La Mitja més freda

Ara sí, ja puc dir que he fet una Mitja. La primera és la de casa (hosti, això sona fatal!): ni més ni menys que anar i tornar a la Garriga des de Granollers. Tot un repte personal que, fa només un any no m'hauria pas imaginat que podria assolir. De fet, he d'agrair al monitors de l'Aire els ànims constants i els savis consells per superar moments difícils en una cursa com aquesta. Per un que no ha estat mai esportista, això de posar-se la vestimenta adequada, unes bambes i a córrer, no és tan senzill com sembla. Em toca reconèixer haver patit més del compte durant els darrers mesos i, en més d'una ocasió, he tingut temptacions certes de deixar-ho córrer.
Així doncs, el diumenge passat, tot i el fred que glaçava fins i tot la font més madridista, ens varem llevat ben d'hora per un dels actes més bonics que poden acompanyar una competició esportiva: la gran, immensa, foto solidària, en record d'en Toti i de tots els que lluiten contra el càncer. Segurament, el que ha marcat aquesta Mitja de Granollers per sempre, deixant clar que també es pot córrer per una bona causa, i que l'esport, quan s'ho proposa, és d'allò més solidari. ...

Jaume Cabré. Jo confesso

Posats a confessar, doncs jo també confesso: una de les millors novel·les que he llegit i, sobretot, una gran obra de la nostra literatura. Només em considero un simple -tot i que àvid- lector i, per tant, sé que el meu criteri no és gens remarcable; però tinc la sensació de trobar-me davant d'un monument literari: la primera gran novel·la del nou segle. Tant per com està escrita, sobretot, com també pel seu contingut: un seguit de relats entrellaçats entre sí, i lligats a partir d'un senzill objecte com és un violí. Cada violí és una història. A cada violí li has de sumar, a més del lutier que el va crear, tots els violinistes que l'han tocat. I, des d'allò més petit, ens parla del que és universal, de la vida i de la mort.
Per començar, diré que és una obra que, al llegir-la, et fa sentir intel·ligent. No pas savi, com les d'Umberto Eco o en Paul Auster, que t'omplen de llistats de referències, i acabes convençut que t'emportes uns quants quilos més de matèria i coneixement, però poca cosa més. En aquest cas, és sobretot per la seva complexitat, que vas tenint la sensació d'anar resoltent, pàgina rera pàgina, un trencaclosques gegant -de mil pàgines! I hi ha estones que la novel·la es fa certament difícil, no pas per densa o aborrida, sinó perquè aquesta complexitat exitant et permet estar fins a tres o quatre llocs -físics i temporals- a la vegada. Cap enrera i cap endavant -el temps llisca també per aquestes pàgines - i sant tornem-hi, d'aquí cap allà, i d'un personatge a l'altre, en cap moment et pots relaxar i deixar de pensar en l'estructura amb la que està configurada l'obra. I això, no només en un paràgraf, sinó en una mateixa frase, passant d'un escenari a un altre com si res, i d'un personatge a l'altre com un transformista veloç. Per tant, tens la sensació que et permet -i t'ajuda a- utilitzar el bé de Déu de cabassos d'intel·ligència que ens ha donat la natura. També podria entendre's com la satisfacció de resoldre un exercici d'un gran trencaclosques de mil peces, perquè l'obra està totalment fragmentada i cal anar-la reconstruint des de zero. Però és que encara n'hi ha per molt més. ...

Un granollerí ben internacional

El vaixell amb el que va participar a la Guerra de Cuba

Rellegeixo les Petites cròniques granollerines de Plàcid, un volum que conté alguns dels escrits que l'Amador Garrell i Alsina havia publicat a La Gralla, i on hi desgrana tots els seus records d'infantesa. Em fixo, però, en el recorregut d'un personatge ben curiós i desconegut: l'Ignasi Faura, de qui m'agradaria conèixer-ne el final. Sobretot, perquè defuig el tòpic granollerí del botiguer tranquil i que toca de peus a terra, i és capaç de llançar-se a l'aventura i fugir del previsible Granollers carlí per anar a cercar emocions fortes lluny de casa.
Fill del carrer Travesseres, aquest rodamon granollerí tenia, l'any 1924, una quarentena d'anys -així doncs, deuria haver nascut pels volts del 1880- i una vida plena d'aventures, que el seu germà Esteve Faura, propietari del restaurant de l'estació inferior del funicular del Tibidabo, s'encarrega de relatar a l'Amador Garrell. Us en copio part de l'article:
L'Ignasi Faura, fill d'un modest torner que en la nit que entraren els carlins a Granollers estigué a punt de morir víctima d'una venjança personal, en la seva infantesa era un esperit rebel, un vailet indomable. ...

