dimarts, 10 d’abril de 2012

Donna Leon. Carn de canó

La veritat és que cada cop en Brunetti em recorda més el Comissari Maigret, canviant País per Venècia. Tranquil en la seva manera de fer i raonar; basant bona part de les seves investigacions en els interrogatoris, que més aviat semblen converses de bona fe; confiant en la gent que l'envolta; gens preocupat pel que puguin dir la premsa o els superiors; i donant valor a la seva família, que l'ajuda sempre a resoldre els seus estats d'ànim en funció de com avança la investigació.
I tenint clars uns principis -l'avarícia explicava molts delictes, especialment els que es cometien al llarg d'un espai de temps;- basats en la seva experiència, que li permeten resoldre amb encert els seus casos.
Aquest cop, també hi seguim trobant un ritme ben pausar, com en l'anterior cas de Conclusions preliminars, i tràmits i paperassa, com a Qüestió de fe. Però s'endinsa en un problema nou, com és el de la seguretat alimentària. El misteri que toca en aquesta ocasió ja queda clar en el títol i al llarg de la història que planteja, de l'inici fins al final: més enllà de les modes de l'alimentació vegetariana, no som gaire conscients de la carn que mengem, ni del procés que segueix fins que arriba a la nostra cuina. Per això, un cop llegit el llibre, tinc més clar que mai el valor dels avenços que es fan en les normatives nivell europeu, per garantir la seguretat alimentària, i que això anirà a més en el futur. (La llista de problemes és llarga -i estic convençut que a casa nostra són mínims els casos reals: tuberculosi, problemes digestius, càncer, virus, cucs, pinso contaminat, ... També s'hi reflexiona sobre l'excés de carn al nostre continent: Hi ha massa llet, hi ha massa formatge, hi ha massa mantega, hi ha massa vaques, en comparació amb el sentit comú).
Potser per això, tot el que mengen els protagonistes no conté carn, però fa venir gana igualment: tagliatelle amb vieres; calamarsons in umido amb pèsols de segon, finochio al forno i crostata amb fragole; dues copes de prosecco; amanida de gambes, carxofes crues i gingebre, i zuppe di pesche; uns quants paquets de grissini; vi blanc, Pinot Grigio. (Potser un proper tema a tocar en una pròxima novel·la té a veure amb la contaminació del peix i de les verdures, i ja veurem aleshores què li quedarà per menjar, al pobre Brunetti!).
I, tot i que els italians gairebé ni coneixen el Comissari Brunetti ni la seva autora -els llibres originals de la Donna Leon són en anglès, i no s'han traduït a l'italià-, també estan plens de referències a la política italiana: Davant d'una menjadora, és molt difícil no grunyir; o bé les crítiques al projecte MOSE (la infraestructura de pressupost desorbitat que salvaria, o potser no, la ciutat de l'acqua alta; molta gent, o com a mínim les dones, estarien disposades a renunciar al seu dret a vot a canvi d'una rentadora. Per votar en aquest país!).
(Potser el fet més inconnexe de tot el llibre està en plantejar la deformitat de Madelung com a fórmula per a identificar la persona assassinada, però sense cap més conseqüència en el cas, amb el que sembla que només s'hi hagi fixat per la vistositat dels símptomes, sense entrar en la importància de les malalties minoritàries).
En tot cas, sempre és un goig resseguir els canals, piazzes i calles venecianes per acompanyar Brunetti, ni que sigui amb alguna de les seves lectures (Èsquil, les Meditacions de Marc Aureli; la Ilíada) o les de la seva dona (Henry James i The Spoils of Poynton) ...

Què en diu l'Editorial
Text de contraportada
Quan apareix el cos d’un home en un canal, desfigurat per les marees, sense cartera i amb una sabata com a única pista, Brunetti la balla magra.
A la comissaria no consta cap denúncia de desaparició i tampoc no ha desaparegut cap turista. On és, doncs, si és que n’hi ha una, l’escena del crim? Com podrà identificar Brunetti l’home si no disposa de cap fotografia? Afortunadament, però, l’autòpsia ofereix una pista addicional: l’home patia d’una estranya malaltia. Per aquí, doncs, cal començar a investigar.
D’altra banda, tant a casa com a la comissaria darrerament sembla que tothom s’hagi posat d’acord a abocar-se al tema dels drets dels animals i el consum de carn. No és estrany, per tant, que a mesura que avanci en la investigació Brunetti dedueixi que aquell home també hi podria tenir alguna cosa a veure. Però, ¿és possible que darrere aquell mort s’amagui una xarxa corrupta que estén els seus fils fins als escorxadors que dia a dia abasteixen de carn fresca milers de ciutadans?