L'equip petit, el millor equip del món

Massa mal acostumats com estem -i aviat avorrits- amb les victòries del Barça, a creure'ns gairebé el centre del món pel bon joc de l'equip, a ser tractats com a cas d'estudi a les escoles de negoci d'arreu, la història de l'Equip petit és d'una higiene mental tan sana com necessària.

Des del Blog petit no puc fer res més, doncs, que donar suport -ja en sóc fan oficial- al millor equip del món: l'Equip petit del Margatània FC, l'equip de futbol a 7 Pre-benjamí B format l’any 2008 per l’AMPA de les escoles Margalló i Cossetània de Vilanova i la Geltrú.
Durant tota la temporada, l’equip ha perdut tots els partits que ha jugat, amb derrotes que han arribat a golejades de fins a 27 a 0. En total, els han arribat a fer 271 gols en contra. Tot i amb això, tots i cadascún dels components de l'equip han jugat cada partit com el primer, amb el seu màxim esforç, sense desmoralitzar-se, aprenent a jugar a futbol i a respectar el contrari, i amb l'objectiu de fer un gol a l'equip contrari, fet que varen aconseguir en el darrer partit de la temporada. Tota una odissea per a una colla de petits esportistes que tot just s'inicien en el món competitiu de l'esport i que, ben segur, arribaran molt lluny en l'esport de ser persones.
Cal remarcar també l'esforç de l'entrenador i dels mateixos pares i mares, animant en tot moment els jugadors del seu equip, explicant-los que el que és important és participar, i en cap cas mostrant aquells exemples de pares energúmens que tan sovint es troben pels camps de futbol d'arreu.
Fa molts anys vaig llegir un article d'en Ramon Solsona -crec recordar- que parlava del seu equip favorit: el que anava l'últim a la lliga de la darrera divisió regional, i que havia perdut tots els partits de la temporada. (Si la memòria no em falla, podria ser el Cantallops de fa molts anys?). Ja aleshores em vaig aficionar a mirar sempre, en qualsevol classificació, quins és l'equip que va a la cua, i si encara té l'esperança -el darrer que es perd- de fer algun punt. I a sentir-me solidari amb els que sempre perden (potser, també, perquè, com a bon català, estic acostumat a perdre sempre?).
Que bé que estaria ara que els jugadors del Barça -en Xavi, en Valdés, en Puyol-, acostumats a apadrinar-ho tot, es fessin fans d'aquest petit equip. Realment, s'ho mereixen!
Mireu-vos el vídeo que n'han fet des del Cangrejo, i després llegiu-vos la crònica del darrer partit que en fa l'entrenador, en Carlos. També us en fareu fans! ...
Per fi!
Últim partit de la temporada, des d’aquell primer partit “d’inauguració futbolística” les coses havien canviat molt. Tots i totes han après el significat de jugar en un equip de futbol amb els seus companys i companyes, ha valorar el aprendre cada dia més, ha saber que s’ha de fer en les diferents posicions dins del camp, ajudar als companys en un terreny de joc, a apreciar la feina d’un porter que es va atrevir a posar-se sota els pals, (sabent que significava ser el porter del Margatània) i poc a poc a formar-se com a petits esportistes adquirint tots els valors que això significa, I fins i tot ens han fet un reportatge explicant la nostra història com a equip.
Però encara de tot això, i de que tothom estava contentíssim del resultats d’aquesta temporada, teníem una cosa pendent: fer un gol. Fer un gol no era el nostre objectiu i guanyar encara menys, això quedava lluny de les nostres idees, de la nostra filosofia, era una cosa secundaria, només volíem aprendre i gaudir del futbol, de fer esport, de compartir moments divertits amb els nostres companys… però simplement per tot això els nois es mereixien aquest gol. Només ens quedava aquest partit per intentar aconseguir-ho i sabíem que podíem fer-ho, ja que en els anteriors partits hem tingut un munt d’ocasions de gols, hem xutat penaltys, hem donat pals, etc. I això no es podia quedar així.
Aquest cop ens tocava jugar contra el Canigó, un rival difícil en l’anada però tots s’havien que aquet cop la cosa canviaria. Va començar el partit i tot va començar com sempre, ven col·locats al camp, defensant, lluitant per la pilota i a poc a poc ens anàvem fent gols, cada cop menys (aspecte que hem millorat moltíssim) i amb una espectacular actuació del nostre porter Haritz. La 1ª part va acabar amb només un3 a0 en contra tenint bones sensacions del nostre joc. Va començar la 2ª i tot continuava igual, ens van fer 3 gols més, però encara continuàvem millorant, gràcies a l’esforç dels que a la 1ª part estàvem a la banqueta.
3ª part… vaig decidir que aquesta part seria la del tant esperat gol, ens ho mereixíem, i en l’alineació van jugar els més grandets de l’equip per intentar donar més guerra al rival.
Dit i fet, cada cop es veia més clar que el gol podia arribar en qualsevol moment, els jugadors pressionaven cada cop al rival fins que vam aconseguir una sessió molt a prop de la porteria. Els encarregats de l’execució eren Gerard i Emma, però hi havia un problema, era una falta indirecta, no es podia xutar directament i s’havia de fer un pase abans de poder xutar a porteria, cosa que mai havíem fet. Els vaig cridar, els vaig explicar la jugada que havien de fer i… gooooooooooool! PER FIIII, per fi hem aconseguit aquest tant esperat i valuós gol, i com deien tots els nens en l’entrevista, ho va fer l’Emma.
Ara si que podem acabar tranquils la temporada, donant alegries als pares i mares que en cada partit han patit com els que més, animant a l’equip en tot moment i a no baixar el braços, com han fet cadascú dels jugadors del Margatània.
Simplement dir: GRÀCIES PETITS!!