Wislawa Szymborska

S'acaba de morir la Wislawa Szymborska, poetesa polonesa -premi Nòbel de literatura el 1996- de qui em va agradar molt el seu recull de poemes Vista amb un gra de sorra, traduïts al català per en Josep Maria de Segarra. Diuen que els seus poemes expressen amb claredat l'odi, l'estupidesa, el terror i la tortura en la descripció d'un món constituït per horrors i sofriments, en un to en el que és capaç de barrejar humor i la ironia.

Us en faig un tastet:

Elogi dels somnis

En somnis
pinto com Vermeer van Delft.

Parlo grec amb fluïdesa
i no només amb els vius.

Condueixo un cotxe
que obeeix les meves ordres.

Tinc talent
i componc grans poemes.

Sento veus
no pas pitjor que els sants més devots.

Us admiraríeu
de la gràcia amb què toco el piano.

Volo com s'ha de volar,
és a dir: per mi mateixa.

En caure daltabaix,
sé caure flonjament, sobre un tou de color verd.

No em costa gens
de respirar sota l'aigua,

No em queixo pas:
he arribat a descobrir l'Atlàntida.

A punt de morir, em diverteix

que aconsegueixo sempre de despertar-me.

Així que esclata una guerra,

em tombo d'un costat millor.

Sóc -sense que calgui-
una filla de la meva època.

Fa uns quants anys
vaig somiar dos sols a la vegada.

I fa dos dies un pinguï.
Talment com si el veiés ara.

I això és el que jo veig ara des de la meva finestra: un pingüí i un ós polar gaudint de la nevada!

Innovació i internacionalització?

Fa molt de temps que evito parlar de política i d'economia. Em trobo realment descolocat i insegur respecte al conjunt de conceptes que la teoria ordena lògicament però la realitat s'entossudeix a demostrar que avui en dia ja no hi ha cap certesa vàlida. Voldria, però, deixar constància d'alguns elements que vaig tenint cada cop més clars pel que fa a l'únic futur possible per al nostre país.
Per començar, a més de l'estalvi i l'austeritat en forma de retallada, només hi ha tres ingredients que es repeteixen en tota recepta sobre la sortida de la crisi: la competitivitat, a partir de la innovació i la internacionalització. Tres conceptes que s'apliquen a l'economia en general o les empreses en concret, però que són perfectament vàlids si els considerem per al conjunt del país: ens en sortirem només si som capaços d'aconseguir una Catalunya  més competitiva, a partir de la innovació i la internacionalització. Mirem-ho, doncs, a poc a poc. ...

