L'adéu a l'Enric Gelpí, ermità de Samalús

Enric Gelpí, l'Ermità de Samalús II, en una fotografia de l'ACN

L'Aravallès informa que s'acaba de morir, als 74 anys, l'Enric Gelpí, un personatge singular de la nostra comarca, ben conegut arreu, sobretot, pels seus calendaris il·lustrats amb animals dels Països Catalans, que a casa comprava el pare -mussòfil confès- any rere any.
L'Enciclopèdia el defineix com a escultor i gravador, i conegut com a segon Ermità de Samalús, en referència a Mossèn Ramon Garriga i Boxader, l'ermità de Samalús, mestre en gai saber, a qui també li dedicà un llibre.
Des del 1970 es traslladà a viure a Samalús, on fou regidor de cultura durant la primera legislatura dels ajuntaments recuperats (aprofito per seguir reivindicant la feina callada dels regidors de cultura d'arreu!), i des d'on editava els famosos calendaris allargats, il·lustrats amb dibuixos d'animals.
Però fou el 10 d'abril del 2000 -trobo a dins del llibre l'ordre del dia d'aquell acte-, i gràcies a en Benet Sànchez -en Benito de la imprempta-, que vaig tenir la sort de conèixer-lo. Era la presentació a Granollers de La pregària dels animals, un bell tractat de les relacions entre persones i animals, en forma d'obra d'art en format llibre, amb preciosos gravats fets amb linòlium. Una animalada, que vàrem lliurar a totes les escoles de Granollers, com agraïment d'en Benito a la ciutat que l'havia acollit i permès de fer d'impressor. El resultat fou aquest recull de cinquanta-un poemes i gravats d'animals, que l'Enric dedicà aleshores a la Núria. Inicialment, hi havia de ser present en Francesc Candel, que li dedicà L'oració de Paco Candel per a l'Enric Gelpí, a qui considerava un home just: el germà Enric Gelpí, segon ermità de Samalús, franciscà, robinson, amic dels animals i de la naturalesa, barbut renaixentista, escriptor, escultor -sobretot això, per damunt de tota altra cosa.
Ben segur que, al cel dels animals, l'han rebut amb tota la consideració i respecte que ell els va demostrar en vida. ...
Tot i que és un xic llarga, em permeto de transcriure aquesta pregària agnòstica d'en Paco Candel, que no he trobat citada enlloc, per deixar constància de l'esperit que agermanava i guiava aquests dos personatges:

