Eulàlia Canal. La palangana i el cas de l'àvia Hortènsia

No és fàcil crear un personatge com la Palangana. I, menys encara, seguir donant-li vida amb més d'una aventura. I l'Eulàlia Canal ho aconsegueix, amb una altra història d'aquesta bruixa desentegada tan especial, que sempre fa el que li dóna la gana. (O no se suposa que és això el que fan totes les bruixes?).

En aquesta ocasió, amb els seus amics en Guido i la Rita, dues criatures escorniflaires de pa sucat amb oli, haurà d'aconseguir evitar que la seva àvia, l'Hortènsia, es faci cada cop més petita.

La històra pot semblar terriesgarrifosa, ja que fins i tot, aconseguiran anar fins al regne dels morts, amb la mágia de la pols espiabombolles! Però no us espanteu. La ímaginació sensible de l'Eulàlia, afegida a la simpatia de les il·lustracions de la Cristina Sardà, fa d'aquest llibre un dels més recomanables per als més petits de casa.

La contraportada en diu:

L’Hortènsia, l’àvia d’en Guido i la Rita, pateix un estrany mal: cada dia s’encongeix una mica més i es va fent petita. Això li passa des que va morir l’avi. Enyoritis, en diuen. En Guido i la Rita tenen por que l’àvia acabi desapareixent i creuen que aquest mal només el pot curar la màgia de la Palangana. Així doncs, demanen a la Palangana que vagi a buscar l’avi al regne dels morts i el faci tornar, encara que només sigui per al dia de l’aniversari de l’àvia. La Palangana se n’haurà d’empescar de tots colors per reeixir en aquesta missió impossible. Sort que guarda la dent número set a dins la panxa del gat!

Asa Larsson. Sang vessada

Complicat, això de Finlàndia. Gent que viu tot l'hivern tancada a casa, sense parlar amb ningú. I, quan arriba l'estiu, sembla que es transformin. És normal, doncs, que els suicidis -o els assassinats- estiguin a l'ordre del dia més habitual. I a la pobra Rebekka Martinsson li toca la grossa cada cop que retorna al Cercle Polar, i sort en té de la seva amiga policia Anna-Maria Mella. Pel mig de la novel·la, dones-mossen de mentalitat massa oberta, caçadors corruptes i llobes amb potes grogues que sobrevien pels boscos àrtics.
Una bona novel·la, més psicològica que negra, ben trabada per l'Asa Larsson, que es va consolidant com una referent de la invasió de literatura policíaca que ens arriba del nord.


L'editorial en diu: « Una mirada fascinant sobre el fanatisme religiós i la corrupció a les societats modernes ».
És ple estiu a Suècia, la llum del dia s’estira fins a trenc d’alba i el llarg i solitari hivern queda enrere. És un moment màgic a la pacífica ciutat de Kiruna, al Cercle Polar, però un assassinat trenca la calma de la comunitat.
Text de contraportada
És ple estiu a Suècia, la llum del dia s’estira fins a trenc d’alba i el llarg i solitari hivern queda enrere. És un moment màgic a la pacífica ciutat de Kiruna, al Cercle Polar, però un assassinat trenca la calma de la comunitat: el cos sense vida de Mildred Nilsson, una rectora de la parròquia de Jukkasjärvi, penja d’una cadena de ferro davant de l’orgue de l’església.
Feia uns mesos, l’advocada Rebecka Martinsson havia resolt un assassinat atroç de característiques similars, una experiència traumàtica de la qual intentava recuperar-se a Estocolm. Però aquest nou crim portarà Rebecka novament a Kiruna, la seva ciutat natal, per mirar d’unir les peces d’un sòrdid trencaclosques... Per sort, pot comptar amb l’ajuda d’Anna-Maria Mella, la resoluda inspectora de policia que ha tornat de la seva baixa maternal.Com més s’endinsen en el misteri, més atrapades queden totes dues dins un món de dolor i curació, de pecats sexuals i, sobretot, de sacrificis letals.

La Sinde i els pirates

En Jap ens recorda la interessant batalla naval entre la Sinde -un vaixell pertanyent a la flota de l'Esgae- i la Informática, un bergantí de pirates espanyols.
El que no em queda clar, però, és qui són en realitat, els autèntics pirates.