Àlex Martín i Sebastià Bennassar. Crims.cat

Dedicat als pioners Rafael Tasis, Manuel de Pedrolo i Jaume Fuster, aquest recull de narradors del gènere negre en català és una bona mostra de la salut de la nostra literatura, que no té res a envejar al conjunt d'autors nòrdics del mateix gènere fosc, per posar un exemple de moda. Això vol dir que, si es potenciés com cal, tindríem robatoris, assassinats i cadàvers d'estar per casa per donar i per vendre, i una bona colla de detectius i inspectors omplirien les lleixes de les llibreries, enlloc d'aquest exèrcit invasor de policies del nord! Amb un ventall molt més ampli de bòfies i detectius, la majoria aficionats, així com de malfactors i malifetes, el domini .cat del nostre imperi del crim no cal que es llevi ben d'hora per ser imparable.
Per odre alfabètic del seu autor, hi desfilen el periodista Andreu Julià, que deixa l'ofici (Sebastià Bennassar); un matrimoni que formen part del Club de la mort (Jordi Cervera); un segrestador enganyat i enganxat (Jordi de Manuel); el sergent Roderic Gaya, dels Mossos (Joan Francesc Dalmau);    un vell amb una mort gloriosa (Albert Hernandez); un executiu expert en arts marcials i fiosofia oriental (del malaguanya Salvador Iborra); Manel Vicenç Manent, l'investigador justicier (Sebastià Jovani); la llista de deures de la Comissaria (pel Mosso Marc Pastor); l'empleat Pau Garriga, que fuig per Granollers i Cardedeu fins l'Illa de la Reunió (Jordi Pijoan-López); el taller de sants (Clàudia Pujol); la filòloga funerària i el mosso (Teresa Solana); els paquets de correus per a nacionals, guàrdia civils i jutges (Josep Torrent); el detectiu lleidatà Rafel Rovira (Ramon Usall); la son del mosso Marcel·lí (Agustí Vehí); la incrèdula inspectora Maica Prades (Miquel Vicens); l'aprenent d'investigador i de filòleg, en Mel Sender, a l'IEC (Pau Vidal); l'adúlter caçat (Albert Villaró).
Tot un diccionari del crim més nostrat, que no us heu de deixar perdre.

O magnum mysterium

Per molt que ens vulguin confondre amb el misteri de la vida i la mort, per mi el gran misteri continua essent el per què de l'art. (La vida, te la trobes sense proposar-t'ho i ja no pots fer-hi res, i amb el misteri de la mort, la solució t'arriba quan ja és massa tard). Així doncs, em quedo amb el dube de com pot ser que una senzilla creació artística ens pugui commoure de tal manera que ens deixi un impacte ben profund. I això s'accentúa encara més quan es tracta de música. (Ho hauré de consultar a en Punset, a veure si això ja s'ha estudiat prou!).

Tot això ve a compte del magnífic concert que aquest diumenge va oferir el Cor de Cambra de Granollers, que va permetre'm descobrir una peça excepcional, com és aquest O magnum mysterium de Morten Lauridsen, del qual no me n'he pogut estar de penjar una gravació al post. Una obra coral lluminosa, captivant, que et va embolcallant mica en mica i et deixa palplantat i amb la boca oberta, els ulls tancats i la resta de sistemes sensorials a punt, amb ganes que no s'acabi mai. Un efecte que no sentia gairebé des que escoltava algun fragment cantat de La Mission d'en Morricone.

(Llàstima que la Parròquia de Sant Esteve no sigui el millor lloc per escoltar música, per l'excessiva barreja de sons de la seva resonància i també, cal dir-ho, per què caldria anunciar, a més de què s'han d'apagar els mòbils, que no es pot encetar cap caramel mentre dura l'actuació!).

La resta del concert, d'allò més bé, amb una barreja de música antiga amb actual: la Missa Quarti Toni de Tomàs Luís de Victoria intercalada amb peces d'autors del segle XX (Francis Poulenc i Benjamin Britten) i contemporanis (Javier Busto, Vytautas Miskinis, Arvo Pärt i Josep Vila Casañas). En realitat, els Amics de la Unió continuen sent tot un luxe pels melòmans i una sort per a la ciutat per tal de no perdre el ritme de la contemporaneïtat cultural més excel·lent.

La mitja-cursa més bonica

Així qualifico els segons cinc quilòmetres de la Cursa de Sant Vicenç de Mollet. De fet, tota la cursa és ben agradable: comença prop de les pistes d'atletisme i passa pel centre de la ciutat, un centre molt més potent del que els mateixos molletencs es pensen. I comença a enfilar-se cap a Gallecs, en una llarga pujada que culmina a la gran antena que hi ha al bell mig del parc. En un dia magnífic, un paisatge sorprenent al bell mig dels Vallesos, i amb l'horitzó retallat per les muntanyes, des del Turó de l'Home a Montserrat. A partir d'aleshores, tot baixada, passant pel costat de l'església romànica de Santa Maria de Gallecs i pel mig de l'impressionant passeig de plàtans. Finalment, una darrera pujada -traïdora- permet tornar a travessar l'autopista, fins a tornar a la pista d'atlelisme.
I és que això de córrer curses populars, malgrat que el metge m'ho hagi prohibit, enganxa de debò. Tot i anar amb la pila dels dolents a les curses, n'he anat aprenent un munt i, cursa a cursa, vaig millorant poc a poc els registres. A més, avui també he corregut amb la samarreta del Toti, que entenc que porta bona sort.
I tot plegat m'està permetent de fer una volta pels diferents pobles de la comarca, que feia temps que no ho practicava. Més o menys, com una mena de turisme saludable pel Vallès. Què més es pot demanar?

