Polseres vermelles

Ahir a la nit vem veure tots plegats -amb la Núria, la gran de les nenes- el segon capítol de Polseres vermelles. I ara ja em veig amb cor de dir que, a parer de tota la família, es tracta de la millor sèrie que ha fet fins ara TV3. Potser pel guió, de l'extraordinari i a la vegada senzill Albert Espinosa (Albert, a veure si fas la versió catalana del teu web!), que destil·la emoció, sentiments, esperança, ironia, valentia, ...; per la interpretació dels nois, tots plegats, sense excepció; per la direcció i altres qüestions més tècniques, de l'heroi Pau Freixas; o bé per la música de fons, d'Antònia Font, Lax'n Busto, .... La veritat és que ja n'esperem el proper capítol, només acabar el d'ahir, i que avui el tornarem a veure el segon amb la petita, per internet. (Perquè fan la sèrie en un horari com aquest, tan tard?). ...
Les Polseres vermelles són 6 nois joves que, internats en un hospital, formen un grup com cal: amb el líder, el segon líder, la noia, el llest, el guapo i l'imprescindible. Tots, amb una operació, que els suposa un nou galó al damunt: la pulsera vermella. Un argument que pot semblar "tètric" -així m'ho ha definit un company-, i que fa que altres no l'hagin vist encara, perquè el tema els feia "pessigolles" a la panxa. Cal dir que el guió és d'un optimisme total i global (perdoneu per la rima). Vull dir amb això que gairebé tothom desborda i encomana aquest optimisme vital, malgrat la situació de malaltia i el marc tancat d'un hospital.
Una de les qüestions més interessants té a veure amb l'edat dels nois. No hi ha cinema per a joves, i el poc que es fa és ben poc recomanable. (Quantes vegades he enxampat les filles seguint el Disnei Xànel, sense poder-los donar gaire arguments que no entenguin com la "cantarella de sempre"?). I les aventures d'aquests nous herois són encomanadisses per a aquests joves. La Núria ja ha dit que intentarà parlar-ne a l'Institut, a veure si el segueixen.
Recomanació: no us els perdeu! Podeu veure'n els capítols anteriors a internet, o seguir el bloc que en fa l'Albert, amb explicacions afegides. Val molt la pena.

...

Aquesta nota la tenia aparcada de la setmana passada, que coincida l'emissió del primer capítol de les Polseres amb l'entrevista a La Contra amb Juan Gracia Armendáriz, un escritor atrapat per la hemodiàlisi. És a dir, dues lliçons seguides d'optimisme amb la salut. Allò que és tan fonamental -la salut és el més important, repetim sempre-, però que no en som conscients fins que ja és massa tard per cuidar-nos. "Juga a fons les cartes que et reparteix la vida", deia en Juan. I, sobretot, "que l'humor salva!".

Ell aprofita per viatjar -tres dies màxim desconnectat de la màquina a la que està lligat des de fa més de vint anys. I un dels llocs on tornaria és a Villa Lumina, a Oaxaca (Mèxic), en un preciós bungalow davant del Pacífic, entre cormorans, dofins i pel·licans. Me l'apunto, per al futur, i de moment, m'acontento amb una fotografia.