Crisi o cultura?

Mals moments per a la cultura? Els indicis així ens ho fan entendre: la reducció de pressupostos a tots els nivells de l'administració, el tancament de centres d'art arreu del país, avisos d'eros, vagues i retocs de sous al Liceu, directors d'equipaments que s'aprofiten dels seus càrrecs, d'altres que no els renoven per estalviar-se'n el sou, inauguracions culturals rebentades per manifestacions, manifestacions d'estudiants rebentades per la policia, ...

Tothom s'atreveix a posar en una balança la cultura, contraposant-la a allò que és fonamental i bàsic per a sobreviure en mals moments econòmics: els serveis socials, l'educació, la sanitat, ...I és que la cultura no deu tenir res de social i, en canvi, sí que té tot allò que caracteritza el malbaratament i el dispendi més exagerat. Ben segur que, si no existís la cultura, ja fa temps que hauríem deixat enrere la crisi.

Fa pocs temps es parlava de la cultura com a revulsiu contra la crisi i ara el paradigma s'ha capgirat del tot: s'ha tornat un gran entrebanc per a solucionar la situació econòmica del país. Queda clar que no hem pas aconseguit posar la cultura al centre de les polítiques socials, com era l'objectiu del sector els darrers anys, i ens hem quedat només en posar-la enmig del debat -i com a causant!- de les mancances en les polítiques socials.

La darrera tongada d'arguments l'acabem de veure amb el Partit Popular encapçalant la creuada contra tot allò que faci tuf de cultura i, a més, amb l'agreujant de catalana. (Potser perquè l'ànima del país -el nostre- va molt lligada a una concepció cultural de la identitat?) Per fi, sembla que ja han pogut demostrar que Òmnium Cultural i totes aquelles entitats que defensen la llengua i la cultura són ara les culpables que els infants dels nostres municipis no puguin anar a les escoles bressol! ...

Aquesta tesi -no us penséssiu pas que és demagògia- ens porta a culpar de tots els nostres mals els artistes, autors, actors, productors, editors, llibreters, músics, ballarins, poetes, narradors, il·luminadors, tècnics de so, escenògrafs, dissenyadors, bibliotecaris, ... siguin professionals o bé amateurs, que es guanyen la vida a costa d'emportar-se la part grossa del pastís públic i deixar les engrunes per als ciutadans com Déu mana. Ben segur que es mereixen l'escarni i molt més.

Però, malgrat les raons per fer desaparèixer del mapa qualsevol residu de cultura, com toca a tota societat ben sana, encara hi ha qui s'entossudeix a defensar-la. I molts d'aquests símptomes de resistència obstinada són a casa nostra mateix. Només és qüestió d'enfocar bé l'objectiu i adonar-nos-en que el panorama cultural continua ben viu, malgrat la migradesa de recursos i l'opinió plenament desfavorable.

Començant per aquells que s'han disfressat per Carnestoltes, portant la kale borroka de la crítica política als nostres carrers; o els que es van entossudir per Nadal a representar els Pastorets a cada una de les poblacions vallesanes, enlloc de dedicar-se a consumir a l'engròs.

Seguint per aquella colla d'esquerps de l'Esquerda, enrocats amb els seus Cants i Autors; o els carallots de l'Esquellot amb els seus Tastautors; i els vàndals del Jazz, amb els seus cicles al Casino.

O d'aquells focus de resistència com són el Teatre de Ponent, el cinema l'Alhambra, l'Esbarjo-Verdi o la colla de manipuladors de criatures de l'AC, que continuen oferint-nos obres de teatre i pel·lícules subversives que no s'entén com encara no les han prohibit.

I se sap també que, dins d'aquelles naus mig en runa al mig de Granollers, s'està preparant algun atemptat ben gros contra la moral i de dos colors per a finals d'agost, amb la col·laboració de l'Esbart Dansaire i dels Xics. I no en tenim prou amb l'Aliança de Lliçà que ara volen obrir un altre cau insurrecte a Roca Umbert per a la pràctica del soroll elevat a la seva màxima potència.

I no us penseu que això és nou, no! Fa ja molts anys que dura. Fixeu-vos, sinó, que ja en fa deu que van omplint dia sí i dia també el Teatre Auditori amb teatre, música i dansa pornogràfica. O en fa vint que s'entesten a escoltar la música desafecta de l'Orquestra de Cambra de Granollers! O cent trenta-cinc que els Amics -indesitjables- de la Unió s'atreveixen a cantar a tothora, profanant fins i tot temples com l'Auditori de Barcelona, amb el Cor Infantil, i el Palau de la Música catalana, amb el Cor de Cambra.

I el món de les lletres tampoc s'atura: preparem-nos per la collita del Sant Jordi que s'acosta, amb tot de pamflets insurrectes d'autors vallesans, que es poden trobar en aquells antres de perdició que són les llibreries, tant si són Gralles com Espolsades.

Però estigueu ben tranquils. El Partit Popular, amb tots els seus subalterns, vetlla per nosaltres. Tots aquests caragirats del món de la faràndula -i molts més que no m'he atrevit a posar, perquè aquest és un assumpte que es tracta a la Comissió de Secrets Oficials del Congrés- tenen els dies comptats. I aleshores sí que viurem bé, sense res de cultura i veient Tele-5!
(article publicat a l'AraVallès)