Lluis Olivan. El castell del doctor Franchini

Estem tots d'enhorabona amb l'arribada a la literatura infantil d'en Lluís Olivan, un dels escriptors vallesans més prolífics aquests darrers anys. Normalment, el pas més habitual és l'invers: primer es passa per la literatura infantil i, quan un ja es troba més "madur", es passa a la dels grans. (Recordo molt bé en Jaume Cabré i els seu Home de Sau, per exemple). Però són força els escriptors "per a grans" que segueixen mantenint lligams amb la literatura infantil (com l'Eduard Màrquez i les seves Aurèlies, com a mostra ben actual). Per això, és bo que un altre autor vallesà s'hagi sumat sense por a la normalització d'aquest tipus de llibre, massa sovint menystingut.
En Lluís ens ofereix una primera gran aventura, de quan tot allò que vivim ens sembla únic i excepcional, en un dels escenaris que ja havia utilitzat en un altre dels seus contes -no recordo si era a Parcel·les habitades?-, i que es correspon amb els paisatges de Lliçà d'Amunt que ell mateix havia resseguit de petit. Qui és que no té present, prop de casa seva, la presència d'una autèntica "casa del terror" en la que calia ser molt valent per entrar-hi? Doncs el castell del doctor Franchini en deu ser una mostra ben potent: un quasi castell abandonat enmig del bosc i de les urbanitzacions de la Vall del Tenes.
En poc més de cent pàgines breus, se succeeix una història ben creïble que conjuga el misteri i l'aventura, el valor de superar la por, amb l'amistat d'una colla i la solidaritat amb les persones nouvingudes, on s'hi deixen caure apunts sobre el món de l'escola, la informàtica, l'esport, el càncer, la immigració, ... I on també s'hi reconeix a més el paisatge del barri de Ponent i dels cinemes Nord de Granollers! Tot plegat, amb il·lustracions d'en Bartomeu Seguí que acompanyen prou bé el text en tot moment.
Senzillament, una història agradable, ben recomanable pels que encara conserveu l'esperit aventurer de quan ereu infants.

Ara Vallesos!

(Article publicat a l'Ara Vallès:)
Inicio aquesta nova singladura que m'ofereix l'Ara Vallès reivindicant la diversitat de la nostra comarca, fins i tot quan parlem dels seus límits. Ho faig coincidint amb l'aparició als quioscs del segon número de la revista-llibre Vallesos, que propugna una sola ànima per a les dues actuals comarques que configuren la plana vallesana, basant-se en la seva gent i el seu ric patrimoni cultural. Imprescindible a qualsevol prestatgeria amb vocació d'omplir-se amb els millors volums de les lletres i la història local, aquesta novetat editorial semestral es converteix en una eina per anar canviant, a mesura que n'anem assaborint la lectura, les mentalitats dels seus lectors.
I és que, certament, els darrers anys hem anat veient com el mapa comarcal era posat en dubte ara sí i ara també. Sembla que tothom té clar que, a la llarga, la nostra comarca -el Vallès Oriental- està destinada a desaparèixer per la segregació d'uns quants municipis cap el Moianès, uns altres cap el Baix Montseny i uns quants més cap el Baix Vallès (sense oblidar-me de l'Alt Congost o el Vallès Central).
...

