El Messies de Haendel

El Messies Participatiu, al TAG

Aquest post sorgeix de les ganes de narrar l'experiència de viure una obra en directe des de dins. I és que aquest cap de setmana he tingut la sort de gaudir -per partida doble: dissabte i diumenge- del Messies de Haendel participatiu que servia per commemorar els 20 anys de l'Orquestra de Cambra de Granollers i els 10 anys del Teatre Auditori.
Una aventura que comença a finals de l'any passat, participant dels assaigs de la coral Polifònica, una de les que, conjuntament amb el Cor Jove dels Amics de la Unió, la Coral Cardedeuenca i uns quants cantants a títol individual, han format el gruix de veus que agombolaven el Cor de Cambra dels Amics de la Unió, veritable protagonista vocal de la vetllada, com a cor pilot de l'obra, al que tota la resta seguíem entusiasmats. (Ep, que són amateurs, aquests cantants, i això té molt de mèrit!). I amb un elenc de solistes, d'excepció per a tots nosaltres, encapçalat per la soprano Soledad Cardoso, la contralt Anna Tobella, en Jordi Casanovas com a tenor i el baríton Enric Martínez-Castignani com a baix. (Cal dir que tots ells van estar magnífics en la seva interpretació, amb algun moment sublim i tot).

El director, Alvaro Albiach, en l'assaig general

El Director convidat de l'OCGr, Alvaro Albiach, s'estrenava amb aquest tipus de format participatiu. (Tot i que ja havia dirigit el Messies en altres ocasions, i també la mateixa OCGr, el 2009, amb un concert on Richard Strauss n'era el protagonista). Ell mateix fou qui ens recordà a tots, el dissabte, el que representa per una ciutat disposar d'una orquestra d'aquest nivell, un esforç que cal mantenir. I tingué un amable record per a en Francesc Guillén, a qui agraí la seva dedicació durant tots aquests anys al capdavant del projecte de l'OCGr. ...

L'assaig general

L'experiència, doncs, comença per l'oportunitat de gaudir de la "construcció", poc a poc i amb bona lletra, d'un gran projecte com aquest des de la seva gestació. (Com a regidor, n'havia viscut uns quants, de projectes similars, com el Glòria de Vivaldi a la programació inaugural del TAG; però mai viscuts amb aquesta intensitat). A més, la satisfacció de formant-me coralment amb la Polifònica, dirigida per l'Agustí Vidal, i comprendre la dificultat que suposa aprendre la partitura de la teva veu, entonant, afinant i quadrant els ritmes, entrant a temps i tancant quan toca, coordinant les diferents cordes i que, a més, tot plegat tingui un sentit musical. I veient com aquesta estructura anava encaixant amb els altres cors, fins a formar el conjunt de prop de dues-centes veus que finalment cantaríem al Teatre Auditori.
Amb la sort, també, de tractar-se d'una partitura com el Messiah de Handel, una obra immensa, i no només per la seva durada. Un oratori que narra, en tres actes, el naixement, la passió i la resurrecció de Jesucrist, a partir de textos de l'Antic Testament i del llibre de l'Apocalipsi de Sant Joan. (El llibret no és de Handel, sinó de Charles Jennens, i mereixeria uns quants comentaris a part: gens narratiu i amb continguts que, avui en dia, sonen força desfasats). En tot cas, es tracta d'una veritable banda sonora de la vida de Jesús, de la qual se n'ha fet famosa un sol tema -el potent Al·leluia-, quan tota ella és plena de peces esplèndides, meravelloses, on cada un dels fragments és d'una bellesa exquisida (en especial, alguns dels cors o de les àrees en duet entre veu solista i instrument). Una d'aquelles composicions que s'han guanyat el dret a ser considerades una de les grans obres musicals de tots els temps.

En Josep Vila i l'Alvaro Albiach a l'assaig de la Sala Tarafa

I la fortuna de poder observar de ben a prop el treball de direcció d'orquestra. De fet, podríem dir que té molt poc a veure la visió "de cara" del director, si ho comparem amb la mirada "d'esquena" quan segueixes un concert des de la platea de l'auditori. (Estaria bé que ens els concerts de l'Orquestra ens oferissin per pantalla gegant la mirada del director, que és molt més interessant que la visió des de darrera).
I és tot un goig poder haver pogut gaudir de les explicacions -amb tots els detalls, matisos, intensitats, silencis que us pugueu imaginar-, com un mestre cuiner que va presentant als seus deixebles els plats que preparen i que ell coneix a la perfecció, amb tots els seus secrets, que va descobrint mica en mica. En tot moment, ha intentat fer-nos comprendre la seva idea de Messies i el paper que ens tocava representar. Per tant, molt pedagògic, tot i que a alguns dels seus alumnes ens fos més difícil seguir-lo. Jo definiria l'estil de l'Alvaro Albiach com a descriptiu, més que no pas expressiu. Hi ha directors que es mouen per mostrar emocions que li provoca la música que dirigeix, i són tot un espectacle. En canvi, el nostre director convidat s'ha mostrat molt contingut, i ha practicat l'ofici de "conductor" -com diuen encertadament els anglesos-, portant-nos a tots a la versió que calia. Tot gest que insinuava era per donar el toc adequat al conjunt, sense estridències ni grans gesticulacions, i així hem anat assumint la seva proposta d'aire per a l'obra, i el tempo més adequat en cada moment. Un goig, doncs, poder treballar amb aquest joves director valencià, casualment els mateixos dies en què es commemorava el 50è aniversari de la publicació de Nosaltres, els valencians, de Joan Fuster.

Preparant les veus abans del concert

Cal dir que la música del barroc necessita d'un nombre de components reduïts per ser captada plenament, especialment en els moments més complicats -els fugats, per exemple. Per això, no és gens senzill jugar amb la força de totes les veus, deixant-la per als números més potents, i reservar les veus més entenedores per aquells moments de complexitat. I per això té prou mèrit la versió que n'ha sorgit com a resultat final de tot plegat, un xic diferent i, com deia algú, més efectista.
Tot i la durada respectable de l'Oratori -dues hores i mitja-, i que es necessita una bona capacitat d'atenció i curiositat per acostar-s'hi, el resultat final ha estat prou reeixit i ben digne, segons ens comenten els familiars i amics que ens han seguit com a públic. (Dels comentaris familiars tampoc me'n salvo: que si un "et felicito, pare" (equivalent al et felicito, fill, ple d'ironia), o un "massa motivat", pel que he disfrutat seguint tot el concert).

En David, fent de Guardiola abans de sortir al camp

L'entusiasme del públic es va fer notar sobretot el diumenge, aconseguint que el director ens fes repetir l'Al·leluia. I és que, a banda d'una de les peces més famoses de la història de la música simfònico-coral, és un cor que encomana unes ganes boges de cantar-lo, cosa que més d'un d'entre el públic va intentar de fer.
El resum, doncs, és ben evident: l'experiència d'una peça participativa és un hàbit que no s'hauria de perdre a nivell comarcal. (No sempre cal repetir el Messies; això ja es va cada any al Palau de la Música, i ben segur que el proper any hi trobarem una bona delegació vallesana).
Només em queda recomanar-vos -estic impacient per veure'l-, la gravació que VOTV va enregistrar, i que s'emetrà el proper 7 de juny. Espero, així, poder sentir el resultat final de tot plegat.