Sebastià Alzamora. Miracle a Llucmajor

He xalat molt llegint-me aquest llibre. Entre la fina ironia d'un Montcada i els moments bojos i hilarants d'un Camilleri costumista, en Sebastià Alzamora narra un episodi de la biografia d'en Pere de Son Gall, i el seu cometagiroavió, invent precursor de l'autogiro. En Sebastià fa volar la seva desbordant imaginació, i hi barreja la Maria Antònia Salvà -sa madona de s'Allapassa, poetessa conciutadana seva- i la Lliga del bon mot, entre altres personatges illencs.

Tot i amb això -l'evidència de passar una bona estona llegint un bon llibre-, la tasca comporta una altra recompensa, almenys per a mi: l'aprenentatge d'uns quants mots, no sé si bons, però almenys nous per a mi. Per tant, l'esforç de consultar a l'Alcover-Moll paraules com: esburbat; plet; partions; bolic; jutipiris; cassalla; ginyols; enteixinats; aiguavés; una mica sull; amitges; motar; amb sebres; aixuxí: ... O expressions com ara: "que mos dugui molts d'anys d'avantatge"; "un altre pic"; "anar de tres qui n'agafa quatre"; "entrar a balquena"; "això són dois"; "putes de dones, i de cavalls verds!"; "te'n vas des boll!";  ... i tantes d'altres que he subrallat en groc en el llibre, i que mostren la riquesa de vocabulari de la nostra llengua.
En resum, una magnífica petita obra, que mostra la fusta de bon escriptor d'en Sebastià. I és que alguns escriptors són del tot imparables!

Roald Dahl. Dit màgic

Uns quants anys després de ser escrit -el 1966-, ens arriba aquesta traducció al català del Dit Màgic, una altra extraordinària història de Roald Dahl, l'autor de Matilda. En aquest cas, la nena en qüestió, sense nom que l'identifiqui, té la capacitat d'apuntar amb el seu dit als altres, amb conseqüències ben especials. I, si no, pregunteu-ho als Gregg, una família d'ex-aficionats a la caça d'ànecs!

Com tots els contes d'en Roald Dahl, aquest també -magníficament il·lustrat per en Quentin Blake- va en contra dels que busquen brega.

I, tot i els més de cinquanta anys de la història, que bé que ens aniria el poder disposar d'un dit com aquest per apuntar contra els defensors de les corridas de toros!

Lluís Olivan. Has marxat sense avisar

A cada família hi ha nusos que no es poden desfer. Amb aquesta premisa, en Lluís Olivan teixeix una faula identitària entre Barcelona i Lliçà. Un altre bon treball literari d'aquest jove que escriu amb una facilitat i complicitat que esparvera.

La trama gira a l'entorn de la cerca de la pròpia identitat per part de l'Alba, una noia bruna -com al Mecanoscrit-, al Lliçà decadent, enmig de polígons, que en Lluís ens regalà ja en les seves parcel·les habitades.

Però, en aquesta ocasió, la identitat es barreja amb la política -que no ciència- ficció. I l'autor es passa de frenada, imaginant-se un món on els esquín-hets són els independentistes, i on la demagògia de ciudadanos és la doctrina redemptora que salva el personatge. De cop, tot l'escenari se'm planteja capgirat i, reconec que no sé trobar-hi el perquè, la no-credibilitat de l'argument em fa perdre la verossimilitud dels personatges. I acabo marxant -de la novel·la- sense avisar.

La contraportada diu:

El passat familiar és convertit per la Berta-narradora —que roba les paraules al pare mort, rebuscant en els seus arxius d’amagat de la mare— en una sèrie de relats mitològics en el si dels quals la realitat, la memòria i la invenció es confonen.
La Berta està a punt de fer disset anys. El seu pare, escriptor d’un cert èxit, va morir fa un any després de l’agressió brutal d’un grup de caps rapats. Des d’aleshores, la seva mare s’ha convertit en una mena d’espectre, en un ésser sense energia ni personalitat, sempre farcida d’antidepressius i tranquil·litzants. La Berta lluita per entendre el món des d’un individualisme rabiós i radical: es rebel·la contra tots aquells que volen fer d’ella una víctima —professors, psicòlegs, companys de classe— i, alhora, reprèn, com a única via d’escapament i de consol, la feina del pare: convertir-se en un narrador fred, distant i omniscient dels instants que han marcat la vida de la família del seu pare. Descobrir els nusos de la història familiar que han quedat sense desfer.El passat familiar és convertit per la Berta-narradora —que roba les paraules al pare mort, rebuscant en els seus arxius d’amagat de la mare— en una sèrie de relats mitològics en el si dels quals la realitat, la memòria i la invenció es confonen. Aquestes històries es barregen amb les vivències d’adolescent de la Berta i li serveixen per explicar-se, per buscar o inventar una identitat.

