, de la mà d'una pel·lícula, seguint la saga catalana de films de terror que està tant de moda. (Cinema dins dels Pastorets, quin sacrilegi! - deurien pensar els de l'ortodòxia). I tot un encert descobrir-nos que a Roca Umbert hi tenim les calderes d'en Pere Botero!
Però la novetat més rellevant d'enguany és el discurs d'en Lluquet, per celebrar que ha pogut enganyar el dimoni, i envoltat de rabadans disfressats de Xics. Ple de nostàlgia pel seu país -el nostre-, s'encarrega de deixar clar a l'audiència que estem ben preparats per la Independència! Una prova més que Els Pastorets, com totes les nostres tradicions, estan ben arrelades en el nostre passat però miren indefectiblement cap al futur de la nostra cultura.
Ep, i el meu vot pel Premi Jordi Costa, com no podia ser d'altra manera, pel Cor Elemental dels Amics de la Unió, que omplen amb el seu cant tota la platea, i posen la banda sonora a l'escena. Felicitats!
Si voleu començar bé l'any, res millor que assistir a la darrera funció. No us els perdeu!
I molt bon any 2013 per a tothom!

Dolors Garcia i Cornellà. Serena

La N. participa en el certamen Protagonista Jove 2013, durant el qual s'han de llegir els quatre llibres proposats. El primer és Serena, de la Dolors García i Cornellà, una vilobinenca amb una llarga experiència com a autora. I la veritat és que m'he empassat el llibre en un tres i no res, i amb un excel·lent sabor de boca.
Situat a partir del terratrèmol del dia de la Candelera de l'any 1428 a Barcelona, ens presenta com la jove Serena, amb tan sols catorze anys, ha de tirar endavant la família, amb la mare morta en el terratrèmol i el pare segrestat pels pirates. Una història de superació emmarcada en la Barcelona del segle XV, i que reflecteix perfectament la realitat del moment, amb una ciutat de només 40.000 ànimes, retratant els oficis, els gremis, els carrers i places, ... i també l'educació, la salut, l'alimentació, l'organització política de la ciutat i el país.
Però, sobretot, es tracta d'una història de lluita per la família i el futur, amb molta força i molt emotiva. ...