L'oració de Paco Candel per a l'Enric Gelpí

   Déu meu:
   Jo no tinc pas l'ambició de voler ser més que els meus germans els animals, però tampoc no voldria -si m'ho permeteu- ser menys que ells. Si Tu has fet el miracle que et resin i t'invoquin aquests termans -tot i que siguin irracionals-, i que ha facin a través del germà Gelpí, deixa'm que jo també ho faci pel meu cantó, ja que, encara que suigui agnòstic, també sóc racional i racionalista. El germà món sempre ha anat de mal borràs, però tinc la impressió que des de fa un temps els seus engranatges no van a l'hora, i que el culpable n'és precisament el germà home. Oi que em permets un pàrèntesi? (Quan he dit que els engranatges s'encallen, hauria d'haver afegit que en parlar de l'home ho faig també de la dona, encara que em sembla que ella porta poc ciri en aquesta processó geneal de la infàmia). L'home no és només un llop per al mateix home- amb permís dels llops sigui dit- sinó que també ho és per al llop, per a tota la resta danimals i també per a la Naturalesa, la qual està destrossant a tort i a dret.
   Malgrat tot, Senyor, a l'home el considerem el més dolent i perillós els mateixos homes que no pas els animals, que en són les víctimes. Dels 51 animals que el germà Gelpí ha seleccionat com a orants al seu germà llibre, només n'hi ha 22 que es queixin -i encara no gaire- de les tortures amb què l'home els humilia. N'hi ha quatre que en tenen compassió, i tots els altres és com si l'ignoréssin. L'ample ventall que s'exposa en les germanes pàgines del llibre és molt divers, i la selecció i distribució que se'n fa no segueix cap pauta cinetífica, sinó que les regeix una anàrquica simpatia, no tenint en compte els lligams de tipuso zoològic. Així veiem com no van els mamífes amb els mamífers, les aus amb les aus, els peixos amb els peixos, els insectes amb els instectes, o els rèptils amb els rèptils, i per això darrere el duc, cap de tren de la llarga fila dorants, no hi va el mussol i l'òliba, sinó l'eriçó, la formiga i la balena. En el mateix sentit, veiem com l'oreneta -última en el vagó de la cua- la precedeix el cargol i la cigonya, en lloc del falciot, la sargantana o l'oreneta de culblanc.
   El germà duc, en la seva pregària, es pregunta per què hi ha tant de sofriment al món, un cop ha especificat les laceracions que colpegen l'home, que és capaç de passar-se dies i dies gemegant per mor d'una malaltia, o engabiat a les presons anhelant la llibertat, o vivint una vellesa plena de privacions després de treballar tota una vida ... El germà eriçó és qui ens renya -o dissimuladament ens acusa- en dir que, malgrat la protecció de les seves dures espines, no hi té res a fer si un automòbil l'aixafa; i en referir-se al cotxe ens diu que és precisanent en mans del germà home quan es transforma en arma mortífiera, ell que només hauria de ser dòcil i servicial. La germana balena és més directa, quan acusa d'una manera breu i contundent, ja que sap que està en perill dextinció per culpa del germà home, que de germà no en té res, perquè en la seva cobdícia no deixarà de peseguir-la fins a arribar a eliminar l'espècie. El germà gos, tothora atent i submís als capricis del seu amo, no és correspost ni pagat amb la mateixa moneda, i la guitza, la garrotada, el llaç escorredor, la gossera, la injecció letal o l'abandonament són molt sovint el preu que rep a canvi de la seva fidelitat; malgrat això, ell et demana, Senyor -i ho faig amb ell-. que oblidis la ingratitud humana, perquè sap ben bé que els homes som fets, i trets, del fang; i de quin fag i de quina llet.
   No es tracta, precisament, de la llet de la germana vaca, que reconeix la consideració en què se la té, tot i sabent com s'aprofiten fins a la darrera gota d'allò que ella produeix. Una cosa semblant passa amb el germà porc, prou sap ell de sobres que si li donen menjar en abundància no en tindran pas pietat després, i que acabaran convertint-lo en pernil, cansalada, llom, llardons, llard o bisbes. Altres germans, com el bou, l'ase o el cavall, també són víctimes d'abusos, en un treball pesat i mal recompensat per aquest home que és capaç d'explotar-se ell mateix, encegat només per assolir el premi d'un guany material. Queden encara aquells animals que sembla com si tu, Senyor, -encara que no sigui així, i ells també ho saben que no hi ha mala intenció- els haguessis creat a posta perquè l'home s'acarnissés amb ells. La serp assegura que és atacada i aixafada sense pietat ni compassió. La rata, a la qual l'home posa trampes pe matar-la, o verins, tot perseguint-la sens treva. El mosquit que, per poc que badi, ja ha begut. A la puça no només l'aixafen, sinó que l'acusen de paràsit. La mosca diu que és perseguida a cops de pala matamosques o la ruixen amb espais insecticides fins a exterminar-la. Les mestresses de casa tenen molta mania a l'aranya, i les teles que pacientment teixeix els són rompudes. El conill, si es distreu una mica, ja l'han caçat. La sardina ha d'evitar l'ham i la xarxa, però tot i així, si la pesquen, d'ella només n'acostumen a quedar el cap, l'espina i la cua. De l'òliba tothom en parla malament, i del mussol la gent s'espanta només de veure'l. Hi ha el cas de la tortuga que, segons diu, és ben tractada per tothom, excepte pels cuiners que pretenen fer-ne sopes. Te n'adones?
   Senyor, escoltant aquestes paraules, em sento més animal que mai i fins el meu agnosticisme es relaxa, però no voldria oblidar-me del germà gall i del germà llop, tots dos víctimes de l'extermini sistemàtic a què els sotmet el setge de l'home. El gall perquè l'ha convertit en la menja indispensable per celebrar la festa de Nadal -la festa del teu naixement. El llop perquè l'home l'ha convertit en el més dolent de la pel·lícula, rebaixant-lo a la qualitat d'animàlia, sense deixar-lo mai de petja.
   Com una contraposició a tots els irracionals que he anat esmentant, trobem l'esvelta garsa que, resignada, no és gaire estimada, però tampoc l'odien. La cigonya desmunta el mite que sigui ella qui porti els infants humans al món, i encara que- això sí- viatja molt i precisament per això pot testimoniar que ha vist molts nens (el cadell d'home, que en diuen) que no tenen ni força per plorar a causa de la fam, la tristesa i la misèria. Per això l'esquirol, pietosament, descriu en la seva pregària com ha vist els homes anant a la guerra a matar i que els matin, i també altres homes esperant la mort pel camí tràgic de la fam.
   T'estalvio, Senyor, seguir parlant d'altres animals que ha seleccionat l'Enric Gelpí i de les seves "plegarias atendidas" -com deia Sana Teresa i ho repetia Truman Capote- com en el cas de l'àliga, el xai, la marieta, el rossinyol, la cabra (em sap greu no recordar-los tots) i que, com els altres, el que desitgen, Sentor és gaudir de la teva presència. El mateix lleó, el rei de la selva, símbol heràldic i representació d'un evangelista, que no té altre remei que matar per menjar, demana ser alliberat del seu destí quan somnia pasturar al costat de l'ovella i la cabra, el bou i el poc, el cavall i l'ase, amb els quals es vol ajuntar aquell dia sense acabament, quan naixerà la Gran Albada.
   Ja hauria d'acabar el meu xiuxiueig, en aquest desig de recórrer amb tots ells les pastures abundants del paradís, amb Jehovà com a pastor, i cloure així aquesta oració que, de tan extensa, es fa presumptuosa, tot i volent ser humil com les dels meus amics els animals, però no vull deixar-me una cosa que encara tinc al cap. Ja ho sé, Senyor, que estàs enfadat amb nosaltres els homes, i també sé que si no ens destrueixes -com alguna altra vegada vas fer, en temps ja llunyans- és perquè entre nosaltres queden encara algunes bones persones que frenen la teva ira, fent de parallamps en no voler que morin justos per pecadors. Ja conec la profecia del Darrer Just, aquella que diu que no podràs enderrocar el món mentre hi hagi un home just, que ni ell sap que ho sigui. Quan varen morir Josep Mª Rovira, Enrique Martínez, Jaume Cuspinera, Elías Ortiz, vaig pensar que podia desfrenar-se el teu furor. Més tard, vaig entendre perquè no podia ser. Encara quedava algun home just; almenys un, el germà Enric Gelpí, segon ermità de Samalús, franciscà, robinson, amic dels animals i de la naturalesa, barbut renaixentista, escriptor, escultor -sobretot això, per damunt de tota altra cosa- i que m'ha fet resar a mi, que mai no ho feia. Beneeix-lo.
   Amén.

Francesc Candel