L'adéu a l'Antoni Botey

M'assabento -com sempre, tard- per la premsa de la mort de l'Antoni Botey.
Evidentment, un referent per al galerisme català. Persona de consens, tothom li reconeix el seu paper per tal d'unir i enfortir el sector de l'art. I també per apropar-lo a tot el país, reforçant la descentralització de les galeries.
Però, no cal dir-ho, l'Antoni em porta records molt més propers. D'amistat, amb ell i tota la seva família. (Per això em sap greu de veritat no enterar-me'n a temps, per acompanyar-los a tots amb unes quantes abraçades).
Records molt diversos, que comencen amb l'amistat amb els meus pares, i de la seva filla Rosa amb el meu germà gran (Granollers encara era un poble, aleshores). També el moment de la primera prova d'emissió d'una televisió a Granollers, feta des de la galeria.
I, és clar, el fet més determinant: el seu racó de cultura al carrer d'Agustí Vinyamata. Des de la Galeria AB puc dic que he après a apreciar l'art i a conèixer els artistes. Primer, a títol personal, i més endavant, com a regidor. Des del primer moment, la voluntat d'empènyer els joves artistes, ens va permetre fer un conveni amb l'AB en aquesta línia. Són molts, doncs, els que se'n varen beneficiar, exposant i difonent la seva obra. Però, sobretot, és Granollers qui hi ha sortit guanyant. El llibre dels 25 anys de la galeria -dins d'una col·lecció de llibres d'art truncada- és una mostra de la feina feta al llarg d'aquests anys per apropar l'art a la ciutat.
En Josep, en moments també difícils per a l'art, segueix el seu propi camí, continuant i renovant les apostes del seu pare. Un homenatge ben digne.
Com també li cal un reconeixement des de la ciutat -la Medalla- que en el seu moment no vàrem ser capaços de donar-li.

PD: També el mateix dia mor en Joan Ruiz i Calonja. Un altre de les persones que, en temps difícils, varen fer avançar la cultura i la societat a la nostra comarca -a la Vall del Tenes, en concret- i a tot el país.
Com és possible, doncs, que encara no tenim engegat a Granollers un grup de gent que promogui els personatges locals i comarcals a la wikipèdia? N'haurem de parlar, d'això.

Regal de Reis

El meu regal de Reis: una estanteria per a uns quants milers de llibres! Ara només cal digitalitzar-los!

Infantil 2009

Per si encara no ho sabíeu, sóc un gran lector de llibres per a infants i joves. Una afició que vaig adquirir -ves per on- de ben petit, i que he procurat no perdre des d'aleshores. I, com que al Vallès hi tenim un bon elenc d'autors -i il·lustradors- de primer ordre, no em puc estar de dir-vos, en una llista qualsevol, aquells llibres amb els quals he flipat més durant el 2009. Són aquests:

Infantil i juvenil:
· Per començar, l'any extraordinari de l'Eulàlia Canal, amb la seva granja de cargols fabufantàstics, a l'entorn del seu sensacional -que vol dir ple de sensacions- arbre de les històries. Un any per emmarcar.






· En Josep-Francesc Delgado també ha tingut un any prolífic, amb una proposta triple: el refredat de la Sagrada Família, que relliga el turisme cultural amb l'explotació laboral dels xineos; El mussol Oriol i el lladre de les endevinalles, el primer dels casos d'un nou i perspicaç detectiu i el seu fidel perdiguer; i Els eriçons i la terra fosca, amb un parell d'eriçons trapella de protagonistes.
La natura i la cultura, els eixos temàtics d'en Josep-Francesc, es complementen amb cada una de les seves noves aventures.

· Finalment, jo destacaria la reedició d'Ariadna, de la Núria Albó, pel Ruore de can Roca, una editorial garriguenca que, passet a passet, va fent forat.

I no es pot acabar aquesta selecció de bones noves del 2009 sense recordar que la Mercè Escardó va ser premiada amb el Guardó Marta Mata, de l'Associació de Mestres de Rosa Sensat, per la seva tasca de tots aquests anys al capdavant de la biblioteca de Can Butjosa. Per molts anys, Mercè!