El nadal que no vam tornar a casa

No hi ha millor Nadal que aquells que recordem de la nostra infància. I ara que estem immersos en la crisi, ens pot semblar que qualsevol altre és millor que el present. Però va haver-hi uns anys, just després de la guerra, que molts catalans varen viure uns quants Nadals a l'exili, ben difícils de superar per la situació del moment, plens d'incertesa pel que els esperava, però amb la il·lusió que tota la foscor de l'imperi espanyol no seria per sempre i el seu retorn seria possible.
Per això, aquest és el segon Nadal que rellegeixo aquesta selecció de textos que formen part dels moments més durs de la nostra història, recull de proses i poesies que evoquen l'exili des del punt de vista del sentiment més íntim, de la nostàligia més pregona, de la sorprenent barreja de descoratjament i d'esperança del primer Nadal un cop acabada la guerra, el Nadal del 1939. Tot contrastant amb el primer Nadal feixista -senzillament, el Nadal d'un altre país- en Quim Torra proposa textos catalans d'exili, d'Eugeni Xammar, Josep Pous i Pagès, Avel·lí Artís, Agustí Barra, Pere Coromines, Ambrosi Carrion, Ventura Gassol i els germans Carles i August Pi i Sunyer, Emili Vigo, Jordi Vallès, Joan Ferrer, Gràcia B. de Llorenç o F. Garcia -Trabal, recollits de revistes d'exili catalans a París, Buenos Aires, Xile, Ciutat de Mèxic, o dels camps de concentració de Sant Cebrià i de Bram.
Des de París, Eugeni Xammar escrivia, el gener de 1940:
...
Neus de les altres muntanyes, dies clars del Vallès, nits humides i ploviscoses de Barcelona, tempestats de la mar, hores tèbies i assolellades del camp de Tarragona i de la Costa de Llevant, vents gelats de la Plana de Vic... Harmonia i contrapunt de l'hivern a Catalunya. Els catalans escampats pel món enyoren aquest hivern a Catalunya, com enyoren, de la pàtria estimada, la primavera, l'estiu i la tardor, els dies i les nits de tot l'any, el pas dels ocells i de les hores, el baf de la terra i les postes de sol. I l'enyorança és més punyent ara que mai, ara que ha caigut damunt de Catalunya l'altre hivern, l'hivern de tot l'any que ja fa anys que dura i que no sabem quants anys durarà, l'hivern que glaça l'esperit i endola l'ànima, l'hivern que escampa la mort i la tristesa per tota la terra catalana, a la vall dAran i a la Ribera de l'Ebre; al Pla de Lleida i al Cap de Creus.
N'hi ha que diuen que la Primavera no tornarà mài,. Són gent de poca fe. No els cregueu. Si sentiu, de vegades, trontollar massa fort l'esperança, penseu en els minyons de muntanya i la mestressa de la masia pirinenca, en el pagès de Riells, en el soci de l'Ateneu Barceloní i la seva mare, que coneix la virtut de la sopa escaldada, en el patró de la barca de la Costa Brava, en el propietari Castanys, en el metge Morell. Al ple de l'hivern, ells porten amagada al cor, com nosaltres mateixos, la nova primavera de Catalunya.
Bon Nadal a tothom!

Medalles de la ciutat 2011

a en Joan Bretcha, a títol pòstum, en Donat Puig i en Miquel Roca. Enguany, l'acte -digníssim, com sempre- ha estat més emotiu per la Medalla a en Joan Bretcha, que ens va deixar molt abans del que li tocava.

En Joan representava el ciutadà implicat en tot allò que feia. Des dels seus inicis amb l'escoltisme, va anar deixant petja a totes i cada una de les entitats de les que va formar part i de les persones amb les que es va creuar. Aquests mesos, tots els seus amics han volgut deixar-ne constància en formes i homenatges diversos; el darrer, el kilòmetre vint de la Mitja. La ciutat el troba molt més a faltar del que sembla a simble vista. I és que queden molt poques veus tan crítiques i a la vegada amb idees positives, des de la societat civil, com la que ell representava, amb la capacitat innata de saber veure'n les mancances i, de seguida, posar-se a actuar per corregir-les, sempre amb un somriure i un cop de ma. Amb tot el que va fer, n'hi ha per treure's el barret!

