La darrera parlant de Kusunda

Gyani Maiya Sen, probablement la darrera parlant de la llengua Kasunda

El 2009, Carles Casajuana va guanyar el Premi Ramon Llull amb L'últim home que parlava català, una novel·la que plantejava la possibilitat de l'existència d'un darrer parlant de la nostra llengua. Doncs tot just ara ens arriba la notícia de la darrera parlant d'una llengua, el Kusunda, a l'oest del Nepal, a l'altra banda del planeta. Aquesta parlant té nom i cognoms, Gyani Maiya Sen i, als seus 75 anys, s'ha convertit en la única persona que parla aquesta llengua d'origen desconegut. Per tant, i al no poder-la parlar amb ningú més, es considera el Kusunda una llengua extingida, quan ella desaparegui.
(El 2004 es creia que encara quedaven vuit persones que la coneixien, i Linguamundi també la donava per extingida. Tot i amb això, aquesta notícia que recollia LV és un xic contradictòria amb informacions existents fins el moment. Durant dècades es va pensar que el kusunda estava a la vora de l'extinció, amb poques esperances de conèixer-lo en detall. El poc material de que es disposava provinent de persones que l'havien parlat la llengua suggeria que era una llengua aïllada, encara que a causa de l'escassetat de proves es va considerar que podria estar emparentat amb les llengües sinotibetanes veïnes. No obstant això, en 2004 tres kusundes, Gyani Maya Sen, Prem Bahadur Shahi i Kamala Singh, es van traslladar a Katmandú per assumptes administratius. Alguns membres de la Tribhuvan University van descobrir que un d'ells parlava fluidament la llengua. Molts dels seus parents també parlaven la llengua amb fluïdesa. En l'actualitat es coneixen 7 o 8 parlants competents de la llengua, el més jove dels quals té menys de quaranta anys. No obstant això, la llengua està amenaçada, i no es coneix cap nen que l'estigui aprenent, pel fet que freqüentment els kusunda formaven matrimonis amb persones d'altres ètnies).
Per qualsevol amant de la cultura en majúscules, aquesta és una de les notícies més tristes que podem afrontar avui en dia. Si és veritat que cada llengua representa una manera d'entendre el món, és el conjunt del patrimoni de la humanitat el que se'n ressent. Per tant, la societat en general, i la ciència en particular, hauria de preocupar-se del ritme al que anem eliminant altres visions i maneres d'entendre la vida. I tots ens hauríem de capficar en com, a tot arreu, va emergint una mirada en la que preval, sobretot, el pensament únic i igualitari.
Fa temps que sabem que cal estar alerta a la futura mort de milers de llengües en els propers vint anys. Per això, són interessants iniciatives com les d'apadrina una llengua (que, per cert, ja havia advertit de la futura desaparició del Kusunda), que pretenen sensibilitzar-nos amb alguna de les llengües en perill d'extinció, i que l'ajudem a difondre.
Però, sobretot, es necessita generar un estat d'opinió que permeti legislar a favor de la diversitat lingüística arreu del planeta, afavorint especialment les llengües més dèbils, fomentant el coneixement d'altres llengües i col·laborant -dotant de recursos, és clar- en el camp educatiu, de les noves tecnologies, cultural, etc. amb les organitzacions que poden ajudar directament els parlants d'aquestes llengües.
I conscienciant també a tothom de la importància de viure en un planeta on la diversitat ecològica és tan important com la diversitat cultural i lingüística.
L'alternativa és molt clara: un planeta on tots parlem només l'anglès i pensem cada cop més igual. I, almenys a mi, aquesta visió del futur no em fa gens de gràcia.