Poesia 2009

Segueixo amb les llistes. I ara m'atreveixo amb la poesia. Tenim una comarca fèrtil, i la collita d'enguany no n'és cap excepció. És cert que la poesia necessita repòs, i els tempos són bastant diferents dels de qualsevol altre gènere. Per això, enguany ens hem d'alegrar del retorn literari d'alguns, i esperar que la pausa dels altres doni fruits ben aviat. La meva proposta en referència al 2009 seria la següent:

Poesia:

· Per entrants, un parell de retorns, tot i que ens els ofereixen de lluny: el d'en Lambert Botey, ensenyant-nos el seu Cantó ocult del cor, per entre els racons de la ciutat de Viena.

· També el retrobament de l'Enric Boluda, Com d'una casa, com si volgués tornar a casa, des de les terres de ponent.

· El plat del dia correspondria a la Ivette Nadal, que ens ofereix el seu Camí privat , cada cop més consolidat com el d'una gran cantautora. Cuinat des de Roca Umbert, un disc de poemes recitats li fa de salsa.

· I, sobretot, hem d'acompanyar la collita del 2009 amb Els llops, un poemari col·lectiu, escrit a sis mans: les de l'Esteve Plantada, la Laia Noguera i en Joan Duran. Aquests llops mosseguen, i de valent!

Narrativa 2009

No sóc partidari de les llistes. Però tinc un amic -un xic totxo, totxana o maó- que en fa de tant en tant. I, per acabar l'any nou i fer net per l'any deu, li copio la idea. En tot cas, a continuació inicio una sèrie de llistes de llibres editats el 2009 per gent de casa -entenent per casa el Vallès, és clar- que m'han convençut més. Per això, he escollit de forma general tres llibres per a quatre categories. Aquesta és, doncs, la meva proposta, començant per la narrativa:

Narrativa:
A l'espera de les propostes de la Najat i en Lluís Olivan del 2010, m'ho he passat bé llegint aquests llibres:

· Per començar, l'Eloi Vila, que aquest any se'ns ha destapat literàriament, amb una novel·la històrica, L'any del senyor, que ens porta de turisme, des del Monestir de Ripoll a la Còrdova de l'any mil. No sé fins a quin punt, el fet d'haver presentat la Nit de Santa Llúcia a Granollers ara fa uns anys li va despertar la vena d'escriptor a aquest periodista celoní. No sé tampoc si es tracta d'un llibre mediàtic. En tot cas, una primera novel·la ben trabada i prou entretinguda.
I, no content amb una, ens n'ha ofert dues tasses: amb la Marató de TV3 hi ha tornat amb un conte ple d'extraterrestres al Montseny. Déu n'hi do!



· La segona sorpresa l'he tingut amb en Jordi Masó, i els seus reptes de Vladimir. La prova que la música i la literatura poden anar plegats de la mà, des del bell mig de Granollers.

· Finalment, la tercera menció seria per a les propostes de la Carme Arenas i en Quim Torra, ressucitant Carles Sindreu: la reedició de La klàxon i el camí és, sense cap mena de dubte, l'esdeveniment literari del 2009 a la comarca. (El marc adequat no és, ben segur, el de la novel·la. El llibre és una barreja de bloc d'apunts de prosa poètica).

· En aquesta línia, tampoc caldria oblidar la troballa -també de la mà d'en Quim Torra- del recull El Nadal que no vam tornar a casa, amb un paper principal pel periodista Eugeni Xammar. La memòria literària del Vallès, posada al servei de fer país, fins i tot des de l'exil·li.

· Malauradament, la sorpresa negativa del 2009 ha estat la no convocatòria del Premi de Les Millors Pàgines. Una pèrdua incomprensible per a les lletres comarcals. Esperem que el seny faci reconsiderar la decisió per al 2010.

Josep-Francesc Delgado. El mussol Oriol ...

Ja tenim aquí un nou detectiu: el mussol Oriol, "el seu detectiu, si Déu vol i a vostè no li dol", amb el seu inseparable amic Xaloc: "un nas com el d'en Xaloc no el trobarà enlloc!". Una nova parella de detectius, que cal posar a la llista dels Felip Marlot, en Bolavà, en Flanagan, la Tres-catorze, l'inspector Formiga i tants d'altres joves perdiguers de casa nostra. (Algú en podria fer una tesi, de com ens hem convertit en un país que solucionem tots els casos difícils de resoldre, excepte el nostre!).