En Donat Puig, mestre republicà, tot un segle preocupat per l'educació dels més joves, per construir un futur del país que ha de venir, però no arriba mai. L'ofici de mestre que mai es valora prou, i que ell porta amb orgull, elegància i dignitat encara als seus més de noranta anys d'edat. Durant molts anys, la ciutat s'ha anat fent un nom sota el paraigua de "ciutat educadora", on s'hi apleguen una bona colla de persones, mestres de professió, que han abocat el seu esforç per convertir les generacions que els segueixen en ciutadans compromesos, amb la gent, el país i el món que ens ha tocat viure. Una persona que ha intentat portar a la pràctica el somni republicà per una escola lliure i catalana, avui més en perill que mai, amb un govern popular que té clar que en l'educació dels més joves s'hi amaga el futur del nostre país.

En Miquel Roca, el granollerí més internacional -que no universal- del món de l'esport. Portant aquest esport que no es pot deslligar del nom de la ciutat per tot arreu. I gestionant-ne també el seu futur, fent equilibris entre els que el volen com un esport amb capacitat per a l'educació i formació de les persones i aquells que en volen obtenir beneficis econòmics.

Un agraïment de la ciutat a gent senzilla, honesta, treballadora, arrelades en el seu passat i sempre amb la mirada posada en el futur. I que són exemple per a tots per a la ciutat d'ideals que volíem bastir.

La Marxa de la Roca

Una de les moltes vistes precioses de la Marxa

Elskekorrenmolt són una colla de gent trempada de la Roca, amants de l'atletisme i la natura i a qui no els fa por preparar-ne alguna de sonada de tant en tant. Per això, constituïts com a entitat, ja fa trenta anys -segons diuen al web- que es dediquen a organitzar la Marxa de la Roca, entre altres curses. (La més interessant i divertida, la caminada nocturna de La nit de les bruixes, que fan a finals de juliol, amb síndria i "sustos" diversos inclosos al llarg del recorregut. Val la pena fer-la en família, i cal estar preparats per no espantar-se!).
La meva segona cursa, doncs, m'ha permès tornar als anys de primària, a l'Escola Sant Jordi -actual IES de La Roca-, on es donava la sortida a la setena Marxa de la Marató de TV3, amb un parell de recorreguts de prop de 10Km i 14Km, però, sobretot, ple de pujades i baixades, que et deixaven ben baldat. Fins a mig camí de Santa Agnès, es comença a pujar per darrera de la Roca Village -aquell poblet comercial que anuncien a tots els centres d'informació turístics de França, i que avui estava tancat- fins als turons del Parc de Belloch. A partir del punt d'avituallament, es va carenant fins a travessar l'autopista i el tgv. Un païsatge ben bonic, que permet contemplar la plana vallesana i els racons amagats d'aquest municipi tan gran i trinxat que és La Roca.

Al final, una digníssima xocolata amb coca refeia els ànims de qualsevol, congelats per la humitat del matí. (La única pega que hi he trobat, fàcilment solventable per a futures ocasions, és que al responsable de la megafonia de l'acollida no se li acudís de llevar-se encara més d'hora, comprar el Disc de la Marató i posar-nos les cançons que conté per rebre'ns a l'arribada, enlloc de torturar-nos amb cançons indignes, fins i tot, del pitjor comiat de solter que us pugueu imaginar). I esperem que els beneficis -per la Marató- hagin estat molts!

