dissabte, 10 de març de 2012

Jaume Cabré. Baix continu

Arrel del Jo confesso, he tirat enrera per llegir-me tots els contes musicals d'en Jaume Cabré, recollits en aquest Baix continu, un volum que també conté un estudi sobre l'autor i la seva relació amb la música, i una proposta didàctica per a alumnes d'institut.
Resumit, doncs, se n'explica la seva tècnica d'escriptura de contes, amb la constant voluntat d'estil, i els trets propis de la seva narrativa i, pels que no hi entenem, ens serveix per posar ordre a la seva lectura i conèixer-ne alguns secrets. Així, se n'explica l'estructura fragmentada, sense ordre cronològic, i que demana un esforç al lector; o com va trenant històries entre els personatges dels seus contes; o els recursos lingüístics variats que utilitza; o la vivor de la llengua col·loquial, junt amb d'altres registres més elaborats; o la seva prosa poètica; o l'humor intel·ligent que a vegades destil·la.
Però el protagonisme del llibre el té la música. I és que per en Cabré l'art, i la música especialment, és una via per acostar-se a la veritat. Com a melòman empedreït que és, imprimeix caràcter musical als seus personatges. Podríem dir que la música els dóna -i els pren- l'ànima. Es tracta, en aquests contes, de personatges que viuen de la música i per la música, i és el que els dóna sentit. I també que hi viuen submergits, envoltats, en espais musicals -en aquest cas, per exemple, grans escenaris de la música o ciutats referents. I el conjunt de la seva obra ens transporta a l'Europa culta, i a la vegada tràgica, que tant bé retrata al Jo confesso.
Hi trobem el concertista amb el fantasma del música -Schubert- al que interpreta al piano. I el constructor d'orgues que espera a la presó les cartes de la seva filla (el millor de tots els contes, pel meu gust). I el musicòleg que descobreix un compositor que no és ell. I la darrera obra de Johann Sebastian Bach, que contrapunteja un tema de música, avançada a la seva època, del seu fill deficient. I el violinista obsessionat amb la perfecció. I el retrobament, molts anys després, de dos músics enamorats en el cementiri de Viena on hi ha enterrats molts músics, entre els quals Beethoven, Brahms, Strauss, Schönberg i Schubert..I tots ells, entrellaçats entre sí per detalls que es repeteixen, protagonistes que coincideixen, ...
Ara bé, aquest llibre no té sentit si després no es fa l'esforç d'escoltar les peces que ens va desgranant al llarg dels contes, i que ofereixen un catàleg ben ampli, des dels autors més clàssics fins a músics ben actuals. Aquí n'hi van algunes: la Sonata per a piano en si bemoll major D.960, de Schubert; Viatge d'hivern, el cicle de vint-i-quatre cançons de Schubert, D.911; l'obra d'Antoni Soler per a orgue; la Sonata en re d'Hugo Wolf; les Cantates profanes, de Szilagyi; el Concert número 6 de Beethoven; els dos Trios per a piano, violí i violoncel, de Mendelssohn; la Simfonia núm. 4 en do menor D417, de Schubert; la Sonata per a violí i piano, de Franck; el Concert per a violí i orquestra, d'Alban Berg; la Sonata en cinc temps, de Cervelló; El refilet del diagle, de Giuseppe Tartini.
Què millor per acompanyar una magnífica lectura que la seva música?
Què en diu l'editorial Proa?
Baix continu

Autor: Jaume Cabré i Fabré
Col·lecció: Les Eines [Núm 50 ]
Núm edició: 1
Introducció i propostes de treball de Roser Trilla i Prujà.
La música serveix per respirar, per ser feliç, per acostar-se a la veritat. La música transforma les persones, les fa més intel·ligents i, sobretot, més bones... La música (l'Art en general) és un camí cap a l'eternitat. Aquestes són algunes de les reflexions que ens proposa Baix continu (2007), una antologia de contes de Jaume Cabré enllaçats tots ells per la música. Cabré, escriptor «ferit de música», melòman empedreït, aplega en aquest volum sis contes protagonitzats per compositors, intèrprets, musicòlegs, constructors d'instruments, estudiants de música... que es mouen, a través del temps, per uns escenaris tenyits tots ells de connotacions musicals, tot escoltant lieder de Schubert, corals de Bach, concerts d'Alban Berg, etc. Com en tota la seva obra, en què hi ha una manifesta preocupació per l'estil, Cabré compon música amb l'instrument propi de l'escriptor: la paraula.