El mussol Oriol i el lladre de les endevinalles, magistralment il·lustrades per la Roser Capdevila, exposa un dels primers casos del detectiu mussol, trobant els quadres desapareguts de la Fundació Miró, i escampats arreu del món. Com sempre, en Josep-Francesc ens lliga la cultura amb la natura, i el cas es converteix en una reivindicació mediambiental.

Editat per les Edicions del roure de can roca, en la contraportada ens diu que és una història per créixer en l'estimació activa pels animals, especialment els que es troben en perill d'extinció, però també és un relat sobre la imaginació de l'art, sobre la humanitat màgica d'un gran artista que va anticipar molts anys la necessitat d’escoltar els qui són diferents. El final ens dóna alguna pista sobre la relació real entre Joan Miró i un dels crítics a qui el pintor feia més cas: un nen amb síndrome de Down.

La innocentada ve en tren

Ens anuncien el traspàs de Rodalia (ara, en singular, perquè només hi ha previsió de rodalies al voltant de Barcelona, pel que sembla).

Ara bé, els espanyols no cedeixen ni vies, ni trens, ni estacions, i comencen l'any pujant-nos el preu del bitllet un 6%!

La solució -cada cop més clara- només pot ser Via Fora! I amb amplada europea!

Jordi Julià. Un lleu plugim

Ara que és hivern,
tanca porticons el vent:
fa sonar el poema.
Daniel Wi-Ye. Haikús d'hivern

A la falda del Montseny, i tocat pels aires que s'hi donen, un lleu plugim pot arribar a alterar a més d'un, sobretot si es dedica a la traducció poètica durant aquests hiverns suaus. És el cas d'en Jordi Julià, un prolífic professor universitari celoní que, de tant en tant, i com qui no ha matat mai cap grill, ens proposa la descoberta de joves poetes.
A qui se li acut de fer un recull antològic de la poesia nord-americana hipermoderna? Només des d'un planisferi lunar -o sota la mateixa llum de Mart- algú es pot, al marge dels versos, plantejar estudis sobre la forma i la percepció poètiques, antologant els derrotats poetes morts, els déus de fang de la jove literatura americana, que viuen la modernitat del món fungible sota un principi de plaer, talment les mirades de déus i bèsties acorralats rere murs de contenció.
Mentre treballa en la crítica del poeta sense qualitats, gosa fer estudis literaris sobre un segle de lectura, a partir de les arts de poeta. I és que en Jordi Julià creu que cal entendre la poesia i les relacions intertextuals amb l'art imaginatiu, seguint les idees estètiques de Gabriel Ferrater. Malahuradament, però, tots sabem que només li queda, com a darrer recurs, el de tancar la paradeta i tornar el dilluns.
Diu en Julià Guillamon que som en un país de ficció. Per tot això, doncs, caldrà que afegiu en Peter McCardigan, l'Elizabeth Garrett Pou, en Daniel Wi-Ye i en Washington Vargas a la nòmina de poetes perduts com l'Alexandra March, una altra perduda de la nostra literatura. (Aquí no us estalvio la tasca de cercar-los al gúguel i al fèisbuc; és ben interessant, constructiva i reveladora. Com també ho seria la disertació sobre fins a quin punt són catalans els poetes foranis imaginaris, editats i llegits a Catalunya).
No us perdeu, doncs, l'antologia d'aquest Juli Jordià, en Joan Fontcuberta de la nostra poesia.