Tintín i el secret de l'unicorn

Quin film de l'Spielberg més bo!
I és que jo sóc d'aquells tintinaires que, davant de l'etern dilema sobre què és millor, si el llibre -el còmic, en aquest cas- original o la seva adaptació, el que no hi ha és dilema. Són dues coses ben diferents, casacuna amb els seus mèrits. El llibre d'Hergé sempre serà el llibre, l'original, on l'autor hi aboca les seves intencions reals i, sobretot, aquell que ens va permetre descobrir el personatge -els molts personatges, en aquest cas- i fer-los ben nostres (posar-los veu al nostre gust, donar el nostre ritme a l'aventura, anar endavant i enrera de la història quan no l'entenies, parar de llegir en una pàgina i continuar l'endemà -ah, no! això era impossible!) ... I la pel·lícula és tota una altra cosa, ben diferent, i que té tots els valors que hi aporta el seu director -aquest cop, no hi ha actors que valguin, i on se'ns dirigeix per la trama al ritme d'Spilberg. En tot cas, es pot discutir la fidelitat a l'original. Però en aquesta ocasió, excepte que els rètols que surten durant la pel·lícula són tots en anglès, s'hi veu ben reflectit l'esperit d'en Tintín, en Milú i el Capità Haddock. (Per cert, que a casa l'hem pronunciat tota la vida amb la hac muda, i no aspirada, com fan al film). Per tant, el millor que podeu fer és no perdre-us-la. I després, discutiu tant com volgueu sobre l'ou o la gallina.
La gran pega de tot plegat, però, és l'exil·li cinematogràfic al que ens veiem obligats els granollerins que volem veure una pel·lícula en la nostra llengua. No hi ha Lleis del cinema que valguin, ni acords del Govern amb les empreses distribuidores. Els cinemes Òscar de la nostra ciutat es passen pel forro qualsevol voluntat i intent per avançar en aquest sentit, i s'alien amb els dolents de la pel·lícula -en aquest cas, l'Ivanovitx Sacarina- per anar contra el català. Sort que admeten el programa CINC, que organitza el Consorci de Normalització Lingüística, i amb això deuen considerar que ja es renten la cara. Però fa temps que no podem veure una estrena de cap pel·lícula doblada al català, mentre que continuen omplint les sales de xavalla cinematogràfica, tota doblada a l'espanyol. (I això que, fins i tot, aquest cop se n'ha fet un videojoc en la nostra llengua!) Llamp de llamp, a Granollers volem veure Tintín en català!
De fet, però, hauria d'haver començat explicant que, a casa, la infantesa va estar marcada per els Tintín i els Cavall Fort, i les històries que ens proporcionaven uns i altres. Cada un dels volums dels Tintins es correspon a una de les nostres dents, en un regal desitjat a més no poder que ens portaven els angelets sota el coixí, que també devien ser uns grans fans d'en Tintín. Tres germans per no sé quantes dents, i ja teniu tots els àlbums amb les seves aventures. I, sobretot, aprenent a renegar amb els insults del capità Haddock. (Cal dir que, a la pel·lícula, hi afegeixen un Carallufa prou encertat!).

La bona notícia, però, ens la proporciona el mateix Spielberg, que s'ha quedat amb els drets i ha acordat de produir la millor sèrie de TV3, Polseres Vermelles. Ara, que amb aquest caràcter mogut que imprimeix l'Spielberg a les seves pel·lícules, no sé com s'ho farà per produir alguns dels capítols. Si més no, la cursa en cadira de rodes per dins de l'Hospital pot ser espectacular! A casa, estem tots impacients per veure'n el desenllaç.

Care Santos. Em venc el pare

Seguint amb els llibres familiars, aquest cop m'he empassat d'una revolada Em venc el pare, de la Care Santos, i amb il·lustracions de la Mercedes Marro Gros (que són uns cognoms ben indicatius del que passarà amb la història que explica!). De fet, el títol és temptador per un pare com jo que ja comença a veure com, en més d'un moment, les seves filles no dubtarien a posar-lo a la venda enmig d'una parada de rampòines a sota la Porxada.
La Nora, la protagonista, dubta de tenir el pare perfecte -un presentador de televisió a l'atur- tal i com el veuen les seves amigues. I arriba a fer-se el seu propi Decàleg (com es deu dir una norma amb dinou punts?), del tipus: El pare perfecte mai no vol que endrecis l'habitació i mai no et demana els deures, o bé sempre té ganes d'anar a qualsevol lloc divertit. Consultades les meves filles, hi coincideixen en tot, afegint-hi, però, un darrer punt que digués El pare perfecte mai no ens deixa en ridícul davant de les nostres amigues!
Sort en té, al final, del seu millor amic, l'Òscar -inventor de la patalata, la tortulí, la pastill ade convertir aigua en batut de xocolata, el robot de fer deures o el fabulós comandament a distància per a pares i mares!- que l'ajudarà a resoldre el problema.
Llàstima del final, un xic massa televisiu. Però això no treu que, per qüestions d'igualtat de gènere -o de quotes, si ho preferiu- em proposi de regalar a les meves filles la primera part -Em venc la mare-, perquè, en cas de crisi, tinguin més idees d'altres opcions que només les de vendre'm a mi!