Carles Sindreu. La klàxon i el camí

Enhorabona per la Carme Arenas! Al final, ha aconseguit editar La klàxon i el camí (diari d'un humorista), a contracorrent i a contravent. La seva persistència en l'obra d'en Carles Sindreu i la seva modernitat ens permet avui gaudir d'un extraordinari llibre, ple d'humor i amor per tot l'alt Vallès.
Un recull ben estrany d'escrits, alguns en forma de pensaments, altres autèntiques fotografies dels instants viscuts arreu de la comarca del primer quart de segle, tocs de prosa poètica, i escampall d'extraordinàries rondalles -més que contes: la fera de Rosanes; el cabriolé estimbat; els Xeles de La Garriga (quins magnífics precursos de la música sàvia d'avui, pastada amb dissonàncies inèdites i impensades; les variacions sobre un tema únic: el temps: fa-sol, re-re, fa-sol); en Miquelet (en cada rovell s'imaginava trobar el propi retrat); l'illa de les dones fermoses; en Ramon Marxant (oros són trumfos); El senyor Jaume i els aprenents; La venus ortopèdica (ella marxa sempre uns mil·límetres davant del temps); i tants d'altres...
Com sempre -i en aquest cas potser més del compte- he anat subratllant fragments del llibre, suggeridors de no-sé-ben-bé-què:
· El bosc de Rosanes, un d'aquells verals que ningú no sap ben bé on comencen ni on acaben;
· Aïlla més un mur de 15 centímeres a l'Eixample que un bosc d'un quilòmetre al Vallès.
· No us proposeu de fer literatura. Ameu l'esport. I una dona, sense reserves, si us és possibe. Breu: connecteu directament la vostra vida a la vida de les coses. Després -si teniu sensibilitat- prou que sense adonar-vos-en ja fareu literatura ...
· Bertí - Riells: gent de cinglera / pensaments trencats / ...
· Costa brava: hi ha paisatges que us fan pensar massa en l'interior dels queixals corcats.
· Al Vallès: Mitja horassa: dues hores i mitja; anar costejant: pujar sempre; un recinglet: deu metres; a tret d'escopeta: a cinc quilòmetres.
· Es remou l'alzina. No del pas de l'esquirol, sinó de les pessigolles que li fa.
· IÇ perquè la música no es vessés per altre cantó, es posaven un manoc de cotó fluix a l'orella esquerra. Així, deien, la música se'ns queda a dintre ...
· les canyes verdes i despentiades ...
· dues libèl·lules volen en tàndem;
· L'excursionista és ... el poeta dels caminants de la muntanya; o ... un caçador de paisatges.
· Sembla que les conferències en català estan interdites en el món sobrenatural;
· L'afany pueril d'arrencar una nota musical d'oïda d'aquestes menudes botzines d'automòbil
· Centelles: els murs de les cases fan olor de tòfona;
· Ramon va morir molt vell un matí en sol major.
· El del contrabaix de la festa major a còpia de serrar acabarà partint en dos el seu instrument enorme. Quan el poble s'emporta triomfalment el contarbaix cap a la fonda, a terra és tot ple de serradures musicals.
· En canvi, hi ha un violí segon que es passa la trada fent encenalls finíssims.
· de la caixa del violoncel surt aquella boira ploranera que a la tardor s'estén sobre la cançó fresca de les aigües;
· Encara no he fet atots i la vida avui va de pressa.
· L'arbre nevat; una bronja plena de sabó.
I també algun mot d'aquests que ja no es porten (per a en Pau Vidal i la seva col·lecció de mots per salvar): roda-soques; ganasses; la fanga; la pioxa; bocatancats; esguardaven; magall; uns plagues; taujà; afolladora; muscles de cer; trull; les comares; les polacres; un tropell; la color; l'aiguanaf; eixancarrats; esquius; de la faisó; bursada; la foradada del carril; ... (la llista és immensa).
Però també nous mots, incorporats del francès -avui això seria un sacril·legi!- i de les noves invencions i esports del moment: autumnals; interdit; écran; récit; chauffeur; demarreur; trèfle; etagère; machine; chantilly, au ralenti, garçonniere; clin d'oeil; culottes; ...; del més modern anglès: steamers; easy-walker; lob; smash; crawl; doble-over; ... i de l'italià i l'espanyol!: la xemeneia gonfla; bote-pronto;
El llibre el completa una glossa biogràfica a càrrec de la Carme.
En fi, recuperem un clàssic del Vallès que no havíem d'haver perdut mai.

Poeta, narrador, periodista, publicista i antiquari, la figura de Carles Sindreu (1900-1974) s´emmarca dins la generació d´intel·lectuals que treballaren per a la construcció d´una cultura moderna i cosmopolita a la Catalunya del primer terç de segle XX. Junt amb Miró, Foix, Gasch i d´altres, protagonitzà moltes de les iniciatives culturals més importants del moment (ADLAN, Conferentia Club) i també esportives, sobretot del tennis, esport del qual es convertí en cronista i promotor destacat. La klaxon i el camí (1933), fou el seu segon llibre, va ser molt ben acollit pel públic i la crítica del moment i ara, quasi vuitanta anys després, amb la fragmentació del seu discurs i amb el ritme quasi cinematogràfic que conté, continua mantenint l´atractiu que el caracteritzà